JOSEP BOROBIÓ: Del director de “Solidaridad Obrera” en 1916 i les fosques nits del barri xino

Cedit generosament per l’historiador Manel Aisa Pàmpols, presentem al company català Josep Borobió, periodista anarquista que va tornar de l’Argentina en el moment en què el moviment llibertari estava eixint de la clandestinitat, compaginant la seua feina en la redacció de La Soli, amb el seu altre treball nocturn als cabarets del districte cinqué de Barcelona, on s’ocupava com hipnotitzador i sugestionador científic.

Ara que està una mica de moda, el barri del Raval i amb ell les velles recuperem denominacions del lloc como eren “Districto quinto” i “Barrio Chino”, i tot l’ encant que tenia la luxúria , el pecat i la conjunció d’aquesta vida mundana i bohèmia amb la lluita per la vida que bé quedava reflectida en el traginar de les fàbriques i els tallers que envoltaven els espais de nit del Raval i el fum de les fàbriques i la seva gent carregada molts d’ells de misèries difícils de treure de sobre a no ser per l’oportunitat que tenia el moment de goig que es respirava pels voltants del Paral·lel i dels carrers estrets del Migdia, Cid, i altres cantonades a on el cabaret “la Criolla” donava llum a la nit i amb tot plegat la disbauxa, que acompanyant la llegenda d’històries de teatre com “la flor de otoño”. Però també una bona història amaga aquest indret amb la Pensió “Escandinavia” què pot ser val la pena parlar-hi ni que sigui una mica en properes ocasions.

Però ara m’agradaria parlar o esbotzar un pesic d’història d’un company que fou director de la “Solidaridad Obrera” des de maig de 1916 fins 12 novembre de 1917, eren temps de la Primera Guerra mundial i Barcelona bullia, i la vida salpicava de sang sovint a on no tocava.

M’estic referint a Josep Borobió Abasola nascut a Portbou el 3 de abril de 1889 ara farà 132 anys, molt de temps, massa temps per cerca alguna nova pista que segurament algun dia algú de vosaltres trobarà en algun racó dels arxiu del principat, mentre tant esperem i tenim el que tenim.

De petit segurament Borobió amb la seva família va viatjar a Argentina a on es va afiliar a la FORA com tants d’altres catalans, no tenim a penes referències d’ell lo que entenem, és que per escollir la professió de periodista va tindre la possibilitat d’estudiar o al menys aprendre a llegir i escriure.

“Es preciso redoblar el ataque, duplicar las fuerzas contra el regimen, estudiar los medios de lucha para conocerlos bien y emplearlos con inteligencia si queremos resultados positivos; obrar en consecuencia con nuestras ideas..”¹.

Lo que si sabem és que el 1915 ja volta de nou per Barcelona i col·labora en la “Solidaridad Obrera” que aconseguirà a l’any següent ser el seu director, un periòdic que sortia aleshores diàriament. Mai hem arriba a veure la seva signatura, però com a director entenem que devia encapçalar el diari i que apart de les col·laboracions sabem arribaven de tot arreu, eren tres o quatre els redactors i poc més.

Però lo que entenem és que la primera pàgina del diari sovint sortia de la seva ploma, i sobre tot una columna que ens crida l’atenció “Ecos” signada per un tal Gonzalvi que no podem afirmar categòricament que fos ell, però aquest columna es publica en tot el període en que Borobió es director de la “Soli” en el moment que deixa d’estar-hi dins del diari, desapareix la columna ”Ecos” que sempre era un recull de noticies que s’apropaven amb ironia sobre tot a les iniciatives polítiques del moment.

“..Sentado ante una pequeña mesa desvencijada, en un reducido despacho cuyas paredes mostraban profusión de alegorías libertarias y retratos de revolucionarios célebres, encontramos a Borobio, escribiendo su cotidiano artículo para el órgano sindicalista…”².

Però lo que aquí ens importa en aquesta etapa de la direcció de la “Soli” son els comentaris d’alguns dels seus companys de la CNT com Simó Piera, Ángel Pestaña, Josep Negre o Joan Ferrer, aquest últim ens el presenta com un personatge un tant misteriós, que mentre treballava a la “Soli” es guanyava la vida per les nits en els Cabarets o lloc un tant canalles de la nit Barcelonina, en aquell moment encara faltava uns anys per l’arribada de la Criolla, però la nit en temps de Guerra com bé en comentava Pestaña corria els diners a dojo i Borobió s’entén que participava d’aquella festa amb un numero d’hipnotitzador que segur omplia la curiositat dels sonàmbuls de la ciutat, no tenim idea a quina sala es produïa, podrien ser, algun dels cafès del moment com “El Mendi” “Bombilla”, “el Pay Pay, “La suerte Loca” o els clàssic cabarets del paral·lel, com el Bataclan, o el Soriano.

En Borobió havia estat detingut el desembre de 1916 en una Vaga general per la subsistència, que el va mantenir uns mesos a la presó,i temps després va dimitir com tota la redacció del Diari “Solidaridad Obrera” en un afer entre Salvador Quemades i Josep Negre a on un acusava l’altre de fotre ma a la caixa, cosa que mai és va arribar a demostrar però si saben que des d’aleshores Negre és va apartar de la militància i es va dedicar a escriure una espècie de memòries.

Aquella Vaga de la Subsistència molt necessària per la costant alça del preus dels aliments, va ser senyalat en Borobió com un inductor d’aquella vaga alimentada per la fabulació de que Borobió havia pactat amb els alemany i aconseguit uns diners per realitzar la vaga cosa que després es demostra totalment incerta, però que porta rebombori i malestar en el seu moment.

“Borobió, director de La Soli, me citó en un café del Paralelo para darme cuenta de los preparativos revolucionarios que se estaban haciendo y yo fuí al cafe aludido..”³.

Poca cosa més sabem de Josep Borobió més que va retornar a l’ Argentina, allí a Buenos Aires va estar de redactor a “La Protesta” i afiliat a la FORA, després sembla ser que els anys 30 fou expulsat de l’Argentina com tants d’altres Espanyols o Italians llibertaris, va ser deportat a la Província de San Juan a on sembla ser que va formar una segona família ja que a l’Argentina tenia al menys un fill, sempre va treballar de periodista i segurament trobava el moment per hipnotitzar algú que altre per les nits.

Ni tan siquiera tenim una foto del seu pas per la vida, ni una signatura conforme un dels articles de la “Soli” portava la seva empremta. son així les petjades de molts anarquistes

Manel Aisa Pàmpols

 

NOTES: