31 de JULIOL
El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d’Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d’immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d’inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l’admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera . Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l’àrea de l’educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d’Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d’importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l’assignatura d’Higiene. Sempre fidel a l’anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d’educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d’orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. En 1914 participarà en la creació del Centre d’Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l’anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l’Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro , va ser una de les figures més destacades de l’anarquisme brasiler, propagador de l’amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l’higienisme, de la pedagogia llibertària i de l’ecologisme.
El 31 de julio de 1922 tiene lugar un mitin en el Salón Moderno de Alicante que cuenta con la presencia de José Alberola, Juan Rueda, y sobre todo de Angel Pestaña, salido de largos meses de prisión que comenzaron tras su regreso del viaje a Rusia en diciembre de 1920. Recien celebrada la conferencia de Zaragoza, donde se retoman las tesis sindicalistas en la CNT, venían a Alicante a dar cuenta de los acuerdos allí tomados, por muchos calificados de reformistas, aunque nada se dice sobre la cuestión bolchevique en la prensa burguesa. En aquel acto, representando a los anarquistas alicantinos, estuvo Vicente Gomis, que lo retó a un mitin de controversia al día siguiente en el mismo sitio, y habló defendiendo la acción directa y el carácter anarquista de la confederación Segundo García Doménech, hijo de un empleado municipal del servicio de desinfección urbana, y que era presidente del Sindicato de Dependientes, Peluqueros y Barberos, destacado orador en mítines pro-presos y de propaganda libertaria en los primeros años 10. En 1914 ya integró la comisión obrera que negocia con el ayuntamiento mejoras en las tasas de consumos, y haciendo propaganda en favor de los metalúrgicos. También había sido delegado de varios sindicatos alicantinos en el I Congreso de la Confederación del Trabajo de Levante y en el Congreso de la Comedia de 1919. En 1920, con otros dirigentes de la anarcosindicalistas locales, y como representante de los zapateros, fue detenido por orden de Dupuy de Lome, encarcelado en el Castillo de Santa Bárbara y deportado a Teruel. Unos meses después regresó a Alicante, retomando su actividad sindical con mítines en San Vicente del Raspeig y otros lugares de la comarca, hasta que volvió a ser detenido en 1921 por enfrentamientos con obreros esquiroles. Por tanto, cuando polemizaba con Angel Pestaña, también estaba recien salido de prisión, volviendo a coincidir con él en agosto, en un mitin celebrado en Alcoy, y que se repite a principios de 1923 en Alicante. Poco después del mitin en Alcoy fue tiroteado Pestaña por sicarios de la patronal en Manresa. Segundo intervendría, en abril de 1937, en el Congreso Regional de la FAI celebrado en el Salón Moderno, y en 1938 presidió el Pleno del Comité Provincial de la Confederación Regional, celebrado en Alicante. Exiliado en 1939, al poco se le sitúa en el campo de concentración de Camp Morand.
El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria.CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la CNT i s’imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d’altres. Polemitzà amb Humanidad, d’Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l’últim el 19 de març de 1938.
El 31 de juliol de 1984 mor a Pàmies l’anarcosindicalista Antoni Trenc Cases. Havia nascut en 1914 a Albelda. Des de molt jove, com sos germans Josep, Manuel i Pere, milità en la CNT. En 1936 feia el servei militar a Lleida i formava part dels grups antimilitaristes. Quan l’aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava de permís al seu poble i immediatament s’enrolà en una companyia de metralladores de Manresa que marxà al front d’Osca. Va combatre a la Columna Durruti i, amb la militarització, com a sergent de Transmissions de la Brigada 201 de la 26 Divisió durant tota la contesa. Ferit al final de la guerra d’un tret al genoll, va ser abandonat a l’hospital de Figueres, gairebé derruït pels bombardeigs feixistes, i tret el 18 de febrer de 1939, hores abans de l’ocupació franquista, per uns companys d’Albelga i gràcies a un carretó que els va lliurà una dona quan va veure com traslladaven el ferit. Un cop creuat els Pirineus, fou tancat al camp de concentració de Vernet i, en 1940, al de Mazères. Durant l’ocupació participà en la reorganització de la CNT. En 1944 va ser detingut amb son germà Josep pels ocupants alemanys i internat al camp d’Auzat, d’on aconseguí fugir per integrar-se amb altres companys anarquistes en la resistència que actuava a les obres del pantà de Gnioure. En 1945 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazères que s’acabava de crear. Més tard milità a París. Després de jubilat s’instal·là a Pàmies, on milità en el sector ortodox confederal. Sa companya fou la militant anarquista, també d’Albelda, Pilar Ballester Naval, que dirigí la colònia d’infants a Llançà i que, amb la Retirada, fou internada al camp de concentració d’Argelers. Son fill és Eliseu Trenc Ballester, historiador de l’art i professor de literatura catalana i hispànica.
——————————————————————————————-
30 de JULIOL
El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión l’anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la CNT. Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l’exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s’instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d’abril de 1987 a Toronto.
El 30 de juliol de 1920 neix a Casp l’anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d’edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s’integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d’Aragó l’11 d’agost de 1937 per les tropes estalinistes d’Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l’avanç feixista, marxà definitivament i s’allistà en el Batalló d’Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d’Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d’una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís . Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).
El 30 de juliol de 1953 mor a Orà, després de patir una malaltia llampant, l’anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). Havia nascut el 26 de maig de 1889 a Sars Poteries. De jove aprengué l’ofici de vidrier durant anys d’aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista «Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d’Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d’esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L’Unique (1945-1956), d’Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet.
———————————————————————————
29 de JULIOL
El 29 de juliol de 1961 neix a Fuente Álamo l’historiador, contrapedagog i escriptor anarquista Pedro García Olivo. Fill d’obrers, es llicencià en Geografia i Història a la Universitat de Múrcia, on també va fer estudis de Filosofia. En 1984 guanyà una plaça de professor agregat de batxillerat. En 1985 va fer un viatge a les cooperatives de desplaçats de guerra de Matagalpa com a cooperant i va fer costat el règim sandinista. Els seus intents de renovació pedagògica, de caire radical –considera reformistes l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l’experiència pedagògica de Paideia– van ser contestats per les autoritats acadèmiques acusant-lo de «menyspreu a la Constitució, apologia del terrorisme i foment de l’anarquia i de la revolució a les aules» i se li van obrir diversos expedients. Entre 1988 i 1991 marxà com a investigador a la Universitat de Budapest (Hongria). En 1992 es va doctorar a la Universitat de Múrcia amb la tesi «La policía de la Historia Científica. Crítica del discurso historiográfico» –el president del tribunal va voler agredir-lo per les seves crítiques a la metodologia marxista– i abandonà l’ensenyament. Entre 1994 i 2001 es dedicà a pasturar cabres per les muntanyes d’Arroyo Cerezo, però la pobresa el tornà a empènyer a l’ensenyament, que exercí al Racó d’Ademús. Ha participat com a conferenciant en nombrosos actes i jornades culturals llibertàries i confederals. A partir de juliol de 2005 realitza viatges a Llatinoamèrica per col·laborar amb les comunitats indígenes camperoles. Aficionat a la literatura, com a lector i escriptor, es considera deutor dels autors marginals (Lautréamont, Genet, Artaud, Baudelaire, De Quince, Barthes, etc.). Actualment fa classes de ciències socials i geografia a la Secció d’Educació Secundària d’Alpont, però l’11 de gener de 1911 (11-1-11) abandonarà definitivament l’ensenyament i es dedicarà a la seva «extinció en la llibertat».
El 29 de julio de 1942 moría en la cárcel de Alicante Juan Serer Mora. Nacido en Ondara en 1900. Labrador afecto a la CNT de El Vergel, conocido por el alias de Mosca, que había sido apresado por el fascio en junio de 1939.
—————————————————————————
28 de JULIOL
El 28 de juliol de 1908 va naixer a Alcoi Daniel Llin García, militant confederal i naturista alcoià. Trevalla des dels 8 anys i als 14 s’afilià a la CNT. El 1931 treballà per portar al sindicat del Metall cap a la CNT. Va pertanyer a la Associació Naturista Vegetariana, soci d’honor del Centre Excursionista i l’iniciador i primer secretari del Centre Naturista Deportiu obert l’abril de 1936. Tambè membre de la comissió del Metall socialitzat el 1936 i ajudant tècnic en la fabricació d’armament a Alcoi. Des de l’abrl de 1938, encarregat de la supervisió de material de guerra a Villareal i Burriana, Castelló. Movilitzat eixe any. Daniel va morir a un accident a Barcelona el gener de 1997.
El 28 de juliol de 1993 mor a Alcanyís l’artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Havia nascut el 20 de febrer de 1907 a Foz de Calanda en una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d’objectes d’olleria arreu els pobles aragonesos, a més d’afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D’infant ja es va veure atret pel dibuix i per l’escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l’Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l’Escola d’Arts Aplicades i d’Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s’adaptà bé a les regles de l’acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d’Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d’exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d’Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l’«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d’organització del Saló d’Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d’antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d’explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l’escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s’establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d’altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l’Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s’instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d’altres. Eleuterio va morir a la Residència de la Tercera Edad d’Alcanyís, on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos, poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món.
———————————————————————————-
27 de JULIOL
El 27 de julio de 1891 nacía en Rivadesella Joaquín Lozano Charco, zapatero anarquista, naturista y masón asentado en Elche en la década de 1920 que, según Liberto López, fue uno de los teóricos del anarcosindicalismo local. Le localizamos por primera vez en 1923 dando una conferencia sobre Naturismo en el Ateneo Racionalista Cultural de Alicante. Fue también masón, ingresando en la logia Illice Constante en 1926, con el nombre simbólico de Tolstoi y alcanzó el 2º grado en 1927, desempeñando los cargos de secretario y orador al menos hasta 1931. Por otro lado, en 1927 era vocal de la Asociación de la Prensa de Elche, redactor-jefe del periódico Amanecer, órgano de la sociedad Coros-Clavé, de la cual fue nombrado presidente ese mismo año -parece que en agosto había sido absuelto de amenazas de muerte y tenencia ilícita de armas-, permaneciendo en el cargo al menos hasta 1933. Animador de los periódicos ácratas locales, fue colaborador habitual de Cultura y Acción, 1930; así como redactor jefe de Germinal, 1936-37, donde probablemente utilizó el seudónimo Un Rebelde Audaz. Prestigioso militante confederal y secretario del Sindicato Único del Ramo de la Piel, fue designado delegado por los sindicatos confederales de Elche al Congreso de 1931, parece que estuvo tempranamente afiliado a la FAI y a su vez desempeñó brevemente algún cargo en Unión Republicana. Después del 19 de julio de 1936 formó en el comité directivo del Frente Popular de Elche y según afirmó, ayudó a evitar ajustes de cuentas con elementos derechistas. En las semanas siguientes le encontramos apoyando a las Juventudes Libertarias en numerosas charlas y actos culturales, siendo iniciador del grupo Cultural Naturista. Posteriormente sería nombrado consejero municipal por CNT-FAI con responsabilidades en materia de Abastos a partir de octubre de 1937 y miembro del Consejo de Economía Local en nombre de la Federación Local de Sindicatos Únicos en noviembre. Fue detenido el 15 de abril de 1938, cuando se dirigía a Barcelona como delegado de compras del Consejo de Economía, permaneciendo en diversos campos de concentración fascista hasta el final de la guerra. Fue sustituido en el Consejo Municipal por el también cenetista Mariano López Giménez. Con la debacle comenzó su periplo carcelario, siendo primero trasladado al Reformatorio de adultos de Alicante, donde sería procesado en enero de 1940 y condenado a 20 años de reclusión menor por la Ley de Responsabilidades Políticas. En noviembre de 1941 se le derivó a la cárcel del Puerto de Santa María y un año después fue desplazado provisionalmente a la prisión provincial de Madrid, donde le sería aplicada la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo; siendo condenado también a doce años y un día de reclusión menor. Los años siguientes los pasaría en el penal de Burgos hasta que, favorecido por el indulto de 1945, fue excarcelado en octubre de 1946 muy quebrantado de salud, dedicándose desde entonces a su oficio de zapatero en Elche y viajando luego por la península como agente comercial. No consta que siguiera militando en CNT tras su excarcelación. En la imagen, Lozano con una viejo amigo en el pantano de Elche en la década de 1960. Falleció en Elche el 16 de mayo de 1979.
