Sempre hem sentit parlar de les patrulles de Control a la Barcelona i entenem perfectament el perquè es van arribar a constituir, que no era res més que per posar ordre revolucionari en aquell moment tan intens i difícil de gestionar, després del 19 de juliol de 1936.
Actuaren mentre l’enemic es camuflava per tot arreu, em refereixo principalment als Quinta Columnistes que abarrotaven la ciutat de Barcelona, a on a banda de molts revolucionaris també hi havia gent amb molta mala bava, que feien molt de mal a la rereguarda.
Altra cosa son les persones de comarques, on la idea de l’anarquisme, de la revolució o de les col·lectivitzacions sonava encara extranya. Per aquells pobles per a on passaren les columnes de milicians que anaven al front d’Aragó, aquesta revolució probablement en alguns indrets no va ser ben explicada, i els mals enredo acaben sempre sortint, en algun lloc o altre, i això va passar, poc més o menys el 1936.
Bé, aquell 19 de juliol de 1936, va donar molt de si. Per començar una vida molt intensa a les persones que no tenien nom, a les persones normals del carrer, que per primer cop, a la seva vida, podien sentir alguna cosa, ser amos del seu destí.
Un dells, com tant d’altres, fou aquest nano de la Torrassa, Hospitalet un barri de barraques i carrers sense asfaltar, plens de fang. Us vull parlar de Josep Domènech Avellanet, aprenen de paleta que als vint anys ja sabia llegir i escriure, en un temps que hi havia quotes elevadíssimes d’analfabetisme, sobretot a les barriades de les ciutats i els pobles. Però en Domènech en sabia, cosa que pocs de la seva colla devien controlar l’escriptura com ell, ja que els poemes que ens han arribat així o demostren; però qui era Josep Domènec Avellanet un noi de la Torrassa nascut el tretze de setembre de 1918 a Barcelona.
El seu pare era Manuel Domènec i la mare Engracia Avellanet, una família que procedia de la Cerdanya, concretament de Maranges, un poble de muntanya en un paisatge de somni pirinenc encara avui dia.
Ens falta molta documentació per esbrinar la seva vida, a on va estudiar, i realment amb qui es movia pel barri; o si va arribar a publicar alguna cosa tot i la seva joventut.
Per als companys que es movien aleshores per Hospitalet, la Torrasa i Santa Eulàlia, podem esbrinar que al barri de la Torrassa tenia bons companys com Ramón Calopa i el seu germà Francesc Calopa, o el mateix Jose Xena que va fer de professor del CENU. Potser també l’inquiet Severino Campos, o Gines Alonso que també rondava per l’Ateneu Faros , o el mateix Josep Peirats. De segur que era companys d’ Armando del Moral, també un xaval de les Joventuts llibertarties de l’Hospitalet i de la Torrassa, que va tenir la sort el 1938 d’anar-hi als Estats Units com a delegat propagandístic de la causa republicana i ja no va tornar.
Els falangistes el relacionen amb un mestre i un dels seus delators. A. Gil fou un dels declarants que incriminaren i propiciaren a la seva detenció, un mestre d’escola que difícilment el podrem trobar a les llistes del CENU.
Però anem a pams, segurament un dels llocs a on aprendrà a llegir i escriure, si més no, en el lloc on es formaria socialment va ser probablement a la «Peña artística de artes escénicas», com també el «Centre d’Estudis Socials de la Torrassa», o el «Ateneu Cultural Racionalista de la Torrassa».
Tots aquestos espais de llibertat, probablement compartiren el mateix espai en diferents moments o èpoques. Allí es feia teatre, literatura, però també un espai de socialització i polititzatció a on les persones afins de les Joventuts llibertàries trobaren aixopluc i el suport de la FAI. Aquest espai estava justament a la carretera de Collblanc, molt a prop de casa de Domènec Avellanet que vivia en aquell moment amb els seus pares a la carretera de Collblanc 71 (corral) (Pràcticament a la Riera Blanca que era un basal de fang).
