JUNY

30 de JUNY

El 30 de juny de 1903 neix a Almeria el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d’exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s’enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d’un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l’ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise.

El 30 de juny de 1930 mor a Roma l’advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Havia nascut el 15 de setembre de 1856 a Nàpols. En 1875 va descobrir l’anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l’absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l’exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l’acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l’entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d’anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s’allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d’Ancona, entre el 21 i el 28 d’abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l’augment del pa del gener d’aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d’agost de 1900 salvà de la pena de mort l’executor del rei Humbert I d’Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l’atemptat del teatre Diana de Milà, entre d’altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista.

El 30 de junio de 1988 muere en Lourdes Vicente Artés. Nacido en Cullera en 1902 y libertario desde su jnventud, maestro racionalista en Cullera con diecisiete años; clausurada la escuela en 1923, marchó a Barcelona, donde militó, estudió y trabajó de corrector en una editorial; posteriormente entró como oficial de Faro en Señales marítimas. Encargado del faro de Creus hizo fracasar en 1936 varios intentos de desembarco fascistas. Exiliado a Francia supo de campos de concentración y compañías de trabajadores (fortificaciones en la líuea Maginot), campo de concentración de Gurs (enterrador de judíos). Acabada la guerra mundial se asentó en I.ourdes y trabajó en una fábrica de aviación de mecánico (en Osson), participó en la fundación de CNT, en la que desempeñó con frecuencia cargos y a la ‘que representó en el congreso de Limoges. Asiduo colaborador de la prensa anarquista y escrilor de piezas de teatro. Colabora en Cenit (revista), Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad (961), Umbral.

El 30 de juny de 1998, a París, un grup d’un centenar de persones pertanyents als moviments d’aturats i dels «sense papers» aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s’apodera d’un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d’estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l’anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

——————————————————————————————-

29 de JUNIO

El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l’escola laica de l’Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc.Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l’ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l’Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries. Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l’Escola d’Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s’ajuntaren després a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1903 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d’Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l’agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d’aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l’educació llibertària. Va fer classes a l’Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l’Escola de Foment Martinenc, depenent de l’Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l’Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L’escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis de Barcelona, a Suïssa i l’estada a l’Escola de Ciències de l’Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l’Escola de Ciències de l’Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l’Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l’estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d’assessorar l’editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s’exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l’Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l’Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions. Pau Vila va morir el 15 d’agost de 1980 a l’Hospital Sant Pau de Barcelona i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

El 29 de Junio de 1941 ingresó Miguel Hernández en el Reformatorio de Adultos de Alicante. Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!. Pablo Neruda.

El 29 de junio de 1976 muere en París Rafael Salcedo, Alias Quisquillas. Alicantino y libertario desde su juventud, luchó en la Columna de Hierro y paralelamente fue corresponsal de Fragua Social; delegado en los debates sobre militarización, defendió las milicias; impuesta la militarización, renunció aunque al ser llamada su quinta no se opuso e ingresó en una escuela de guerra de la que salió como oficial, para al poco ser declarado inútil; más tarde al frente de SIA en Valencia. En 1939 destierro en Orán, campo de Morand. Acabada la guerra mundial fue a parar a Rabat.

——————————————————————————————-

28 de JUNY

El 28 de juny de 1904, a Amsterdam, el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l’Associació Internacional Antimilitarista. Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d’acció, van deixar l’organització i no prengueren part en l’AIA, que amb tot i això s’escamparà a França amb la creació d’un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d’un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l’AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l’AIA va tenir lloc el 30 i 31 d’agost de 1907 també a Ámsterdam.

El 28 de juny de 1936 mor a Madrid el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Havia nascut el 14 d’abril de 1901 a Cistérniga. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d’Estudis Socials de Valladolid al costat d’Evelio Boal. Militant de la CNT des dels 14 anys, i amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d’indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d’on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d’aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l’anglès, fins al punt que en menys d’un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l’ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l’AIT, alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l’exili va defensar la necessitat d’un programa anarquista i la conveniència que l’anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya que atrauran a l’anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l’AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L’abril de 1932 va fer una conferència famosa a l’Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d’Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Waclaw Swiecicki Warschawjanka, més coneguda com A les barricades, l’himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l’abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l’Aliança amb la UGT i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l’article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l’abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l’amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la FAI i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d’Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l’AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juliol de 1936 a Madrid, quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d’Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d’obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l’obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària.Orobón, una de les grans plomes de l’obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l’Aliança Obrera d’esquerres.

El 28 de junio de 1978 es enterrado en París-Patín, Silverio Castellano Alcazar, Nacido en Pilar de la Horadada en 1912, quedó huerfano de padre a los 5 años y creció en Sevilla y Jerez. En los años del final de la dictadura ingresa en la CNT, formó en los grupos anarquistas locales y militó en el ramo de la Construcción. Combatió al franquismo en la postguerra hasta su detención en Sevilla, 1947, siendo miembro del Comité nacional. Condenado en Madrid a 30 años, cumplió 14 en el Dueso y Ocaña. Más tarde se exilió y laboró entre los confederales de París.

————————————————————————–

27 de JUNY

El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia. Fill d’un republicà federal, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d’estudiant, va ser redactor d’un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l’Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l’anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s’afilià a la FTRE de l’AIT. Amic de Pere Esteve i d’Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d’aquesta publicació, l’introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l’organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l’animà a continuar en la militància, i l’any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l’amic i, després d’un temps a Tampa, on col·laborà en la premsa llibertària, es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l’Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l’illa s’alliberà del colonialisme espanyol s’establí a l’Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions, fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s’encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l’exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l’American Federation of Labor, organització autoritària i conservadora. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal». Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d’arreu del món i no només llibertàries. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l’Havana.

El 27 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Ramon Ars Serra –citat gairebé sempre com Archs. Havia nascut en 1887 al barri de Sants de Barcelona i era fill de Manuel Ars Solanellas (El Pelat), anarquista d’acció afusellat el 21 de maig de 1894 a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon Ars. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano Suiza», Ramon Ars Serra ja va aparèixer vinculat a l’atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de París el 31 de maig de 1905. Després va ser elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i arran d’una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra l’enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica «La Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d’aquell any. Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s’exilià a França, primer a Lio i després a París, on va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en les conferències parisenques de Sébastien Faure. En 1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l’ànima del Sindicat del Metall de la CNT. Es va mostrar sempre partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. En 1919 va ser detingut, apallissat i tancat a la presó Model de Barcelona. Aquest mateix any va ser nomenat president del Comitè del Sindicat del Metall i l’any següent secretari del Comitè de la Regional de Catalunya de la CNT. En 19120 va ser declarat sospitós d’haver participat en l’atemptat contra el president de la Federació Patronal Fèlix Graupera. Després d’una gran batuda el novembre de 1920 que va decapitar l’organització, va encarregar-se de les relacions amb el Comitè Nacional clandestí cenetista. El desembre de 1920 es va ocupar d’organitzar amb Simó Piera i Pere Vandellós la defensa contra les agressions de la conxorxa policiacopatronal en ple període del pistolerisme. La policia li va adjudicar gran nombre d’accions contra els pistolers del Sindicat Lliure i contra la patronal. Va proposar l’eliminació de l’inspector Espero, del membre del sometent Jaume Pujol, del governador Martínez Anido i del president del Consell de Ministres Eduardo Dato, i va ser elegit per preparar els detalls de l’atemptat. Va triar tres militants del Sindicat del Metall per a l’acció: Ramon Casanellas Lluch, Pere Matheu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, i al grup es va afegir Llúcia Fors, companya de Nicolau. El febrer de 1921, sota la identitat falsa de Miguel Guiro Prix, va comprar la motocicleta amb sidecar que havia de servir per a l’atemptat que havia d’assassinar el president Dato. Fruit d’una delació, la policia va ordir un parany i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat de Barcelona i portat a la comissaria de la Via Laietana. Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la «llei de fugues» i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d’arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona amb clars signes d’haver estat abans torturat i desfigurat. Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare. Sa germana, Amor, també va ser membre dels Grups de Defensa Confederal i va ajudar a passar a França Nicolau després de l’assassinat de Dato.

El 27 de junio de 1923 muere en Alicante Juan Carrasco García, periodista republicano y librepensador vinculado a cabeceras emblemáticas de la prensa alicantina entre el final del XIX y el primer siglo XX, [El Escándalo, 1888-1891. El Ciclón, 1891-1897. El Combate, 1893-1894. El Clarín, 1903-1904. El Combate, 1904-1905. Heraldo de Alicante, 1905-1915]. Su actitud firme en torno a un republicanismo de mayor alcance, le lleva desde la fundación y desarrollo de numerosos sociedades filo-artísticas locales a lo largo de la década de los ochenta como El Iris, El Nuevo Recreo Alicantino, la Sociedad de Artistas y Escritores o La Cruz Roja, a ser fundador de la Juventud Republicana y relacionarse con intentona revolucionaria de las navidades de 1896 en Novelda, por la que fue encarcelado. Nunca ocupó ningún cargo de relevancia política. Es de resaltar su vocación por la música. Durante la década de los ochenta fue uno de los introductores de los planteamientos de regeneración popular a través de cierta cultura laica-musical; desde su trabajo en el Teatro Circo donde tocaba el violón en su orquesta, formando agrupaciones musicales, impartiendo clases de solfeo en la escuela del grupo Paz o ya en su madurez como presidente del Montepío Musical en 1910. En sus últimos años ocupó cargos en el Partido Republicano Reformista.

El 27 de juny de 1941 fou afusellat pel franquisme al camp de la Bota de Barcelona l’obrer i militant de la CNT de Olesa de Montserrat Salvador Marín Torá, naixcut a Monòver el 1903.

El 27 de juny de 1979 l’enterrament a València del militant cenetista Valentín González Ramírez, assassinat per la policia el 25 de juny, es converteix en una manifestació de milers i milers de persones. Entre 200.000 i 400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que separen l’Hospital Clínic del Cementiri General de València, portant el taüt del jove anarquista. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l’Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. En 1993 es va crear una plataforma que reivindicava que l’Institut d’Ensenyament d’Abastos de València fos rebatejat com Institut Valentín González en memòria de tots els treballadors morts durant la Transició.

—————————————————————-

26 de JUNY

El 26 de juny de 1886 l’anarquista Charles Gallo és jutjat a París pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l’anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi. Uns anys desprès, el p`riòdic del mateix nom Gallo, publicà la seguent cançò que se va fer molt popular en aquells anys als barris baixos francesos. 1. Nos pères jadis ont dansé (bis). Au son du canon du passé (bis). Maintenant la danse tragique. Veut une plus forte musique / Refrain:  Dynamitons! Dynamitons!. Dame Dynamite. Que l’on danse vite. Dansons et chantons. Dame Dynamite. Que l’on danse vite. Dansons et chantons. Et dynamitons! – 2. La poudre à canon de tout temps (bis).  N’a fait que le jeu des tyrans (bis). Tandis que Dame Dynamite. Leur fait bien sauter la marmite. – 3. Religions, prêtres et rois (bis).  Sautez avec tous les bourgeois (bis). Le travailleur à face blème. A soupé de votre carême – 4. Plus d’affamés, plus d’affameurs (bis). Plus de gavés de nos sueurs (bis). À l’égout cette pourriture. Pour servir aux vers de pâture. – 5. Soupé de tous les endormeurs (bis). Plus ou moins judas et menteurs (bis). Ces renards de la politique. Qu’à nos dépends tiennent boutique. – 6. En avant l’idéal nouveau (bis). Qui rallie au coeur, au cerveau (bis).  Des fiers opprimés de la terre. L’amour de boire au même verre. -7. Vive la Révolution (bis). De l’homme libre en action (bis). Plus d’argent, ni de gueux en larmes!. Plus de prisons, plus de gendarmes!. – 8. Plutôt que rendre au Gallifets (bis). Cette arme aux terribles effets (bis). Nour ferons sauter à la ronde. Palais, maisons et tout le monde!. Dame Dynamite –  “Chant tragique” –  Paroles et Musique du Père Lapurge.