El 27 de julio de 1927 moría en Alicante Asunción Lledó Alarcón, maestra del taller de cigarros fuertes de la fábrica de Tabacos, librepensadora, espiritista y militante republicana alicantina con residencia en el barrio de Carolinas, de la que se dice que no se perdía un solo acto de civil, al que asistía siempre con su bandera republicana. Relacionada con los grupos espiritistas cercanos al grupo de librepensadores La Paz en la década de 1890, fue detenida unos días en el verano de 1896, al oponerse al embarque de tropas para Cuba. Enfundada en su delantal blanco, era frecuente su presencia en la cárcel o en el hospicio, llevando donativos, ropa o comida. Iniciadora de la sociedad La Feminista, 1910, su actividad propagandística fue constante hasta 1915. Falleció ya anciana en Alicante, en plena dictadura de Primo de Rivera, pero se permitió su entierro civil envuelta en su bandera republicana, que meses antes había cedido a la Juventud Republicana del barrio.
El 27 de juliol de 1936, enmig de l’entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l’Escola Nova Unificada [CENU], una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bona part del moviment d’escoles racionalistes llibertàries s’integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l’Escola Natura, president de la secció cultural de la CNT i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d’octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l’Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l’Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
—————————————————————————————–
26 de JULIOL
El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona l’anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Roja, Trista, de Dol, de Passió, o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d’Antonio Maura, a través d’un decret de l’11 de juliol, d’enviar prop de 40.000 reservistes –molts d’ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars, encapçalades per l’organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista.. Darrera de l’apelatiu Setmana Trágica s’amaguen al menys tres mentides; ni es va allargar nomes una setmana, ni va prendre lloc nomes a Catalunya, ni trágic es l’adjectiu que millor la defineix. La tensió se respirava en moltes de les ciutats alacantinas ja el matí del diumenge 25. [+]
El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre l’anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d’Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l’institut de Reims aprengué l’esperanto, a més d’altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l’ofici de tipògraf. En 1903 s’instal·là a Ceret, on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d’amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d’introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l’esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l’any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d’esperanto amb la finalitat d’unir els esperantistes catalans d’una i altra banda dels Pirineus. Durant l’estiu d’aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l’article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya, el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l’AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l’abril d’aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l’anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d’uns mesos a Montevideo, l’estiu de 1907 s’instal·là a Rio de Janeiro. Durant el Congrés Brasiler d’Esperanto d’aquell any conegué l’anarquista Neno Vasco, que l’introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d’esperanto a l’Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d’aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l’anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera. En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s’interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá, a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d’aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l’empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s’establí a Aruanã, on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d’Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d’antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L’Évangile de l’heure (L’Evangeli de l’hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l’ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l’Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l’esperanto als frares dominics d’un monestir de Conceição do Araguaia que l’assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d’ensenyament de l’esperanto en llatí. Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia.
——————————————————————————-
25 de JULIOL
El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l’Església Unitària Universalista, es va establir a Hook’s Point quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d’ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L’agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook’s Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l’amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l’anarquisme. Com a membre de l’American Press Writers’ Association va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L’octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills, on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l’anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l’anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època. Kate va morir de tisi el 28 de novembre de 1902 a Kingman quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d’edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona el primer número d’El Libertario. Periódico semanal. Era l’òrgan d’expressió dels grups anarquistes «Verdad» i «Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s’ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l’impressor original no volgué estampar-lo per por.
El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l’anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l’any següent Groupement Communiste Libertaire. Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d’Estudi, la publicació de periòdics (L’Insurgé, L’Émancipateur) i d’obres de propaganda. El GCL serà d’altra banda l’origen d’un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d’Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia «L’Expérience» on viuran, d’antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
El 25 de juliol de 1908 neix a Roma la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d’una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L’octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo. Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l’obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l’ensenyament com a catedràtica d’Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d’Opción Libertaria de Montevideo. En 1995 va donar el seu arxiu documental a l’International Institute of Social History d’Amsterdam. Luce va morir el 19 d’agost de 2000 a Montevideo.
——————————————————————————————-
24 de JULIOL
El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa l’anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al 1929 s’afilià a la CNT del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d’un enfrontament armat amb la Guàrdia d’Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d’Alcalà de Henares. Després d’alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l’amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s’enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d’un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració d’Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d’Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d’Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol «Marte». Després de l’Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l’Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?.
El 24 de julio de 1941 a las 6.30 horas de la mañana, Antonio Navarro Escolano murió, de colitis ulcerosa, en el campo de exterminio Gusen. Nacido en Novelda en 1894, desaparece sin más. Como todos los exiliados republicanos, los gendarmes franceses los encerrados en campos de concentración, fueron tratados como perros vagabundos, muchos optaron por las compañías de trabajo, pero ocupada Francia por la Alemania nazi, una parte de estos republicanos españoles cayeron en sus manos. Los nazis preguntaron al ministro de Asuntos Exteriores de Franco, qué hacía con los españoles a los que había hecho prisioneros. “Los españoles ya están en España, los demás son apátridas, se puede hacer con ellos lo que se estime oportuno”. Al no ser reconocidos como presos de guerra los republicanos españoles fueron enviados como deportados políticos a distintos campos en Mauthausen, Dacha, Buchenwal, Auswitz, Eudssen, Flossenburg, Neuengamme, Sachsenhausen, Ravensbruck…
El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy. Havia nascut en 1896 a Sant Boi de Llobregat. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d’aquest sector. En 1917 s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l’alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s’impliquessin amb el moviment sindical. D’aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l’Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d’un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l’exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, SIA i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s’acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l’anarquisme i de l’anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l’aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l’estructura orgànica confederal, encara que formà part de l’Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l’anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l’estalinista PSUC. En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s’exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s’instal·là a Banyuls de la Marenda, on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del BOC i del POUM.
El 24 de juliol de 2004 a la sala d’actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa, organitzat per la Federació Local de Terrassa de la CNT, se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d’Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria –vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans–, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d’altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l’acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n’edità un videodisc.
———————————————————————————————-
23 de JULIOL
Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord, Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D’aquest fet va sorgir la idea d’escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l’abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l’Estat. El 21 d’abril de 1970 s’estrenà a l’Ohio State University l’obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.
El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg, l’anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d’11 d’obrers en vaga. Berkman portava una llima d’acer esmolada per si fallava l’arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l’home més odiat d’Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d’una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l’intent d’assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d’un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n’era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.
El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d’una relació a l’altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d’alliberament de l’opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l’1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l’avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l’Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d’abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d’Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d’ell. Traslladada a la presó d’Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d’aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l’endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d’Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni. Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l’octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l’anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l’estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon. La televisió pública coreana va estrenar l’agost de 2006 una pel·lícula documental sobre la seva vida.
El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d’altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l’única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la CNT, especialment del Sindicat d’Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d’uns 40.000 exemplars diaris.
—————————————————————————————
22 de JULIOL
Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola que intentarà reestructurar l’organització amb el triomf de les tesis «legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d’anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l’organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l’administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d’estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l’FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l’FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.
El 22 de julio 1936 llegó a Albacete una Columna que estaba al mando del comandante José Balibrea y formada por un fuerzas militares leales a la República [regimiento y fuerzas de asalto de Alicante, el regimiento numero 34 de Murcia y un grupo de carabineros de Alicante y Murcia] reforzada por 1400 milicianos voluntarios, de los cuales alrededor de 800 eran alicantinos y los restantes obreros que han ido engordado la columna en su marcha hacía Albacete. Los sublevados, posicionados en la ciudad, pedían refuerzos y estaban bien preparados para la defensa, pero la aparición de la aviación republicana a medio día, hizo que perdieran la iniciativa y cundiera la desmoralización. Los bombardeos de la artillería republicana y el arrojo de los milicianos provocaría el abandono de las posiciones más avanzadas y el paulatino repliegue al cuartel por parte los militares rebeldes. El combate fue calle por calle, casa por casa y fueron numerosas las bajas. Los milicianos de Alicante tomaron la plaza de toros y se apoderaron de dos piezas de artillería que remolcan hasta las puertas del cuartel, pero por contra, un grupo de guardia civiles encerrados en la diputación, tras haber sacado una bandera blanca, disparan contra los obreros cuando se disponían a entrar, causando numerosas bajas. Se fueron neutralizando los focos de resistencia y finalmente se produjo la toma del cuartel de Albacete a sangre y fuego, uno de los primeros actos épicos de la guerra en el que destacaron sobre todo los milicianos alicantinos, murcianos y albaceteños, quienes ante las dilaciones de los mandos militares, tomaron la decisión de iniciar el ataque al cuartel, que cae a las pocas horas entre el júbilo colectivo.
Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema «Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d’espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d’intel·lectuals i d’artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti, Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d’aquestes jornades, i del qual es van editar tres números. Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l’època.
——————————————————————————————
21 de JULIO
El 21 de julio de 1894 aparece El Porvenir Social en Barcelona, subtitulado periódico mensual destinado a la defensa de la clase productora. Mensuario anarquista, se declaran independientes sin aditamento de escuela alguna sociológica, política ni religiosa. Lleva firmas de Alfredo Calderón, Pi y Margall, José Zahonero. Pero habitualmente aparece sin ellas. “No somos periodistas y a deshonra tendríamos se nos equiparase con tal clase que, por un escatimado mendrugo vende su pluma, haciéndola decir lo que no siente ni quiere, y hasta lo contrario de lo que siente y conoce. Somos obreros y vivimos del sudor de nuestro rostro.”
El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l’any anterior. Organitzat per la CNT i la FAI, hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l’acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d’interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la UGT s’interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d’unitat proletària el 18 de juliol, però, després d’organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l’acte programat –encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».
El 21 de julio de 1937 es detenido en Alicante Jose Muñoz Congost, director del periodico anarquista Liberación. Aparecido el 1º de mayo de 1937 era órgano oficial provincial CNT-FAI-JJLL, continuaría editándose hasta que los fascistas estaban a las puertas de Alicante y su redacción estaba en el número de la avenida Durruti. Se trata de una fuente de información decisiva sobre la historia social de aquellos tiempos, incluyendo información referida a las socializaciones y un decidido apoyo a la unidad de acción UGT-CNT. Muñoz Congost fue puesto a las pocas horas en libertad con cargos. Tambien formaba en el consejo de redacción José María Pujol.
El 21 de julio de 1942 fue fusilado en Alicante Pascual Giménez Tomás, ebanista y sobresaliente militante confederal desde los tiempos de Primo de Rivera nacido en Villena en 1903. En 1930, con otros conocidos compañeros de la localidad -Pedro Pujalte y Ginés Camarasa-, montó un taller de ebanistería que con frecuencia fue sucursal de CNT, hasta su clausura por las persecuciones de octubre de 1934. Presidente del sindicato adscrito a CNT desde febrero de 1931, y en mayo de 1932 se le encarceló durante 4 meses en Alicante. Secretario en 1934, y de nuevo presidente en 1936, hasta agosto. Sublevado el fascio, encabeza en Comité de Milicias Antifascistas, desempeña una concejalía y en abril de 1937 ocupa la secretaría de la Federación de sindicatos de CNT. Movilizado en mayo de 1938, combate como artillero en Guadalajara y al final de la guerra, quedó atrapado en Alicante, sufriendo los campos de Los Almendros y Albatera, se le torturó en Villena y fue encarcelado en Monòver y Alicante, donde fue fusilado.
