Parlar de Salvador Seguí Rubinat, és parlar amb majúscules de l’anarcosindicalisme català, d’aquelles organitzacions obreres que van fer possible tant a Espanya com a l’altra banda de l’Atlàntic, els catalans emigrants; de què la lluita obrera estava molt present, i que es podia inclús guanyar amb arguments. I això és el que feia el Noi del Sucre, Salvador Seguí Rubinat, nascut a Lleida (a Tornabaus) el 23 de setembre de 1887. Els seus pares el portaren a Barcelona com tanta gent aleshores, per emigrar i guanyar-se la vida, perquè al fi i cap, a les capitals de província de l’interior estava molt difícil dignificar les vides i tenir un sou digne.
Un cop a Barcelona, la família s’instal·la al barri xinès, l’aleshores districte Ve.
De ben jovenet, la gent parla de com li va sorgir la llegenda del “Noi del Sucre”. Una de les versions, parla de què acompanyava a sa mare per les cantines i terrasses del Paral·lel i pels carrers del voltant; la mare, venent flors i tota classe de productes, mentre que ell de complement oferia un torró de sucre, o més aviat caramels de sucre.
Fos com fos, “el noi del Sucre” va anar-hi creixent, i el món que l’envoltava segur que el va fer decidir, i entendre clarament el que significava, cada una de les injustícies del seu entorn. Com era una de eixes persones que el seu coneixement i el cervell actuava amb reflexió va ser capaç de saber, el que volia i, el més important, saber comunicar tot allò que l’envoltava, en definitiva, explicar-se-hi la mar de bé.
La primera vegada que va pujar a una tarima per dir la seva, va ser a principis del segle XX al Poble Sec, al carrer Rosal, 33, a l’Asiàtic, també conegut com el “Teatro Lope de Vega” o “Teatre Lara”, és a dir, va ser durant uns anys, teatre i després l’Asiàtic. Era un lloc dels pocs, de referència per xerrades del món antisistema del moment, on aleshores es podia trobar un amb la seva gent, i dir alguna cosa. Era un moment on el principal orador era Alexandre Lerroux, que aleshores no feia gaire havia aterrat a Barcelona pagat per l’estat espanyol per manipular els catalans i fer front a la Lliga, i d’altres iniciatives socials. Es creia l’emperador del Paral·lel, aquell dia davant de tots aquests Lerrouxistas, i d’alguns llibertaris més aviat enganyats o almenys desorientats, amb les manipulacions de Lerroux i els seus col·legues, Seguí sobre la tarima va fer un discurs a favor de Julio Camba que acabava de ser expulsat de l’Argentina, per ser un estranger indesitjable, amb raó d’una llei feta a mida per als anarquistes que arribaven d’ultramar.
Era la coneguda “Ley de Residencia” que va ser aprovada pel govern argentí el 23 de novembre de 1902 i era una llei molt semblant a “vagos y maleantes” que la república va establir en els anys trenta a Espanya. Però, aquesta “Ley de Residencia” es va començar a aplicar a l’Argentina l’1 de gener de 1903 i aquells dies a la bora de Julio Camba estaven els anarquistes quasi tots gallecs, Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo y Antonio Navarro. A tots ells els van fer embarcar rumb a Barcelona. En aquell moment a l’Argentina era aplicada aquesta llei als emigrants, a aquells que no tenien ni permis de residencia i lloc de treball, que immediatament entraven en la sospita, amb la clara intenció de l’Estat de depurar als anarquistes, un tan revoltosos que arribaven de l’altra banda de l’atlàntic.
Aquest acte de l’asiàtic fou l’any 1904. Les paraules de Seguí, no van ser molt ben rebudes per Lerroux i el seu seguit que es trobava a la sala.
Dos anys abans, a la vaga general de 1902, amb quinze anys, ja havia estat detingut Salvador Seguí, pels esdeveniments d’aquella vaga, que sobretot fou protagonitzada en primer moment per la gent del Metall i els Forners, i després altres sectors com la construcció, téxtils i altres sector emergents com les mateixes barberies.
Segur, seguríssim, que el districte V fou una escola de vida, i que l’ateneu enciclopèdic segur fou un dels seus temples referents, a on un jove Salvador Seguí Rubinat, xucla bona part de la informació que d’allí sorgia, al costat dels que seran més tard els seus amics, com Francesc Layret, el seu cosí Companys, Emili Salut i el seu germà Antoni, Viadiu, Foix, Pestaña, Gabriel Alomar, Amades, i tants d’altres. Però també trobem un altre espai de referència per un temps, a l’Ateneu Sindicalista del carrer de la Paloma nº22, on en un modest pis trobem aquest petit espai que servia per debatre, si cal espontàniament. Com també pasava al centre social que hi havia al carrer Tallers, que podía ser a començaments de segle un altre lloc de trobada del Districte V.
Com diu o ens fa veure en Tomàs Ibáñez, l’anarquisme no s’aprèn en els llibres, sinó en les tertúlies, en el carrer, en mirar a un costat i l’altre, saber escoltar, una mirada sense enganys, i sobre tot un cop ja tens una bona motxilla d’informació aleshores dir la teva, i això d’una manera o altres és el que va fer, en Salvador Seguí, un cop veia les injustícies del món que l’envoltava, i entendre a on estava la resposta.1
De seguit en Viadiu que era un bon coneixedor de Salvador Seguí el “noi del sucre” ens diu, i ja de jovenet te claríssim que: “¿Quién dice que en la calle no se aprendre? Pues, ¿dónde se forja la inteligencia del niño? La imaginación despierta en la calle, es con los juegos y luchas con los otros chicos, de donde recibe sus mejores enseñanzas. La escuela y el estudio no son más que complementos, para perfeccionarse y superarse. Pero el sentido vital, el sentido de humanismo, es en la calle donde se forja, ya que es encima del asfalto por donde transcurren los seres que llevan sangre en las venas, pasiones en el corazón e ideas en el cerebro. Los libros, incluso los buenos libros, no pueden ser más que eso: un reflejo más o menos exacto de lo que en la vida ocurre.2
Quan va començar a treballar, lo feia en un taller de pintura del carrer Lancaster del que no coneixem el nom, i que estava al costat de casa de sons pares. Però segurament no devia durar gaire, i va voltar per diferents tallers fins que ja no el contractava ningú perquè, revoltava el galliner i despertava les consciències dels obrers pintors. Tot i que no era l’ofici que li agradés,era un model per guanyar-se la vida amb autonomia, és a dir, no volía seguir l’ofici del pare de Forner, per la nocturnitat de l’ofici, (ofici que aleshores no tenía mai festa, tan sols alguna espurriallat de descans).