El 26 de junio de 1895 se declararon en huelga los tejedores a mano alcoyanos, tras fracasar las gestiones de una comisión mixta para modificar los precios de la mano de obra, y a ellos se unieron al día siguiente los obreros mecánicos por la reducción de media hora en la jornada laboral y aumentos salariales. En total eran unos dos mil huelguistas. El día 29 repartieron una hoja explicando su desacuerdo con las plantillas de precios, y a primeros de julio dio la impresión de que la huelga iba a tener pronta solución, hasta el punto que a fines de julio los tejedores a mano volvieron al trabajo, pero no los tejedores mecánicos, que consiguieron el día 24, de nuevo, la adhesión y el paro de los tejedores manuales amenazando con el cierre total de la manufactura en lana -había unas treinta fábricas cerradas-. La alarma provocó la huida de las familias bien y que el Gobernador Civil, de acuerdo con el Militar, enviara tropas y a la Guardia Civil, que no dio con los obreros significados en la huelga. La tensión en la ciudad fue en aumento, y a primeros de agosto dimitió el alcalde Moltó, descontento por la desconfianza mostrada por el Gobernador Civil antes sus gestiones. Los obreros no aceptaron el arbitraje del Gobernador, quien afirmó que se limitaría a garantizar el orden, para lo cual llegaron nuevas tropas. Una comisión municipal viajó a Madrid y, poco después, los dos mil huelguistas se convirtieron en seis mil, sumándose los hiladores, tintoreros, bataneros y perchadores. El clima en la ciudad se había enrarecido definitivamente: los trabajadores celebraron un mitin, hubo varios altercados y el alcalde provisional lanzó una alocución a favor de la reconciliación que tuvo escaso eco, pues surgieron ya violentos enfrentamientos de huelguistas con esquiroles, cada vez más abundantes conforme pasaban los días, como las detenciones, e intentos de manifestación disueltos por violentas cargas de la Guardia Civil. Con estas presiones, algunos obreros empezaron de ceder poco a poco, mientras otros emigraban antes que ceder. La huelga terminó el día 26 de agosto, tras gestiones de una comisión municipal y fueron puestos en libertad algunos detenidos por sobreseimiento de los procesos incoados. Representantes de la Real Fábrica de Paños pagaron la fianza de los detenidos y, en definitiva, la nueva tarifa mantuvo las once horas de trabajo y el salario “se puede considerar hoy como representativo de un tipo medio” [+].

El 26 de juny de 1919 neix a València la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d’una família anarcosindicalista –tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT–, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva. Va estudiar a l’escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d’educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d’un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna. A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L’octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d’automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias(Madrid), Mujeres Libres(Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain(Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias(Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir l’octubre de 1995 a Windsor.

El 26 de junio de 1941 fueron fusilados 22 personas en Alicante, en su mayoría procedentes de Aspe, siendo una de las sacas de presos antifascistas conocidas con mayor número de personas. De aquella lista de la muerte, 7 de ellos habían participado en un linchamiento que tuvo lugar en Aspe en 1937, y el resto habían mostrado se adhesión al Frente Popular y se implicaron en las colectivizaciones en la industria y el agro local. Todos sus nombres conforman una larga lista que comienza con José Córdoba Moya, jornalero de Torrevieja con 51 años, Antonio Alcaraz Blau, el único del que no disponemos más datos y Antonio Alcaraz Illan, de quién sabemos que era de Callosa de Segura y era agricultor con 40 años. De Aspe eran el resto de ejecutados ese día: Francisco Alcolea Cremades, agricultor de 38 años, Ramón Alcolea García de 52 años, Vicente Alenda Navarro, alpargatero de 31 años, Lorenzo Aracil Torregrosa, agricultor de 37 años, Manuel Aznar Martínez, ceramista de 26 años, Jose Bolorinos Soria, alpargatero con 31 años, Pascual Cánovas Martínez, ceramista de 48 años, Antonio Cerdán Pérez, agricultor de 47 años, Miguel Cremades Planelles, agricultor de 43 años, Antonio Cremades Sánchez, carpintero de 23 años, María Cremades Sánchez, ama de casa de 25 años, María Sánchez Laguna, ama de casa de 50 años, Carmen Villalobos Sánchez, ama de casa de 33 años, Antonio Gómez Prieto, agricultor de 42 años, Jerónimo Martínez Soria, agricultor de 33 años, Antonio Pérez Pérez, agricultor de 47 años, Ramón Santonja Galvañ, alpargatero de 42 años, José Villalobos Bevia, agricultor de 58 años y Vicente Miralles Navarro, nacido en 1905 y alpargatero confederal.

——————————————————————————————-

25 de JUNY

El 25 de juny de 1856 mor a Berlín el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, a causa de la infecció produïda per la picada d’un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d’Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L’Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l’italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. L’impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la seua figura. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs. [+]

El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d’octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l’ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s’afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la CNT, amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l’aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s’integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s’oposà a l’estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d’on fugí. Amb l’ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s’instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les JJLL, entrà a formar part del grup «Tres de Maig». L’agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència, passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l’òrgan d’expressió de la FIJL Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d’ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries. Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l’any anterior. L’11 de maig d’aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l’Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l’hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l’ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d’aquell any li fou concedit l’estatut d’asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d’alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s’instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa, dita de la Tour d’Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l’International Institute of Social History d’Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s’establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L’1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l’homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes.

El 25 de junio de 1921 nace en Alicante el anarquista y militante antifranquista Juan Pi. Siendo un niño, Juan había emigrado con su familia a Barcelona donde durante la guerra civil, milita a la CNT y en la FIJL, pero no fue movilizado en razón de su edad. Quedó en Barcelona hasta el final de la guerra, participó a partir del comienzo de las décadas de 1940 a la lucha clandestina hasta 1948 cuando, para escapar de la represión, pasó a Francia por Andorra. Instalado en Toulouse, trabaja como pintor y milita en la FL-CNT, se hizo también miembro del grupo de música Los Chumbos que participa frecuentemente en las fiestas y festivales organizados por la CNT en el exilio. Juan Pi falleció en Toulouse el 6 de mayo de 1999.

El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València, durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d’Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la CNT, mor per l’impacte a boca de canó d’una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant cenetista Valentín González Ramírez, de 20 anys. El fet es va produir quan un contingent d’uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d’un piquet informatiu de treballadors en vaga on participava el jove. Son pare, també Valentí, de 48 anys, hi era present, estava afiliat a la CNT com son fill. Traslladat ràpidament a l’Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l’hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l’enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l’Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts.

——————————————————————————————-

24 de JUNY

El 24 de junio de 1866 el gobernador civil clausura el Círculo de Artesanos de Alicante, situado en el nº 1 de la calle San Francisco. Este círculos de reunión societaria creado en 1864 lo integraban progresistas y demócrata-republicanos, y con el pretexto de desarrollar actividades culturales y de recreo, sirvieron, en realidad, como centros de discusión y organización política en plena confabulación contra Isabell II. La creación del Círculo de Artesanos fue una iniciativa de Eleuterio Maisonnave y de Manuel Ausó Monzó, pero la solicitud de legalización se formuló a través de una petición colectiva y neutra, para evitar así la sospecha de una vinculación política. De forma encubierta, el propio Maisonnave, reconocía la necesidad de fomentar el espíritu de asociación como motor de progreso y libertad y con un claro objetivo revolucionario, convirtiéndose en un claro antecedente de los clubs republicanos del sexenio. A través de la propaganda oral -reuniones, conferencias, lecturas colectivas de folletos y prensa política- se instruía a los asociados en las ideas democráticas. Se impartían también clases gratuitas de francés, dibujo, teneduría de libros y primera enseñanza a través de las distintas cátedras, de las que se encargaban los socios con formación universitaria, dirigidas a la “ilustración” de artesanos y obreros. A finales de 1864, el centro contaba ya con 408 socios, de los que 148 asistían a las clases organizadas y mantuvo un ritmo de crecimiento importante, llegando a alcanzar una cifra superior a los seiscientos asociados. Este centro mantenía un estrecho contacto con la sociedad madrileña Fomento de las Artes, centro de clara vinculación republicana, con una organización y objetivos similares a los del centro alicantino, y donde los obreros madrileños tomaron contacto por primera vez con la Internacional a través de Fanelli. Las relaciones del Círculo con el Fomento de las Artes quedaron reflejadas en las actas de esta sociedad pues en la correspondiente al 31 de diciembre de 1864 se citaba a la entidad alicantina al mencionar sus contactos con organizaciones afines. [Los origenes del Republicanismo en Alicante- El Partido Demócrata]

El 24 de junio de 1902 tuvo lugar en Alicante una sonada algarada callejera durante la procesión del Corpus, por entonces todo un clásico de los acontecimientos sociales de alto riesgo en el calendario anual. El detonante de estos hechos se localiza un año antes, cuando las Hermanas del Corazón de Jesús adquirieron por una cantidad desorbitada de dinero, la propiedad del inmueble de la calle Mayor, 63; recientemente alquilado por la sociedad de toneleros La Defensa, muy activa por entonces. Tomado como un acto de provocación, los toneleros reforzaron las actividades societarias en dicho centro con la colaboración de caracterizados librepensadores, emitiendo hojas clandestinas denunciando los hechos y convocaron una manifestación el mismo día en que había de celebrarse la procesión del Corpus de 1901, logrando que el gobernador civil prohibiera ambos actos ante la alarma social creada. Sin embargo, un año después, cuando el gobernador decide permitir la procesión del Corpus pero prohíbe la solicitada por los librepensadores, desencadena el supuesto enfrentamiento, que no provoca heridos, y que parece consistió en que centenares de obreros, ..cantando la Marsellesa [con la letra alusiva al librepensamiento suponemos], y los carlistas que encabezaban airadamente la procesión, trataron de impedirlo.

El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón, Domingo Orueta, president de l’organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L’agressor fou l’anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d’haver errat els dos dispars i que el revòlver s’encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d’augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L’endemà de l’atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l’anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l’advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l’11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mitg. Suárez havia nascut a Porceyo i després de propagar l’anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l’any i mig que va estar empresonat per l’atemptat d’Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d’Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l’editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d’Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la CNT, al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s’allunyà de l’anarcosindicalisme.

La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l’Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d’altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, Melquiades Álvarez i el Comte de Romanones. El PSOE es negà a sumar-se al moviment. L’aixecament havia d’engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d’Alfons XIII. La «Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d’alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la CNT, Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s’adoptà l’acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d’opinió i d’associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s’havia compromès a fer costat l’aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

————————————————————————————–

23 de JUNY

El 23 de juny de 1884 neix a Santos el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d’Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment, i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L’1 de maig de 1892 s’estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme. El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d’Obres de l’Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d’Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l’epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d’altres països americans i europeus. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l’Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l’home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d’una intervenció quirúrgica el juny de 1937 a Santos i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

El diumenge 23 de juny de 1901, a les 17’30, va eixir una processó de la Parròquia de santa Maria de Alcoi, segon acte dels tres organitzats per l’arquebisbe de València per celebrar el “Jubileo Máximo”. La primera havia estat el diumenge anterior sense incidents i al final, un grup d’alcoians anaren a parlar amb l’alcalde, demanant-li que prohibira la segona processó. Tot i que la vespra es va repartir una fulla impresa de rebuiga l’acte signada pel “Círculo de Librepensadores” la processó va eixir, i sense novetats va enfilar pel carrer El Carme, però en arribar als pixadors de la plaça de sant Agustí, un grup de xiquets i gent gran va xiular i cridar “Mort al clero, visca la República”. A partir d’eixe conat d’incident, l’afluència de gent a la plaça d’Espanya va ser nombrosa, situant-se els avalotats a la porta de sant Agustí, per on devia eixir la comitiva, i en fer-ho es repetiren els xiulets, cantant l’Himne de Riego i la Marsellesa. En eixir les primeres parelles de la comitiva, amb el capellà que portava la imatge de Crist, va sorgir del grup disconforme un estrepitós “fora”, començant una veritable brega a bufetades i garrotades per voler els de la processó prosseguir la marxa i tractar d’impedir-ho els qui protestaven. La imatge de Jesucrist va ser arravatada al capellà que la portava i van tractar de tirar-la a la font central de sant Agustí. La guàrdia civil i dos municipals van poder impedir-ho i l’alcalde va suspendre l’acte davant el goig generalitzat. El governador civil, assabentat de la notícia, va prohibir a la seua volta la processó de desgreuge de l’endemà dilluns i una forta polémica esclatà a Alcoi. Este brot d’anticlericalisme a Alcoi, coincideix amb un moment de desorientació del moviment obrer, i amb alguna visita mes o menys oportuna com la de Guisasola. En sentit positiu, fou la arrivada a Alcoi de Belén Sárraga, aprop de la fundació a començaments de maig del Centre Instructiu Los Amantes del Progreso, agrupació lliurepensadora local domiciliada al primer pis del nº 13 del carrer san Jaume, dirigida per Pablo Gunci i entre d’altres el teixidor Juan Ortiz, posteriorment influit pel marxisme, tot i que s’esmenta que tenien el recolzament dels elements liberals locals amb qui compartien el rebuig de la figura de José Canalejas Méndez, aleshores diputat per Alcoi.