El 21 de julio 1942 fue fusilado en Alicante el militante confederal de Villena José Domene Ponte. Nacido en 1915, y conocido con el alias de Moliné, provenía de una familia libertaria, trabajó de barbero y fue un depurado acordeonista. Destacó como un activo confederal y militante de las JJLL, siendo miembro del Comité Revolucionario local, combatiendo al fascio en su ciudad y participando en la toma de Albacete, dónde fue herido en un ojo del que quedó tuerto. Permaneció en la colectividad de barberos hasta el final de la guerra. Detenido en el cepo del puerto de Alicante, padeció el campo de concentración de Albatera, torturas y cárcel en Villena, antes de su fusilamiento en la capital de la provincia.
El 21 de julio 1942 fue fusilado en Alicante el militante confederal de Villena Jacinto Estaban García. Nacido en Villena en 1914, fue conocido con el alias de El Gato. Reconocido confederal desde muy joven en Villena, combatió el fascismo y al final de la guerra fue detenido en Villena, encarcelado en Monòver y Alicante, donde fue condenado a muerte.
El 21 de julio de 1942 también fueron fusilados por el fascio en las inmediaciones del cuartel de Rabasa de Alicante un grupo de antifascistas de diferentes puntos de la provincia. Cayeron aquel día; Antonio Berenguer Molla, impresor de Castalla de 40 años, Antonia Dura Molla, también oriundo de Castalla y con 35 años, como también lo eran Fuensanta Masiá Ponce de 60 años, Antonia Molla Bernabeu con 60 años y el jornalero de 25 años Emilio Molla Guill. Les acompañaban los antifascistas de Ondara Antonio Domenech Mut, zapatero de 48 años, Fernando Mut Sastre, agricultor de 27 años y Julio Moreno Peris, agricultor de 23 años. Completaban la saca de aquel día Juan Gil Ortega, chófer de Villena con 43 años, José Manchón Asensio, tejedor de 22 años oriundo de Crevillente y Francisco Rebollo Sánchez, agricultor de S. Pedro del Pinatar con 40 años.
El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne l’anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a Màlaga. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la FIJL en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l’assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l’exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la CNT. Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la FAI. El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L’agost d’aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d’antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d’Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio, òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers per realitzar feines a la Línia Maginot. L’estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d’agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d’on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L’agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d’Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s’oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l’escissió confederal, formà part del Comitè Regional d’Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L’agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s’integrà en el Comitè Regional d’Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental de la CNT de l’Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l’Exili i arran del II Congrés del MLE fou elegit delegat de l’MLE de l’Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d’Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l’administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l’obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro, Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions.
————————————————————————
20 de JULIOL
El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou. Detinguda per activitats subversives i «antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d’Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos –a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma– i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L’amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics –com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d’Ascaso ferit de bala– i faran un reportatge sobre la naixent República i l’anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s’instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d’Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l’abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s’instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d’observació d’infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres. Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París. Els arxius d’Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l’IISH d’Amsterdam.
El 20 de juliol de 1904 neix a Serón l’anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l’Hospitalet de Llobregat s’afilià a la CNT, a la FAI i a les JJLL, sempre adscrit al sector més radical. El desembre de 1933 participà activament en l’aixecament revolucionari a l’Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l’Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l’Ajuntament de l’Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l’assassinat el 25 d’abril de 1937 de l’aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s’exilià a França i l’any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya, amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l’Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Luis Cano va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil.
El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona, on s’havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d’un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s’apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d’una breu, però dura lluita, són reduïts. L’aixecament s’estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d’aviació sobre Cascais mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l’aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S’engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.
El 20 de julio de 1940 fue fusilada por el fascio en Alicante la antifascista de Castalla Dolores Juan Berbegal, con 34 años. Probablemente la misma que fue militante de Mujeres Libres en Elda y que por la Comarcal de Elda, tomó parte en el congreso nacional de MMLL, celebrado en Valencia en el verano de 1938, además de aparecer en varias colaboraciones en Fragua Social, 1936, y Nuevo Rumbo, 1937.
El 20 de juliol de 2001, a Gènova, es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 –grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l’ocasió i s’aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al «Mur de la Vergonya», l’exèrcit i la policia –sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors– carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d’una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d’haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d’aquest drama, la mobilització no afebleix i l’endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L’anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s’ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d’això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s’ha estès fora d’Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d’instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l’arxiu del cas adduint que l’assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d’una bala desviada per una pedra.
————————————————————————————
19 de JULIOL
El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l’anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d’una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l’anarquisme arran d’una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S’instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l’anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L’anti-tout (L’antitot) i d’aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d’altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d’ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s’afligí per l’adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d’ambulàncies i el que va veure l’afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l’esperanto, idioma que aprengué i pel qual s’apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l’esperanto esdevingués l’eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l’associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l’Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l’esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d’una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d’aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L’associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l’organització fos d’allò més plural, de manera que, mitjançant l’acció cultural i el contacte amb els treballadors d’altres nacionalitats, s’evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l’associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l’existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l’ètnia o l’Estat. En 1928 s’assolí una solució de compromís en matèria d’organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L’anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre’s com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l’explotació de la classe treballadora i el paper de l’esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d’anunciar el suïcidi d’Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L’Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d’un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s’oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d’Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d’articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s’acostaria a la defensada pel POUM. En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l’associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l’esperanto con a mitjà d’expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l’àmbit familiar. En 1934 es casà amb l’escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l’escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal –Orwell acabà odiant l’esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d’Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l’esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d’una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l’Uruguai, l’Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s’instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l’ortografia castellana. Justament un text d’aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d’Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d’un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic. El seu marmessor fou l’exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984.
El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s’establirà a Palafrugell, on s’afiliarà a la CNT. Interessat per l’esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l’Escola Lliure d’Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l’Escola Ferrer i Guàrdia de l’Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l’Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període –en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l’endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l’assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d’implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d’Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l’Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l’Ajuntament de l’Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l’alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat –va ser el primer pres de la CNT– a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l’expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari –del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d’altres–, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s’ajustà a l’ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d’ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l’Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l’aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.
El 19 de juliol de 1936, a Barcelona, a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s’aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l’entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara. [+]
——————————————————————————————-
18 de JULIOL
El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d’avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l’ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l’Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l’exili. La seva activitat a l’exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l’Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l’Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l’anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l’ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l’Escola Horaciana d’aquesta localitat. També va fer feina a l’Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l’Escola Racionalista d’Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l’escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la CNT en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l’educació era cosa de les dones i que havia d’estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l’educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l’exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l’amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l’escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l’Hospital Provincial de Múrcia on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d’aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939. Un important carrer de Beniaján, on es troba l’Escola Popular, porta el seu nom.
El 18 de julio de 1926 fallece en Alicante el republicano y revolucionario Luis Sellés Bosch, conocido de forma coloquial como El Coixo Sellés, fue un activo militante federal y cuentan que se puso al frente del pueblo de Alicante en la Septembrina, armado con un fusil sin gatillo, y aclamado por la multitud fue el encargado de borrar a martillazos los nombres de las calles atribuidos a personajes reaccionarios o monárquicos. Fue el director de Alerta, el primer periódico republicano local fundado también en 1868, era semanal y tenía como lema libertad, igualdad y fraternidad. Parece que luego sobrevive durante un tiempo trabajando con un espectáculo callejero de panoramas, y monta la primera agencia de colocación de sirvientes [servicio doméstico, dependientes, mozos de café…] al final de la década de los ochenta. Fue denunciado y detenido por su militancia federal y librepensadora a lo largo de estos años, sobre todo por su cercanía a la activa Juventud Republicana local; en especial con motivo de las protestas surgidas alrededor del embarque de los soldados para la guerra de Cuba, y poco después en enero de 1897 tras los sucesos de La Serreta de Novelda, detenido en Murcia y encarcelado en Alicante por ataques a la forma de gobierno hechos desde El Ciclón, donde era redactor, o de nuevo en 1902 detenido tras los altercados de la procesión del Corpus. Con posterioridad trabaja de funcionario de aduanas al menos desde 1897, y asiste a alguna conmemoración federal, sin cargos políticos ni ostentaciones burguesas; centrándose sobre todo en la literatura, y publicando algunas obras de teatro, El Pozo encantado [1911] y Una agencia de Criadas [1915]. Sus últimos años fijo residencia en Murcia.
El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s’aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s’apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s’aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d’esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l’estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s’estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s’aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. Aquell mateix dia, les autoritats republicanes d’Alacant davant de l’esclat revolucionari, deixaren fugir a totes les persones afins a la rebelió fascista, que van rebre permis per ser embarcats en el destructor “Tucumán” i en el crucer “25 de mayo”, que passat el temps donaríen nom a dos carrers d’Alacant.
——————————————————————————————
17 de JULIOL
El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega. Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la CNT. Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries. En 1921 va ser detingut arran d’un atemptat i acusat de formar part d’un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les «Comissions de Defensa d’Inquilins i d’Abaratiment de les Subsistències», de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l’aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d’un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis. Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d’un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.
El 17 de juliol de 1932 mor a Barcelona el periodista i propagandista anarquista Josep Prat. Havia nascut en 1867 sembla que a Barcelona, encara que alguns autors citen Vigo. Fill del conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, ho tingué bo per aconseguir aquest emblemàtic edifici per a la celebració del II Certamen Socialista de 1889 i per a diversos congressos obrers posteriors. En 1890, després de sentir un discurs de Josep Llunas Pujals al Circ Eqüestre de Barcelona, es decantà per l’«anarquisme pur». En 1896, fugint de la repressió engegada a Barcelona contra el moviment anarquista, es refugià a Vigo, instal·lant-se al domicili de Ricardo Mella. Entre el 29 i el 31 de juliol d’aquest mateix any assistí a Londres al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i de les Cambres Sindicals Obrers», on conegué destacats intel·lectuals anarquistes. El juliol de 1897 marxà a Amèrica i s’instal·là un any a Buenos Aires, entrant en l’equip de redacció de La Protesta Humana, del qual després serà corresponsal a la Península. A l’Argentina fou partidari del sector pro organització del moviment anarquista, enfrontat a l’anarcoindividualisme, i en aquest sentit destaquen les seves col·laboracions en el «Certamen Socialista Llibertari de La Plata» de 1898, fet que li portà dures crítiques dels anarcoindividualistes. El març de 1898 retornà a la Península. Entre 1903 i 1905 dirigí a Barcelona la revista quinzenal Natura, una de les publicacions més importants, influents i de qualitat del període. En 1907 participà en l’organització de «Solidaritat Obrera» a Barcelona. Entre 1908 i 1911, des de les pàgines de Tierra y Libertad i El Obrero Moderno, mantingué dures polèmiques amb els socialistes i lerrouxistes, defensant, ara, les posicions anarcosindicalistes. Va rebutjar la proposició de Ferrer i Guàrdia de dirigir l’Escola Moderna de Barcelona, però se n’encarregà de l’administració. El 21 de juliol de 1909 va fer un míting a Terrassa contra la guerra del Marroc amb el socialista Fabra Ribas i l’anarquista Castellote Targa. També va fer una conferència al Centre Germinal de la Corunya. Entre 1909 i 1910 va recórrer diferents localitats catalanes exposant la seva concepció sobre el sindicalisme i el socialisme, insistint en la necessitat d’un sindicalisme totalment autònom («Sindicats Autònoms») i, per tant, no sotmès a la direcció de cap partit polític. En 1910 participà en la creació de la CNT. En 1919, quan aquesta organització anarcosindicalista vacil·lava sobre el caràcter de la Revolució russa, publicà el fullet Dictadura y libertad, deixant clar el caràcter dictatorial del leninisme. Fou un gran amic de Tomás Herreros Miguel, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Ricardo Mella. Amb la mort d’aquest en 1925, gairebé es retirà del periodisme militant . La seva tasca periodística fou força influent, destacant en l’anàlisi de les classes socials, l’antirreformisme, l’antipoliticisme, el sindicalisme, el neomaltusianisme, l’antileninisme, etc. Trobem articles seus, alguns sota pseudònims (Urania, Forward, etc.). Les seves traduccions gaudiren d’un gran prestigi i és pot dir que, gairebé la majoria de fullets que s’imprimiren a començaments del segle XX son traduccions seves. La seva figura va ser emprada per Pío Baroja en la seva novel·la Aurora Roja.