Seguí, quan no treballava, no volia anar-hi ni tan sols a casa, encara que la mare li preparava bons àpats; i quan treballava portava el sou integra a la mare, i la mare li donava la paga.
Un dels primers grups en el qual participa en Salvador Seguí fou el conegut grup dels “Fills de Puta”, amb el qual saben que el gran de la familia Rull Queraltó també participava i algun més d’aquella època. El fet de conèixer en Rull li portaria alguns problemes, tot i que sempre estava embolicat en alguna història.
Segons ens han explicat, en Seguí ja de jovenet es corria tot el districte V i també l’altra banda de la Barcelona canalla com podia ser el carrer d’Escudellers, als voltants de Santa Maria del Mar, etc, on acabava a altes hores de la nit, i mai volia tornar a casa. A mes, en vàries ocasions acabava a comissaria i empresonat.
Bé, en Salvador Seguí, va tenir una segona detenció –diguem oficial- i es va produir el 1907 al voltant del Teatre Condal després d’un míting del Partit Radical de Lerroux, i què tindrà resposta d’alguns anarquistes. En aquell moment ja Salvador Seguí passarà més de nou mesos a la presó de la Model de Barcelona, va ser el seu bateig, de sindicalisme, quan encara no existia la confederació. Però sí el bateig de Solidaritat Obrera, recentment estrenada en resposta de Solidaritat Catalana.
Referent al fets de la detenció, tot va pasar l’11 d’agost de 1907 quan, acompanyat d’alguns companys llibertaris, assaltaren un míting de Lerroux per unes falses acusacions fetes i publicades al diari “El Progreso” que havia escrit algun Lerrouxista contra en Salvador Seguí, mesclant la seva persona amb les bombes de Joan Rull. A la fi, fou detingut en Seguí i també l’anarquista aragonès d’Alejo Gil Herrera, que aleshores vivien junts en un pis del carrer Riereta.
Lerroux es trobava entre el públic que va escoltar a Salvador Seguí, i li tenia certa mania des d’aquell dia a l’Asiàtic i no li agradava aquell jovenet que molestava i tenia les idees clares. A més s’assabentà del Cas de Joan Rull i que aquest era amic de Salvador Seguí, i ja en les seves cabòries Lerroux l’implica directament en l’asumpte de les bombes, per treure’s de sobre un jove que el molestava, i què era capaç de desfer tots els seus arguments.
Referent al grup del “Fills de puta” no tenim gaires notícies, tan sols, per al moment. que es reunien per les cantines que hi havia entorn de l’Arc del teatre, carrer Trentè Claus, Migdia, “La Bodega La Mina”. Uns quants anys més tard les seves reunions ja les feien als cafès del Paral·lel “Espanyol”, “Sevillano” etc. I aleshores en trobava amb Mas Gomeri, Viadiu, Barrera, Jaime Bisbe, etc.
Però anem a pams, així el 1907 una vegada està detingut en Rull, i la seva banda, acusat de les bombes que sonaren per Barcelona el 1906 i 1907, i la seva colla que en realitat era la seva família que col·laborava en el xantatge que feien, per cobrar alguns calerons, com Joan Rull Queraltó era amic de Salvador Seguí, aquest va ser un dels detinguts per l’afer de Rull, però l’endemà el jutge, el va deixar anar perquè va entendre que Seguí no tenia res a veure en aquell afer.
Un dia al teatre Comtal en el Paral·lel hi havia un acte dels Republicans de Lerroux i feia uns dies que el diari el “Progreso” dels lerrouxistes, havia manipulat informació i acusaven en Salvador Seguí de participar i col·laborar amb Rull. Total, que en Seguí i el seu company de pis d’aleshores Gil Herreros es presentaren a l’acte dels lerrouxistes i Seguí demanà la paraula. Una vegada puja a la tarima, no el deixaren parlar i no solament això sinó que la història va acabar amb un enfrontament entre Lerrouxistes i alguns dels llibertaris que podien acompanyar a Seguí. Va ser detingut a part de Seguí i el seu Company Alejo Gil Herreros, José Guiriguet Tamis de quaranta-dos anys litògraf que vivia al carrer San Sadurni 9, 3º 3ª. En aquell moment Seguí vivia al carrer Riereta 9 entresols, amb Alejo. Tots dos varen ser enviats, plens de contusions al dispensari de la Carrer Rosal per ser atès per al doctor Viñoli que estava aquell diumenge de guàrdia, i també en aquesta baralla barroera va haver-hi un mort que era un membre de Fraternitat Republicana, que va rebre un tret, tenia dinou anys, però desconeixem per al moment la seva identitat. La qüestió és que Seguí i el seu company Alejo Gil Herreros van estar-hi nou mesos dins i el dia del judici a finals de Maig 1908, va ser tan convincent les seves explicacions tant les de Seguí com del seu Company i els advocats que encertaren força, amb les seves conclusions que, aquell mateix dia el Jutge, els decreta innocents i van ser posats en llibertat immediatament. Un dels testimonis d’aquell dia fou el company Ignasi Clarà, els advocats eren dos joves defensors que portaven per nom Aguiló i Tauler.
Tornant al sindicalisme, que no és més que la seva família, la “Unió de Societats Obreres” de Barcelona aconsegueix crear “Solidaritat Obrera”, pocs dies abans dels fets de Teatre Condal amb els Lerrouxistes (Que ja hem parlat abans), i quasi amb resposta a la burgesia catalana amb “Solidaritat Catalana”, era el 3 d’agost de 1907 i per allí voltaven anarquistes com Jaume Bisbe, que fou el primer secretari general, Salvador Seguí, Manuel Andreu Colomer, Josep Negre, Tomàs Herreros, Francisco Miranda, Geroni Ferré, Rossend Vidal, Joan Escandell, Miguel Moreno i Josep Grau i els socialistes Antoni Badia i Matamala, Josep Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll.
Segons ens explica Hermos Plaja, va conèixer a Seguí el 1908 a la Clínica Aliança enfront del Hospital de Sant Pau al barri de la Sagrada família quan anava pintant de parella amb Agustí Montané, germà de la que seria la seva companya. Al final, com bé ens apunta la seva companya, es va haver de buscar la vida i muntar-se-hi el seu propi taller de pintura amb la seva quadri-la de pintors, perquè ningú li donava feina.
Bé, sabem que el mil nou-cents nou, aquell juliol revoltós, Salvador Seguí estava com els altres a les barricades dirigint l’operació en nombroses ocasions i principalment des de la barricada del Passatge Sant Bernardino que era un dels llocs de comandament dels dissidents i inconformistes llibertaris amb les reivindicacions del poble, davant les tropes enviades per l’exèrcit. Altra de les barricades importants la trobem en la Bombeta, entre Sant Pau i Cadena. Aquell dia la revolta havia estat per la indignació del poble, per enviar els homes a lluitar al RIF, Àfrica, obeint els interessos de la burgesia, el comte de Romanones i les mines de “Compania Española de Minas Españolas” que hi havia a la zona.