El 23 de juny de 1995 mor a Montpellier l’anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. Havia nascut el 30 d’abril de 1917 a Guadalupe de Maciascoque. D’infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d’una banda a l’altra de la Zona Ocupada. Més tard s’establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l’evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s’internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d’Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència – Comitè d’Ajuda a la Resistència Espanyola i Defensa Interior, i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpellier. Son fill, Polo Moñino, també fou militant llibertari.

———————————————————————–

22 de JUNIO

El 22 de junio de 1916 se produce un importante mitin sindical en Alicante en el marco de la huelga de los obreros del mar que se desarrollaba a escala nacional, y que en esta ciudad suscitó el apoyo de todas los sindicatos y sociedades obreras adscritas al llamado Pacto de Unión, de hecho la mayoría de las que integraban la Casa del Pueblo, ya fueran de influencia libertaria, socialista o sindicalista unificando estrategias frente a la crisis de trabajo y de subsistencias. Este pacto de solidaridad de clase, ya había tenido precedentes en décadas anteriores, y por ejemplo en la huelga del mismo oficio que se desarrolla de forma intermitente entre 1904 y 1905, también llegó a constituirse un Pacto de Unión de las sociedades de trabajadores del puerto, apoyados por la Federación Local de Sociedades Obreras. Este entente sindical permanecería vigente, no sin dificultades hasta finales de año, y ya antes de la huelga de diciembre, se había desvanecido.

El 22 de juny de 1921 es assassinat per pistolers del Sindicat Lliure al carrer Espaseria de Barcelona l’anarquista i anarcosindicalista Eduard Alsina Bilneny, també conegut com Cinto de la Palla. Havia nascut en 1889 a Badalona en una família benestant i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D’adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante», però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d’octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d’arreu de l’Estat– després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional, que l’inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S’uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d’aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la CNT, el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; quan sortia –juntament amb el regidor de l’Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d’entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, fou assassinat per un escamot format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l’Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L’entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d’una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d’un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona.

El 22 de junio de 1936 fue enterrado el socialista oriolano José Gómez Hernández, tiroteado el día anterior por unos falangistas que habían ido a por un grupo de jóvenes socialistas que jugaba al fútbol en la partida de Desamparados. De nuevo el 4 de julio habría otro tiroteo en la Plaza de san Agustín de la misma ciudad con el resultado de un herido. Orihuela se había convertido en el núcleo con mayor violencia callejera de la provincia y donde los asesinatos vinieron, exclusivamente desde la extrema derecha. Así, el primer incidente importante había sido, al igual que en Alicante, Elche y Alcoy, el 20 de febrero de 1936 cuando fue asaltado el Centro de Acción Popular. En abril fue igualmente atacado el Centro de Fomento de Trabajo y Cultura, perteneciente a la DRA y dos personas, un falangista y un tradicionalista, resultaron gravemente heridos. Todavía en el mismo mes, el día 25, en la partida de Arneva, Orihuela, varios falangistas hirieron a un guardia municipal. Tal dinámica se agravó en los meses siguientes y el primer asesinato se produjo el 23 de mayo siendo la víctima el izquierdista Manuel Pérez García.

———————————————————————

21 de JUNIO

El 21 de junio de 1893 el periódico las Dominicales del Librepensamiento publicaba la noticia que había sido absuelto en la causa por delito de imprenta, Mariano Aracil Morote, director de El Ciclón, organo de la briosa Juventud Republicana de la ciudad de Alicante. Mariano fue un revolucionario republicano y convencido librepensador, quizas de Villafranqueza, que ya en febrero de 1883 se significó en la campaña de rechazo a la misión de los jesuitas y pronto se implica en las actividades del grupo Paz, ocupando diferentes cargos orgánicos en esta agrupación libre pensadora. Como menciona la nota de prensa, fue miembro de la Juventud Republicana, se hizo cargo de El Ciclón en diferentes momentos del primer lustro de la década de los 90, siempre que no estaba encarcelado o era atropellado por las autoridades, lo cual se convirtió en una constante a lo largo de estos años. Sin embargo, no fue represaliado tras la insurrección republicana de las navidades de 1896, aunque se dice que tuvo un papel relevante en la trama, y se encargó de resucitar El Ciclón unos meses después, para emprender una campaña en defensa de los encarcelados, junto a Antonio Aragonés. Fallece en Alicante en 1900.

El 21 de junio de 1909, de madrugada, brigadas de trabajadores del Ayuntamiento, custodiados por fuerzas del orden, comienza la demolición de las casetas que había en la playa del Postiguet, utilizadas desde tiempo inmemorial por los pescadores y algunos menestrales como los llamados carpinteros de playa, los calafates, para guardar sus útiles de trabajo. De nada sirvieron las campañas en la prensa local, ni las manifestaciones pacíficas, y el hecho se consumó ante la mirada de la gente desde la calle del Socorro, que ironizaba sobre el rummor de que el ayuntamiento, ofrecía reubicar a los afectados en los antiguos terrenos del barrio de La Caridad, cosa que nunca se produjo. La industria del turismo moderno había llegado a Alicante.

El 21 de juny de 1918 neix a Melilla l’anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d’Ost. S’introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d’Alacant i després s’afilià a la CNT. Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d’un any d’interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l’Escola Racionalista d’Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d’altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la FUE i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d’Estudiants Revolucionaris, creada arran d’una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines, on tambè s’encarrega de l’Escola Racionalista del barri i d’orientar les iniciatives pedagògiques al periode revolucionari, en especial de Dones Lliures. En acabar la guerra pogué embarcar amb l’últim vaixell («Stambrook») que salpà des d’Alacant fins a Orà. Al nord d’Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M’Guil. Amb l’Alliberament s’establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les JJLL d’Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l’article de l’exanarquista Serafín Aliaga «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s’instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l’associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l’Exili i de l’AIT. També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L’estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l’edició castellana de l’Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l’AIT i director dels seus òrgans. En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes. En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d’AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges.

—————————————————————————————–

20 de JUNY

El 20 de juny de 1872 a València Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l’estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Sierra Álvarez. Va ser un dels militants asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l’anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l’«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l’organització; també va assistir al Congrés de l’any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l’obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d’Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l’arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d’editor i d’impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Pedro Sierra va morir l’octubre de 1969 a Mèxic.

El 20 de junio de 1903 tuvo lugar en los salones del Casino Republicano Radical de Alicante, una conferencia que con el título de Necesidades que imponen la separación de la Iglesia del Estado, a cargo del prestigioso federal y aguerrido librepensador Juan Cabot y Cahué. Republicano federal y heterodoxo, Cabot fue miembro original del grupo Paz de Alicante y desempeñó el cargo de director del colegio laico de esta agrupación librepensadora entre 1888 y 1897, cuando cambió esta profesión por la de capitán de marina mercante que desarrollaría durante el resto de su vida. Parece que ya antes había sido marino, y también desde aquí realizó una intensa labor asociativa creando en Alicante la asociación de capitanes y pilotos alicantina, o editando el semanario La Marina Mercante Española a partir de 1900, al frente de los cuales seguía en 1911. Casado civilmente con la también librepensadora Rosalía Jordá en 1889, fue siempre un activo masón vinculado a la Logia Constante Alona con el nombre simbólico de Magallanaes, aunque también aparece como secretario de la Numancia cuando era director de El Alicantino Masón [1892-1893], periódico órgano de la citada logia pero que acogía los postulados del librepensamiento. Esto le llevo a ser procesado por jueces y anatemizado por curas, en ambos casos sin éxito aparente. Moderó su anticlericalismo y aparece en 1896 como uno de los fundadores del Ateneo Científico y Literario de Alicante. Fue además, un convencido espiritista que colabora en la fundación y dirección de la sociedad de estudios psicológicos La Caridad en 1899 en la que permaneció muchos años, pero tuvo que abandonar el cargo de presidente en 1908 por sus repetidas ausencias, aunque continuó colaborando. Su hijo, Juan Cabot Vilar, que en ese mismo año aparece en los círculos políticos de las juventudes radicales, se sacaría el título de maestro poco después, y en 1935 aparece como maestro de la Escuela Libre de Terrassa.

El 20 de junio de 1939 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de diferentes pueblos de la provincia. De Novelda, aunque chófer confederal en Elda, era Manuel Cerdá Ibañez, nacido en 1892; original de Villena y también militante confederal del ramo de carpintería-ebanistería en Elda era Antonio Gisbert Miró, de 38 años, miembro además en 1937 de la Comisión Comarcal de Propaganda Unificada, CNT-FAI-JJLL; de Alcoy era el militar Roberto García Doménech, de 34 años; de Monòver, el aserrador Marcial Pastor Monzó, de 37 años; y de Alicante, Diego Saura Montes, chófer de 33 años.

——————————————————————————–

19 de JUNY

El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d’Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Fill d’un comerciant francès i d’una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l’illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d’on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l’escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d’El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d’El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d’una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d’El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d’El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d’escriptors per a un diccionari de l’editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió internacional de l’anarquime. També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d’articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l’època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d’Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d’Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l’anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Luis Bonafoux va morir l’octubre de 1918 a Londres.

El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d’aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d’arreu l’Estat espanyol, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d’associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s’orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola com a Secció de l’AIT. Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l’organització social dels treballadors; i l’actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L’objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l’AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l’estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l’explotació burgesa. Després d’aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l’ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d’aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l’emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d’associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l’abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l’organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l’organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l’eina bàsica seria la secció d’ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d’un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d’ofici. Aquesta organització serà l’encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d’ofici d’una localitat s’uniran formant la federació local. L’agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s’integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l’embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l’aprovació i l’elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L’últim punt, l’actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l’Estat en un període destructor de l’actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l’abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l’organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l’ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l’acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d’acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l’apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l’apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l’organització federal de tota l’AIT a l’Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l’abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l’antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l’esbós d’una societat futura plantejada com a universal federació d’associacions. El gran impacte causat pel Congrés va provocar l’adhesió a la Internacional de la immensa majoria de
les societats obrers existents. El grup de l’Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l’incipient moviment obrer pel camí de l’anarquisme aliancista de Bakunin.

El 19 de junio de 1901 nació en Granja de Rocamora Daniel Perea Ferrandiz, militante confederal en la Barcelona de los viejos tiempos, donde había conocido entre otros a Segui, Pestaña y Samblancat. Daniel había luchado también durante la guerra en el Frente de Teruel. Hecho prisionero a finales de la guerra en Torrebaja, fue llevado a pie hasta Teruel. Luego fue internado en el campamento de Albatera, y en las cárceles de Porta Coeli, Cartagena y en el Reformatorio de Adultos de Alicante. Después de su puesta en libertad condicional, residió algún tiempo en Hospitalet de Llobregat, antes de pasar en Francia el 28 de enero de 1945. Daniel quedó ciego, y residía aun en Francia en 2000. 

El 19 de junio de 1940 fue fusilado por el franquismo ven Alicante el antifascista de Dénia Vicente Sala Serra, lampista de 24 años. El mismo día de 1942, fue fusilado en el campo de la Bota de Barcelona Ambrosio Romero Juarez, nacido en Orihuela en 1898, paleta y militante de la CNT de Castellar del Vallés, donde residía. 