El 17 de julio de 1939 fueron fusilados por el fascio en las inmediaciones del cuartel de Rabasa de Alicante Francisco Alemany del Socorro, confederal de Aspe, nacido en 1919, ebanista afecto a la CNT y las JJLL de Aspe, Antonio Beltrán Giménez, zapatero y militante confederal en Elda de 59 años, José Abad García, agricultor de 51 años original de Novelda, Ramón Alcolea Villalba, hilador de Crevillente de 22 años, José Maciá Castell, alpargatero de Aspe con 23 años, Emilio Ros Dolon, albañil de Torrevieja de 37 años, Ángel Bailen Ibañez, agente recaudador original de Almería de 43 años y Maximiliano Céspedes del Valle, agricultor de Granada con 34 años.
El 17 de julio de 1941 fueron fusilados por el fascio en Alicante los militantes confederales de Villena Enrique Albero Ferris, nacido en Villena en 1910, zapatero de oficio que, sublevado el fascio, interviene en la ocupación del cuartel de la guardia civil y la conquista de Albacete, y que luego combate en el frente madrileño, siendo herido en 1938, y convaleciente en el hospital de Villena en ese año hasta el final de la contienda, cuando fue torturado en Villena y encarcelado en el campo de concentración de Monóvar. También de la misma edad le acompañó Ramón Domene Ponte, alias Moliné, hermano mayor de una familia libertaria de Villena, que trabajó de barbero, destacó como hombre de acción desde antes de la República, combatió al fascio en su ciudad y participó en la toma de Albacete, para luego permanecer en Villena como presidente de la colectividad de barberías. Había sido detenido en el puerto de Alicante, y como tantos pasado por los campos de Los Almendros y Albatera, y siendo también trasladado a Villena donde fue maltratado repetidas veces hasta su traslado y juicio en Alicante, donde le habían impuesto tres penas de muerte. También de Villena era Antonio García Alcaraz, nacido en 1915, militante ferroviario y miembro del Comité Revolucionario según los fascistas. Les acompañaban Luis Llópis Corona, militante confederal y anarquista alicantino, chófer de oficio de 37 años y hermano de un conocido futbolista de los años 40, Pepe Corona; Antonio Brotons Macia, mecánico de 31, también de Alicante; como lo era Jaime Ibarra Manchón, jornalero de 32 años. Completaban la saca, el labrador confederal ilicitano de 22 años Agustín Mira Rico, al parecer emigrado a Lyon en los años de la preguerra, y acusado de la muerte del 2º teniente de alcalde de La Algueña, en septiembre de 1936; Antonio Aguilar Ortiz, agricultor Callosa de Segura con 33 años, Jaime Grimalt Sendra, agricultor de Benissa con 53 años y Vicente Martínez Ferrandez, espadador de Callosa de Segura con 35 años.
El 17 de juliol de 1975 mor a la Ciutat de Mèxic l’anarcosindicalista Enric Tineo Escamilla. Havia nascut en 1910 a Algar de Palància en una família anarcosindicalista. Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona i després milità en la CNT a València. A València visqué al barri de Russafa i treballà als ferrocarrils. Durant la guerra civil lluità al front. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat en un camp de concentració. Després intentà en diverses ocasions poder emigrar a Amèrica i finalment aconseguí un vaixell que el portà a Ciudad Trujillo via Nova York. A la capital dominicana es guanyà la vida com a venedor de rom ambulant. Més tard, amb el suport de la JARE, des del 28 de novembre de 1942 s’exilià a Mèxic. A la capital mexicana treballà en una llibreria i després en l’editorial Espasa Calpe. En 1945 va ser nomenat membre de l’última junta de la Delegació de la CNT de Mèxic. Arran de l’escissió que patí el MLE, va fer costat les tesis de la CNT de l’Interior. En 1947 fou membre del Comitè de l’Agrupació CNT de Mèxic. Sa companya, Rosari Bolinches Mora, secretària de l’alcalde de València, durant la guerra civil va viatjar a Nova York amb aquest per demanar ajudar per al ban republicà; a l’exili va treballar al Ministeri d’Educació dominicà i a Mèxic en una editorial de la capital i al Col·legi de les Biscaïnes; a més, formà part, amb Tineo, del Centre Regional Valenciana (Casa València) de Mèxic. La parella tingué dos infants, Rosa i Vicente.
El 17 de juliol de 1987 mor a València l’anarcosindicalista Concepció Estrig (Concha Estrig). Havia nascut l’11 d’octubre de 1909 a Llíria. En 1921 s’uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s’instal·là a Lió, on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d’haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad –encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d’Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la FAI. Durant la guerra civil treballà a l’Hospital de Sang que la CNT instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L’abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d’una malaltia renal. Concha Estrig va morir el 17 de juliol de 1987 a València de les complicacions d’aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l’Almudena.
——————————————————————————————
16 de JULIOL
El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real l’anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i s’instal·là al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, on s’afilià al Sindicat d’Escombriaires de la CNT. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l’Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l’Hospitalet de Llobregat. Després s’allistà i lluità al front d’Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. S’exilià a França durant la Retirada i en 1940 fou tancat al camp de concentració d’Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers per fer feina en la construcció de la pressa de l’Aigle. En 1942, després de l’ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l’Interior , efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d’alliberament fins al 31 d’octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s’integraren en l’Exèrcit regular francès. Després de l’Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol i en la CNT de l’Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l’Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord . Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en SIA i fou membre de la FAI. Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l’Organització Revolucionària Anarquista . Devot de la llengua catalana, cada any s’encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s’instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. A començaments d’agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l’Exili al Congrés de Marsella, però l’hagué d’abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d’agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l’hospital de Perpinyà.
El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball i de la Federació Anarquista Ibèrica de Barcelona demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d’armes als treballadors per fer front a l’amenaça d’un imminent cop d’Estat militar. El Comitè d’Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».
—————————————————————————————
15 de JULIOL
El 15 de juliol de 1894 l’anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile di studi sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d’alt nivell intel·lectual, publicà textos d’Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d’altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l’anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l’anarcoindividualisme. A partir del número 22, d’agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines –abans en publicava entre 16 i 30– i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L’últim número sortí el 30 d’octubre de 1896.
El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all’ esistenza» (El dret a l’existència) de Paterson, que també tenia l’editorial Era Nuova (Era Nova), n’editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l’escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l’odi antianarquista, se’n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.
El 15 de julio de 1905 aparece en Barcelona el quincenal anarquista Buena Semilla, subtitulado revista de Crítica Social y Letras. La publicación pertenecía a la empresa editorial de “El Productor” y por ello sus resposables eran Leopoldo Bonafulla y Teresa Claramunt. Aparecen firmas de Claudio Jóvenes, M. Guyau, J. Comas Costa, Ahumano Precursor, J. Pasarell, F. Domingues Pérez, Jaime Brosa, A. López Rodrigo. Editaron 24 números, y el último fue del 1 jul. 1906.
El 15 de julio de 1925 aparece en Barcelona la revista quincenal anarquista ilustrada Vértice. Dirigida por Hermoso Plaja y de pretensiones modestas en un principio, se intentaba con ella alcanzar elevados objetivos en la propaganda del ideal anarquista. “Sembrará ideas, porque hombres de ideas elevadas son quienes iniciaron esta revista; tratará de arte y de ciencia, porque la vida no tendría estímulo sin el conocimiento y la manifestación de estos conceptos…”. Con un amplio contenido gráfico procedió a ensayar aspectos nuevos en esta vertiente del periodismo, poco utilizada por la propaganda anarquista, pero los tiempos no eran propicios. Aparecen firmas de Alberto Ghiraldo, Ramón Acin, Ramón Segarra, Dionysios, etc.. y estaba amenizada con el dibujo humorístico de “Shum”. Su primer número fue también el último; ignoramos por que razones desapareció, pero las de tipo económico debieron tener una fuerte influencia.
El 15 de julio de 1939 fueron fusilados por el fascio en Alicante los integrantes del Comité Revolucionario de Tibi, Fidel Bernabeu Cortés, labrador nacido en 1885, Germán Verdú Pastor, también labrador de 34 años y Antonio García Sirvent, chófer de 36 años. De La Romana estaban los jornaleros antifascistas Nicolás Sepulcre Pastor, de 41 años, Antonio Marhuenda Pastor, de 26, y Juan Pérez Alfonso, de 34. También jornalero de La Algueña, con 28 años, fue fusilado ese día Daniel Amorós Amorós.
—————————————————————————————
14 de JULIOL
El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona l’anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines –de l’anglès selfacting–, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra, i a les quals se’ls atribuïa l’atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l’atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l’estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l’eufòria pel triomf de l’alçament progressista contra el govern, una munió d’obrers filadors iniciaren a Barcelona l’incendi de diverses fàbriques on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones –aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l’ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s’allargà, ja que els fabricants van recórrer l’ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d’agost el nou capità general mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d’on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l’indult pels obrers processats i condemnats i l’obertura d’un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s’havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s’aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d’agost, el govern de Madrid revocà l’ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.
El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Fill d’una família de ferroviaris d’idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler. Va tenir set germans, i ell fou el segon fill nascut. Entre els cinc i els 14 anys anà l’escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la UGT. Després d’abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d’uns miners de Matallana, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes, vaga que fou durament reprimida per l’exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d’això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l’exèrcit, va haver d’exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l’anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s’afilià a l’anarcosindicalista CNT. En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d’afiliació anarquista, quan el 9 de març d’aquell any, un dia després de l’assassinat d’Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l’agrupació anarquista «Los Solidarios», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de crear una federació anarquista d’àmbit peninsular–, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s’embarcaren cap a l’Amèrica Llatina per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l’expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L’abril de 1926 tornen a França i després d’un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d’atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d’Europa. En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l’establiment de la II República, tornà a la Península i s’integrà en la FAI. El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT. Després de l’excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l’Alt Llobregat, per la qual cosa fou deportat, amb més d’un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d’on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María. En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l’abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l’aixecament del 6 d’octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935 i contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes –del qual era cap del Departament de Transports– va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti». A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d’Aragó. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l’organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l’ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l’Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó. La versió de l’accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l’habitació número 15 de l’Hotel Ritz de Madrid. El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees.
El 14 de julio de 1934 va eixir a Alacant el primer nùmero de Inquietudes, periòdic setmanal subtitulat Tribuna Anárquica. Van treure 3 nùmeros, editats als tallers de Gráfica Levantina i amb una estética acurada. Estava vinculat a les Juventuts Llibertaries, pero advertìen.. “Inquietudes, aun nacido al calor de las Juventudes Libertarias de Alicante, no es órgano exclusivo de ellas ni de ningún otro sector de las luchas anárquicas, porque tribuna del anarquismo en todas sus facetas pretenderá ser. Especial cuidado en no caer en las cubistas estridencias del demagogismo e interés vivo en no dormir en las regiones insulsas del platonismo..”.
El 14 de julio de 1939 fueron fusilados por el fascio en Alicante los antifascistas ilicitanos Manuel Campello Bordonado, zapatero con 39 años, Antonio Macia Bernabeu, así mismo zapatero de 32 años, el mismo oficio y vecindario que José Quirant Fuentes de 28 años y el panadero Rafael Pérez Santos de 40. De Crevillente fueron ejecutados ese día Pedro Illán González, hilador de 33 años, José Penalva Alarcón, carretero de 43, y el hilador José Sánchez Manchón con 33 años.