El 19 de juliol de 1936, segurament ell hi era al carrer amb els seus companys de lluita, encara que una vegada detingut el 1939, parlarà o donarà a veure què estava en altre lloc en aquellos moments. (ell va testificar que estava a la platja de Castelldefels durant tres dies).
No hauriem d’oblidar que aquell 19 i 20 de juliol els llibertaris van ocupar els carrers de Barcelona i actuaren decididament per vèncer el feixisme i els militars que s’havien rebotat contra el poble; i que les Joventuts llibertàries tant de les Corts com de la Torrassa, Hospitalet foren els primers que anaven a assaltar el Quartell del Bruch o més conegut de «Pedralbes», i més tard anomenat Bakunin.
En qualsevol cas s’ha de recordar que a l’assalt d’aquest Quartell de Bruch no va haguès cap acarnissament. Recordem aixis les paraules de Conxa Pérez, aquella miliciana de l’Ateneu Faros i de les Joventuts llibertàries de les Corts, que si va participar en aquell assalt del Quartell de Pedralbes i com temps després ens comentava que van anar-hi sense armes, senzillament per què amb l’eufòria del moment se les van oblidar, i van haver de tornar enrere per buscar-les i ja quan de nou arriben davant del Quartell, ja no feien falta.
És simplement una anècdota, que diu molt d’aquells joves, de 18 o 20 anys que s’enfrontaren al monstre del feixisme i per un temps el guanyaren; així i tot, en Josep Domènec i Avellanet i el seu grup de llibertaris de la Torrassa, Sta. Eulàlia, tal com després assenyalaren els feixistes, en plan despectiu, estan identificats com a grup anarquista «X» a on estava «el Pipa», «el Zalamera», «un Tal Antonio», «Joaquim Gallardo Haro , «Amadeo Colón» i una noia que es feia dir «Carmela». Aquest i més seran assenyalades com membres de les patrulles de Control de la Torrassa, també hem trobat altres noms que sembla estaven a les patrulles com eren «El Alejo», «Blas Zambudio», «El dinamita», «El Alegria» i un anomenat «Juan». Hi hagueren molts de Joans per tot arreu, aquest tal Juan, espero i crec que no fos el nostre conegut Juan Giménez Arenas, que també era de la Torrassa/Sta. Eulàlia, concretament del carrer Progrés, al qual vàrem arribar a conèixer i explica en les seves memòries que ells van arribar fins al Xalet de la Gran Via de Barcelona per ocupar, i estava tan cansat que es va quedar adormit i es va despertar al cap de dos dies i ja tot estava acabat, no va tirar ni un sol tret.
Amadeo Colom era un dels joves que tenien com a mitineros i anava de poble en poble per la comarca fent els seus míting de propaganda llibertària, com una noia que es deia Armelina Alsina, que amb freqüència participava apassionadament en tots els moments propagandístics de l’idea.
En aquell moment les Joventuts Llibertàries d’Hospitalet de Llobregat publicat un manifest a la revista «Ideas» dirigit a tots els joves de la ciutat que en algunes estrofes reflecteix molt el moment revolucionari i diu: ¡Jóvenes ¡ Cualesquiera que sea el sexo, la Revolución nos llama. La causa de la libertad exige nuestra contribución entusiasta y decidida. No seamos perezosos en conquistar aquello que ya tenemos en nuestra mano y a flor de labios. Pensemos que la nueva organización social que nace, sobre las ruinas humeantes del pasado, será tan perfecta como nosotros queramos, tan libre como libres sean nuestros sentimientos y deseos. Dediquemos a ello todas nuestras actividades. Abandonemos el baile y el café, que son antros de prostitución y de perversión intelectual; abandonemos la política y las miserias de partido que no tienen otro fin que desviar nuestra atención de los problemas trascendentales de esta lucha, que es de vida o muerte, para la libertad y la emancipación de los trabajadores.
¡Jóvenes ¡ Todos los que vuestro corazón late de dolor y de indignación ante el crimen colectivo que el fascismo comete; todos los que sentís ansias de lucha y de avance revolucionario en esta hora única en la historia del proletariado; todos los amantes de una nueva cultura social y profundamente humana: Las Juventudes Libertarias os llaman y os tienden sus manos fraternales. A nuestro lado encontraréis calor, entusiasmo y nobleza, deseos ardientes de estudiar, de capacitarnos, de ser útiles a la Revolución y al nuevo mundo que nace.
