Escric aquest article perquè a internet observo que les pàgines llibertàries que recullen biografies d’anarquistes, cada vegada la diuen més grossa amb la figura i persona d’Ada Martí Vall. Són aquests errors, que de mica en mica es van multiplicant, els que esbiaixen el personatge fins a convertir-lo en el que no és -alguna pàgina ja ha començat a rectificar-.

Per Internet corre el nom d’una tal Maria Concepción Martí Fuster com Ada Martí, i aquesta no és pas la nostra Ada Martí. Aquesta Martí Fuster no té res a veure amb la nostra Ada Martí, ja que Martí Fuster va néixer al carrer Petrixol de Barcelona l’1 de juliol de 1915 i era filla del que fou alcalde de la Floresta-Sant Cugat durant l’etapa franquista. O sigui, la noia aquesta va tenir una llarga vida amb visites regulars al Liceu durant la seva joventut, i a més va morir als volts de l’any 2010. Vaig tenir la seva necrològica a les mans, però ara no sé pas on la tinc.

Per tant, és hora de descartar aquest nom i deixar de relacionar-lo erròniament amb l’Ada Martí Vall.

Ada Martí portà per nom Concepció Juana Ana Martí Vall i va néixer en una família humil al Passatge Pont de la Parra, 3, baixos; un passatge del barri de la Ribera que amb el nou disseny de la Barcelona de primers del segle XX, va ser escapçat quan s’obrí una via ràpida coneguda com la Via Laietana.
El seu pare va tenir projectes de montar una empresa de carruatges, que va fracassar en el moment de l’arribada dels automòbils. Després va trobar feina en una Farmàcia, segurament del Districte V; en tot cas, segur que parava sovint pel centre de la ciutat de Barcelona.

La família va marxar a viure al carrer Unió 9, 4ª planta, 1er; al menys el 1930 encara vivien allí.

Passem a recordar uns fets transcendentals de la ciutat de Barcelona, que d’una manera o altra van implicar directament o indirectament a molts dels ciutadans de la ciutat.

Així, fem una mirada enrere cap a la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona, i un dels moments més àlgids d’aquelles setmanes sangrentes.

Per eixemple es va incendiar el convent de les Jerónimes del Carrer Hospital amb Sant Antoni Abad. Recordem que aquell fet del Convent de les Jerónimes, va tenir un impacte molt fort, amb la condemna a mort d’un dels cinc condemnats d’aquella tragèdia, Ramon Clement García que sembla que es posà a ballar amb un dels esquelets tret del convent de les Jerónimes. No més per aquest motiu fou condemnat a mort i executat; com ho fou tambè Ferrer i Guàrdia i altres tres persones més.

El convent fou reconstruït en la part alta de la ciutat de Barcelona, i entre el carrer Hospital, el de Sant Antoni Abad, la plaça del Padró i la Riera Alta es va edificar entre els anys vint i inici dels 30, l’Església del Carmè i algunes cases en el nou carrer Bisbe Laguarda, a més d’altres immobles que avui envolten la plaça del Padró i la Riera Alta.

Així, al carrer Bisbe Laguarda num.12, els pares d’Ada Martí s’instal·laren com a porters d’aquella finca.

Era un edifici acabat de construir l’any 32; i enrere quedava aquell monumental convent de les Jerónimes.

D’aquell moment, el que saben és que els amics de Joventut i adolescència d’Ada Martí estudiaven a l’Escola del Treball, però hem buscat allí i no hem trobat cap indici de que també ella estigués estudiant en aquest indret del carrer Urgell. En qualsevol cas hem de dir que en aquell indret la majoria de classes eren de professions manuals, i potser l’única opció per ella, foren les classes de francès que sabem que va estudiar. Malauradament encara no podem afirmar on, però com veurem hi ha d’altres possibilitats. Per exemple, aleshores hi havia un Institut acabat de crear al carrer Mallorca, que avui és la delegació de Govern Civil, i que el 36 passaria a ser l’Institut Elisée Reclús.

Igualment cal destacar-hi que era una noia pulcra i molt polida, probablement en tot el que feia. Així passava amb la seva vestimenta, ja que se’n sortia del que era normal en la seva època, i això ho aconseguia perquè sabia brodar i cosir les seves pròpies vestiments; la qual cosa li donava l’oportunitat de fer-se ella mateixa el seu vestuari amb diferents teles, sempre carregat de color.

Sabem que no va anar-hi a la universitat perquè era d’una família humil. Tenia una germana i un germà, però bastant més grans que ella, i a penes es relacionava tan sols amb el seu germà mitjà (una mica, però no massa).

Molt aficionada a la lectura, va estudiar els idiomes francès i anglès. Es podria dir que era una devoradora de llibres i sobretot l’apassionava en aquell moment la filosofia i la psicologia, Freud, Kierkergard, Friedrich Nietzsche, etc..