El 14 de juliol de 1949 mor a Madrid el periodista, escriptor, teòric de l’art d’avantguarda i militant anarquista i anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Havia nascut l’1 de setembre de 1895 a Utebo en una família pagesa benestant. De formació autodidacta, d’antuvi milità en el republicanisme federal, però, influenciat per Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el moviment anarquista. En 1914 s’introduí en el grup editor de la revista d’Osca El Talión i en 1915 publicà articles «aragonesistes» en el periòdic saragossà Ideal de Aragón, òrgan del Partit Republicà Autònom Aragonès, publicació que dirigí entre abril de 1917 i gener de 1919. A començaments de 1919 s’instal·là a Madrid, on s’afilià a la CNT. A finals de 1919 s’establí a Barcelona i s’integrà en la redacció de Solidaridad Obrera. Entre 1919 i 1921 col·laborà força en España Nueva i durant un temps fou corresponsal per aquesta publicació a París. Entre 1920 i 1921 visqué a València, Tarragona i París. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a Utebo, on la seva casa es convertí en un centre de reunió i d’activitat artística (Rafael Barradas, Ortega Muñoz, Comps Sellés, etc.), alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions literàries, aconseguint força prestigi entre el moviment artístic d’avantguarda. En 1923 i 1929 realitzà dos viatges a París. L’1 de gener de 1929 creà una Biblioteca Popular a Utebo i per a tal efecte redactà un manifest radical i avantguardista que va fer imprimir en un full roig i negre. En 1930 fou redactor del periòdic anarquista Cultura y Acción. En 1930 publicà un article, titulat «Propósitos», que pot considerar-se, en l’àmbit aragonès, com la primera declaració de principis teòrics plàstics. Durant els anys republicans escriví per a nombroses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera (1931) o CNT (1932-1933). Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per Utebo al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid. Durant els anys bèl·lics participà en tasques organitzatives confederals, especialment en el Sindicat d’Espectacles, i dirigí el periòdic El Sindicalista. Creà una colònia anarquista a Torrelodones amb cases de feixistes que havien fugit o havien estat afusellats, a la qual convidà a formar-ne part Luis Buñuel. Amb el triomf franquista, romangué a la Península protegit pel metge saragossà Eusebio Oliver, doctor de personatges influents del règim, el qual havia ajudat durant els anys anteriors, sembla que proveint-lo de carnets de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per repartir-los entre gent de dretes per evitar represàlies. A Madrid treballà com a gerent de la productora i distribuïdora cinematogràfica UFILMS i en l’editorial «Fermina Bonilla». En aquests anys publicà sota el pseudònim de Vicente Gil. Va estar lligat a artistes d’avantguarda i a l’Escola de Vallecas de pintura. A més de les publicacions citades, col·laborà, sota diversos pseudònims (Fray Luzbel, Luzbel, G. Bellini, Vicente Gil). En els últims anys de sa vida recuperà la fe religiosa perduda en l’adolescència. Gil Bel Mesonada va morir el juliol de 1949 a Madrid d’un infart de miocardi que li sobrevingué enmig del Paseo de Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle folklòric. Un carrer d’Utebo porta el seu nom.
—————————————————————————————
13 de JULIOL
El 13 de juliol de 1942 mor a la Ciudad de Mèxic la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista Juan Belén Gutiérrez Chávez. Havia nascut el gener de 1857 a San Juan del Río en una família molt pobra, però va poder instruir-se de manera autodidacta i enfilarse cap a l’anarcosindicalisme. En 1900 va publicar un llibre de poesies i va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà. Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, i un article sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda, on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez». En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals pels dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo», alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego, que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d’altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l’estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l’existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l’elaboració del Plan d’Ayala. Tot d’una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d’una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l’Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d’escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d’aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d’un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésperva entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l’«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia. En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir en la misèria i l’oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.
El 13 de juliol de 1952 mor a Portland la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Havia nascut el 7 d’abril de 1872 a New Bedford. Filla d’italià i d’irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). Uns anys després la parella s’instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d’Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l’accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d’Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classe treballadora, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d’abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d’infermeres per facilitar els primers auxilis d’urgència. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l’Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l’estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d’Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l’empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l’IWW i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l’ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d’aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l’IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s’afilià a l’American Union Against Militarism i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l’Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l’IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L’octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s’interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l’amenaça d’execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside d’un tumor cerebral i Mary s’instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom a l’hospital Fairlawn de Portland.
El 13 de juliol de 2006 mor a Tolosa la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Laffranque. Havia nascut el novembre de 1921 a Saint-Marcet. Filla d’una parella de mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa de Llenguadoc. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique, membre del Centre Internacional d’Estudis Gitanos de Granada, de l’Escola Francesa d’Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d’exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d’Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el «Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d’altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats, «sense papers», il·legals… Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie va morir a Tolosa i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d’aquesta ciutat. L’octubre de 2007 es va crear l’associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.
——————————————————————————————
12 de JULIOL
El 12 de julio de 1866 nace en el seno de una familia humilde de la calle Jerusalén de Alicante el honesto republicano Antonio Rico Cabot. Hijo de un barbero, alternó sus estudios con el trabajo de ayudante en el establecimiento de su padre, hasta que en 1873 salió con destino a Madrid a estudiar medicina y en donde obtiene la plaza de interno en el Hospital General; pero su frágil salud, castigada por bronconeumonía y hemoptisis, le obligan a regresar a su ciudad natal. Federal y revolucionario en su juventud, a finales de la década de los 90 modera sus posiciones, aunque nunca faltó su actitud librepensadora frente a los abusos del clericalismo, como cuando fue procesado en 1900 por negarse a jurar “por dios” su cargo de concejal. Influido por la tradición de los Coros Clavé, fue fundador en septiembre de 1901 del Orfeón de Alicante, siendo su director hasta 1910. Volvió a ser elegido concejal en 1911, destacando por su sensibilidad ecologista, ya que fue iniciador de la idea de adquirir los terrenos del monte Tosals que eran de titularidad privada, para que la ciudad contara con dos áreas verdes, el Castillo Santa Barbara y Castillo San Fernando, que posteriormente se reforestaron. Más allá de su dedicación política o institucional, recordamos su labor profesional siempre benefactora con los más necesitados, mostrando también su apoyo a la causa obrera, por ejemplo tomando parte del mitin contra la ley del terrorismo de junio de 1908, punto de inicio de la influencia del sindicato Solidaridad Obrera en Alicante. Antonio Rico falleció el 5 de abril de 1927 cuando acudía a atender a un enfermo pobre y fue enterrado civilmente.
El 12 de juliol de 1873 se produeix a Cartagena la nomenada “declaración de independencia” o “pronunciamiento cantonal”. Se tancaren les portes de la ciutat i fou izada la bandera republicana bermella i aviat, davant del fracás de la tentativa a la capital alacantina, hi hague qui s’uni a esta aventura política. Un d’ells fou Tomas Bertomeu Menor, militant socialista, federal i revolucionari del segle XIX, conegut com El Tomaset de Petrer, qui ja el 1859 ja el trobem afiliat al partit democratic de Petrer, i el 1867 s’unì a una partida revolucionaria que encapçalava Francisco Sempere (a) Palloch i se’l declara en rebeldía per actes sediciosos, juntament amb altres de la localitat com Josèp i Vicent Montesinos. A finals de setembre de 1868, al front de 80 homes, pren la ciutat de Sax, talla les comunicacions, crema els registres i els retrats de la reina. Un any desprès, des de la Serra de Castalla, recolçà l’aixecament del Froilán Carvajal. Els anys seguents se’l nomenà a la premsa nacional i provincial com un dels revolucionaris més actius, especialista en la lluita de guerrilles contra els carlistes, però també vers de les forçes del gobern. El desembre de 1872 intentà prendre la ciutat d’Alcoi, se parapeta a les montanyes del Comptat amb una partida d’uns 200 homes, i tot seguit, se dedica a perseguir als grups de carlistes armats, amagats a les serres del Vinalopó Mitjá i l’interior de Murcia. El maig de 1873 acceptà la plaça de guarda a El Pardo de Madrid, i desprès, al juny, se va desplaçar a Valéncia per comprar armes. En desembre d’aquell any, s’implicà a fons a l’insurrecció cantonal de Cartagena. No tornem a saber res d’ell fins al 1879, quan de nou es detingut a Madrid, relacionat amb l’enviament d’armes cap a València. Es posible que for condemnat a desterrament, donat que el 1880 apareix nomenat vicepresident del Partit Democràtic Historic de Petrer, i un altra volta el novembre de 1885 a Alcoi, perseguit per la policia allá on anava. Tomaset va morir pocs anys desprès a Madrid, 06-11-1888, i va ser ensorrat al Cementeri de l’Est davant la plana major del federalisme, i sembla que la seua familia retorná i es va instalar a San Vicent del Raspeig.
El 12 de julio de 1936 se ultimaban los preparativos de la delegación de deportistas alicantinos que habían de concurrir a la Olimpiada Popular de Barcelona, cuya fecha de comienzo estaba prevista precisamente para el 19 de julio. La organización en Alicante había corrido a cargo de la Federación Cultural Deportiva Obrera Levante Sur que convocaron asamblea constituyente el 4 de junio y a la que acudieron entre otros representantes de C .D. Montemar, C.A Volga, C. A. La Florida, UAAEM -que no sabemos que carajo es-, el C. N. Arrabal Roig, así como representantes de equipos amateurs de fútbol o de diferentes entidades políticas adscritas al Frente Popular. Se decidió convocar unas pruebas de selección deportiva que se llevaron a cabo a finales de ese mismo mes de junio en el cercano campo del Plá. En otras poblaciones como Elche también se formaron comités pro-olimpiadas similares y se realizaron pruebas deportivas de selección como las de Alicante; siendo celebradas las pruebas regionales en Castellón a principios de julio. En el Comité Pro-Olimpiada de Alicante encontramos a José Muñoz Congost, estudiante de magisterio, afiliado a las Juventudes Libertarias y a la Federación Universitaria Escolar, en nombre de cuya entidad ocupaba el cargo de contador. Es muy probable que el estallido revolucionario del 19 de julio le cogiera en Barcelona, y quizás combatiera en las calles al fascismo como hicieron otros deportistas, pero sabemos que al poco regresó a Alicante, donde se pondría a trabajar en la Escuela Racionalista del Barrio de Carolinas y durante la guerra, dada su corta edad -18 años-, se ocuparía en las Misiones Culturales de la Federación Universitaria Escolar, como miembro de la Federación Estudiantil de Conciencias Libres, así como siendo uno de los iniciadores de la Federación Ibérica de Estudiantes Revolucionarios.
El 12 de juliol de 1940 es afusellat a Alacant l’anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Havia nascut el 15 de març de 1906 a Guadix. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la CNT. En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L’abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l’assalt del diari Ideal i de l’incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d’agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d’aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s’oposà amb èxit a l’aprovació d’un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d’una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció però aviat es traslladá a Alacant a viure finbs al començament de la revolució. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que, constituida al barri de Carolines d’Alacant, portarà el seu nom i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l’est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s’enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d’Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d’ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d’Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l’Exèrcit d’Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l’acusació d’«intel·ligència amb l’enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d’aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s’anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L’agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d’aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d’Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d’Albatera, d’on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Maroto fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat.
Ese mismo día 12 de julio de 1940 fue fusilado por el fascio en Alicante, tras haber sido condenado a muerte en enero de 1940, el confederal y faista de Dénia Vicente Ibars Ronda, también citado como Ivars. Nacido en una familia libertaria de Dénia en 1911, trabajó de ajustador de oficio y se trasladó a Madrid en su juventud, asistió por los metalúrgicos a la reunión de 17 de julio de 1936 en el que se nombró el Comité regional del Centro y en el que se le eligió para formar en la comisión pro-presos del nuevo comité encabezado por Isabelo Romero. Fue además capitán de la 149 brigada en 1938. Junto a él iba el ferroviario y también confederal de Dénia Juan Bautista Félix Borrallo, nacido en 1908, había sido miembro del Consejo Municipal y delegado en la zona de la Delegación provincial de abastecimientos. También fueron pasados por las armas aquel día en las inmediaciones del cuartel de Rabasa de Alicante los antifascistas Luis Rovira Miralles, maestro de Muro de Alcoi de 46 años, Francisco Monerris Pagan, albañil de Jijona con 34 años, de donde también era Antonio Miquel Vidal, agricultor de 45 años, Tomas Antón Antón, agricultor con 49 años original de Elche, de donde también era Miguel Olivares Tomás, carpintero de 39 años. De Petrer estaba Luis Arraez Martínez, industrial de 44 años, de Relleu Ángel Cartagena Llorca, agricultor de 34 años, de Castalla el obrero de 43 años Ramón Gimeno Navarro y el agricultor José Verdú Candela de 31 años. Cerraban el grupo el oficinista madrileño de 36 años Pedro Cabrera Timoner y el comerciante de Valencia José Sendra Pastor, de 59 años.