Bé, no tinc clar si Salvador Seguí fou de les persones detingudes el 1909, encara que hi ha algunes fons que diuen que sí, ja que van detenir a més de dues mil persones. El cert és que, si no van poder detenir-lo, segur que s’amaga fora de la ciutat, com faria en més d’una ocasió anys després. Entre prohibicions i detencions, entrar i sortir de la presó Model, era una constant. Així en el Congrés de Constitució de la CNT de 1910, no apareix, però no devia estar-hi massa lluny, sí ja apareix amb la seva agrupació de pintors “Nueva Semilla” en el Congrés de la CNT de 1911, en aquest congrés de 1911, ell, com Jaume Bisbe van ser els sindicalistes que més apostaren per la unificació amb la UGT hi havia la idea que tots els obrers anessin a una, per això era un defensor de la CNT com a sindicat únic.
En 1910 a Barcelona, es produeix un congrés de medicina de Tuberculosis, on un dels seus organitzadors, el doctor Queraltó, fou denunciat per quatre articles, escrits el juny de 191. Portaven títols com “La bosqueada de la Jauría”, “El antro de la tortura”, “Los perros del señor Gobernador”, “Los hombres del tatuaje”, i d’alguna manera el doctor Queraltó qüestionava el comportament de molts metges amb la medicina pel poble. Les jornades portaven com a eslògan “Aspectes socials de la lluita contra la tuberculosi”. En resumits contes, un grapat de col·legues metges es van sentir aludits i d’alguna manera agredits, en aquests articles, on el doctor Queraltó carregava i denunciava la poca empatia que existia entre els metges als malalts febles socialment. Queraltó fou denunciat amb l’excusa que havia organitzat un Congrés Internacional a Barcelona. I criticat perque no es parlava català, cosa incerta, ja que s’acceptaven ponències en castellà i català. La qüestió és que el Doctor Queraltó fou condemnat a 3 anys de desterrament i 1500 pessetes de multa, mentre que Salvador Seguí, va ser un aferri’m defensor d’aquest metge. Durant aquest tres anys es va mantenir una forta controvèrsia entre els jutjats i la premsa de la ciutat.
Un altre dels fets remarcables de aquell 1910 on intervé Salvador Seguí, juntament amb altres companys, será en el moment que a Barcelona es vol extraditar als anarquistes Mateo Gallart i Eduard G Gilimón que havien estat detinguts i esperaven la seva extradició a Cuba i Uruguai. Aquell día a la tertúlia del Café Español del Paral·lel, es va arribar a redactar un manifest en contra d’aquesta extradició; i amb Salvador Seguí es trobaben aquella nit Cardenal, Castellote (Vell), Arbós, Julia Iborra, Minguet, Català, Bisbe, Esteban i Rubinat (parent de Segui. Tenien el repte de conseguir quatrecentes pesetes que valia la impressió de 20000 còpies d’aquell manifest, i tot donant una volta pels cafés del Paral·lel, Seguí i Rubinat van poder conseguir aquelles pessetes que feien falta. Gracies al manifest aquest dos anarquistes no foren extraditats.3
Es evident que les tertúlies de vegades donent molt de si, i més segurament en aquella época.
El 1911 la CNT entra en la seva primera clandestinitat, de fet, ningú apostava un duro, per aquella organització. Haurien de passar encara uns anys. De fet, aquell any de 1911 els anarquistes catalans i espanyols alguns d’ells comencen a instal·lar-se, a l’exili d’en Marsella a on sembla que es farà un congrés Anarquista, del què no tinc massa referències. Alguns apunten que Salvador Seguí va assistir, i més o menys podem entendre aquest Congrés com una reunió de militants de diversos països europeus. La publicació d’una revista que porta per títol “Brisas Libertarias”, no hem pogut trobar cap exemplar, però si sabem, que durant la república al barri de Sans existia un grup quasi tot de dones que portava aquest mateix títol a on estava Libertad Rodenas i Pilar Grangel, etc.
Al cap de pocs dies d’aquest congrés i de retorn a Barcelona, de nou fou detingut, ves a saber perquè. Sens dubte feia nosa, parlava clar, massa clar i això molesta.
En 1913 veiem que Segui participa en un míting a Igualada al costat de Maria Prat, Dolors Iglesias, Josefa Torné i Felip Barjau. Es tractava d’una vaga general del tèxtil d’aquell indret que s’ampliava a altres sectors, aon les noies i dones d’Igualada demanaven un horari més flexible i més d’acord amb les seves característiques com a dones. Recordem que en aquell moment l’horari de treball era d’11 hores, (aquesta hora de parada de torn era per netejar la màquina, que feien per al general els nens, aprenents). Aquella vaga va durar tot un mes, de l’1 al 31 d’agost, i va ser secundada per 19 fàbriques, amb un total poc més o menys de 2500 noies treballadores i uns quants minyons. A la resta de Catalunya al seguiment fou d’unes 63000 noies. El comitè de Vaga a Catalunya estava format per Rosa Botinas, Gerània Bosch, Dolors Solé, Maria Muntaner i Concepció Montseny. Davant d’aquesta vaga, el govern central a Madrid va elaborar un decret que regulava la situació laboral d’aquell moment en el sector del tèxtil, mentre que els empresaris no estaven massa d’acord perquè argumentaven que les diferents ubicacions de les fàbriques no ho feien viable. Fos com fos, les vaguistes és donarem com a guanyadores, i a partir d’aleshores aconseguiren millores en les seves condicions laborals. Com a resultat d’aquella vaga, van sindicar-se més de 3000 noies al sindicat anarcosindicalista, i tot seguit la burgesia igualadina fomentà el seu sindicat catòlic per tal de retenir a les joves igualadines en el seu entorn religiós i submissió.
