En el marc del festival BarnaSants de 2015, a l’Hospitalet i a Sanremo, es van celebrar dos concerts bessons per repassar la història de l’anarquisme en cançons. Les actuacions, dirigides pel cantautor Joan Isaac amb guió de Sergio Sacchi, va ser transformades en un documental per Carlos Benpar: Cançons d’amor i anarquia. Amb la mateixa premissa, aquest article no pretén ser més que un humil homenatge als creadors, molts anònims, que s’inspiraren en les lluites obreres per reivindicar-les.
I am an anti-Christ , I am an anarchist. Sex Pistols
Amb la caiguda de l’imperi de Napoleó III a mans de la Prússia de Bismark, esclata a París una insurrecció popular inèdita. No hi havia al capdavant cap grup benestant. Ni l’església, ni l’exèrcit ni la burgesia patrocinaren l’alçament. Treballadors manuals; l’incipient proletariat urbà; artesans i comerciants arruïnats; dones, moltes dones; els miserables de Victor Hugo, i els hereus dels sans-culottes d’Hébert i els Iguals de Babeuf.
Entre tots van construir un contrapoder que anomenaren La Commune. Implantaren una democràcia directa, sense intermediaris; per garantir el dret l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a la justícia i al treball digne per a tothom. Defensaren el bé comú, la igualtat entre homes i dones i els drets dels immigrants. Però, els representants del vell món –deia Marx– no pogueren “suportar l’espectacle de la Bandera Roja, símbol de la República del Treball, onejant sobre l’Hôtel de Ville [l’Ajuntament]”.
El 28 de maig de 1871, l’exèrcit francès, humiliat als camps de batalla, entrava en París a la força per derrotar un exèrcit d’obrers, xiquets, dones i vells. Durant quinze dies van afusellar sense miraments; alguns testimonis parlen de 100.000 assassinats, més de 50.000 en qualsevol cas. Van ser extremadament cruels perquè no es tractava només d’aniquilar els comuners, volien destruir el seu somni. Que ningú mai més gosés intentar-ho. Jean Baptiste Clément, cantant i compositor, va escriure una sentida cançó d’homenatge als caiguts en La semaine sanglante:
Deixant de banda els policies, els confidents i els assassins, només es veuen vells plorosos, orfes i vídues pels camins.
París transpira sols misèria, tothom tremola enmig del fang, i van caient consells de guerra, i els carrers baixen plens de sang.
Les xarxes àcrates
Va haver un temps, no us ho podeu imaginar, on les xarxes socials no eren telemàtiques. No calia tenir Twitter per insultar ningú, trobaves els amics al carrer i no sols al l’Instagram, podies discutir fora del Facebook i fer el que siga que facen a TikTok sense smartphone. Et relacionaves, això sí, amb qui tenies prop. Això significa que els llaços socials venien marcats per la teua condició econòmica. Els rics amb els rics i els pobres amb els pobres. Oprimits i opressors, que diria aquell. Ara també, però ens volen fer creure que no.
En aquell món, parlem de l’època de la industrialització, va arrelar amb força un corrent de pensament que anomenem anarquisme. Els contemporanis li deien “La Idea” i era ben senzilla, es tractava d’abastar una lliure federació universal d’associacions obreres, agrícoles i industrials: “Sense papes, ni reis, ni burgesos, ni capellans, ni militars, ni advocats, ni jutges, ni escriptors ni polítics”.
La majoria no sabia ni llegir ni escriure, perquè començaven a treballar als sis anys, i la música va jugar un paper fonamental en la transmissió del nou ideari. No era trap, però a l’època va tenir molt d’èxit.
