La VAGA de LLOGUERS, 1931: Memòria d’una responsabilitat veïnal vers l’habitatge

L’investigador català Alfred Salmerón ens ha cedit aquest extraordinari estudi de la vaga de lloguers a Barcelona el 1931, on analitza com el progrés de l’infrahabitatge i l’encariment del preu de la vida, acabaren per despertar la indignació d’algunes comunitats de veïns i com aquesta protesta es va canalitzar en alguns casos a través de la coordinació anarcosindicalista.

RESUM

La vaga de lloguers de 1931 és el resultat d’un context de canvi de règim, aquest per la comunitat obrera va suposar un període de forta persecució. La recentment arribada República democràtica despertava en el col·lectiu de treballadors un aire d’esperança, com a mínim s’obria la possibilitat que les seves reivindicacions en matèria de reformes socials relacionades amb l’encariment de la vida a la ciutat, poguessin ser escoltades. L’escenari real va ser completament diferent, i les lleis autoritàries de la monarquia i la dictadura es van mantenir vigents, i fins i tot, la nova República va ocupar-se de mantenir els nivells de repressió i opressió als sectors més humils de la ciutat, com els obrers i els proletaris que es trobaven en continu creixement, resultat de l’allau d’immigració. La conjuntura política s’entrellaça amb la situació d’estancament econòmic, la creixent immigració destinada al sector de la construcció passa a engreixar les files dels aturats, el progrés de l’infrahabitatge i l’encariment del preu de la vida, inclús el de la precarietat acaben per despertar la indignació d’algunes comunitats de veïns i en altres casos es canalitza la protesta a través de la coordinació anarcosindicalista, la pressió aconseguida acaba perjudicant els sectors no productius de la ciutat i provocant la seva resposta.

LA LLUITA EXTRA SINDICAL DE L’ESTIU DEL 31.

L’estiu del 31 s’emmarca dins de l’evolució demogràfica i en general de l’habitatge del període d’entreguerres. L’allau immigratòria que arriba a Barcelona es veu atret per l’augment de la riquesa a la ciutat, fruit de l’explosió econòmica que després de la Gran Guerra i de la creixent oferta de treball per a l’Exposició Internacional de 1929. Si tenim en compte la segona quinzena de segle, la població augmenta en un 62,43%, numèricament suposa la gestió de la vida urbana de 386.482 ciutadans nouvinguts. En aquest sentit, el fenomen pren un caire desbordant si analitzem la situació de l’habitatge a la ciutat, especialment durant els anys vint on; l’augment de la població transcorre de manera exponencial. S’arriba doncs a l’escenari d’inflació –1930– on, la realitat de l’habitatge disponible per vendre a la ciutat és limitada, s’inicia una degradació dels habitatges obrers que alhora aniria aparellada amb un encariment d’aquestes. La ciutat es troba amb un volum important de treballadors manuals arribats en massa i en menys temps que en l’anterior onada provocada per l’auge de l’economia industrial durant els anys de la gran guerra europea, avocats ara a l’aixecament dels projectes faraònics durant l’Exposició Internacional de 1929, el conjunt de massa obrera restava a la ciutat per la seva condició de treballador manual sense un parc d’habitatge suficient. La iniciativa oficial seria els quatre grups de Cases Barates que suposen uns 2.300 habitatges, a càrrec del Patronat Municipal de l’Habitació inspirada en l’escola del secessionisme de Viena però amb una important reducció de costos i materials que acaben per confeccionar una barraca de ciment armat.