De totes maneres,l’anarquisme després del Congrés de 1911 no havia fet cap pas endavant. Mentrestant, Seguí anava col·laborant amb la premsa llibertària, i per aquells anys sabem que escrivia els seus articles per exemple a la revista “Reivindicación” publicada a Sabadell, i a “Tierra y Libertad”. Son temps en què la CNT entra-i-surt de la clandestinitat, i com sempre, sobretot són perseguits aquells que es dediquen a la venda de segells de cotització del sindicat o pro presos. Els principals impulsors de la CNT en aquell temps foren en Francisco Jordan i Francisco Miranda, gendre aquest últim d’Anselmo Lorenzo, però les presons estaven abarrotades de llibertaris, i la repressió era brutal. Feia poc temps, el 12 de novembre de 1912, el president del Govern Josep Canalejas havia estat ajusticiat per Manuel Pardiñas a la Porta del Sol de Madrid, i aleshores el nou govern de l’estat era en les mans del comte Romanones. En un intent de calmar els ànims dels obrers, elabora una nova llei que dona peu a què a poc a poc els anarcosindicalistes siguin posats en llibertat.4
Recordem que durant tot aquest temps, la Mancomunitat de Catalunya, per acabar amb la ciutat de les Bombes, va contractar un detectiu anglès a l’estil de Sherlock Holmes. Sobretot a partir de les bombes de la família dels Rull. Cal saber que les conclusions de Mr Arrow, foren que més que davant d’una lluita social entre rics i pobres, es tractava de venjances i de disputats del territori de petits empresaris, enveges, la usura d’uns i altres. Res a veure amb els anarquistes de la propaganda pel fet, que tant defensa la burgesia catalana. En tot cas els anarquistes eren un element més de tota aquella societat a on tan radicals podien ser uns com els altres. Però la maldat estava en el cap i en la direcció de la societat que defensava a ultrança els interessos econòmics i la propietat d’uns sobre els altres.
Entrem en el període de la Primera Guerra Mundial, Barcelona es converteix en el centre neuràlgic d’Europa, i refugi de tota mena de personatges, màfies, espies, i contra espies. Els diners fàcils, roden a cabassos com bé deia en Pestaña en les seves memòries, i els antibel·licistes d’un bàndol i l’altre, o les mateixes drogues com la cocaína i altres5
Tot i que l’anarquisme de nou estava tolerat pels governs de torn, des de la mort de Canalejas i el nou govern de Romanones, que lentament i molt tímidament havia començat a obrir les presons a partir de primers de 1913. Aleshores Seguí militava en el sindicat de la Construcció i tenia unes maneres extraordinàries d’entendre l’organització. Així en Salvador Seguí serà el 1915 nomenat secretari de la Federació de la Construcció a Barcelona.6
També aquell 1915, una mica més tard, fou anomenat secretari de l’Ateneu Sindicalista que es trobava al carrer de la Paloma 22, i sabem que pasaren per aquell ateneu els militants Pere Cuscó Señer, Joan Esteve, Josep Fontfreda, Tomás Herreros, Estanislao Maqueda o Manuel Sirvent. En aquest ateneu fou on, anys més tard, en Seguí va fer un discurs que va durar pràcticament un dia sencer, però encara estem al 1915, i en aquell moment amb vint-i-cinc anys, es dedicà a fer una bona biblioteca.7
El 5 de març de 1917,el trobem públicant a “Solidaridad Obrera” i posant al descobert les discrepàncies amb l’actuació d’alguns a part de la confederació. Eixe dia se presenta un escrit a la “Soli”, on s’anunciava el seu propòsit de dimitir del Comitè Regional de la CNT: L’escrit anava signant per tot el Comitè: Salvador Seguí, Francisco Miranda, Martí Barrera, Josep Climent i Enric Rueda.8
En aquell moment el director de “Solidaridad Obrera” era l’argentí José Borobio Abasola, que tenia com a col·laboradors entre altres a Emilio González Viña que signava com Gonzalvi. Tots dos, ajudats per col·laboracions puntuals, eren capaços d’assumir quasi tota “La Soli”, en un moment, a més, que era de publicació diária.9
Aquest equip amb Borovio al capdavant, comença el maig de 1916 (fins a octubre) es fa càrrec de “Solidaridad Obrera”, i tornaria a ser el seu director fins al 1917 concretament, el mes de novembre.
Borobio va morir a l’Argentina el 1945, i Emilio González Viña, en el temps del franquisme acabaria sent l’editor de la revista infantil TBO.
El 27 de març de 1917, Segui donarà un míting a la Casa del Poble de Barcelona, que aleshores crec encara estava a la plaça Letamendi. A la sortida seran detinguts Pestaña, Lacort i Seguí, i es passaran una setmana dins de la Model. Era un moment en què el govern de Romanones va suspendre les garanties constitucionals, establint una mena de llei marcial; on naturalment s’aplicava la llei amb tota la seva cruesa als obrers i les seves organitzacions.
Recordem que estem en plena Primera Guerra Mundial i la inflació estava superdisparada, i en aquell moment a Barcelona començaven a haver-hi vagues en tots els sectors. Aquell que treballava, amb el que guanyava no podia pagar un àpat pels seus fills i companya. Era, doncs, tot un despropòsit; i una època carregada d’injustícies.
Ens arriba la informació, no sé si per Foix, o Viadiu o potser per tots dos, o entre alguns d’aquells que l’envoltaven a Seguí en una Assemblea del Sindicat al qual pertanyia, que aquell mes de maig de 1917 va dir en un discurs que ..”la falta d’organització era la causa principal que els molts atropellaments que se li fan (a la classe treballadora) no tinguin la resposta deguda”. Feia falta donçs, una organització més forta.
Per això la dèria de Salvador Seguí era el sindicat únic, per anar-hi tots a una, el que significava era un pacte amb la UGT. Aquell va tenir lloc una reunió als voltants del “merendero” de les Planes per parlar d’aquest tema i com fer possible que la UGT es pronunciés. Al final va tenir lloc un Pacte dit de Saragossa, entre la CNT/UGT que va servir per portar endavant alguna de les vagues de subsistència i poca cosa més.
Aquell 1917, en Seguí va conèixer a Teresa Muntané Cabarrocas, nascuda a Palamós, de fet ja feia un temps que la veia i coneixia, i d’alguna manera se la mirava, li feia patxoca. De fet ja la coneixia ni que fos de vista, però estava casada, i vivia al carrer Hospital núm. 82, davant mateix de l’hospital de Sant Pau. Aleshores, ella ja tenia dues filles, i un marit que el catalogava sovint d’un gandul de l’Escala, per al qual volia marxar del lloc. Seguí aleshores freqüentava aquella escala de veïns perquè allí estava la redacció d’un diari obrer que encara no tinc clar quin era, potser “Tierra i Libertad”?, on col·laborava i tenia un petit sou.
Seguí i Teresa es trobaven a l’escala i un bon dia Salvador li va dir que si deixava al seu company, ell es quedaria amb ella. Compta Teresa que no se’l podia creure perquè, era bastant més jova i havia d’ assumir la càrrega de dues filles. Dit i fet, Salvador es va quedar-hi a viure amb ella, allí en aquell pis Teresa ja tenia un rellogat que era Agustí Castellà, que dormia en una habitació i feia la seva vida, bastant més jova que Salvador. En tot això, aquell any de 1917 va aparèixer per la casa i ocuparen una altra habitació en Víctor Serge i Rirette Maitrejean, la seva companyia de l’època, on visqueren el temps que passaren per Barcelona. Aquell any la família augmentaria amb un nou fill Heleni, el primer fill d’en Seguí.