El 19 de junio de 1949, aprovechando habían sido enviados unas semanas atrás a encontrar puntos de apoyo a las orillas del río Gabriel, pasaron de forma clandestina a Francia, 5 miembros de la Agrupación Guerrillera de Levante, los cuales habían decidido desertar, entre ellos estaba el comunista oriolano Francisco Martínez Lara, conocido como Vitini -que paso la frontera junto a los guerrilleros Mariano Luz Hernández, Bienvenido y Agapito Esteban Minguez, Mateo, junto a Francisco Jurado Cojonudo y su Compañera Trini-.  Jornalero de profesión nacido en 1915 o 1916, fue uno de los tantos emigrados económicos en Francia, pero regresó a combatir en España en la guerra civil, y volvió a cruzar a Francia con la retirada. En el otoño 1944 asistía a las operaciones de incursión en España realizadas en el marco de la campaña llamada de Reconquista de España y llegó hasta Aragón. En la primavera de 1946 asistió a las reuniones celebradas en la Gruta de Regajo en la Sierra de Javalambre donde fue fundada el Agrupación Guerrillera del Levante. Se integró en el 11 sector comandado por Florian García Velasco Grande. En octubre de 1947, consiguió escapar del ataque de la Guardia Civil al campamento de collado de la Grulla (Umbría negra) en los montes de Tamarales de Arroyo Frío (Teruel) en la cual dos guerrilleros cayeron asesinados. Durante la reorganización de 1948 del 11 sector en cuatro grupos, Vitini fue designado responsable de uno de ellos. Según la Guardia Civil, habría sido con Julián Ramos Ramos, Frasquito, el autor de la ejecución el 13 de febrero de 1948 de Pedro Gómez Egido, alcalde franquista de El Cuervo (Teruel). No sabemos que fue de él tras cruzar la frontera francesa, tras haber sido enviadop en la primavera 1949 fue enviado a encontrar puntos de apoyo a las orillas del río Gabriel.

——————————————————————————-

18 de JUNY

El 18 de junio de 1887 los habitantes de la comarca del medio Vinalopó conocen la noticia que esa misma noche unos desconocidos habían demolido la conocida como Cruz de Mollá, instalada uno 100 año atrás en los terrenos que separaban entonces a Elda y Petrer, para simbolizar una protesta de los católicos más reaccionario por los atentados contra bienes de la iglesia que se habían producido durante la Revolución Francesa. Los autores del acto, un grupo de librepensadores de la zona, que pronto se constituirían como agrupación, ligada a la logia Fidelísima y a la Coalición Republicana local. Este tipo de acciones directas contra el monocultivo cultural católico en la provincia no fueron frecuentes en aquellos tiempos, y habría que esperar hasta los años 30 del siglo XX para que se generalizaran por iniciativa popular. La de Yecla en 1931, las de Cocentaina en mayo de 1933, incluso la que había instalada en la ladera del monte de San Fernando en Alicante, dinamitada en marzo de 1934, son algunos ejemplos. La mayor parte de este tipo de cruces, correspondían a las tradicionales picotas, que indicaban que el municipio en el que se entraba tenía capacidad de juzgar delitos menores, puesto que se acostumbraba a ..poner en la picota, para escarnio público, a los delincuentes menores.

El 18 de juny de 1921 neix a El Villar l’editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s’instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d’una pedrera, i sa mare, d’origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la CNT, edità a l’Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l’Analfabetisme d’Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d’edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les JJLL valencianes i de la FUE. També en 1946 formà part del l’anticomunista «Comitè d’Enllaç CNT-UGT» i defensà l’acord signat el 17 d’octubre d’aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l’agost de 1948, on va fer de delegat de les JJLL i de la FUE. A París fou secretari d’Interajuda Universitària Espanyola, apèndix de l’Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d’exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries. En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l’hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l’editorial científica Hermann, de la qual fou cap d’edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l’últim a França. La seva experiència en tasques editorials l’animà a crear, amb el suport d’altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil i sobre infinitat de temes candents aleshores d’autors de totes les tendències. En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l’anarquisme espanyol, memòries i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d’això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l’antifranquisme i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí, on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes i que l’octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l’«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d’«Ibèrica d’Edicions i Publicacions SA» i la presentació oficial fou el 20 d’abril de l’any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s’instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d’edicions de l’Institut d’Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia es va suïcidar el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid. En 1982 l’International Institute of Social History d’Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials, que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

El 18 de juny de 1940 foren afusellats pels franquistes a Alacant un grup de militants confederals de Dènia. Van caure aquell día Joaquín Gilabert Pascual, naixcut el 1893, oficinista de la CNT, Juan Puig Barber, naixcut el 1896 i mariner confederal; Antonio Ripoll Esteve, mariner confederal amb 39 anys, conegut com Neveter, que havía estat acusat de formar part de la quadrilla La Pepa, suposat grup d’anarquistes que, de nit i amb cotxe, feien els coneguts passeigos a la comarca; Vicente Sala Serra, lampista de 24 anys, adscrit a la CNT dianense; Rafael Roselló Ribes, oficinista confederal amb 25 anys; i Jerónimo Ortola Buigues, carter de 34 anys.

El 18 de juny de 1990 mor a Madrid el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d’un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d’Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d’Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l’anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua. Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la FIJL de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d’Albacete, per la CNT, i l’endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d’Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l’FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l’FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d’Alacant. En el congrés de l’FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l’Aliança Juvenil Antifeixista; un mes més tard, per l’FIJL, va signar el pacte d’unitat entre l’FIJL i la JSU; durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l’FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l’FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d’acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d’Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l’FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola, de tendència comunista i que disposava d’un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el PCE en 1941, quan Hitler va envair l’URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de CCOO de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

————————————————————————————-

17 de JUNY

El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto. Fill únic, finalment, s’inclinà pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en el Partit Republicà Federal i el desembre de 1870 fundà el periòdic d’aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Fou un dels organitzadors del III Congrés de la FRE de l’AIT, que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l’1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres. Després de defensar acaloradament l’internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l’estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova, acceptà una feina oficial en el Govern Civil i progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d’El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d’un assaig filosòfic titulat El hombre. En 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l’altre d’ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. José Navarro Prieto va morir en 1902 a Còrdova.

El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas l’anarcosindicalista Domingo Martínez García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s’establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s’afilià a la CNT. L’aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d’assaltar una fàbrica, encara que l’únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l’assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l’ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d’Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d’Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s’incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l’Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d’Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d’Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l’assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d’ideologia dretana de la localitat i d’abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l’església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d’abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d’Almeria.

El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l’alcalde de Barcelona. L’objectiu final, però, era eliminar Martínez Anido, governador civil. Si mataven l’alcalde, el governador civil hauria de presidir l’enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la CNT, un carlista incorporat en cos i ànima a l’anarcosindicalisme l’any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d’obrer no podria acostar-se a l’alcalde. L’atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d’aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. A les 11.45 van veure acostar-s’hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d’una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l’aire per augmentar el pànic. L’altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l’arma. Tothom va entendre que es tractava d’un atemptat i a la plaça s’estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l’Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l’alcalde va resultar ferit. Ningú no va entendre el motiu d’aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l’alcalde, però Martínez Anido no va acudir. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. Eixa matinada, varen ser assesinats, en aplicació de la llei de fugues, Antonio Feliu, Boal y Domínguez.

El 17 de junio de 1933 fueron puestos en libertad un grupo de anarquistas detenidos por orden gubernativa en Alicante tras los sucesos de la huelga general de mayo anterior. El grupo estaba formado por Antonio Olcina Pardo, Vicente Cano Ruiz, Sebastián Ballesta, Emilio Mira López., José Lillo Planelles, José Morales, Antonio Rico Gerónimo, Tomás Pérez Martínez y Francisco Pérez Ortega. Estos tres últimos eran de Elda.

——————————————————————————————-

16 de JUNY

El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d’un pastor protestant i germà gran d’Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d’Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l’amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S’apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d’un viatge d’estudis amb son germà, cau pel pendent d’un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L’Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s’adhereix a l’Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l’Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l’AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l’ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d’una estada estudiant, torna a Europa, i s’instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l’amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d’antropologia, així com llibertàries, com ara L’Humanité Nouvelle. Els seus treballs d’etnologia Les primitifs d’Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l’atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l’11 de febrer de 1904 a Ixelles.

El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d’altres. Només van sortir dos números, l’últim el 30 de juny de 1909.

El 16 de juny del 1939 foren afusellats a Alcoi els antifascistes de Banyeres de Mariola, José Albero Sanz, naixcut el 1905, obrer de vila que va ser membre del Comité local revolucionari local; on també s’integrá Pablo R. Molina López,  naixcut el 1915 i recaptador d’ofici. També foren afusselats eixe dia els banyeruts i antifascistes Guillermo Francés Francés, paperer de 23 anys, Luis Molina Andrés, teixidor de 23 anys, Francisco Calatayud Francés, xòfer de 31 anys i Pablo Molina López, funcionari de 39 anys. Tancava el grup, l’alcoià Vicente Moltó Gisbert amb 31 anys.

El 16 de juny del 1942 foren afusellats a Alacant els antifascistes de la vega baixa José Martínez Maciá, dirigent jornaler naixcut a Callosa de Segura el 1911; d’on tambe foren afusellats aquell dia Manuel Andreu Fenoll, agricultor de 29 anys, Francisco Monera Martínez, jornaler de 37 anys, Antonio Berna López, agricultor de 36 anys, Máximo López Ros, agricultor de 36 anys, José Córdoba Martínez, flequer de 45 anys i Rafael García Navarro amb 40 anys. També foren executats Andres Aguilar Buigues, agricultor de El Vergel amb 22 anys; Joaquín Sánchez Martínez, agricultor de Fortuna amb 23 anys;Vicente Fuster García, xòfer de Gandia amb 24 anys; Vicente Fernández Martínez, jornaler de Rojales amb 29 anys, Aurelio Giménez Herrero, vendedor de Rojales amb 28 anys i Vicente Trives Cárceles, agricultor amb 22 anys i també de Rojales.

El 16 de junio de 1979 muere en un enfrentamiento con la policía en Almería Agustin Valiente Martin. Nacido en Ciudad Real en 1959, fue militante de los ramos del comercio (entre los fundadores del sindicato, destacó en la huelga de diciembre de 1977) y metal de Madrid. Tras la famosa caída de anarquistas en Valladolid (I de mayo de 1978) pasa a la clandestinidad; milita en construcción y metal en Sevilla (cofundador del sindicato) y en varios de Orense al tiempo que participa en numerosas acciones de choque (especialmente asaltos a sucursales bancarias) e interviene en la fundación de la FlGA (asistió a las Conferencias de diciembre-enero y mayo de 1979) de cuyo grupo Crisol con Alejandro Mata formó parte. En el momento de su muerte miembro del Comité Peninsular de FIGA.

—————————————————————————————

15 de JUNIO

El 15 de junio de 1888 aparece en Madrid el semanario anarquista Bandera Roja. De tendencia anarquista-colectivista, se dice que fue el primero que no se subtituló colectivista. Este periódico – apareció pocos días después de que lo hiciera Tierra y Libertad – se inscribe dentro de la tendencia de buscar una solución de compromiso en la ya larga polémica colectivismo-comunismo. “La Bandera Roja no será, pues, un periódico científico, ni de frase rebuscada, ni de ergotismos trasnochados, ni de empalagosas disquisiciones, sino que será, ante todo y sobre todo, repetimos, un periódico de tendencias, propósitos y fines marcadamente revolucionarios.” No tenemos constancia de ello, pero es de suponer que estuviera redactado por el mismo grupo que editó Bandera Social y posteriormente La Anarquía, La Idea Libre, etc., es decir, Ernesto Álvarez, Francisco Ruiz y otros. Se vio precisado a suspender sus publicaciones. Ignoramos las causas, pero pudo ser debido a apuros económicos o a disensiones internas por causa del Congreso de Valencia (disolución de la FTRE y constitución de la OARE).

El 15 de junio de 1912 apareció en Valencia Humanidad, revista quincenal de educación y cultura social con base intelectual racionalista-anarquista y sin comentarios sociales, dada los agitados sucesos de septiembre de 1911, y se puede considerar una evolución en la serie de revistas pedagógicas que se editaban en la ciudad desde años atrás.“Por amigos nuestros entendemos a todos los que combaten al actual estado de cosas, ya en la totalidad de las misérrimas instituciones y mentiras que lo integran, ya parcialmente impugnando esta o la otra institución, este o el otro priviliegio.” Sin embargo, no pudo resistir el ambiente de apatía que cada vez más se adueñaba de la clase trabajadora por lo que se refiere a estas experiencias pedagógicas. Falto de apoyo económico desapareció antes de acabar el año.