Sabem que Josep Domènech i Avellanet al cap de pocs dies, a començament d’agost de 1936, marxa amb la columna Durruti; segons diu va estar al front d’Aragó a Bujaraloz, Siétamo, Caspe, Alcañiz a on com a secretari de Joventuts Llibertàries, d’altres coses, celebrà més d’un casament. Després torna a la Torrassa. De fet va tenir dos permisos; a l’octubre 36, i poc després de Nadal el gener de 1937 que va marxar segons ell compta a Maranges a vera la seva àvia. Allá va passar uns quinze dies, abans de tornar a Barcelona i incorporar-se-hi de bell nou a les Joventuts llibertàries del seu barri, on fou primer vocal i després Bibliotecari. També cal dir que entre permís i permís el trobem treballant a una col·lectivitat de l’alimentació de la Torrassa, a on va arribar a tenir algun càrrec.
El setembre d’eixe mateix any, quan faltaven no mes uns dies per tenir dinou anys, va marxar de nou al front d’Aragó, al Baix Aragó a la 24 divisió. Ja eren temps de militarització, i allí el farien presoner a finals del 38, pocs dies abans de l’arribada de l’any nou, aquesta detenció al front impedia poder marxar a l’exili i enviat al camp de concentració de Medina de Río Seco, Valladolid. En aquell moment ja tenia el grau de tinent i tot just vint anys.
Aleshores comença el mal somni de Josep Domènec Avellanet. Tot i que no tenim dades de Valladolid, el cert és que fou posat en llibertat al cap de pocs mesos, segurament entre juliol i agost de 1939, i aconsegueix tornar a casa amb els seus pares a la carretera de Collblanc.
El Policia de barri en aquella època a Hospitalet era Joaquín Pérez Alarcón que es dedicava a recollir informació de les persones que eren afectes la causa roja i Josep Domènec Avellanet, era un d’ells. Els feixistes sortiren de caça i l’encolomaren un bon grapat d’històries a Domènec. Poc va costar trobar qui els recolzava, per por, per guanyar seguretat o el que sigui; la qüestió és que de tots és sabut que els feixistes buscaven costi el que costi les persones de les patrulles de control i aquells que havien estat als comitès de poble substituint els ajuntaments, i també aquells que eren acusats de crema esglésies. Bé, a Domènec li aplicaren tots els casos que pogueren, fins i tot feia la impressió que ell sol, es carrega centenars de persones a la rereguarda.
Un cop assenyalat per Joaquín Pérez, i detingut el 30 d’agost de 1939 a les 5 de la tarda, hi haguè un primer interrogatori a Via Laietana del qual ja devia sortir vent escalfat. Recordem que ja en temps de la república li deien el «Molino Sangriento», i en aquell moment Domènec vivia a l’altre extrem de la ciutat, al carrer San Acisclo 42 de Vilapicina, d’on el van treure els inspectors de la BIC.
El primer interrogatori fou dirigit pel temible Pedro Polo Borreguero i per l’agent Ernesto Suárez del Castillo en qualitat de secretari, a mes dels agents Enrique González Madroñal, Valeriano Abril Gómez i José González Madroñal. O sigui cinc policies per interrogar a un xaval de vint-i-un anys en aquell moment. S’havia d’acovardir.
Recordeu que Pedro Polo i Eduardo Quintela foren els policies més sanguinaris, de tot aquest període de la resistència llibertària.
També hem de tenir sempre present, que tots els sumaris d’aquells anys, són sumaris venjatius, que no reflecteixen la realitat, sinó que no mes busquen un culpable i acarnissarse amb ell. La por fa la resta; des de les mateixes persones que testifiquen amb el sumari perquè a tots els podia anar-hi la vida , quan no participaven directament en l’emboscat joc del feixisme.