A les males condicions de l’escàs habitatge s’uneix l’ambient feudal en la regulació de les rendes, l’autoregulació d’aquestes pels mateixos propietaris, els quals ignoren les exigències de control municipal (La Veu de Catalunya, 1930)¹ col·loca la població obrera més vulnerable en una situació insostenible. La diferència entre ingressos i despesa mínima per viure és gairebé imperceptible per a moltes famílies no només de l’obrerisme, el lloguer suposava una part important de les despeses sumant aleatorietat al desequilibri entre salaris i despeses. La premsa obrera comença, a fer-se reso de la importància de la pujada del preu del lloguer (Solidaritat Obrera, 1930)², en contrapartida amb la premsa més oficialista que divulgava discretament amb ira la voluntat d’intromissió dels llogaters en la política d’habitatge de l’ajuntament (La Vanguardia, 1930)³. La premsa en singular Solidaritat Obrera veu en la invisibilitat d’aquesta lluita un impediment per al creixement del sindicalisme obrer a la ciutat. La causa podria; involucra moltes més classes socials que la merament representada pel proletariat urbà més desemparat, l’escenari general d’injustícia també afecta les rentes d’assalariats, dependents, comerciants, funcionaris i alguns petits industrials aquí no agrada la metodologia sindicalista tradicional de fer vagues, és a dir; la lluita contra l’increment abusiu del consum –preu de la vida– és vista per l’article com la possibilitat d’ampliar la participació i la metodologia sindicalista als ciutadans de classe mitjana. La reivindicació passa ara a formar part d’una branca estratègica del sindicalisme, després de la seva prohibició (La Vanguardia, 1931)⁴ engeguen la campanya de denúncia pels preus abusius del lloguer que se’ls havia prohibit. Aquesta coincidirà amb les mobilitzacions dels nous barris perifèrics, caracteritzats per la immigració recent d’obrers no qualificats, engegades abans de la proclamació de la segona República, les accions a les Cases Barates a la Barceloneta guarden un caràcter més purament veïnal, altruista, solidari, on les accions de control i ordre al barri suposen un exercici mutualista d’insubmissió col·lectiva, altament influït pels vincles amb la comunitat i el parentesc no tradicional.

L’articulació més important de la reivindicació la trobaríem el dia 12 d’abril de 1931, durant les eleccions municipals que acabarien amb la proclamació de la II República, l’assemblea del Sindicat de la Construcció (CNT) inclourà mesures d’acció directa promogudes per Arturo Parera com la creació d’una comissió –Comissió de Defensa Econòmica del Ram de la Construcció– (Solidaridad Obrera, 1931)⁵ amb finalitats formatives, de recerca d’informació i divulgació per mostrar amb dades com les reivindicacions eren justes i necessàries. Una de les més reveladores fou respecte a la regulació dels lloguers conforme als ingressos de cada llar⁶. També van formar part d’aquesta comissió Santiago Bilbao, escultor, Jose Alamarcha exiliat a París amb Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernandez, Juan Manuel Molina Mateo, etc. També formen part de la comissió José Casas i Gregorio Daura.

Els mítings cada cop resulten més atractius, aguts en les reivindicacions i exigents en el seu compliment (Las Noticias, 1931)⁷. La CDE s’abandera en les demandes de rebaixar el 40% el preu dels lloguers, per explicar l’abús dels propietaris que utilitzen l’especulació amb la propietat immobiliària com un sector per amortitzar les pèrdues de l’estancament econòmic espanyol dels anys trenta. La pujada sobre la renda del capital que podia oscil·lar entre el 8% i el 16% anuals en poc temps s’esgrimeix per part del sindicat com el principal motiu de l’augment dels preus dels lloguers. La metodologia era bàsica, una bateria de mítings a càrrec de la CDE en el conjunt de cases barates –segones perifèries– (Solidaridad Obrera, 1931)⁸, molt coneguts per Arturo Parera i Santiago Bilbao on ja existia una forta mobilització veïnal, els seus discursos aconsegueixen estendre el moviment de manera molt efectiva, cal dir, que el substrat estava ja més que preparat per plantar la llavor, i és que la nul·la acció de les autoritats republicanes en pro de col·lectius com el dels llogaters; que bàsicament demandaven una millora dels habitatges, així com de les condicions higièniques i d’abastiment d’aigua dels barris obrers (Solidaridad Obrera, 1931)⁹, els situa enfront dels interessos dels propietaris, que en cap moment demanden la millora qualitativa dels districtes mes desafavorits, sinó que únicament i exclusiva exigeixen facilitats per pressionar, amenaçar i violentar als llogaters i llogateres si aquests no compleixen amb el pagament dels lloguers. Entre els obrers de la construcció, davant el context de crisis econòmica creixia la preocupació per la supervivència de les famílies que amb la falta d’ingressos cada vegada veien més complicat afrontar el pagament dels lloguers. El sindicalisme buscava nous compromisos amb les autoritats polítiques davant l’augment dels anarcosindicalistes amb dificultats per afrontar l’abús dels llogaters (Solidaridad Obrera, 1931)¹⁰. Es planteja la consecució de lloguers socials, no especulatius i es confia en el nou règim social republicà per assolir-los.