Pel juny de 1923 surt a Alcoi el primer número d’una de les revistes més prestigioses i duradores de l’anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d’aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l’amor lliure, l’educació sexual, el neomaltusianisme, l’eugenèsia, l’higienisme, l’antiracisme, la gimnàstica, l’alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l’art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l’evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l’empresa després de l’èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la «Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres.

El 15 de junio de 1939 fueron fusilados en Alicante los antifascistas Jaime Ortín Cerdán, nacido en Villena, 1909 , y conocido con el alias de El Moreno. Zapatero, traslado en sus años mozos a Elda, se afilió a la CNT, de la que fue activo militante, como más tarde también en las JJLL. Sublevados los fascistas, fue miembro del Comité de Salud Pública en Elda y tomó parte en la expedición a Albacete y de seguido, enrolado en una unidad confederal, combatiendo hasta el final de la guerra. Atrapado en Alicante, fue torturado, condenado a muerte y ejecutado. La misma suerte corrió ese día Santiago Bernabeu Aguado, nacido también en Elda, 28-02-1903, y conocido con el sobrenombre de Taquilla, a su vez zapatero, militante de la CNT y miembro del Comité de Salud Pública local durante la guerra. Algo menos sabemos de los que los completaban la saca ese día; Eleuterio Dura Romero, perito contable original de Pinoso de 54 años, José Llorens Carbonell, jornalero de Relleu con 31años, José Pujalte Benavente, empleado de Aspe de 46 años y Ginés Rodríguez López, barbero de Alicante con 24 años. Ese mismo día, 3 años más tarde, seria fusilado en Albacete el antifascista alicantino José Lledó Durá, nacido en Pinoso en 1904, albañil y militante confederal en Elda.

——————————————————————

14 de JUNY

El 14 de juny de 1915 mor a Palomas el periodista anarquista i magonista Anselmo L. Figueroa. Havia nascut en 1870 a Yuma. Fundà a Los Ángeles la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d’expressió del Partit Liberal Mexicà, on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà , amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l’anarcocomunisme davant la possibilitat d’un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l’autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island, juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la presó tornà a ocupar-se de l’edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó.

El 14 de juny de 2006 mor a Le Pontet el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut en 1926 a Madrid en una família d’actius militants anarcosindicalistes valencians. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l’ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili i particularment en la FIJL. De 1961 a 1976 participarà activament en l’organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l’FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior encarregada coordinar l’acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l’enviament de vehicles i d’armes a la Península i d’instruir en l’ús d’explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l’estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l’FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d’una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L’octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d’Espanya a França –un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d’anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme de Lausana, on va contribuir a l’estudi de l’escola campestre llibertària La Armonía d’Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz –Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la FAI de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d’Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l’any següent l’Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d’agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s’oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los.

—————————————————————-

13 de JUNIO

El 13 de juny de 1895 neix a Mazarrón el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d’Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d’un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l’Ateneu Instructiu Colomenc i de la CNT, de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d’on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l’Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l’octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d’escola de l’Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l’Ajuntament des d’octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l’Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d’aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d’un maquis cenetista exclusiu a l’embassament de l’Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l’autonomia de la CNT de l’Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l’Interior de participar en el Govern republicà. Quan l’escissió esdevinguda en la CNT de l’Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l’Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose-Marsella, adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d’unes memòries. José Berruezo Silvente va morir el 7 d’agost de 1990 a l’hospital d’Ais de Provença. El seu arxiu personal es troba dipositat a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

El 13 de junio de 1904 el periodista radical y maestro laico José Sanjuán publica un artículo en La Vanguardia con el titulo “periodistas a defendernos”, que fue denunciado y procesado por delitos de imprenta por el Gobernador civil, que por entonces tenía en marcha una campaña para limitar la influencia de la prensa alicantina, que atravesaba un momento de inusitada vitalidad y capacidad crítica. Sanjuán, uno de los iniciadores de la Asociación de la Prensa, era uno de aquellos que se sentaban en la mesa del rincón del café Español, aquella que, entrando a mano izquierda por la puerta que daba a la Explanada, se reservada para la tertulia de los periodistas locales, Juan Cabot, Manuel Cano, Tomás Tato, Rafael March, los hermanos López Arias o Antonio Asín. [+]

El 13 de junio de 1915 el Sindicato de zapateros La Racional de Elda organiza, en su sede del nº 11 de la calle Canalejas, un mitin de propaganda sindicalista en el que participan los dirigentes de la organización, Pedro Santos, Vicente y José Gil, y José Busquier, reforzado con la llegada a la población del confederal barcelonés Manuel Andreu Colomer, por entonces director de Solidaridad Obrera y presidente de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña. La visita, que se prolonga unos días con mitines y actos en Petrer -aquí prohibido un mitin anarquista por las autoridades municipales-, Monòver y otras poblaciones de la comarca, coincide con algunas disputas surgidas días atrás en torno a la Bolsa de Trabajo que tenía organizada el sindicato eldense; y resulta la continuación de una visita anterior que había traído a Antonio Loredo, gracias a la labor del eldense Manuel Sirvent, puente entre el sindicalismo barcelonés y el del medio Vinalopó.

El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. El maig de 2001 el seu arxiu va ser cedit per la família a l’Arxiu Històric de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s’ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi. [+]

Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la FAI intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona. La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l’ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l’anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals de la UGT i a l’estalinista PSUC, a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la CNT, mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

El 13 de juny del 1972 morì a Madrid el militant confederal Federico Baldó Bou, naixcut a Alcoi, obrer tèxtil des dels 14 anys, rebel i perseguit, fugì a França cap al 1914. Exiliat el 1939 va patir el camp de Concentració de Vernet. Retornat a la península, va escriure a la prensa confederal de l’exili. Sovint utilitzava el seudònim Federico Bolera i Simplicio. Col·laboracions a Le Combat Sindicaliste, Despertad, 1928, Espoir, Solidaridad Obrera, París.

——————————————————————————————————————-

12 de JUNY

El 12 de junio de 1939 fue fusilado por el fascismo en Paterna Juan Molina Molina, almacenista de Elda nacido en 1916. El mismo día, un año después, fue fusilado en Alicante Joaquín Ballester Torrens, jornalero antifascista de Orba de 36 años.

El 12 de juny de 1942 cau abatut a Granada l’anarcosindicalista i guerriller llibertari Antonio Raya González –també citat per alguns com Raya Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s’afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys republicans destacà en els grups d’acció de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint en nombroses accions de guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Participà en els intents d’assassinat del rellotger feixista Algabeño i, amb Francisco Mérida Luque, de José Ortiz Guzmán, administrador del penal d’El Puerto de Santa María. L’11 d’agost de 1935 intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i Miguel Bernal León), en l’atracament a mà armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de l’administrador de finques urbanes Miguel Alcalá. Quan l’aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part dels grups de defensa confederal i fundà la «Columna Raya» de la CNT, que s’establí a Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest caigué. En la lluita perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de la 88 Brigada a Pozoblanco i Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la lluita, primer a les muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaren a actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de capellà, i a partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval, Mínguez, Tiznote, Moya, Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa campanya de sabotatges, represàlies vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques. Després d’un Ple Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces franquistes, sembla que arran d’una delació del detingut Tiznote, i una part del grup caigué en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya González va ser cosit a trets el 12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de Granada (Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela, germana dels també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé López Calle fou un dels guerrillers anarquistes més audaços d’Andalusia.

El 12 de juny de 2000 mor a la residència d’ancians del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat l’anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits i El Badoc. Havia nascut en 1914 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l’any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. Aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d’aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la CNT, que s’escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s’instal·là al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. La nit del 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l’assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d’Oficis Diversos de l’Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l’Ateneu Llibertari de l’Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l’Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l’aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d’Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d’Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s’allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l’Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració. Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán –anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l’Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) –els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i d’associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l’atur i formà part de l’Assemblea d’Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el PSC. El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet. Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l’Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d’acció confederals i morí a l’exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l’Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

——————————————————————————————-

11 de JUNY

L’11 de juny de 1881 surt a Madrid el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l’òrgan d’expressió de la FTRE. De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l’FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l’època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d’acord amb l’orientació de la publicació. En va editar 154 números, l’últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical va acusar el sector moderat de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880, i després d’aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

El 11 de junio de 1886, a las 3 de la madrugada, la policía irrumpe en la sede del Circulo Obrero La Unión, situado en el emblemático inmueble que estaba situado en el nº 1 de la calle San Francisco de Alicante. El motivo de aquel asalto fue la existencia de supuestos juegos prohibidos, pero la intervención policial provoca la huida precipitada de los muchos que, a esa hora, ocupaban los diferentes salones del centro, algunos de ellos incluso saltando por las ventanas. Alguien había apagado las luces y la confusión desata una serie de enfrentamientos violentos que se saldan con dos muertos, un policía y el conserje del círculo, y numerosos heridos por disparo o arma blanca. Entre ellos se encontraba Antonio Sánchez Pérez, joven federal aspense ligado al Círculo Artístico de la ciudad al que atribuyeron los homicidios, siendo condenado a cadena perpetua en un juicio lleno de irregularidades, y el Círculo La Unión clausurado. No se puede afirmar cual era la finalidad de la reunión que se celebraba aquella madrugada, pero las circunstancias de aquel mes de junio, -sucesos de Chicago, crisis colonial o el pacto de Unión y Solidaridad- indican que no eran el juego y el alcohol lo que reunía a tanta gente aquella noche. [+]

El 11 de junio de 1901 la alumna del colegio público de Elda, Consuelo Rico Beltrán, de 8 años, sufre una brutal paliza de su profesora, que es denunciada en la prensa de la provincia. Esta debió ser una de las razones para que, quién parece ser su hermano mayor, Miguel Beltrán Rico, abriera de manera formal en septiembre de 1904, el colegio llamado Moderno de Elda, del cual se dice que tenía cierto carácter confesional y se impartía religión, pero a su vez aportaba novedades como la supresión de premios y castigos o la coeducación bajo criterios científicos. Todo apunta a que era, a su vez, hermano de Vicente Beltrán Rico, quién poco después de la agresión a su hermana, fue procesado por el vuelco del carro que conducía, lleno de bienes sujetos a impuesto de consumo que fueron confiscados por la gente; y además sólo entre 1907 y 1908 aparece como paquetero de prensa anarquista en la localidad [+].

Entre l’11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa l’anomenada Conferència de Saragossa de la CNT. Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d’obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d’aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l’agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l’adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja. Malgrat això, com que l’acord del II Congrés de la CNT (desembre de 1919), que va decidir l’adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d’un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l’adhesió de la CNT a la nova AIT que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l’amenaça d’execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d’aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d’aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d’aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol.

L’11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid s’inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d’adaptar-se a la legalitat republicana –on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni– i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social –on militava la nova fornada d’activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l’informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d’agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l’autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d’Indústria, però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d’aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s’havien d’organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals.

El 11 de junio de 1943 fueron fusilados en Alicante los antifascistas de Almoradí Rafael Cárdenas Bailén, jornalero de 37 años, y Félix Diaz María, estañador de 39 años.

—————————————————————————————-

10 de JUNY

El 10 de junio de 1894 la comisión de obreros del oficio de tejedores a mano de Alcoy, acuerda declarar la huelga general en el sector, que abarca a unos 1500 hombres, mujeres y niños. La huelga apenas duró unos días y acabó con la aceptación por los patronos de las exigencias de la comisión obrera, al frente de la cual se encontraba Eduardo Valor Blasco, quién también actuaría durante la huelga de 1895, y al que luego, se le sitúa desplazado a Barcelona como agitador en varias huelgas, pasando varias veces por prisión. Regresa a Alcoy desterrado de aquella en junio de 1902, tras haber sido detenido en mayo anterior en una redada policial en Barcelona, pero tras participar en los actos de protesta a la visita de Canalejas ese mismo verano pudo ser detenido, ya que consta de nuevo en la prisión de Barcelona en octubre de ese mismo año, con otros procedimientos abiertos también por su participación en la huelga del mes de febrero anterior, cuando ejercía el cargo de secretario de la Federación de Sociedades Obreras de Barcelona. Activo en Alcoy durante la huelga del verano de 1903, allí seguía a principios de 1905, al frente de las comisiones de anarquistas y radicales que presionaban a patronos y autoridades para paliar la crisis de trabajo. De nuevo detenido a consecuencia de los hechos de Alcoy de julio de 1909, encabezó el comité de presos y parece que fue puesto en libertad a principios de 1910.