El 9 de juliol de 1917, per un descuit de l’amic i company del sindicat, Josep Climent, se li dispara una arma que estava netejant al mateix local sindical del carrer la Lluna de Barcelona. Resultà mort a l’acte. Mort que en Salvador sent fortament l’impacte de la bala dins del cor del seu amic. Climent, no feia gaire temps, havia estat a la garjola amb en Salvador, era doncs un bon amic i Company de fatigues.
Arriba aleshores el 13 d’agost de 1917, i a Barcelona com a Madrid es produirà una Vaga de la Subsistència. Ja havíem tingut una semblant a Barcelona el divuit de desembre de 1916. Ara de nou la lluita és evident, i cal plantar cara, El comitè a Barcelona estava format per Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Genaro Minguet, Jaume Aragó, Josep Viadiu, Francesc Miranda, Martí Barrera, Manel Valero i Tomàs Herreros10
Aquella vaga no va ser massa profitosa, i no va funcionar com s’esperava, calia més organització i sobretot més coordinació amb la resta de l’estat. De fet, aquesta vaga havia estat organitzada a Madrid pels Socialistes, i a Aragó impulsada per ferroviaris, però, els comitès foren detinguts immediatament i a penes va tenir projecció.
Com apunta en alguns escrits en Viadiu, en Salvador Seguí va passar per moments d’amargura, ja que un home d’organització com era ell, havia de respondre a tota gamma d’insults. Els interessants en el seu desprestigi, volien desestabilitzar-lo i tenia alhora, que trobar respostes per tots els querella’ns, bé a l’organització o a la seva pròpia persona. I no tot venia de la mateixa direcció, sinó que també els seus companys, alguns no el tenien en consideració, n’hi la estima.
I arribem ací a la tan anhelada organització que reclamava en Salvador Seguí, que s’inicià al congrés regional de la CNT de Sans al carrer de Vallespir. Va ser el 28,29,30 de juny i 1 de juliol de 1918, i ell participa en una de les reunions de delegats al Congrés de Sans amb l’objectiu de crear una ponència que refonia uns quants dels punts de l’ordre del dia, en un de sol. Dins del Congrés, en Salvador Seguí defensarà la nova organització i la seva estructura de Federació d’Indústries, amb la denominació de Sindicat únic. Punt que es va tractar en aquest congrés l’últim dia, i l’1 de juliol es farà, un míting des del balcó del local del CADCI a la Rambla de Barcelona, a on ell serà un dels oradors, juntament amb J. Mestres, Àngel Pestaña, Joan Peiró, Domingo Rueda, Enric Rueda López i Pau Olled11
Pocs dies després, el 5 de juliol, ell serà elegit com a nou secretari del Comitè Regional de la CNT. Per donar a conèixer els acords del congrés de Sans, el diumenge 18 participa en un míting organitzat pel sindicat d’Arts gràfiques a l’Asiàtic del carrer Rosal 33 del Poble Sec. A la setmana següent serà al cinema Montaña, míting que tenia un lema i aquest era “Por el Sindicato único”. Aquell any de 1918 es va donar una volta per Andalusia, en una d’aquelles excursions de propaganda, a on tenia la missió d’ informar de tot allò que havia acordat en el congrés regional de Sans. D’alguna manera aquet serà el moment de revifalla de l’anarcosindicalisme espanyol.12
Això, el que representa, serà l’afiançament d’una societat paral·lela, amb la tradició cooperativista de consum social que ja existia des d’almenys el segle XIX, les cooperatives de producció i les de distribució, economats, etc.
Uns mesos després participa en el míting d’Homenatge a la Revolució Russa, en el seu primer aniversari, que serà el primer acte sobre aquesta revolució que es farà a l’estat espanyol. Aixó era el 24 de novembre de 1918 i l’acte, se celebra al teatre del Bosc de la barriada de Gràcia, en l’acte també intervé Bartolomé Fornells, Emili Mira, Joan Peiró, Josep Viadiu.
Arribat l’any de 1919, aquest serà el gran any de l’anarcosindicalisme, i el primer pas d’aquell any seria, la inauguració de la Federació Local de la CNT al carrer de l’Olm núm. 10, principal. Era el 4 de gener de 1919, i aquest local estaria funcionant fins al gener de 1939. Per allí parava Pere Massoni, que feia de porter de l’espai, Amor Archs, que vivia a la vora, com igual Amalia Alegre, que vivien juntes al mateix pis de l’escala conjunta al local de la CNT. Aquesta federació local organitza un míting al teatre del Bosc de Gràcia, el 13 de gener, a on participa el nou secretari de la F L. de la CNT Paulino Diez, Ferran Castany, Calixto García, Ángel Pestaña (director de la “Soli”) i no podia falta el nostre Salvador Segui. Aquell dia tanca l’acte en Salvador atacant directament a Francesc Cambó i amb un ¡Muera Cambó! ¡Viva la Comuna de París!.13
Tres dies després en Salvador Seguí dona una xerrada a l’Ateneu Enciclopèdic, que porta per títol “Valor real e ideológico de las organizaciones obreras en Catalunya”. Eixe mateix dia, el govern de la nació ha suspès les garanties constitucionals a la ciutat de Barcelona, per una moguda que va passar a la rambla entre independentistes i espanyolistes, però la repressió caiguè sobre els sindicats obrers, que aquesta història se la miraven de lluny. En tot cas estaven preparant ja pel “bajini”, el que seria la vaga més important del moviment obrer català.14
Salvador Seguí, ens continua dient en Josep Viadiu, que el triomf de la classe obrera, no es podia deixar ni a la Solidaritat ni a la bona voluntat de les persones conscients, ni tan sols a l’atzar del moment i les mides repressives de les autoritats burgeses. Sinó que era necessari aglutinar i dotar a les forces obreres de mecanismes potents, que puguin respondré amb vitalitat i consciència de classe a totes les necessitats de la lluita contra el capitalisme.