Els espais culturals i socials que ella freqüentava en la seva Joventut, foren els dels Idealistes pràctics al carrer Provença, 271, principal 2on, on es podia trobar amb Fèlix Martí Ibáñez, Joan Alavedra, Oliverr Brachfeld, Etta Fedem o Esperanza Bottini. Altres llocs foren el Liceum francès, l’ateneu femení d’Aurora Bertrana a la Via Laietana 39, l’Ateneu Enciclopèdic del Carrer Carme 30 per escoltar les conferències del moment; o bé l’Escola Labor del carrer La Cera 51, on tinguè per mestres a Oliver Brachfeld i Albert Carsí.

Donat que el Pare pertanyia al Partit Català Proletari, que després es va fusionar amb el Bloc Obrer i Camperol, ella podia tenir algunes influències recollides amb naturalitat de la família, però el cert és que la seva vocació per la lectura la va portar a devorar les Novel·les Ideals que sortien cada setmana. Tant li agradaren, que va arribar a contactar amb la família Urales, que decidiren editar dues novel·les seves.

No entenem per què, a Ada se la cataloga en diferents pàgines web pel simple fet que el pare era d’un partit, tot i que sembla que el 6 d’octubre del 34, ella es va fer mal per algun contratemps. Per aquest fet, surt relacionada amb Jaume Compte com si ella estigués defensant el CADCI de les Rambles. Senzillament, crec que no té sentit, donat que aquells dies també van ser detinguts centenars d’anarquistes als carrers de Barcelona, per una i altra banda; inclús Durruti fou retingut aquells dies.

En l’etapa revolucionaria, ella amb la seva ploma carregada de vitalitat, feia sovint de periodista per bona part de les revistes de l’àmbit llibertari com “Mujeres Libres”, “Mi revista”, la “Solidaridad Obrera”, “Fuego”; fent articles i entrevistes de campanya al front d’Aragó o a la rereguarda de Barcelona.

Hem d’afegir que ella mateixa, tot i que va col·laborar i escriure sovint a la Revista “Mujeres Libres”, mai va estar afiliada a l’organització perquè no ho va considerar necessari. Ella, implicada amb les Joventuts llibertàries i l’Ateneisme ja tenia prou, i no creia necessari una organització de dones específica, tot i els enfrontaments que tenia amb altres companys.

A l’exili de França va tenir dos fills, el primer Frederic que portava el nom de son pare. Ada volia educar els seus fills sola, però econòmicament no podia. El seu company havia marxat de París acabada la Segona Guerra Mundial, mentre que ella es va quedar allà, buscant treball. Tot i que volia treballar de periodista o en una guarderia, no va aconseguir cap dels seus objectius.

Va sobreviure passant moltes penalitats, inclús perquè els companys, molts d’elles li van girar l’esquena. La raó era què s’havia casat amb un Baró danès que els companys anarquistes sospitaven que fos alemany.

Inclús va haver de deixar els seus fills amb les monges en un orfenat, per la qual cosa els nens reberen una educació catòlica, amb tot el dolor del món per Ada Martí.

El seu fill va morir a París en una operació d’amigdalitis, i arran d’això va agafar Ada Martí una gran depressió.

La seva filla Claude que havia nascut el 24 de setembre de 1952, era filla d’Ada i de Roland, però una vegada morta Ada es va fer càrrec de la Claude en Frédéric Sylveire Schoeder que aleshores vivia en el camp; recordem que era el Baron d’Osten.

El pare natural de Claude fou com hem comentat abans Roland (Boris), però Claude mai va tenir relació amb ell. A la mort d’Ada, es va fer càrrec de la seva filla Claude, Fréderic, pel que sempre la nena el va considerar com el seu pare, igual que el seu germà Frédéric.

Roland (Boris) fou un bohemi llibreter, que desapareix de la vida d’Ada, però li deixa una “Boite” del Sena per poder defensar-se i viure dels llibres i postals, que arriba a vendre.

Encara Ada Martí va tenir altre company, Georges Villas, que vivia amb ella en el moment del suïcidi.

Georges Villas és la persona que va connectar amb Diego Camacho per salvaguardar part de la vida i els objectes que tenia Ada Martí.

Claude Schoeder Martí, va morir el 23 de maig de 2006 a la ciutat d’Essen, Alemanya, a l’edat de cinquanta-cinc anys, per càncer.

En el testament de Diego Camacho, em va deixar entre altres coses, encarregat a Manel Aisa Pàmpols per tirar endavant el projecte d’edició de la biografia d’Ada Martí,i d’altres històries.

Escrit de Manel Aisa Pàmpols

Més informació en Ada Martí Vall: El sueño de la conciencia Libre. Manel Aisa Pàmpols, Col•lecció Històries del Raval, Barcelona, 2019, 106 pàg. En venda en el Lokal de Barcelona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.