El 10 de junio de 1916 nace en Barcelona Miguel Silvestre Talón, militante valeroso, al que algunos hacen original de Villena. Desde su juventud militó en el anarquismo, lo cual compatibilizaba con sus aficiones deportivas (fue campeón de lucha grecorromana). Hizo la guerra y a su final pasó a Francia. En los años siguientes aparece ligado a los grupos de acción anarquista que combatían en las comarcas catalanas, y a las redes de evasión de demócratas perseguidos por los nazis hacia España. Fue de los primeros en iniciar la reconstrucción de la FlJL (1943) al lado de Pintado, y también de los primeros eu adherirse a los trabajos de reorganización de la CNT en Francia (en su casa se instaló el CN en 1944). Acabada la guerra en Francia, intensifica sus contactos con el interior clandestino, realizando numerosos viajes a Barcelona en uno de los males contactó con Melis (lo que le supuso muchas criticas) con vistas a favorecer la salida de algunos perseguidos. En mayo de 1946 se encuentra en Toulouse y al poco aparece muerto sin que el episodio haya podido aclararse aunque se ha hablado muchos posibles contactos con Melis para aniquilar grupos de acción, haber traído infomación que comprometía a Esgleas, etc. nada de lo cual parece cierto, y desde luego en modo alguno cabe considerarlo un traidor. Su cadáver apareció el 17 de mayo en un canal con huellas de tortura. Perteneció a la fracción ortodoxa y en sus últimos viajes a España se le confió el cargo de secretario de la FAI catalana. Usó los seudónimos de El Nano y Juan Ferrer.

El 10 de junio de 1937 el concejal anarquista Serafín Aliaga solicita que se retire la placa de Canalejas del Salón de Plenos del Ayuntamiento de Alicante y que se proceda al desmonte del Monumento a Canalejas por antiestético y por representar a la España Negra. Propone, que en su lugar, se levante en su lugar un monumento al Soldado Desconocido. El concejal por la CNT José Morales Tebar aplaude la idea criticando la funesta política de Canalejas hacia los trabajadores y la ideología fascista de su hijo. Pese a debatirse la propuesta, nunca más se supo de aquello.

El 10 de junio de 1941 falleció en dependencias de la Diputación de Alicante como consecuencia de las heridas sufridas el libertario y antifascista alicantino Vicente Mira Maciá, también nombrado Galiana de segundo apellido. Nacido en Alicante en 1909, fue maestro pintor, cartelista de cine de la CNT y miembro de las JJLL locales durante la guerra. Al final de la contienda se quedó en Alicante y formó en la organización clandestina antifranquista para auxiliar a los presos y sus familiares, hasta que fue desarticulada el 2 de febrero de 1940, siendo detenido, acusado de organizador del grupo -se le ocupó un cuño de cotización- y torturado cruelmente hasta la muerte o, como se decía, hasta que se les fue de las manos. Ese mismo día también fue fusilado en Alicante Alfonso de la Encarnación, oficinista de 37 años.

——————————————————————————————-

9 de JUNIO

El 9 de junio de 1525 muere Florian Geyer capitán de la Banda Negra en el bosque de Gramschatz, cerca de Wurzburgo. Fue un noble de Franconia, cuya fama se debe a su participación en favor de los sublevados durante la Guerra de los campesinos alemanes en los años 1524/1525. En razón de su desprendimiento y renuncia voluntaria a una vida de lujo y placeres para seguir sus convicciones, Florian Geyer fue instrumentalizado en los siglos XIX y XX a la vez por los ideólogos de la izquierda y de la derecha. Para Engels, en su libro sobre la guerra de los campesinos, fue un ejemplo práctico de la lucha de clases, un arquetípico precursor de la lucha proletaria, y en un héroe revolucionario proto-comunista. La canción popular “Somos los de la Banda Negra de Geyer” fue adoptada por la internacional marxista. Curiosamente, el nacional-socialismo alemán sucumbió también a la atracción del personaje, y durante la Segunda Guerra Mundial una división de la caballería blindada se transformó en la “División Florian Geyer”.

El 9 de junio de 1911 aparece en Sabadell el semanario sindicalista La Picota. Surgió para cubrir el vacío que dejó “El Trabajo” al ser suspendido, aunque no serían órgano directo de ninguna sección para no entorpecer su marcha y tener más libertad de acción. El periódico se financiaría a través de protectores que contribuirían con una cuota semanal, etc. “Nosotros debemos pagar – sigue diciendo – por los que, si tuvieran que pagar, por egoismo o por falta absoluta de medios no adquirirían “La Picota”, haciendo que los picotazos lleguen a todos los hogares, para verguenza de burgueses, cabos de vara y obreros indignos que se portan como perros“. Posiblemente fue suspendido a raiz de la huelga general de septiembre. Aparecen firmas de José Claramunt, J. Amorós, Adelina Llobregat, aunque generalmente los artículos van sin firmas. Dedicó varios artículos a la revolución de Méjico, convirtiendose de esta forma en el antecedente más inmediato del periódico “Reivindicación” .

El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d’agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona el projecte d’estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d’Estat feixista del més anterior i encarregades d’assegurar l’ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d’acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d’incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la CNT, quatre d’ERC i tres de la UGT–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d’Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d’Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions i es distribuïa en 11 seccions que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s’apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d’Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d’incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d’alguns dels dirigents de la FAI més violents del Comitè d’Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d’Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

—————————————————————————————–

8 de JUNY

El 8 de junio de 1873 nace en Monòver José Martínez Ruiz, escritor y periodista, que pasados los años adoptaría el seudónimo Azorín. Se ha dicho y redicho que hay un joven Azorín, teórico divulgador del anarquismo que dejó plasmados más allá que aquí, innumerables testimonios y pruebas de fe libertaria, como se decía entonces. En nuestra opinión, resulta algo infundada. Algunos, viniéndose arriba, le tildan de anarquista de acción en los años del cambio de siglo, olvidando que pese a su relación con los jóvenes republicanos que dieron su vida en la Serreta Negra de Novelda en las navidades de 1896, nunca dijo ni media, ni participó en la campaña de denuncias de la represión anarquista en el castillo de Montjuich. Además, afirmar que era todo un propagandista por el hecho, cuando nunca se acercó a una fábrica, cuando nunca participó en la fundación de centros obreros, y cuando su mayor mérito fue dotar de bibliotecas a algunos círculos, no siempre proletarios, y aparecer el día de su inauguración oficial, resulta injusto. Al respecto hay un artículo previamente afilado de Federico Urales, con quién coincidió en las sesiones del Ateneo de Madrid en los primos años del siglo XX, en el que critica su anarco-filosofismo de las pequeñas cosas, el patetismo de su revolución desde arriba, a la que se había adscrito a cambio de un cargo político [La Correspondencia de España 22-03-1905]. El hambre tiene estas cosas y no sería la última, ni al último que le pasará. Por añadir algo sobre este alicantino ilustrado, valga un dato poco conocido de su temprana biografía, y que sirve para perfilar cuales fueron las primeras ideas, transparentes y llenas de rebeldía, tan íntimamente ligadas a sus primeras letras, aquellas que asimiló antes de caer en las garras de los escolapios en Yecla, donde permaneció entre los 9 y los 16 años. Menciona Azorín en sus memorias, que sus primeras letras, se grabaron en su conciencia por la dedicación de un anónimo maestro de escuela del colegio público de Monòver, al que recordaba así, “..este maestro que me inculcó las primeras letras era un hombre seco, alto, huesado, áspero de condición, brusco de palabra, con unos bigotes cerdosos y lacios.. porque yo -hijo del alcalde- recibía del maestro todos los días una lección especial…” Aquellas lecciones especiales debían ser sobre la vida en general, y sobre música en particular, ya que aquel maestro de instrucción pública fue Rosendo Gumiel Alberola, aspense emparentado con una rica familia progresista de aquella villa, y que en 1859 era miembro del partido Demócrata y director de la corporación musical demócrata de Aspe. Poco más se sabe de él, tan sólo que fallece en el verano de 1886 tras larga enfermedad, pero todo apunta a un antiguo republicano federal que se dedica, probablemente pasados los furores cantonales, a la enseñanza, y quizás con ciertas cadencias utopistas. Por tanto, sería más ajustado decir que el niño Azorín respiró el federalismo derrotado pocos días después de su propio nacimiento, es decir, creció rodeado de un federalismo en decadencia, pero aun vivo en el Monòver de su infancia; y que como tantos federales, cada vez más decepcionados con los tejemanejes políticos, se sintió atraído por la firmeza y la integridad anarquista, la estudió, la difundió englobado en la corriente denominada anarquismo literario, sin adjetivos, pero nunca la practicó. ¿Vale ésto para afirmarse anarquista?.

El 8 de junio de 1890 fallece el filántropo José María Muñoz. Merece la mención por ser el iniciador de una iniciativa urbanística, para la construcción de un grupo de casas para obreros y una casa-escuela para uso municipal en el Alicante de principios de la década de los ochenta, en un lugar que antes era un basurero y punto de vertido de las aguas residuales a los pies de un barrio marginal. La iniciativa, denominada Barrio de La Caridad, quizás no parezca significativa, por ser habitual en aquellos años, pero cambian las cosas sí se menciona que fue la primera intervención urbana higienizadora de la que se tiene constancia en la ciudad, diseñada para mejorar las condiciones de vida de los habitantes del popular barrio del Arrabal Roig, convertida hoy en aberración urbanística de primera linea del Alicante contemporáneo. La obra no fue sencilla, ya que implicaba la habilitación por desmonte del espacio que, a los pies del barrio, quedaba entre el final de la calle de Villavieja y el principio de la carretera de Silla, espacio que en virtud de las disposiciones del filántropo, sería cedido en perpetuidad a los obreros, escogidos a través de concurso de méritos y necesidad, y a los que además facilitaba un medio de vida, cediéndoles así mismo, la explotación de las casetas para balneario situadas, frente a las nuevas casas, en la cercana playa del Postiguet. El proyecto incluía la remodelación de la plaza de Ramiro conectado al paseo previsto frente a la linea de casas, las cuales se querían además, extender hasta la Ermita del Socorro, hoy sustituida por un parking. Un suceso natural vino a ponerle fin, ya que durante una noche de noviembre de 1884, la confluencia de una fuerte tormenta con un terremoto, provocó el desprendimiento de unas piedras de la montaña y que la escorrentía erosionara y desprendiera el muro que se había construido siguiendo la calle del Socorro, y que actuaba de zócalo de las casas, llevándoselas por delante prácticamente a todas ellas. El barrio fue derruido por motivos de seguridad ya que el muro desprendido que amenazaba la estabilidad de la calle del socorro, pero existen pruebas de que no solo actuaron las fuerzas naturales para acabar con aquella iniciativa, que lejos de ser reconstruida, los terrenos pasaron a titularidad municipal, y aunque la inestabilidad del terreno impediría su urbanización hasta varias décadas después, si que pervivieron los balnearios y la escuela. Además, en abril de 1903, la compañía belga que gestionaba la concesión de tranvías y ferrocarriles vecinales, obtendría permiso del ayuntamiento para edificar la Estación de la Marina en el extremo norte de los terrenos que correspondieron al barrio de La Caridad. No sólo se intuyen algunas irregularidades urbanísticas, datos adicionales nos indican, que la figura del acaudalado filántropo José María Muñoz generó una intensa polémica en aquellos años. Este conocido benefactor de los pobres, parece que había participado en las guerras civiles, y se hizo rico en la explotación de diversos yacimientos mineros desde mediados del XIX, dinero que fue trasvasando en ayuda a las víctimas de las inundaciones de Orihuela, Málaga o Murcia, en donaciones para mejora de infraestructuras hídricas en Almería, o en el intento pionero de crear un hospital de leprosos en Ágres en 1887, frustrado por la oposición popular y eclesiástica. Su labor asistencial múltiple (presos, leprosos, huérfanos, …) extendida también en otras ciudades del levante peninsular, hizo que pronto fuera conocido con el sobrenombre de héroe de la caridad, y que su papel traspasara en momentos puntuales el ámbito de la beneficencia, para acercarse al laboral, llegando a encabezar y patrocinar en 1882 la celebración de un congreso obrero nacional en Alicante, finalmente no celebrado en ésta, en el proponía se tratara el asunto de la paga de invalidez para los obreros accidentados o enfermos. “Hijo yo del trabajo, amante del oprimido por las desdichas y defensor de los que padecen sed y hambre de justicia.. [..] respondo a los deseos que me señalan en su carta del 6 del corriente, en nombre de miles de obreros que representan, y sépanlo todos los demás hijos del trabajo, y que pueden contar conmigo y con cuanto esté de mi parte, para el logro de estos ideales que siempre tuvieron eco en mi corazón, empleando para ello los medios más eficaces, pero pacíficos y legales ..”. Podemos imaginarnos que no sentaban nada bien aquellas afirmaciones relacionadas con …el triunfo de la caridad, hija entrañable de Dios y del progreso humano…, entre los sectores más reaccionarios de la sociedad alicantina, que ante su inminente fallecimiento afirmaba por medio de su prensa que… deseamos que Dios le devuelva la salud al enfermo si le conviene, o que la estatua sufragada por suscripción popular que fue instalada en la plaza de Ramiro, y que era igual que la que se había instalado en Orihuela o Murcia, desapareciera misteriosamente un par de años después. Cosas extrañas sucedían entonces alrededor de sus estatuas en diferentes ciudades y el recuerdo polémico de su persona, como fue la alarma creada un martes de Carnaval por la aparición de un maniquí que simulaba un asesinato, a los pies de la estatua que estaba en Orihuela. Dadas las coincidencias, quizas el filántropo Muñoz estuvo relacionado con el espiritismo y el libre pensamiento blanco, ya que el nombre de aquel barrio borrado de la trama urbana, fue usado para bautizar a la sociedad de estudios psicológicos La caridad, fundada en 1899.