Però ja la Vaga de la Canadenca estava agafant volada, i en Seguí detingut. Aleshores ja vivien al Carrer València 559 a prop de la Sagrada Família, a on també s’havien endut el rellogat Agustí Castella. Havia tingut recentment el seu fill Heleni, devia néixer el 1917 o finals del 16, però el fet és que se l’emporten i va ser tancat al Vaixell “Pelayo”, que estava ancorat al port de Barcelona. Després fou enviat a la Model, comentava ell, amb d’altres detinguts com Manuel Buenacasa, Agustí Castellà, Tomàs Herreros, Antoni Martínez, Emili Mira, Francesc Miranda, Fèlix Monteagudo, Josep Negre, Frederic Roige, Manuel Salvador, Josep Santacana. Com anècdota recollir una mica la versió de la companyia de Salvador Seguí, que contà que quan van detenir a Seguí i Castellà, aquest últim dormia tranquil·lament i no tenia res a veure en l’afer de la vaga, però com vivia amb nosaltres la policia se’ls van emportar als dos, mentre baixaven l’escala, Teresa com quasi sempre, va preguntar si tornarien aquell dia i Seguí, va contestar, que a dinar no vindrien, però que prepares el sopar. Sempre hi havia la preocupació del dinar o sopar, i la convicció de tornar.
Recordem que la Vaga de la Canadenca va portar aquest nom perquè el principal accionista era el “Canadian Bank of Commerce of Toronto”, i la vaga a Barcelona ja venia precedida d’un altre lluita força important al Pallars Jussà, per l’entorn de Talarn, força important a on una important legió de treballadores en condiciones inhumanes estaven construïm les preses que havien de fer servir per general l’energia elèctrica que precisava la indústria a Barcelona. Els protagonistes per la part burgesa foren el Míster Pearson, que era el principal accionista del Bank, el director del Projecte a Catalunya, Fraser Lawton, i després l’enginyer Carlos Montanés.
Però, potser val la pena en centrar-nos a la lluita a Barcelona, tot i que les lluites al Pirineu no eren desdenyables, tot i que la vaga s’n anava estenent, ja feia dies. No serà fins al 5 de febrer, quan ja la vaga comença a ser generalitzada i coneguda, i la gent de Barcelona comença a Solidaritzar-se. Això provocarà moltes tensions, inclús un dia de foscor absoluta a la ciutat. Els mateixos funcionaris de l’ajuntament hagueren de sortir amb torxes per donar llum a les cantonades o als fanals que no estaven encesos. Fins i tot aquests funcionaris, insistien perquè els comerciants treguessin llums al carrer. El cert és que a penes va apareixer un diari, i el comitè de vaga estava composta per obrers de la Central elèctrica d’una banda, i una altra part pels membres de la CNT. Aquet comité no fou acceptat per la direcció de l’empresa, fins que no va tenir més remei que accedir a aquesta composició del comitè de vaga, el conegut com a “Comitè fantasma” que ningú sabia quines persones eren exactament. Entre elles, sabem que estava Paulino Diez, aleshores secretari de la Federació Local de la CNT; i que aquest comitè es reunia en un descampat de propietat del constructor Miró i Trepat, davant mateix de l’hospital Clínic.15
Al final, ja en el mes de març, es farà aquesta reunió en la qual s’arriba a l’acord de les famoses 8 hores de treball, 8 hores d’esbarjo i 8 hores per dormir. Tot i que hi va haver empresaris de la patronal catalana que no estaven gens d’acord en aquesta proposta, al final fou acceptada, però un dels punts principals d’aquesta negociació era la llibertat dels detenguts.
Després del compromís del governador, i del Govern central de Madrid amb Romanones, perquè aquest signe el decret de les 8 hores, pero no es faria efectiu fins final d’any. Mentrestant, necessitàven que a Barcelona la gent tornes al treball a tota la ciutat i rodalia, perquè la vaga havia estat total, i per això fou tan important el míting de la plaça de Braus de les Arenes a on al final intervingué en Seguí. Abans va haver de sortir de la presó, per aconseguír que els anarcosindicalistes tornessin a la feina, un cop llibertats tots els presoners.
Segons explica Teresa Muntané no el deixaven parlar i cada cop que intentava parlar l’escridassaven. Solament al tercer intent, va assolir articular dues paraules seguides, que deia “Demà hem de tornar al treball, aquesta vaga dura ja massa, i les vagues que durant més de vuit dies estan condemnades al fracàs, ara mateix la burgesia ens ha donat unes quantes reivindicacions, del que demanàvem, un altre dia podem tornar i intentar un altre vaga per obtenir allò que ens manca obtenir avui, -aleshores va fer una pregunta- ¿Prometeu tornar demà al treball? I es va sentir la resposta de “Sí, Sí”. Era el 19 de març de 1919.
Un dels opositors a Seguí era Fortunato Barthe de Palafrugell i membre del grup “Bandera roja”. Anys després durant la revolució fou mestre del CENU a Sant Feliu de Guíxols, però aquell dia a la plaça de Braus va callar. Un altre dels homes opositors a Salvador Seguí era Josep Saleta “el nano de Sans”.16
Però hi havia d’altres que donarien la vida per ell, com era Josep Gardenas, un dels homes d’acció més importants del moment, que inclús va arribar a escriure i publicar un parell de vegades a “la Novela Ideal”.
El 23 de març encara hi havia 5 presoners al Castell de Montjuïc entre ells Mauro Bajatierra. Els anarcosindicalistes parlen d’una nova vaga, però Seguí està en contra per la feblesa econòmica de les famílies en aquell moment. Finalment el sector més radical intenta tirar endavant una nova vaga general, que no tendra massa seguiment entre altres coses perquè les famílies com deia Seguí, estan esgotades econòmicament.
Recordem que en aquell mateix moment la Patronal Catalana respondrà a la CNT amb un Look out per fer mal i molt mal a les economies dels obrers que aquell Nadal passaren fam, perquè no tenien treball tampoc tenien cap ingrés econòmic, durant un llarg més.
Al Congrés de la Comèdia que es celebrava aquell desembre a Madrid, la CNT es va adherir a la 3ª Internacional amb seu a Moscou i el seu primer delegat fou en Àngel Pestaña, que causaria una molt bona impressió als comunistes de Moscou; mentre que a Barcelona s’escolliria un nou secretari del Comitè Nacional i aquest seria Andreu Nin. Al congrés de Madrid viatjaren, com a delegats, Eusebi Carbó, Hilari Arladins i Àngel Pestaña.17.
A Tarragona sabem d’un míting encara que per al moment no he pogut datar-lo amb exactitud, però on participen en aquell moment Joan García Oliver, Salvador Seguí i Andreu Nin. Amb les conclusions, García Oliver apunta que en aquell moment ja es veia, que Nin preferiria moure’s en un terreny més marxista i no tant llibertari, la seva intel·lectualitat així el deixava entreveure.
Aleshores Segui freqüentava l’Ateneu Enciclopèdic, amb el seu amic Francesc Layret,on segons Emili Salut parlaven de les tertúlies que es muntaven amb la lectura de llibres com ara “El Quijote y Sancho” amb una versió d’Unamuno. També rebien a personatjes que passaven per Barcelona com ara Pío Baroja, que durant un temps freqüentava també el cafè Español acompanyat de Salvador Seguí.