A Domènech Avellanet, li comencaren a col·locar causes, i no es van quedar curts. Primer, l’acusaren de formar part de les Patrulles de Control de la Torrassa, o de cremar l’ Esglesia de «Los desamparados de Collblanch». Després de la mort d’un Burgues a una torre de Pedralbes, la qual mai s’aclareix ben, bé, a on era. Tampoc queda clar la seva identitat; igual, hi havia prou amb el rumor, o com anaven aquells processos, A mes a mes l’implicaren en la repressió a Torelló i per acabar-ho d’adobar, dels fets de la Fatarella. Un altra de les acusacions que li fan, va ser la d’integrant del nomenat «el cotxe dit de la mort», aquell auto que per general buscaven als quinta columnistes, que de nit marcaven els llocs a on havia de bombardejar l’aviació feixista italiana que arribava fins a Barcelona. Per si faltava algo, també l’acusaren de que «era muy amigo de García Oliver», això últim ja era «el no va más» per enviar-te-hi al Camp de la Bota.
Referent als fets de Torelló sembla que el 4 de setembre de 1936 l’acusen d’estar per Torelló amb altres de les Joventuts llibertàries i tenim unes xifres de morts a Torelló una mica esgarrifoses. Digueren que en un primer viatge van matar 19 persones, després van tornar i mataren 13 i un tercer viatge a on maten un sacerdot.
Resulta comprovat que Josep Domènec Avellanet, en aquells dies estava al front d’Aragó, i concretament participant en la Batalla de Siétamo. De totes maneres uns quants testimonis de Torelló asseguraren que Domènec estava a Torelló amb la resta de companys, i els interrogatoris que implicaven a Domènec en aquests fets estaven fets pels policies de la BIC, Luis Navarro, Francisco Javier Dávila. La qüestió és que la majoria dels declarants assenyalant a Domènech que estava ven lluny del lloc dels fets, però, ja és un marró que li cau a sobre.
Acte seguit, serà implicat en els fets de la Fatarella, que foren el 26 i 27 de gener de 1937, un moment en què sembla que estava de permís a Maranges, bastant lluny de la Fatarella, i per això almenys dues persones així o fan costar. Tampoc és que sigui Maranges un poble molt gran.
La Fatarella és un d’aquests episodis foscos de la Catalunya revolucionària en què el professor Josep Termes en un esplèndid treball ens parla de «Misèria contra pobresa», títol que explica ja bona part del que allí passava. Tot i que ningú va poder certificar de ben cert que Domènec estava entre els que foren a la Fatarella i s’enfrontaren amb aquells que els plantaren cara per al rebuscat motiu que no volien participar en les col·lectivitzacions, deien com aquests primers cridaven «Ahora es el momento de matar y deshonrar al pueblo de la Fatarella». Total sembla que, van morir 158 persones en aquell poble, el que no em queda clar és si en la lluita, aquests morts són d’un sol bàndol, o el còmput total d’aquell malentès entre «Misèria i pobresa».
De totes maneres seguint més o menys les mogudes de les Joventuts llibertàries de la Torrassa o Santa Eulàlia, no queda gens clar que com a grup participessin en els fets de la Fatarella, ni tant tan sols individualment.
És més, rellegint el llibre de Josep Termes, un s’adona que no va ser fàcil el tema de les col·lectivitzacions sobretot al camp, els pobles que estaven més allunyats d’epicentres econòmics importants, tenien un cert nivell d’incomprensió o almenys manca d’informació, i això s’observa sobretot, a alguns pobles del baix Aragó i de Tarragona, que van tenir algunes resistències de pagesos a formar part de les col·lectivitzacions, això implica diferents criteris d’entendre i tractar la terra, que van acabar amb enfrontament, que alguns historiadors situen en els precedents de la lluita dels fets de maig entre comunistes del PSUC , Estat Català i la CNT i el POUM, per altra banda.
Així doncs, Josep Domenèch i Avellanet, es va menjar bona part dels desajustos de la revolució als pobles de Catalunya, i l’onze de juny de 1942, el tribunal suprem militar decideix no demanar-hi l’indult per ell, i el 26 de juny de 1942 a l’albada serà portat fins al camp de la bota per ser afussellat, aquell mateix dia també serà afusellat Felipe García García nascut a Cofrent València, Miguel Gómez Carmona de Huercal Overa (Almería) els dos també llibertaris.