El 8 de juny de 1902 surt a València el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d’altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d’aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L’últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

El 8 de juny de 1906 es va presentar militant anarquista l’alcoiana Julia Iborra Planelles, encapçalant un grup de dones, davant de la comisaría on estaven detinguts un grup d’anarquistes barcelonins per a demanar seua llibertat, i també la del conegut anarquista José Arbós, aleshores el seu company. Julia va naixer el 1885, i molt jove va emigrar a Barcelona. La seva activitat va començar al Centre de Estudis Socials i a la seua feina al sector de la construcció. Va ser empressonada moltes voltes i sovint assetjada per la policia. La primera el març del 1905 a consequencia dels enfrontaments amb la policía desprès d’un mitin al Palau de Belles Arts, denuciant tortures a la premsa i signant una carta de denuncia junt amb altres 17 militants escrita des de la pressó Model i apareguda a Germinal de Terrassa al maig, poc abans que foren alliberats. Un altra volta detinguda al Centre de Estudis Socials, possiblement com membre de la junta directiva, i tancada a principìs de 1908 arran d’una razzia policial vers l’anarquisme organitzat. El seu cas va tenir resó mediàtic degut a la seua detenció i deportació a Lleida, tot i estar embarassada. Sembla que va aconseguir fugir i tornar a Barcelona. Amb Teresa Claramunt i Maria Vilafranca va ser desterrada a Osca en setembre del 1909 i va protagonitzar un dels primers mitins anarquistas pro-presos, denunciant la repressió del estiu del 1909. El 1910 va ser detinguda a Barcelona després d’un atemptat a Madrid.

El 8 de juny de 1942 mor afusellat a Paterna el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Havia nascut el 27 d’abril de 1912 al Grau de València. Fill d’una família de l’alta burgesia –el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria–, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l’Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S’adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l’estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L’any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l’acció directa, practica «expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d’on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L’octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d’octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L’advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s’ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L’octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d’agost de 1937. Cap d’un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se’n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L’abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l’ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l’organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d’Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l’organització d’un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l’oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 –després de 12 simulacres– al camp de tir de Paterna per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l’anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l’actriu Coral Pellicer Veloso (València, 1937), s’ha encarregat de salvaguardar-ne la memòria.

—————————————————————-

7 de JUNY

El 7 de juny de 1896, a Barcelona, en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d’ells desterrats. A Montjuïc se’n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort, 67 de presó i 276 desterrats. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona l’anarquista Pere Tort Fernández. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s’exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s’enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen. Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

El 7 de junio de 1908, día de movilizaciones generales en todo el estado contra la proyectada ley de represión del terrorismo, se celebra en el local del Circo Ecuestre de Alicante, aunque convocatorias similares se celebraban o se habían celebrado en Alcoy, Elche, Crevillente o Elda, el acto más destacado de esta campaña, al que se sumaron anarquistas, sindicalistas o algunos republicanos. Aunque el acontecimiento recibe numerosas adhesiones y fueron invitadas todas las sociedades obreras y los centros políticos; sin embargo sólo dan la cara el médico republicano Antonio Rico, interviniendo junto al representante del grupo Ser o no ser de Elche, Francisco Aguado, o Juan Gomis, en nombre de los libertarios de Alicante. Fueron respaldados por propagandistas foráneos como Manuel Aguilar Muñoz, redactor de Humanidad Nueva, órgano de la sociedad Escuela Moderna valenciana y por extensión de los planteamientos más prosindicalistas, o Francisco González Solá, co-director de Tierra y Libertad y miembro del Grupo 4 de Mayo, reacios a la influencia del reformismo socialista. Una de las bases aprobadas en aquella reunión decía así: “..Los defensores de la democracia española queremos sea pronto ley la proyectada del terrorismo. Sabemos que conculca la Constitución, pero estimamos que aprobada ardería España por los cuatro costados, acabando con todas las leyes de excepción..”. Posiblemente Aguilar o Sola también tomarían parte en algún acto similar en Elche y Alcoy, fijándose en este punto, el desmarque de actitudes políticas y la difusión del debate que había iniciando el sindicato catalán en torno a la necesaria reorganización y dignificación obrera en nuestra provincia en nombre del intento de renovación que significaba Solidaridad Obrera.

El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz el primer número del periòdic anarquista En Marcha. “Considerando la imperiosa necesidad de un campeón que ajeno a toda clase de política, se consagrara solo y exclusivamente a la defensa de la clase menesterosa de esta localidad…” . La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l’últim el 10 de juliol de 1909.

El 7 de junio de 1923 las fuerzas progresistas de la ciudad de Alicante, masones, espiritistas, republicanos, socialistas, comunistas, sindicalistas y anarquistas, y a iniciativa del Ateneo Racionalista Cultural, publica un manifiesto en la prensa local, en la que se denunciaba la indiferencia del pueblo español ante las injusticias que se estaban cometiendo respecto a la desigualdad social, la guerra de marruecos y las impunidad ante el clima de violencia laboral que abocaban a una situación sin salida, y exigían a los gobernantes la destitución de los policías implicados en actos terroristas y la detención de los responsables, el desarme del somatén y un mayor control en la concesión de los permisos de armas. El llamamiento concluía con un llamamiento a la población para dar “..la voz de alerta para que no dejen de ver en lontananza, los primeros relámpagos de la tormenta que se avecina..”. Pocas semanas después se produciría el golpe de estado de Primo de Rivera.

El 7 de junio de 1941 fue fusilado por los fascistas en Barcelona Antonio Devesa Bayona, conocido como (An)Tonet Bayona. Nacido en Benidorm en 1897, fue hijo de un marinero fallecido a principios de siglo en un naufragio, y que una vez huérfano marcho a Barcelona con su madre. Hizo el servicio militar en Cartagena. Fue militante de la CNT y la FAI al lado de Durruti y Ascaso. Detenido el 10 de noviembre de 1923 en Barcelona cuando intentaba atracar, junto a Leopoldo Martínez y Francisco Gutiérrez, un furgón de dinero del Banco de España y se le involucra en otro atraco previo la Caja de Ahorros de Terrassa, 12 de septiembre, en el que resultó muerto un somatén, siendo condenado en febrero de 1925 a muerte, cambiada por cadena perpetua mientras estaba en capilla esperando la ejecución. Por entonces tenía mujer y una hija de 5 años. En 1928, desde el Castillo-cárcel de Figueras, recibe dinero pro-presos a través de La Revista Blanca; y se ha dicho que fue el eje del comité pro-presos, y que estuvo encarcelado hasta la llegada de la Republica. En diciembre de 1934 es detenido en Barcelona ocupándole sellos de cotización del comité pro-presos y carnets del ramo del Agua al que estaba afiliado. Iniciada la revolución, seguía encabezando el citado organismo, formó el comité revolucionario de Cataluña y, con Batlle y Barriobero, se encargó de la oficina Jurídica de Barcelona, máximo órgano jurídico de la región. Disuelta la oficina en 1937, fue inspector de los servicios correccionales hasta los hechos de mayo que acarrearon su encarcelamiento: supuestamente encartado con Barriobero y Batllé por tráfico de divisas. Encarcelado estaba al final de la guerra, cuando fue apresado por el fascio, condenado y ejecutado.

————————————————————————————–

6 de JUNY

El 6 de juny de 1855 es executat a Barcelona el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró i era fill d’un teixidor de lli banyolí. El juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup de filaners i teixidors més radicals de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a l’ús de selfactines –màquines automàtiques de filar–, que obligà el capità general de Barcelona, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d’agost, aquest grup radical de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d’unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat president. Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d’un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Arran d’aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27 d’abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d’aquell any al mas de Sant Jaume, prop d’Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples típics de la «intransigència obrera». Les autoritats barcelonines manifestaren l’esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d’una instrucció de la causa sense cap garanties i d’un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d’aquest crim havien estats executats el 23 d’abril anterior. Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona. El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l’estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l’execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L’assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d’aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d’una vaga general el 2 de juliol d’aquell any, la primera vaga general de l’Estat espanyol.

El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona l’anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l’aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d’escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la CNT. Fou nomenat per a secretari d’aquesta federació, però l’oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d’ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, s’integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l’avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s’uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la FIJL i de la CNT. L’abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s’exilià a França. Fou tancat al camp d’Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers, realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l’ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d’on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l’Alliberament s’establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l’Estat francès i s’hagué d’instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d’estampats tèxtils Gillet-Thaon i s’afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d’acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president «revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l’Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l’experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s’havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies –anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW)– i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l’exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

El 6 de junio de 1921 el socialista gijonés León Meana entre en un bar que frecuentaban los anarquistas locales, provocándose una discusión que acaba con el libertario Manuel Díez, del ramo de la construcción y delegado por Turón al primer congreso de la CNT de Asturias en 1920, muerto allí mismo. Meana fue juzgado en octubre de ese año y condenado, pero pronto fue puesto en libertad. Dos años después, junio de 1923, sería a su vez asesinado a la salida de un bar frecuentado por los socialistas.

El 6 de juny de 1989 va ser enterrada a Tolosa la militant anarquista espanyola Hortensia Torres Cuadrado. Havia nascut en 1924 en una família anarquista. Son pare, Josep Torres Tribó, fou professor a les escoles llibertàries de Ferrer i Guàrdia i va morir deportat a Alemanya en 1941. Després de la derrota republicana, Hortensia Torres serà internada al camp d’Argelers, on farà 15 anys. En 1941, amb sa mare i sos germans, vivia a Ribesaltes i el juny d’aquell any, després de la detenció de son pare pels nazis i fugint d’aquests, marxà a Barcelona, on treballarà com a planxadora. En 1957 s’instal·la a Tolosa de Llenguadoc, on farà feina com a empleada de la Creu Roja i militarà en el comitè de SIA. L’1 de maig de 1988 va participar a Madrid en la manifestació de la CNT. Son fill va ser empresonat per pertànyer als Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista. Hortensia Torres va intervenir en el documental De toda la vida (1986), de Lisa Berger i de Carol Mazer.