Pocs anys després de La Comuna, el 1886, el moviment sindical nord-americà va convocar una vaga general per reclamar les vuit hores: Vuit per a treballar, vuit per a dormir i vuit per a viure. L’1 de maig, 200.000 treballadors començaren la vaga i 200.000 més havien aconseguit l’objectiu només amb anunciar-la. A Chicago, però, l’amo de McCormick va contractar esquirols i va acomiadar els seues empleats. Els dies 2 i 3 la policia va dissoldre a trets les concentracions a la porta de la fàbrica. I el dia 4, just quan tornaven a carregar els guàrdies a Haymarket Square, va esclatar una bomba. En l’enfrontament van haver onze morts, set d’ells policies.
No va haver cap investigació, ni res que li s’assemblara. Centenars d’obrers van passar per la presó, però ni amb les tortures van obtenir cap nom. Així que, van acusar els líders llibertaris, tres a cadena perpètua i cinc a la forca (els màrtirs de Chicago). Lingg es va suïcidar abans de l’execució. Engels, Fischer, Parsons i Spies van ser legalment assassinats. Camí del cadafal, aquest últim deia “la veu que sufocareu serà més poderosa en el futur que totes les paraules que jo pogués dir ara”. Anys després, els qui restaven entre reixes van ser indultats i les autoritats van reconèixer l’error judicial. Massa tard. El seu record es va transformar en un poderós crit de guerra, en la lluita de classes:
Eight hours we'd have for workin' Eight hours we'd have for play Eight hours we'd have for sleeping in free Americay.
La ferotge persecució va convèncer uns quants, tampoc molts, que la única via possible era la daga i el dinamita. En aquesta desigual baralla van morir, en pocs anys, tres presidents del govern a Espanya (Cánavos del Castillo, Canalejas i Dato), el president de la República francesa (Sadi Carnot), el rei d’Itàlia (Humbert I), el tsar de Rússia (Alexandre II), l’emperadriu d’Àustria (Sissi), el president dels EUA (McKinley)…
La gosadia l’acabarien pagant indiscriminadament pacífics anarcosindicalistes i violents partidaris de la “propaganda pel fet”, tal i com ells entenien l’estratègia dels atemptats. Al Maleït Castell de Monjuïc, la policia espanyola no va dubtar en aplicar dissuasives mesures policial: “Guillotinat dels testicles amb canyes o cordes de guitarra, aplicació de ferros candents a la carn, cremada del gland amb puntes de cigar…”. L’embogida espiral d’acció i reacció prompte va convertir els terroristes en herois, no per les accions, però sí pel seu martiri:
Mort à la bourgeoisie, Vive le son, vive le son, Mort à la bourgeoisie, Vive le son D'l'explosion!
La pàtria clàssica de l’anarquisme
La violència va minvar arreu d’Europa, excepte a Barcelona. La Rosa de Foc, la ciutat on regia el “dent per dent i talió per talió, còctel de violència, barreja del Chicago explosiu i el Nàpols camorrista”. La singular persistència del terrorisme a casa nostra cal atribuir-la a una salvatge repressió, no contra els qui empraven la força, sinó contra el conjunt del moviment obrer. La classe alta vivia atemorida per la suposada existència d’una enorme conspiració clandestina, i el seu braç armat que executava els atemptats. Però qui realment donava ales als terroristes era la brutal acció policial.
De tota manera, les bombes mai no van doblegar la voluntat empresarial, ni van procurar millores en la qualitat de vida de les treballadores i els treballadors. Va ser l’organització pacient d’un compacte teixit de solidaritat la que va arrancar les primeres millores. La vaga iniciada a La Canadenca va forçar el govern a legislar la jornada laboral de vuit hores al 1919. Ho heu llegit bé. Des de fa més d’un segle la llei us reconeix el dret a no treballar més de quaranta hores a la setmana, gràcies a la mobilització impulsada pel sindicat àcrata CNT.