El 12 de juliol de 1941 moría en el camp de concentració nazi de Mauthausen Josep Poveda Gran. Naixcut a Monòver l’any 1900, fou empresonat a França després de la guerra i fou lliurat a les autoritats alemanes el desembre de 1940 i desprès traslladat des de l’Stalag X-B (camp de presoners) on tenia el núm 77.526 el dia 3 de març de 1941 al camp d’extermini de Mauthausen on va ser registrat com a presoner amb el núm 3.627. Més tard, el dia 8 d’abril de 1941 va ser traslladat a Güsen (Kommando de Mauthausen) on va morir el dia 12 de juliol.
———————————————————————
11 de JULIO
El 11 de julio de 1908 nace Joaquín Egea en Callosa de Segura que desde muy joven vive en Montpellier, dónde tantos alicantinos fueron a trabajar antes y después de la revolución. Allí, a través de la lectura de Tierra y libertad se hizo anarquista y colaboró en los grupos de la Federación anarquista francesa. En julio de 1936 con un grupo llegó a Barcelona en defensa de la revolución. Su compañera fue Rosa Savau.
El 11 de julio de 1939 fue fusilado en en el Campamento de Rabasa de Alicante el anarquista y sindicalista eldense Manuel Bellot Orgilés, más conocido como El Mona. Nacido en 1902, fue el mayor de cuatro hermanos de una humilde familia pronto destruida, padre jornalero encarcelado por un crimen y huérfano de madre desde temprana edad, fue educado por sus abuelos. Aprendió de niño el oficio de zapatero y asistió a las clases nocturnas de la escuela racionalista de Elda. Se imbuye tempranamente del ideario emancipador y destaca como anarquista luchador y puritano. En 1928 redactor de La Voz del Pueblo. En la década del 30 asiste a la conferencia madrileña de 1930 por Elda, y en el Congreso de 1931, representa a Elda y Monóvar. En su casa se edita Proa y es frecuentemente detenido por las autoridades; condenado a 4 años tras la huelga general de mayo de 1933 que encabeza, como presidente del Sindicato Único de Trabajadores, y encerrado largos meses en Alicante al responsabilizarse de los hechos, y vuelve a encontrarse detenido en julio de 1936. Iniciado el periodo revolucionario es nombrado alcalde de Elda a finales de agosto en nombre del Consejo Municipal Antifascista, y consejero delegado de defensa. También ejerció cargos de responsabilidad en la Federación Comarcal de Sindicatos en aquellos meses y como presidente de la Agrupación local Amigos de México. Su estancia en la alcaldía, que se caracterizó por la moderación, se extiende hasta agosto de 1938, en que fue movilizada su quinta. Abandonada la alcaldía, se incorpora al comité regional de CNT levantina y, a medida que la derrota se acerca, participa en la preparación de la evacuación, negándose a abandonar el país hasta garantizar la seguridad de los más comprometidos, lo que a la larga impidió su huida. Se traslada de Valencia a Elda, donde se le detiene. Encarcelado en Alicante, es condenado a muerte tras testificar contra él gente que le debía la vida, sobre todo el maestro Francisco Alba. Según unos se negó a aceptar el indulto, y según otros, llegó tarde, siendo fusilado junto a otros compañeros confederales; Juan Beltrán Richarte, nacido en 1906, zapatero cortador y militante confederal en Elda y Antonio Beltrán Jiménez, zapatero de 59 años; también los antifascistas de Novelda Antonio Candela Llorens, cantero de 34 años, Jose Castelló Crespo, chófer de 41 años, Antonio Martínez Pérez, alpargatero de 39 años y el maestro Víctor Huertas Martínez, de 42 años. Les acompañaron los vecinos de Altea Luis Coves Moya, nacido en Alicante en 1897, chófer y con responsabilidades en el Comité de Abastos-CNT local, el cantero de 24 años Jaime Martínez Dura y Vicente Ripoll Devesa, jornalero de 31 años afecto a la CNT. Completaron la saca Matias Cayuelas Rizo, chófer Elche de 47 años y Vicente Pérez Llorens, jornalero comunista de Relleu con 33 años, quien el mismo día escribía lo siguiente a su familia como despedida: “..A mi madre, a mis hermanos, a toda la familia, a mi querida esposa, a mis sobrinos, a mi querida hijita, a todos en general. Salud a todos. Os escribo en mis últimos momentos de la vida. No me matan porque yo en esta vida haya hecho malas acciones en contra de la humanidad. Me voy con la conciencia bien limpia, yo soy uno más de las víctimas en estas horas amargas porque todos los buenos españoles estamos atravesando. A mi querida hija ya le explicaran cuando sea mayor quien ha sido su padre, que vaya con la cabeza bien alta por mi conducta intachable. Que nadie la acobarde en esta vida, lo mismo que nada le ha acobardado a su padre. En estos momentos acabo de despedirme de Rafael y con él me despido de todos. A mi querida esposa le digo: Tu aún eres muy joven, cuando se te haya pasado mi pena y te salga un hombre para volverte a casar, que con él puedas ser tan feliz como lo has sido conmigo que te cases, aunque creo que a mi nunca me olvidarás. Aquí se quedan mis cosas recogidas, podéis venir a recogerlas. En el fondo hay dos artículos de un libro que estaba escribiendo, que en él iba a describir toda mi vida. Había de ser muy grande y habría de necesitar mucho tiempo para hacerlo, pero yo me había equivocado y el tiempo se me ha acortado, y con lo primero que he escrito y con lo último que es lo que estoy escribiendo ahora ya está la obra terminada. Yo me voy a hacerle compañía a mi padre y a mi hermana Milagro, a mi tía Milagro, a mi primo José, a mi abuela y también a mi sobrinito José. Hoy he estado a comunicar con la chica que tú dejaste encargada de hacerlo, mi querida esposa, y mañana volverá ella o vendrás tú y vais a recibir esta tan grave como mala noticia. Si se sigue a este paso con los hombres, España que es un país poco habitado, no se va a tardar mucho a quedar un tanto desierto. Estoy muy tranquilo y hago mala letra porque escribo muy deprisa y así paso mejor el poco tiempo que me queda. A la madre le digo que no se acobarde, que sea fuerte, pues en este mundo no somos nada y hemos de hacernos a todo lo que venga. Le estoy escribiendo esto y si al mismo tiempo le hablo a alguien lo hago consciente. A Pepito y Milagritos les digo que estudien todo lo que puedan, que sean obedientes y que quieran mucho a sus padres. Vuestro tío os quiere mucho y teniendo 33 años recuerdo que me mataron a la misma edad que mataron a Jesucristo y por tener también sus mismas ideas. Algunos hombres de malas intrigas ya estarán muy contentos, pero yo no les digo nada, lo han querido así, pues conformidad y adelante. En la misma expedición vamos de todos los oficios y en el otro mundo bien sabremos trabajar. No padeceremos más hambre. Mi querida esposa y buena compañera, te he querido mucho siempre como te lo he sabido demostrar y me voy queriéndote, pero tu ahora olvídate de mi todo lo que puedas, que yo para ti ni para nadie ya no soy nada. Me despido pensando en todos. Os deseo mucha salud y suerte. Mucha salud a todos.” [+]
—————————————————————————-
10 de JULIOL
El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Nascut en una família benestant, propietària d’un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l’Associació Escolar Republicana i a la creació de l’Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d’un grup de professors universitaris republicans. Va redactar els estatuts de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d’Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l’ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l’obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d’agost d’aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917). Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l’autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l’administració de l’Estat i la funció de l’Exèrcit. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l’autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona, quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom. L’endemà de l’assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l’enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune.
El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d’aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d’una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s’apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l’amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s’equipara l’autoria d’aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l’«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d’agost de 1897 precisava que el delicte d’apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l’executa, sinó disminuir l’enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l’horror que els seus inhumans atemptats han d’inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l’article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s’atribueix la comissió de delictes». S’estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d’ultramar (17 d’octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l’atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.
El 10 de julio de 1936 los conflictos sociales se extienden por toda la provincia. Continúan las detenciones de “huelguistas” en Alicante iniciadas la jornada anterior, entre ellos Serafín Aliaga dirigente de las Juventudes Libertarias, mientras que los obreros panaderos se debaten entre continuar el paro en el sector o la reincorporación al trabajo. El Elda y su comarca continúa la huelga general en el ramo del calzado, que mantiene paralizada la ciudad. En Madrid por mediación del ministerio se aborta el conflicto de los obreros de los transportes marítimos en el último momento y que afectaba a los principales puertos de la península. En la foto Serafín Aliaga arengando al auditorio en el Ateneo Libertario de Alicante.
El 10 de juliol de 1937 surt a València el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona. Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la CNT i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d’altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d’altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d’ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l’últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.
El 10 de julio de 1940 fue fusilado en el Camp de la Bota barcelonés el anarquista y confederal alicantino Pedro Cascales Nicolás. Nacido en 1895 y apodado El Careto, fue procesado en 1915 por supuesto hurto de una bici en Orihuela, y parece que era conductor de camión y aficionado taurino en la década de los 20. En octubre de 1931 fue asistido en Santomera de las heridas que declaró producidas a consecuencia de un atropello. Esforzado en la revolución de Figols, enero 1932. Comenzada la guerra fue miliciano de la columna Durruti, como capitán de dinamiteros.
El 10 de julio de 1941 fueron fusilados en Alicante un grupo de antifascistas alicantinos de diferentes poblaciones de la provincia. De Alcoy y militantes de la CNT local eran el tejedor Galileo Jordá Cortés, nacido en 1891, y el borrero Ramón Llopis Santonja, nacido en 1898. De Bañeres de Mariola era el alpargatero anarquista Vicente Sanchís Molina, nacido en 1912, miembro del Ateneo Cultural y colaborador de Nuevo Rumbo, 1937. De La Romana eran los antifascistas Antonio Canicio Navarro, jornalero de 44 años, Antonio Jerez Marco, chófer de 32, Julián Jerez Marco, comerciante de 41 años, y Constantín Martínez López, cantero de 33. De Hondón de las Nieves, Emilio Pastor Cerdán, alpargatero con 27 años. De Orihuela, Antonio Pérez Velasco, chófer de 35 años. Y de Callosa D’en Sarria, Javier Tasa Sanchís, agricultor con 31 años.
——————————————————————————————-
9 de JULIOL
El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao l’anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Membre d’una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d’ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s’afilià al sindicat dels seus germans, la CNT, i després a les JJLL. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d’armes i de dinamita –que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L’octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d’aquell any. Quan esclatà l’aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d’Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el juny de 1937 a Burgui. Passà sis anys tancat a presons, al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris. El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després torna a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d’aquell any. Buscant feina, en 1954 s’establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l’ànima de la CNT local. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i tres anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial de Barcelona.
El 9 de julio de 1936, de madrugada, son detenidos en la calle Chapalangarra de barrio de Carolinas de Alicante, los miembros de un grupo de defensa confederal acusados de preparar un atentado, posiblemente contra alguno de los miembros del Club Tradicionalista que en aquella calle estaba situado. A los detenidos, Luis Pastor Llorent, Francisco Pérez Vera y Antonio Selva (a) Moreno, se les intervinieron varias pistolas cargadas, y también cayeron dos más que esperaban en la plaza de España, para cubrir la huida de los anteriores. De los detenidos tan solo se sabe el Moreno había salido de la cárcel recientemente, y que Luis Pastor tenía 19 años, y era miembro del grupo anarquista alicantino Optimismos, creado en 1934.