————————————————————————————————-

5 de JUNIO

El 5 de junio de 1878 nace uno de los principales caudillos de la Revolución Mexicana, Pancho Villa, en San Juan del Río, Durango, México, con el nombre de Doroteo Arango. De origen muy humilde, desde niño, tuvo que huir por matar al hacendado que violó a su hermana y fue perseguido por la justicia. Cuando estalló la Revolución Mexicana en 1910 Villa y sus soldados participaron junto a Francisco Madero contra el dictador Porfirio Díaz. Participó en la lucha contra la dictadura de Victoriano Huerta, el usurpador de Madero y más tarde, también participó en la lucha de Zapata contra Carranza, hasta que en 1923, fue asesinado en Chihuahua. Pancho Villa es recordado como un líder carismático entre su ejército, se distinguió por su valor y sus extraordinarias dotes de guerrillero.

El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets -Elda- que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d’ensenyament, destacant com a orador i escriptor. En 1918 va dirigir l’escola del Clot i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la CNT de 1919 el sindicat d’aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda que el va portar a Alacant l’estiu de 1922, i pot ser va participar de l’iniciativa que va donar lloc al Ateneu Racionalista Cultural d’Alacant, constituit el novembre. Entre 1924 i 1926 se va encarregar de l’Escola Racionalista d’Elda, com se veu a la foto, i pot ser va animar el naturisme a la localitat. En 1925 va participar en l’edició del periòdic El Libertario a Blanes. L’any 1926 vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la FAI a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior. Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l’amnistia dels presos i contra la repressió i l’expulsió de Macià. El 15 d’abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (1931), on va rebutjar les federacions d’indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l’anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l’escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d’agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d’Albalat amb la finalitat d’estructurar la nova economia i va coordinar l’assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d’Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d’Instrucció del Consell d’Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d’Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d’Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s’uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. Va escriure articles en Cenit i va ser redactor d’Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). Alberola va ser assassinat l’1 de maig de 1967 a Mèxic en obscures circumstàncies.

El 5 de junio de 1898 nace Federico García Lorca [+]

El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. [+] 

El 5 de junio de 1940 fue fusilado en el campo de la Bota de Barcelona el alcoyano Blas Linares Verdú. Nacido en 1918, emigró a Barcelona en los años 20, trabajo como tornero y militó en confederación avecindado en Manresa. 

El 5 de junio de 1962 falleció en París Libertad Galiano Asencio, anarquista ilicitana nacida en una de las sagas libertarias más antiguas de la ciudad de Elche en 1897. Poco sabemos de su vida, pero ya en 1917 fue encarcelada con su hermana Palmira, y su padre, José Galiano en el marco de la huelga de ese verano. Después de julio de 1936 favoreció en triunfo confederal en Elche, logrando salir por Alicante en el último momento, alcanzar África y asentarse en Argel, militando en la CNT local. Ya enferma, acudió al calor de su hermana en París. Su hermano José María.

——————————————————————————————

4 de JUNY

El 4 de junio de 1908 aparece el primer número del periódico ilicitano Ande El Movimiento, semanario radical y anticlerical, subtitulado Periódico Serio sin Licencia Eclesiástica. Se imprimía en Alicante y se editaron 13 números. Numerosas interrupciones por suspensiones y multas, ligadas sobre todo a su defensa de la educación racionalista y su talante antiautoritario. Primeros problemas en el verano de 1908,y estuvo suspendido otra vez entre el 10 de enero de 1909 y el 9 de abril de 1911. Dirección, Redacción y Administración: Elche, Castelar, 46 ppal. Barrio San Jerónimo. Director: Francisco G. Dalmau. Redactor Jefe: Fernando Fenoll. Redactores: Sebastián Carbonell, Antonio Ferrera, Julián López Burgos, J. Marín Martí y Joaquín S. Rabaza.

El 4 de juny de 1921 surt a Lleida el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la CNT de Lleida, lligat al Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín i procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d’actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l’accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d’autors clàssics.

El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l’Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo, dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l’automòbil de l’eclesiàstic, que morí a l’acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l’assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l’atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l’automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l’Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l’opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera.

El 4 de juny de 1938 mor a Barcelona, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa en una família pagesa. Sa família estava composta de dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d’una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d’acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península. Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosari Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.

——————————————————————————————-

3 de JUNY

El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d’un farmacèutic carlista molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d’Orduña i a l’institut de Vitòria (1911). Després d’estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d’una curta estada a l’exèrcit a causa de l’epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d’una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l’esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d’Un médico rural, especialment amb articles mèdics i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l’indult del dibuixant llibertari Shum. En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d’acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d’Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l’Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d’abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l’aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la FAI el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d’any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d’organitzar l’aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l’aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat. El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d’agost a l’1 de setembre, formarà part d’una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo. Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l’afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

El 3 de junio de 1904 la Sociedad Tipográfica de Alicante acordó en asamblea que si por efecto de la persecución que venían sufriendo los periódicos locales por las autoridades, alguno de ellos se veía obligado a cerrar o suspender su edición, se declararía la huelga local del oficio hasta que reanudaran su actividad. La Sociedad Tipográfica, creada en los años de la Internacional, y reconstituida en 1881, siempre fue una de las sociedades más activas, que sobrevive a la crisis de fin de siglo y comienza el siglo XX con fuerza. Prueba de ello a principios de 1902, cuando comienza a rodar el periódico nocturno La Vanguardia como órgano oficial de la sociedad tipográfica, de orientación socialista aunque no alineado con la dirección política. La Vanguardia, tras demostrar combatividad a diestro y siniestro, y una política de financiación de carácter autogestionario que provocó serias pérdidas, fue retomado por Julio Iborra, propietario original, solo unos días después de tomada esta resolución. Éste, vinculado al mundo de la hostelería, planteó un cambio editorial, y produjo, después de semanas de discusiones en el seno de la sociedad tipográfica, una dimisión en bloque de los cajistas y redactores de aquel diario, con Federico Valero a la cabeza, que fundaron seguidamente El Pueblo. Alrededor de La Vanguardía, y su continuador El Pueblo, encontramos también a Constancio Romeo, Rafael Millá, Manuel Cano o José Sanjuán.

El 3 de junio de 1918 se celebró un mitin en la Escuela de Párvulos de Alcoy donde el oficio de manufacturas en lana fijó la fecha para el paro general el día 10, que se sumaban a los gremios de carpinteros y metalúrgicos, ya que muchos de ellos trabajaban precisamente en fábricas textiles, cuidando de las máquinas. La posible confluencia de sendos conflictos -el del sector de la Lana afectaría a más de diez mil obreros- debió influir en autoridades y patronos, que cedieron y se llegó a una solución de la huelga de carpinteros metalúrgicos el día 28 de junio [+]

El 3 de junio de 1941 fueron asesinados por los fascistas en Alicante José García Cerdán zapatero de Villena de 33 años, Rafael Borrell Segui, panadero de Alcoy de 24 años y Ricardo Ruiz Ruiz, agricultor de 42 años de Callosa de Segura.

——————————————————————————————-

2 de JUNIO

El 2 de junio de 1800 Edward Jenner, llamado el sabio-poeta debido a la pasión que sentía por la literatura, pasó a los anales de la medicina al crear la primera vacuna de la historia contra una de las enfermedades mas contagiosas y mortales, la Viruela. El caso que un día como este, unos marineros fueron inoculados con el virus vacuno de la viruela y quedaron inmunizados, pero sus logros no se verían reconocidos y aplicados inmediatamente, sino que además fue expulsado de la sociedad médica de Londres. Algunos años después, después de haber probado la vacuna en él mismo y en su hijo, fue reconocido su avance y le ofrecieron ganar mucho dinero, pero Jenner declina la propuesta manifestando que “si en la aurora de mis días busqué los senderos apartados y llanos de la vida, el valle y no la montaña, ahora que camino hacia el ocaso, no es un regalo para mí prestarme como objeto de fortuna y de fama“.

El 2 de juny de 1901 va ser soterrada al Corralet del cimenteri de Crevillent la jove Isabel Alfonso Candela, una de les primeres alacantines que destacaren com oradora lliurepensadora i escriptora. Naixcuda en Crevillent el 1876, era filla del dirigent republicà, pastor protestant i president de la Agrupació de Cristians Reformistes, José Alfonso Pérez, i de Isabel Candela, presidenta de l’Agrupació Espiritista local -La Caridad-. Havía estat educada en un col·legi evangèlic nord americà a Sant Sebastià, però va deixar els estudis de forma precipitada al començament del conflicte colonial amb els EUA, i acabà el batxiller a Alacant. Després d’uns primers articles i polèmiques en la premsa de Novelda, especialment al periòdic El Demócrata, es va convertir en una de les primeres dones amb trajectòria pública reconeguda a la província, i per exemple li va portar a mantenir amistat amb la lliurepensadora Belén Sarraga, a qui segur va conèixer durant la visita que va dur a terme per la provincia en l’octubre de 1899. La seva mort va ser inesperada i el poble de Crevillent, anys després, encara li seguia rendint homenatges. Isabel va morir per unes febres tifoides el 26 de maig de 1901, i els seus amics i correligionaris republicans costejaren per subscripció pública la construcció d’un Panteó de marbre en el cementeri municipal, a la zona anomendada “el corralet” que era on soterraven als lliurepensadors i no-catòlics. Segons la seua neboda Assumpció Asensio Alfonso, aquest Panteó fou saquejat després de la Guerra per els feixistes locals. 

El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatos de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d’expressió de la CNT, sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l’últim el setembre de 1934. L’any següent es publicà una segona època d’aquesta capçalera, també clandestinament.

El 2 de juny de 1970 mor a València l’escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d’una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d’Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d’una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista –trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, Manantial–, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l’anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la CNT, va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l’octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d’Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l’assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d’Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l’organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d’organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de SIA, organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant els últims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l’exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d’acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d’altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l’editorial Pre-Textos i l’IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d’Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

————————————————————————————

1 de JUNY

L’1 de juny de 1843 es publica a París, després de moltes dificultats, L’union ouvrière, de l’escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l’anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l’1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s’havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D’Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d’Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d’animar el proletariat a la creació de comitès locals d’aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d’abril de 1844.

Arrivada la matinada del 1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París, una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d’Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l’Òpera. Ells sortiran indemnes, però l’explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l’escorta. Tot i que el responsable, mai no va ser detingut; el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l’atemptat, encara que seran finalment absolts. L’autor material, un anarquista espanyol arrivat de Barcelona, que responia al nom fals d’Alexandre Farrés o Farras, va poder ser, un anarquista valencià anomenat Francisco Ferrer/Acracio Progreso, molt amic de l’estudiant Vallina. Però el seu nom real, era Fernando Vela. [+]

El 1 de junio de 1910 se inaugura en el Círculo Industrial de Alcoy un curso público de esperanto a cargo del delegado regional de la Asociación Universal Esperantista, Domingo Talens. Todo ello era indicador de como la influencia de este idioma alcanzaba a todas las clases sociales, aunque resulta justo reconocer que los que más hicieron por su difusión y antes propagaron las virtudes del idioma internacional, fueron los anarquistas, que sostuvieron grupos organizados desde 1907 en Alcoy y en Alicante.

L’1 de juny de 1940 foren afusellats pels franquistes a Alacant Andres Martinez Guerra, jornaler d’Almoradí amb 32 anys i Miguel Fornali Escrivá, pagés i confederal d’Ondara amb 35 anys, que el marzo de 1938 va estar nomenat vicepresident del Consell Municipal. 

El 1 de junio de 1967 fue asesinado con su esposa en Veracruz Juan Cantó Cantó, dirigente obrero de Alcoy, exiliado en México tras la guerra y que alcanzó éxito como escultor (obra entre Veracruz y capital federal), que en 1947 estaba organizado en la regional levantina dentro de la Agrupación CNT de México y en 1966 fue miembro de la Agrupación de Militantes de CNT. Existe un dirigente obrero alcoyano con ese nombre y que ya en 1908 era presidente de la sociedad de Metalúrgicos, vocal suplente en la Comisión de Reformas Sociales y tesorero de la sociedad musical Lirico-Moderna.

L’1 de juny de 1984 mor a Charlaval l’anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra. Havia nascut en 1912 a Elda. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d’Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la CNT, de la junta rectora del qual fou membre. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). En acabar la guerra passà a França i, després de d’un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d’una Companyia de Treballadors Estrangers, visqué a Montalban i, a partir de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, on treballà en una fàbrica d’espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l’Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d’una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i s’encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l’Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l’FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d’aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escissionista de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l’FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d’Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s’instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d’Alleins i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus en CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.