Referent al procés , trobem dos llibertaris referenciats dins del seu procés de Josep Domènec Avellanet dels quals si hem pogut recollir alguna cosa com per exemple Domingo Diáz Chillón , Aliàs «Alejo» que la BIC relaciona amb les patrulles de control de la Torrassa i que sabem per exemple que fou detingut i afusellat el 5 de juliol de 1939, o sigui, va ser un dels primers en morir, i l’altre Blas Zambudio Torres que segurament va poder escapar i exiliar-se, el qual també era acusat de ser de les patrulles de control de la Torrassa, Abel Paz a Zambudio el situa al 36, en el comitè de defensa del Clot, i anys abans sabem que el 1934 guàrdia d’assalt buscava a Blas Zambudio per alguns fets ocorreguts durant el 6 d’octubre a Sta. Eulàlia, era un home del sindicat de la construcció que havia participat en la Vaga de lloguers del 31 durant la seva estada a la barriada de Casa Antunes.
Per acabar aquesta història un bon dia, una dona menuda i primeta amb una veu molt fluixeta, potser per la timidesa i molt dolça, després de guardar durant més de cinquanta anys unes cartes i uns poemes Natàlia Sans s’apropa a la CNT AIT de Joaquim Costa de Barcelona, per fer partícips d’alguna manera a les persones que podien ser sensibles, a aquella història, i donar a conèixer, una altra vida, segada, d’una manera cruel, i en pla metafòric seria com donar vida i busca nous companys de lluita i de somnis per en Josep Domènech Avellanet i l’herència que rebuda per Natalia Sans que després de cinquanta i tants anys van tenir forma de vida, en un llibre senzill, que d’alguna manera feia reviure, el destí de Josep Domènech Avellanet, que a la Model de Barcelona esperava el seu destí a la Cel·la 448 de la quinta Galeria, que va trobar el fi el 26 de juny de 1942.
A Natalia, en junio de 1942.
Me da miedo la noche que llega callada
Que llega sin ti.
Me da miedo que llega enlutada,
Oírla de muerte velada
Muy hondo en mi.
Me da miedo la noche tapada
Sin tenerte aquí:
Me da miedo vivirla, mi amada,
Sentirla helada
Muy dentro de mí.
Me da miedo la noche cansada
Que venga sin ti
Oírla de muerte velada…
Prisión celular 1942
Junio de 1942
Llora que te llora
Llora en silencia tu pena.
Se fue el galán con el alba
Tras las últimas estrellas.
Una callada tormenta
Durmióse allá en las colinas
En un llorar de impotencia.
Amaneció…..
Llegarón…
Entre dolores de luz
El mar parió un sol de fiesta
Y en una cuna de espumas
Lo mecieron las arenas.
La vida gritaba vida
E ilusiones de sirenas
Que le cantaban soñares
De sus verdes cabelleras.
Pero él se fue por caminos
De una verdad descubierta
Donde el polvo de mil mundos
Iba borrando sus huellas
Con un aullar de cerrojos
La muerte rió contenta
Y se fue con el sonido
En tul de pólvoras negras.
Colgó él su sonrisa al aire
Y florecieron sus venas
Cantares de claveles rojos
A la nueva primavera.
Llora en silencio tu pena…
La vida secará tus lágrimas
Con un pañuelo de estrellas
Llora que te llora…
Llora en silencio tu pena
Prisión celular 1942 Barcelona
Bé, aquest és l’últim poema que va escriure un condemnat a mort a la presó Model de Barcelona, i després el camp de la Bota, i a Montjuïc la Fosa Comú, tot pel caprici d’un règim cruel, com fou el franquisme/feixisme. Aquí s’acaba la història i el somni d’un xaval que corria pels carrers del barri de Santa Eulàlia i la Torrassa intentant construir un món millor i per un moment va estar-hi al seu abast.
alacantobrera.com 