El 4 de gener de 1920 té lloc un intent d’atemptat a Salvador al carrer Sant Pau de Barcelona que ell mateix, va veure venir i va poder repel·lir amb una pistola; que aleshores era una mida de protecció casi be obligatoria, per a tots els destacats anarcosindicalistes.
Aquell any de 1920 viatja a Madrid delegat per la CNT juntament amb Eveli Boal per reunir-se amb Largo Caballero i buscar un pacte amb la UGT.
Aquells dies de juliol de 1920, caiguè assassinat el seu amic Pau Sabater Lliuros, conegut per “Tero”. El van anar-hi a buscar a casa seva els pistolers de la patronal fent-nos passar per policies. Els germans Rodenas i els seus companys s’encarregarien aquell mateix any, tornar-se-hi per l’acció contra el “Tero” així el 5 de setembre segueixen a Bravo Portillo fins que troben el moment d’ajusticia’l, l’espiral de violència estava en marxa. Perquè tot seria un continuo, atemptat contra Pestaña, etc.
També cal destacar-hi un Ple Regional a Tarragona aquell final del mes d’octubre quan ell i Boal, ratifiquen els a corts que havien pres durant l’estada a Madrid en les converses amb la UGT i decideix el Ple que Seguí viatge a Rio Tinto a on en aquell moment hi ha una vaga dels miners d’aquella zona.
També arriben ací a la famosa llista de Martínez Anido, coneguda per la pau dels cementiris, que consistì en carregar-se-hi a 80 persones, per pacificar Barcelona i entre ells naturalment estarà Salvador Seguí la majoria d’anarcosindicalistes i també Francesc Layret que se’l carreguen el 30 de novembre de 1920. Serà el primer d’aquella llista d’indesitjables que dicta Severiano Martínez Anido i la Burgesia. En un moment en què ell (Seguí) i altre son enviat al Penal de Mahó, i allí estaran retinguts una bona temporada.18
Recordem, que un dia abans del seu atemptat en Francesc Layret tenia previst un míting a Sabadell i tot seguit havia promès anunciar una notícia importantíssima al periodista Francesc Madrid, que insistentment li seguia les seves passes polítiques. Sembla que Layret volia alliberar els seus amics de les garres de Martínez Anido i Miguel Arlegui i anunciar un nou partit amb Companys, Seguí i el mateix Layret, però això forma part de la leienda i la ficció, ja que mai es va produir.19
A la mort d’en Layret, Salvador Seguí i els altres companys estaven en aquell moment pujant al vaixell que els portaria a Maó i digué durant el recorregut: L’assassinat d’en Layret és, per a nosaltres i per Catalunya, una gran dissort! Que la conducta del gran desaparegut, guií les nostres passes en el futur! Amics, si el crim ens sobta, que sapiguem que no ens espanta. No ens ajupim, que ja arribaran altres jornades en les quals ens serà permès enlairar el nostra estàndard, dreçant-nos arborats en defensa dels nostres ideals. L’assassinat de Francesc Layret fou el punt de partença per a altres assassinats. No passava dia que no caiguessin, víctimes del pistolerisme oficial un, dos i àdhuc tres treballadors barcelonins. 20
A finals de febrer de 1921 ha de tornar a Barcelona, ell i Companys per la celebració d’un judici que tenen pendent, però en un principi no arriben pel mal temps que en aquests dies remou les aigües del Mediterrani.
En 1920 encara tindrà, un intent d’atemptat contra ell al carrer de Carretas, era el 31 d’octubre, un dia que sense voler, rebrà un tret un petit empresari que en aquell moment passejava per allí.
Seguí va tenir dos intents d’atemptats més, un al carrer Castillejos en topar-se de nou amb un dels sicaris del lliure que anteriorment havia intentat eliminar-lo. Es tractava de Miguel Fernández Pueyo i els fets van passar-hi el 5 de maig de 1921. I un altre el 30 d’octubre del 21 al carrer Mendizabal. Estava clar que era un objectiu de la patronal, que molestava, i per això estava el primer de la llista de Martínez Anido; igual que el seu gran amic Francesc Layret que ja havia caigut, per què era una peça massa fàcil, per la seva malaltia de la pòlio.
En 1922 la CNT de nou és legalitzada i pasaren a la clandestinitat, però es farà una Conferència a Saragossa on participa Salvador Seguí. Allí de nou la CNT s’adhereix a l’AIT amb seu a Berlín, i deixà de banda la tercera Internacional ubicada a Moscou.
El dos de març està en Manresa a on participa Salvador Seguí i Joan Espinalt el teatre nou, dins del context d’un míting per parlar de tot allò que afecta la confederació. Entre elles, l’enfrontament amb els pistolers de patronal i l’atemptat que feia uns mesos va patir Àngel Pestaña en eixa ciutat.
El 5 de març de 1923 participa en un míting al cinema bohèmia de la Plaça Espanya de Barcelona, juntament amb Peiró, Ros i Comás. No sabem com va ser l’oratòria d’aquell dia dels ponents, però podem intuir de què es tracta, ja que en aquell moment tots els anarcosindicalistes o simplement els treballadors explotats eren víctimes d’un xantatge i d’un possible tir a la nuca. Aixis, la premsa dels dies següents es faria ressò a través d’un escrit signat per la Federació Local que el Company Meca va veure per la finestra a sis elements del lliure que l’estaven esperant als voltants de casa seva. Pel que, naturalment Meca va optar per no sortir de casa aquell dia.
Aquell mes de març segons ens explica Teresa Muntané, la seva companya, va rebre una carta de Francesc Macià a on li deia que el volien matar. Segurament ell ja estava assabentat perquè ja havia patit uns quants d’aquest atemptats. El cert és que el nou de marc de 1923 volia anar-hi a una representació teatral al Còmic, què es feia, en benefici dels presos, a més havia xerrat amb Casanoves president del Parlament català i tots dos havien quedat en trobar-se-hi allí. Així que va convèncer a Teresa Muntané, tot i que ella no volia anar-hi al teatre per què estava cansada, embarassada ja que estava de set mesos, però al final van anar-hi al teatre amb el fill Heleni, tots tres a la sortida, es van acomiadar dels companys i van agafar un taxi que els van portar fins a on vivien (des d’almenys finals de 1917) Carrer Valencià 559. Pel camí el taxista s’adona que els anaven seguint, però aquell dia en arribar a casa tots vàrem entrar corrents dins el portal, mentre que Seguí pistola en mà es va quedar-hi a la porta, i va cridar a la gent del lliure que els seguia des del cotxe. Aquells van marxar, peró ja havien aconseguit intimidar en Seguí i ja sabien on vivia. Aleshores continua explicant Teresa, Salvador s’adona que no havia pagat el Taxis, que s’havia quedat a la cantonada esperant esdeveniments, i va anar-hi corrents per parlar amb el taxista i pagar-li la carrera, però aquest coneixen a Salvador Seguí no va voler cobrar la carrera, després de l’ensurt que havia rebut.