El 9 de julio de 1940 fou afusellata a Barcelona el filador confederal Francisco Ibañez Domenech, naixcut a Penaguila el 1905 i veí de Castellbell i Villar als anys republicans.
——————————————————————————————
8 de JULIO
El 8 de julio de 1866 fueron embarcados en el puerto de Alicante con dirección al exilio de las Filipinas, los cabos y sargentos acusados de participar en la Sublevación del cuartel de artillería de San Gil, motín contra la reina Isabel II que se produjo el 22 de junio de 1866 en Madrid apoyado por los partidos progresista y democrático, y dirigido por Prim. Fracasada la insurrección pocos días después, en el que intervenía el elemento civil y militar, y era secundado por los obreros de Madrid, fueron juzgados en consejo de guerra sumarísimo 70 oficiales y suboficiales que fueron condenados a muerte y fusilados junto a los muros exteriores de la plaza de toros, por entonces situada a un centenar de metros de la Puerta de Alcalá. La represión del movimiento fue cruel; resultaron más centenar de muertos y más de 500 heridos en la refriega, los periódicos demócratas suspendidos y los jefes encerrados o condenados a muerte. Progresistas y demócratas salieron para Portugal, Francia, Bélgica y Suiza. Este es el antecedente social directo de la Gloriosa. La Revolución era inminente.
Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la CNT il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s’adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.
El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d’Espectacles Públics Confederals de València, es crea, a instàncies del Sindicat Únic d’Espectacles Públics i del Comitè Nacional de la CNT, la Federació Nacional de la Indústria de l’Espectacle Públic d’Espanya, amb seu a Barcelona i amb l’objectiu primordial que les federacions cenetistes de l’espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d’Espectacles confederals. Amb la creació de l’FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L’FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l’exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d’actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.
El 8 de juliol de 1940 fou afusellat a Barcelona Amado Vilaplana Cerdá, naixcut a Alcoi el 1895, teixidor confederal a Terrassa i que prengué part a l’asalt de l’ajuntament de Terrassa en 1932.
El 8 de juliol de 1974 mor a Castres el militant anarcosindicalista Ramón Martínez González, conegut com Nano. Havia nascut el 1901 a Esparragal. Des de molt jove es va traslladar a Badalona. A començaments dels anys vint va començar a militar a l’Ateneu Sindicalista i va ser força actiu sindicalment en la CNT com a contramestre en el tèxtil. Com a membre dels grups específics, va ser perseguit i detingut en diverses vegades durant l’època de Martínez Anido i de Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol participà en la Conferència de Blanes dels sindicats catalans cenetistes en representació de Badalona. Va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb Fermín Galán. Va ser un dels principals protagonistes de la reunificació durant els anys republicans i fou membre del Comitè Regional del Tèxtil de la CNT. Va jugar un paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934. Va presidir el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l’aixecament militar. Durant la revolució va ser l’eix de la col·lectivització del tèxtil amb Costa Font i fou conseller d’Economia de l’Ajuntament de Badalona i secretari de la Federació Local de la CNT. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on va ajudar a la reorganització durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de reunificació.
——————————————————————————————
7 de JULIOL
El 7 de juliol de 1873 comença a Alcoi una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l’any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d’obrers a les societats obreres de l’AIT de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d’Obrers; a més a més s’ha d’afegir l’exemple del moviment insurreccional cantonalista que s’estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d’Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l’AIT, que s’havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l’augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l’endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l’alcalde republicà federal Agustí Albors (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar a Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d’una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l’alcalde amb la intenció que l’Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l’ajuntament, on s’havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d’aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l’ajuntament. Albors va morir d’un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s’acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d’Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s’havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d’obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d’una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d’Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d’assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n’havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l’exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d’Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d’acció entre republicans i anarquistes [+].
El 7 de julio de 1924, pese a estar incluidos en el reciente decreto de amnistía del dictador Primo de Rivera, tuvo lugar un consejo de guerra en la sala de banderas del cuartel Princesa-Mercedes de Alicante contra Juan Gomis Sierra y once más, acusados de constituir un Grupo de Acción contra la guerra y la dictadura. Parece que fueron condenados y meses después amnistiados, pero la salud de Gomis se resiente definitivamente durante este encarcelamiento, que coincide con el inicio de la dictadura, y propició diferentes campañas para socorrerlo desde los medios libertarios, hasta su muerte en diciembre de 1930 contando con el respeto de los trabajadores alicantinos, que le conocían como “el abuelo”. Alicantino del barrio de Carolinas, desde principios de siglo perteneció a la sociedad de obreros panaderos La Luz del Día, trabajo que desempeñaría toda su vida, así como representó en algunos mítines a la Sociedad de Oficios Varios El Siglo XX. Fue colaborador de Tierra y Libertad, orador en mítines tan importantes como el organizado contra el proyecto de Ley contra el Terrorismo en 1908, a favor de los presos y de propaganda libertaria. Durante la década de 1910 continuó militando activamente, bien fuera en la sociedad de panaderos, como miembro del grupo ácrata Espartaco, en la sociedad de oficios varios La Organizadora, dando conferencias en el Ateneo Sindicalista o como tesorero de la junta de delegados del Centro de Sociedades Obreras. Presidió en 1919 el I Congreso Provincial de Trabajadores de Alicante. Detenido en 1920 por orden de Dupuy de Lome y deportado, a pie, a Cuenca, pese a su edad. Dirigente después del Ateneo Sindicalista y colaborador de El Comunista Libertario (Alcoy, 1921). Orador de nivel, participó en un mitin de controversia con Ángel Pestaña en 1922 en Alicante sobre las relaciones entre anarquistas y sindicalistas.
El 7 de julio de 1933 se acuerda por acuerdo municipal un proyecto urbanístico para construir una Ciudad Satélite en la Playa de San Juan. El proyecto conocido como Plan Muguruza consistía en la construcción de una ciudad lineal de 2 km, de baja densidad y a lo largo del litoral, inspirada en los principios de la Carta de Atenas, con espacios diferenciados por clases sociales, y dotada de una serie de instalaciones dedicadas al turismo familiar, deportivo y cultural [campos de deportes, aeropuerto con base para hidroaviones y pista de aterrizaje para aviones convencionales]. Este fue el primer proyecto serio de intervención urbanística en la zona, que si bien era novedoso para su tiempo, no hacía más que reproducir parámetros funcionalistas y clasistas, que luego el desarrollismo franquista conduciría hacia la explotación de los recursos naturales y la especulación urbanística, consolidados gracias al régimen constitucional. Es decir, un ejemplo apabullante de como exterminar un enclave natural valioso en un par de generaciones. En cualquier caso, la historia oficial del barrio suele establecerse marcando dos referencias, una era aquella tradición de los huertanos alicantinos de tomar allí los baños el día de San Jaime, costumbre que aumenta en los años veinte y treinta; y otra el mencionado interés burgués por el turismo de salud, que comienzan a construirse desde principios de siglo algunos chalets, siempre alejados de la playa, e incluso se planteó un proyecto de Balneario-Casino mediados los años 10 y de nuevo en la década siguiente. Sin embargo, existe otra historia no oficial, ligada a la tradición libertaria, que influye en aquella supuesta moda de tomar baños en la Playa de San Juan, ya que aquel entorno asilvestrado y de difícil acceso, a pocos kilómetros de la ciudad, fue el elegido durante años por algunos libertarios alicantinos, que gustaban de practicar el excursionismo y el naturismo en aquellos parajes. Aunque no existe constancia del momento en que descubrieron el lugar, y seguro que no fueron los primeros, pero se sabe que los agrupados con el nombre de Espartaco, grupo libertario que podemos considerar activo y con cierta continuidad entre 1912 y 1934, lo referían como uno de sus lugares emblemáticos. Los documentos que lo acreditan son las fotos que este grupo, ya en los primeros años treinta, remite a una conocida publicación anarquista, constatando su pervivencia a pesar de las dificultades atravesadas en los años 20, y atrayendo a la zona a otros grupos libertarios de la provincia, que llegaron a organizar alguna excursión conjunta a este lugar. Restos de arqueología societaria que nos hablan de cierta trama historiográfica que oculta la incidencia de la cultura obrera en la construcción cultural de la modernidad. Allí persiste El Cabo, hoy zona naturista-nudista en un entorno hostil, y ayer mismo una de las primeras zonas donde se practicó el Comunismo anárquico en Alicante [+].
————————————————————————————-
6 de JULIOL
El 6 de julio de 1893 se celebró un juicio oral contra el periódico El Ciclón por injurias a la autoridad, pero el caso es que a uno de los asistentes, el tipógrafo, editor y socialista José Moscat Alemany, le robaron el reloj. La anécdota periodística alude con este comentario, a la relevancia alcanzada por este personaje en aquellos años de reorganización obrera y cambio social acelerado en la ciudad. Moscat había sido elegido presidente del primer Centro Obrero de Alicante, abierto en el nº 15 de la calle Liorna, al calor de las primeras manifestaciones obreras de mayo de 1890, aunque lo fue por breve tiempo porque sus negocios editoriales con el Ayuntamiento, Imprenta de Moscat y Oñate, fue una de las causas de la división que se produce entre socialistas y libertarios en 1892. Quizás aquella elección se debió a haber salido indemne en 1885, cuando era director de El Cullerot, de un procesamiento por delitos de imprenta; o tal vez por su participación en diferentes compañías teatrales de aficionados desde principios de la década de los 80 [Minerva, Ruiz-Alarcón, Echegaray…]. Siendo niño, debió de embarcarse con frecuencia, ya que su padre capitaneaba un laud [Neptuno] que hacía el trayecto Palma-Alicante- Marsella entre 1840 y 1855.
El 6 de julio de 1895 nace en Alcoy el editor anarquista Joaquín Juan Pastor, también citado como JJ Pastor, José Juan o Juan José Pastor. Hijo de un jornalero alcoyano, Valentín Juan Galvez y Milagro Pastor Cardona, ama de casa y original de Gayanes, nació en la casa familiar en el nº 12 de la calle san Buenaventura de Alcoy. Se casó con Milagret, joven de Penáguila con la que tuvo 2 hijos, Flora y Alberto. Hombre de gran cultura, vinculado desde su juventud a los medios libertarios de su ciudad, llegó a prestigioso periodista por su labor al frente de la revista Estudios, sin embargo su biografía no es bien conocida. Asistió al Congreso de la Comedia, y en 1920 con Blanes y otros reactivó el Ateneo Sindicalista de Alcoi. En los años siguientes figura en la redacción de Solidaridad Obrera de Valencia, 1922, edita y administra Redención, Generación Consciente y Estudios. En 1925, la Federación Local de Alcoy le reclamaba un préstamo no devuelto. En 1928 en el comité fundador de la Liga Mundial para Reforma Sexual. Durante la República deja Alcoy, camino de Valencia, al parecer enemistado con la CNT a cuenta de un préstamo para Generación Consciente que no devolvió. La FAI, le acuso al principio de la guerra desde su vocero Nosotros, de enriquecerse con los textos anarquistas. Siguió con sus actividades editoriales en este periodo y después de la guerra, estuvo encarcelado en la Modelo de Valencia, pero pronto volvió al mundo editorial, publicando desde folletos técnicos de automovilismo o electricidad, hasta textos de medicina natural. En los años 50 y 60, volvió a utilizar la cabecera de Estudios y publicó la Enciclopedia de la Salud, desde Valencia. Debió fallecer a finales de la década, aunque no consta enterrado ni en Valencia ni en Alcoy. Personaje polémico que no dejaba indiferente, al que califican de aprovechado unos y escapista otros.