Aquesta victòria del moviment obrer va encendre les alarmes. La patronal, que a Catalunya s’anomena eufemísticament Foment del Treball, va contractar sicaris per assassinar els líder sindicals. Més de dos-cent van caure morts a trets entre 1917 i 1923. La burgesia i els seus pistolers van comptar amb el suport del govern, que va protegir el terrorisme empresarial mentre perseguia els anarquistes. És en aquest context on neixen els grups d’acció. Petites cèl·lules de resistència armada per fer-li front a la repressió:
Historia de tres amigos, de la dulce libertad, si se hicieron anarquistas, no fue por casualidad. Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver, llamados los solidarios que desprecian al poder. Buscados y perseguidos, por el campo y la ciudad, si acabaron en la cárcel, no fue por casualidad. Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver, tres hojas de trébol negro, contra el viento del poder.
Chicho Sánchez Ferlosio
L’anarquisme va persistir a Espanya, sent hegemònic dins el moviment obrer, més que a cap altre país del món. Per explicar-ho són recurrents les interpretacions sobre el quixotisme del nostre caràcter. Però obvien la gran capacitat d’adaptació dels llibertaris a la continua alternança entre la legalitat i la clandestinitat. Punta de llança de la lluita contra la dictadura “primorriverista”, la proclamació de la II República tampoc no els va fer baixar la guàrdia. El cop d’estat feixista de juliol de 1936 va fracassar per l’oposició popular. Resistència organitzada, a la major part del territori, sota la bandera roig-i-negra de la CNT i la FAI:
En pie el pueblo obrero a la batalla hay que derrocar a la reacción.
La Guerra va fer esclatar un procés revolucionari sense precedents, als territoris lleials a la República. El curt estiu de l’anarquia, com s’ha anomenat, és probablement l’experiència transformadora més genuïnament llibertària de la història. Es van posar en marxa un seguit de col·lectivitzacions agrícoles i industrials, on les assemblees de treballadores i treballadors substituïren les estructures capitalistes.
Però el triomf de la reacció semblava inevitable. La iniciativa militar va estar sempre del costat dels revoltats. Ajudats per Hitler i Mussolini van gaudir de material bèl·lic en abundància: avions, tancs, artilleria, metralladores, fusells, municions i soldats. I també del subministrament d’avituallaments i petroli nord-americà. L’opinió pública mundial, per contra, simpatitzava amb la República amenaçada. Però els governs de França i, especialment, de Gran Bretanya van trair la democràcia espanyola, atemorits per l’Alemanya nazi, escudant-se en la farsa del Comitè de No-intervenció.
Centenars de milers de persones perderen la vida al front i a la rereguarda. De fet, va ser el primer conflicte bèl·lic de la història amb més víctimes civils que militars. I el final de la guerra no va comportar la fi de l’horror. 450.000 persones van haver d’exiliar-se, molts d’ells van morir als camps de refugiats francesos i als d’extermini nazis. I dels qui van quedar atrapats a l’interior, vora 300.000 van ser reclosos en infectes camps de concentració. 50.000 van ser executats, i molts més van morir empresonats en condicions inhumanes:
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
Maria del Mar Bonet
Després de la II Guerra Mundial, l’anarquisme semblava totalment desaparegut. Un vell somni irrealitzable. Una utopia, deien, com si això fos dolent. El repartiment territorial d’un món bipolar barrava el pas a la revolució, a un costat i a l’altra del teló d’acer. Especialment a l’Europa occidental, perquè la construcció de l’estat del benestar anestesiava les consciències. I mira per on, el nostre viatge musical farà un últim tomb per tancar el cercle, pràcticament un segle després de la Comuna i a la mateixa ciutat. A París, i entre els estudiants, l’espurna de la revolta tornava per atemorir la decrepitud d’un líders que no entenien absolutament res. Començava el Maig francès:
Quan és la festa nacional Em quedo al llit, que m’és igual. Que la música que marca el pas Sempre m’ha tocat el nas
Georges Brassens
Diego L. Fernández Vilaplana
Col·lectiu #Revolta1873
Article publicat originàriament al llibret de la Falla Portal de Valldigna 2023
alacantobrera.com 