Aquell 10 de març de 1923, Seguí desperta tard, estava molt cansat, havia dormit poc, però tenia coses a fer, havia d’anar-hi al pis de Companys en el carrer Sepúlveda, ja que havia de pagar als pintors que treballaven per ell (o amb ell) i cobrar el que l’adeudaba Companys per la faena. Després a la tarda havia quedat amb Foix, per parlar sobre les maniobres militars de cop d’estat que es preparaven, quan marxa de casa s’adona que a la cartera portava masses calés i torna enrere per donar-li 500 pessetes a Teresa, per les despeses de casa, i dir-li que tornaria per sopar, i marxa a la recerca de Peronas que l’espera al cafè Tostadero de la plaça Universitat.
Després ja sabem la història, en arribar a la cruïlla de Sant Rafael cantonada Cadena, van entrar a fer un got de vi al Bar la Trona i a la sortida ja els esperaven discretament els homes del lliure entre ells l’Innocenci Feced qui fou el pistoler que dirigí l’operació. En Seguí no va tenir temps de respondre, i en Parones mal ferit s’amaga en una carnisseria que estava en enfront del costat de l’estanc que feia cantonada. Des d’aleshores aquella cantonada va quedar marcada per sempre en la història del moviment obrer i llibertari, i allí es van quedar un bon grapat de somnis de l’emancipació humana.
Teresa Muntané se’n va assabentar per una conversa a l’escala entre els veïns i la portera. Els primers companys a arribar foren Viadiu i Maurin. Tot i que l’enterro va ser clandestí, el director del cementiri es va negar a enterrar a Seguí, si no estava la família davant, per al que les autoritats del moment van anar-hi a buscar a casa seva a Agustí Castellà i Heleni Segui, el fill, que són les persones que van donar testimoni de l’enterrament.
Dos mesos després naixia Teresa Seguí Muntané la filla d’en Seguí que no va arribar a conèixer son pare com també era publicada la seva novel·la “Escuela de rebeldía”.
Tenim tambè el testimoni de Joan García Oliver quan aquest diu en les seves memòries “El día que asesinaron al –Noi del Sucre-, en Barcelona lloraron los hombres fuertes, de la que siempre ha sido fuerte nuestra Organización,” Els homes d’acció” porqué Seguí había sido uno de ellos”. Sens dubte Seguí era un home d’acció, que va viure l’anarcosindicalisme les 24 hores del dia durant molts anys tot i que el van assassinar els pistolers de la patronal quan encara era molt jove. No arribava als 37 anys
A la mort de Seguí, Teresa va viure com a parella d’Agusti Castellà, aquell noi que sempre havien tingut de rellogat, que també era de la CNT i més tard d’Esquerra Republicana. En un moment que es va quedar sense diners, va anar-hi a veure el Marqués de Foronda i aquest li va donar 20000 pessetes amb les quals va poder tirar endavant les seves filles, dos del primer matrimoni i Teresa d’en Seguí. En Agustí Castellà va morir a l’exili en 1947 a Toulouse, i ella era encara viva els anys 70 a Toulouse on tenia una mena d’Estanc de tabac amb la seva filla Teresa Seguí Muntané.
Després de l’assassinat de Salvador Seguí Rubinat i Francesc Comés “Paronas”, la CNT va optar per treure el comitè nacional de la CNT de Catalunya i enviar-lo a un lloc una mica més tranquil com era Sevilla i així el seu secretari fou Manuel Adame Misa, que anys més tard es passaria a les files comunistes.
Per acabar recordar una mica del fill d’en Seguí, al qual havia estimat molt en Seguí, però no va tenir temps d’educar i explicar-li bé les dignitats de les persones. Heleni Seguí Muntané era un noi que li agradava molt jugar a la pilota i sempre anava amb una pilota als peus o sota el braç, però va agafar una tuberculosi, una malaltia dels pulmons i ja mai es va recuperar tot i els diners gastats per la família va morir quan ja vivien a l’Avinguda 14 d’abril (avui Diagonal) núm. 322 era el 20 de juny de 1933.
I per acabar una reflexió que Teresa Muntané li va comentar a Huertas Clavería, ” tardarà molt de temps a gestar-sa la dona que ha de portar els gens perquè neixi algun dia, una altra persona semblant a Salvador Seguí Rubinat”.
Manel Aisa Pâmpols
2 de març de 2023
1Tomás Ibáñez Anarquismos Descontrol 2022
2AAVV Salvador Seguí Su vida , su obra ed. Cuadernos Populares nº 2, 1960 , P.12,13,
3Hermoso Plaja . Salvador Seguí, su vida su Obra, cuadernos populares 1960 P.58
4Manel Aisa Efervescencia social de los años 20, Barcelona 1917-1923 descontrol 2016 P.24
5Ángel Pestaña Terrorismo en Barcelona Planeta 1979, P. 88 a 95
6VVAA Josep Viadiu Salvador Segui, su viday su obra Cuadernos Populares nº 2 1960, P.9
7Manuel Sirvent Un militante anarquista español ed. FAL 2012 P.30
8Solidaridad Obrera nº 491, 5 de marzo de 1917
9https://alacantobrera.com/2021/02/14/josep-borobio-del-director-de-solidaridad-obrera-en-1916-i-les-fosques-nits-del-barri-xino/#comment-6359
10Manel Aisa La efervescencia social dels anys 20 Barcelona 1917-1923. Descontrol 2016
11CNT Congreso de Sants Memoria del Congreso
12Manel Aisa La efervescencia social dels anys 20 Barcelona 1917-1923. Descontrol 2016P.42
ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR 1902-2012 Manel Aisa Pàmpols
Manel Aisa La efervescencia social de los años 20 Barcelona 1917-1923 descontrol P.36
13Manel Aisa La efervescencia social dels anys 20, Barcelona 1917-1923. Descontrol 2016P.42
14ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR 1902-2012 Manel Aisa Pàmpols
15Manel Aisa La efervescencia social de los años 20 Barcelona 1917-1923 descontrol P. 46, 47.
16Safon educación en la España revolucionaria p.148)
17Emili Salut Vivers de Revolucionaris . Llibreria Catalonia Barcelona 1938
18Manel Aisa Francesc Layret entre l’Ateneu Enciclopèdic i el seu republicanisme 2022, P.83
19Ídem. Manel Aisa….. P. 88
20Pere Foix , Aoistols i Mercaders P.79
alacantobrera.com 