El 6 de juliol de 1997 mor a Cuernavaca (Mèxic) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. Havia nascut el 10 d’abril de 1902 a Barcelona. A partir d’agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la CNT i en les JJLL. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L’agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l’executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat. En 1924, després de fugir de Barcelona, s’instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d’Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l’acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931–. Durant el període republicà la seva importància militant encara s’accentuarà: membre del Comitè Nacional entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d’Oposició, membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d’Espectacles Públics i va tenir un paper important en l’organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya fins a la seva dissolució d’aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París i després de restar tancat a la presó d’Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos, on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d’Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol, oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d’Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s’emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l’anarquisme espanyol de l’exili com a l’anarquisme mexicà. Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l’anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.
——————————————————————————————-
5 de JULIOL
El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada l’anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d’ordres a la guarnició de Barcelona. D’escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s’introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L’1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L’endemà del 24 de setembre de 1893, data de l’atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d’un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l’endemà de l’atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d’agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional . En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l’atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l’11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d’abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l’himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona, tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.
El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos l’Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l’ofensiva final–, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l’ordre dels camps de concentració, l’endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d’Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l’Estat rebel per a suggerir un pla d’obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d’aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors, van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l’Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l’esperança de reduir les seves condemnes i d’obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d’un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s’establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales –encara que no es tancà fins al 1970– l’últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, basada en els testimonis dels sobrevivents.
El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid. Fill de pare desconegut i d’una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d’Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d’haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d’intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s’instal·là a París, on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d’altres grups d’anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l’assalt del domicili d’Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l’Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d’abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l’exili. Després del robatori d’un arsenal d’armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l’estació d’Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d’on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l’atribueix la preparació de l’assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d’agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d’espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l’agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d’Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d’Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid i fou enterrat l’endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l’Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.
———————————————————————–
4 de JULIOL
El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia l’escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria, es va apassionar per l’Islam i el sufisme i va aprendre l’àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d’Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d’El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l’ajuda econòmica d’Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l’editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d’amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d’orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d’ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l’editorial llibertària més important d’Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries. En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l’antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l’arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s’instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d’idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants. El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l’Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s’identificava força amb la literatura individualista de l’època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l’anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l’Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l’esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l’imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l’Islam, encara que la seva obra és plena d’anticlericalisme, d’antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s’oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l’Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d’Aurelio. L’arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».
El 4 de julio de 1915 la sociedad de zapateros de Villena, después de una agitada junta extraordinaria, notificó a los patronos de la localidad, su intención firme de secundar las protestas iniciadas semanas atrás por sus compañeros de Elda, englobados en el sindicato La Racional, sumándose a la conocida como Huelga del Clavo provocada por el aumento del precio al que los obreros compraban esta materia prima, con frecuencia a los propios patrones, indispensable para la construcción de calzado. Ese mismo día en Elda, La Racional, que se desarrollaba sin trabas tras haber conseguido la unificación salarial en el sector, renueva totalmente su junta directiva en la sede societaria del Centro Obrero, recién inaugurado al final de la calle Canalejas, nombrándose como presidente a Abundio Esteve, y a Joaquín Esteban como secretario, quedando solo José Gil de la anterior junta.
El 4 de julio de 1927 fallece en Elda José Gil Ortín, presidente honorario y fundador a principios del siglo XX de la cooperativa de casas Baratas La Fraternidad, que dio nombre a este barrio de la Elda proletaria, e incluso en tiempos de la República se le puso su nombre a una de las calles principales del barriio, que luego desaparecería al final de la guerra civil. José, aunque original de Logroño, de donde debió llegar en los años del cambio de siglo, colaboró en el desarrollo de la primera CNT en la comarca, actuando con frecuencia desde Monóvar (1907-1910), año en que funda con otros en Elda el grupo anarquista Los Invencibles, semilla que poco después daría lugar a la sociedad de zapateros y aparadoras La Racional, de la que también fue uno de sus iniciadores y miembro de su junta directiva durante largos años. Lógicamente, también consta como el presidente del Sindicato Único del Ramo de la Piel de Elda en agosto de 1919. .
El 4 de juliol de 1942 se suïcida a París la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Havia nascut el 7 de juny de 1902 a Puteaux. Fou filla d’Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d’una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s’instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la CGT de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès, en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d’Indre-et-Loire. L’octubre de 1921 s’instal·là a París i a començaments de 1922 s’adhereix a l’anarcocomunista Unió Anarquista. Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L’agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l’Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l’organització d’extremadreta Lliga d’Acció Francesa amb la intenció d’assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d’aquesta lliga. Després d’insultar-lo verbalment, el matà d’un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire –arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l’Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l’amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l’alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d’armes prohibides, d’amenaces i d’ultratges als agents i d’incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l’hospital de Saint André, on abandonà la vaga l’endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l’artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s’ajuntà amb l’impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l’Hospital Boucicaut de París. En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
——————————————————————————
3 de JULIOL
El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l’Hospital de l’Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d’arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L’acte fou organitzat per la Federació del Jura de l’Associació Internacional dels Treballadors i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d’amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista; Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvione reté homenatge a l’adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s’ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l’últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l’oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d’arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.
El 3 de juliol de 1890 neix a Igualada l’anarcosindicalista Josep Gené Figueres –son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Fill d’un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal. Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d’asma fou qualificat d’apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l’Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Modernod’Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d’agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s’instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la CNT durant l’època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l’assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l’any següent s’encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l’ànima de l’ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l’octubre de 1922 a Igualada i treballà d’ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l’Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l’«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s’encarregà d’abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d’Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s’exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l’exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic en 1972. En 1979 participà en el projecte d’història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l’«Archivo de la Palabra» de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d’agost de 1980 a Ciutat de Mèxic, considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.
El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid l’anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la CNT. Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d’alferes; després fou capità de milícies al front d’Extremadura, on exercí d’intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d’Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d’Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d’altres al port d’Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d’Albatera i després a la presó d’Alcalá de Henares, on s’encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d’agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d’aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l’obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies , s’establí a Montceau-les-Mines, on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s’instal·là a l’Illa de França i treballà en la construcció, formant part d’una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París.
El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid l’anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Impressor de professió, estava afiliat a la CNT. Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s’exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d’acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d’eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d’un amagatall i de diners. El 21 d’octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d’octubre, després d’una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L’endemà, 25 d’octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol. El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona. Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.
———————————————————————————-
2 de JULIOL
El 2 de juliol de 1926, a París, la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d’Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d’haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L’Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l’advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d’octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d’eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.
El 2 de julio de 1939 fue fusilado en el campo de la Bota de Barcelona el confederal alicantino Antonio Selva Ferriz, nacido en Villena, en 1908, mosaista residente en Barcelona, afecto a CNT-FAI y sargento durante la guerra.
El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona es realitza el primer gran míting de la CNT d’ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l’Estat espanyol durant l’anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d’altres destacats militants vinguts de l’exili francès i de la CNT de l’Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l’antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.
El 2 de juliol de 1936 neix a Baza l’anarcosindicalista José Germinal Sánchez. Fou el tercer fill d’una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de la CNT. Al final de la guerra civil son pare va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà al Marroc, on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l’ofici de rellotger. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d’aquest país va ser repatriat a França i s’instal·là d’antuvi a Tolosa de Llenguadoc i després a l’arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l’Exili de Lió i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d’exiliats espanyols, crear la CNT de França alhora que militava en la CGT. Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d’enllaç amb els vells militants de la CNT d’Espanya en l’Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l’equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el juliol de 2000.
—————————————————————————————–
1 de JULIOL
El 1 de julio de 1898 vio la luz una de las revistas libertarias de mayor relevancia histórica y valor propagandístico y. La Revista Blanca, que se publicó sin interrupción hasta el 15 junio 1905, fue, de todas las empresas editoriales anarquista de Federico Urales y su familia, la primera que se inició y la que más éxito tuvo. Encartado Juan Montseny-Federico Urales en el proceso de Montjuic permanecería bastantes meses en la cárcel. Desde la prisión, algunos de los detenidos hicieron llegar noticias al exterior de las torturas y las irregularidades procesales. Las voces de protesta que empezaron a dejarse oír desde algunos medios de información, El Progreso, movieron al gobierno a deportar al extranjero a una parte de los acusados. Desterrado en Londres no tardaría Urales en regresar clandestinamente a España con el decidido propósito de iniciar una campaña por la revisión del proceso. En noviembre de 1897 llegaba a Madrid, y pocos meses después decidió continuar la campaña por su cuenta editando su propia revista. El nombre se le puso en agradecimiento a La Revue Blanche que se publicaba en París, por la ayuda que había prestado a los deportados en el proceso de Montjuic. No podía titularse anarquista porque estaban todavía en vigor las leyes votadas en 1896 de represión del anarquismo. El éxito alcanzado por la revista decidió a sus creadores la edición de un suplemento semanal que recogiera las noticias obreras y llevase el peso principal de las crónicas societarias y la información laboral. No fue una revista teórica, con planteamientos ambiciosos. Una plataforma desde la que desarrollar las bases de una teoría anarquista, enfocándola desde diferentes ángulos. Fue fundamentalmente una publicación de crítica anarquista. Con pretensiones modestas de divulgación de las corrientes de pensamiento más avanzadas en aquellos momentos en sociología, arte y ciencia y también en literatura. Pero sucederá que aún sin pretenderlo de una forma expresa, se desarrollaría una particular forma del pensamiento anarquista y consecuentemente los rudimentos de una teoría en proceso de gestación. Con el fin de que tuviera un cierto prestigio, al mismo tiempo que servían un poco como tapadera, Urales se agenció la colaboración de intelectuales reconocidos, como Unamuno, Dorado, etc.
El 1 de julio de 1899 tiene lugar en Alicante el acto de inauguración del Colegio laico para niñas La Caridad, cuyo primer emplazamiento es en el emblemático local de la calle Bazán nº30, pero que a partir de 1902 es trasladado a los bajos del nº 29 del paseo Méndez Nuñez. [Re]Fundada la Sociedad de Estudios Psicológicos La Caridad por Juan Cabot en 1899 y con el apoyo de Jose Mª Santelices, Miguel Vinader, Joaquín Amat o Luis Pujalte, y la colaboración de numerosas mujeres, la escuela pertenecía a la Sociedad de Estudios Psicológicos La Caridad, autocalificada como laica e incluso que compartía algunos espacios de reivindicación y sociabilidad con los obreros organizados, aunque sería adecuado matizar que de manera creciente en relación a los cementerios civiles u otros aspectos puntuales de eso que se llamaba propaganda laica, pero menor en su consideración como disciplina científica y de progreso. Este centro educativo ligado al librepensamiento blanco de los grupos espiritistas alicantinos, se caracterizó siempre por optar por una educación diferenciada y proponer unas pautas de sociabilidad jerarquizada y dónde la mujer siempre quedaba en un plano subordinado. Respecto a su supuesta aconfesionalidad, cabría decir que más que restringir las enseñanzas religiosas, lo que hacían es favorecer la amalgama confesional e intelectual que estructuran este tipo de creencias, muy propia de los primeros años del siglo XX. El colegio para señoritas de La Caridad, podemos considerarlo si acaso, como uno de los primeros colegios modernos para hijas de los burgueses sensibilizados con el progreso.
El 1 de julio de 1914 se clausura con un mitin en el Salón Novedades de Alicante el I Congreso Nacional de Obreros Metalúrgicos, con la presencia de más de 30 delegados llegados de la mayor parte de la península y representantes de las sociedades de Alicante y Alcoy. Este congreso en mencionado de forma habitual como uno de los puntos inflexión en el proceso de reconstitución confederal tras la ilegalización del sindicato en septiembre de 1911, y por ello se constituye en aquel congreso la Confederación de Obreros metalúrgicos, se emiten protestas antimilitaristas y se hace un llamamiento e apoyo a los presos por cuestiones sociales. La sociedad del ramo del metal se llamaba en Alicante La Montadora, creada en 1903, y que por entonces estaba presidida por el sindicalista alicantino Arturo Vidal desde el otoño de 1912, quien tras ser elegido fue despedido, aunque s mantuvo en el `puesto hasta finales de 1915.
L’1 de juliol de 1937, a Barcelona, en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d’aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la CNT, és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la FAI; Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L’homenatge discorregué amb total normalitat.