LA CIUTAT ANARQUISTA

El sindicalisme es troba desbordat per la forma no convencional en què es manifesta la reivindicació al voltant dels lloguers (Las Noticias, 1931)¹¹. A la Barceloneta els mítings comencen a prendre una especial rellevància pel seu volum de 1.500 assistents segons els organitzadors on les dones i els infants són majoria, però també pel seu pes moral de responsabilitat. (Solidaridad Obrera, 1931)¹². El corrent d’indignació sovint és canalitzat pels sindicats de barri, molt estesos per la ciutat, però la crispació i l’empitjorament diari, sense treball, en situacions de misèria i indigència en una completa invisibilitat davant els abusos (Solidaridad Obrera, 1931)¹³, propicien que es multipliquin els conats de vagues i reivindicacions constants per tota la ciutat, un xoc de classes que afecta la solvència de les propietats privades de la burgesia catalana que no dubta en fer valer el principi d’autoritat per solucionar el rebombori. L’enfrontament no es faria esperar.

El 5 de Juliol al míting celebrat al Palau de les belles arts, amb líders anarquistes damunt d’un camió (Solidaridad Obrera, 1931)¹⁴39 on s’estableixen forts vincles amb la realitat anarquista, en especial entre aquests i alguns individus membres del Sindicat de la Construcció. Un sector que ostentava l’índex més elevat d’aturats a Barcelona –de 30.000 membres que tenia el sindicat, el 40% estaven sense treball– a més de ser un col·lectiu on abundava la mà d’obra no qualificada i treballadors mal pagats (Ealham, 2005). La unió de col·lectius afectats per les injustícies reiterades donava una envergadura ara força destacable per poder considerar portar a terme accions amb un pes transcendental en la redefinició de la política d’habitatge a la ciutat (Solidaridad Obrera, 1931)¹⁵40.

Entrem així en una dinàmica de resiliència, en el que podríem descriure com una espècie de pugna entre dues agrupacions –COPUB vs. CDE– amb la intenció de projectar el seu model d’habitatge sobre la ciutat (La Vanguardia, 1931)¹⁶41. La COPUB en representació dels interessos dels propietaris ocupava un paper d’intermediari dins de la conveniència d’aquests amb les autoritats, amb l’objectiu d’unir esforços per possibilitar a qualsevol preu l’activació del cobrament de rendes, una dinàmica que en definitiva buscava atorgar tota la llibertat i impunitat possible a aquests per executar llançaments en zones com l’Hospitalet on la vaga era un èxit massiu (La Veu de Catalunya, 1931)¹⁷42, una realitat que és copsada i denunciada per la CDE (Solidaridad Obrera, 1931)¹⁸43. Aquesta entesa entre propietaris i autoritats no farà res més que augmentar la sensació d’invisibilitat i propiciarà que les accions endavant busquin augmentar la pressió sobre la intransigència dels propietaris. En una ciutat que s’apropava al milió d’habitants, cada cop era més notori el descontentament i les reivindicacions al carrer, inclús l’acció directa altruista com en el cas de tres obrers de La Maquinista, que sortint de treballar i en trobar un home fora al carrer amb els mobles després d’un llançament l’inviten a reocupar el pis i l’ajuden a pujar els seus béns a casa (La Vanguardia, 1931)¹⁹44:

“El juzgado de Hospitalet de Llobregat efectuó en virtud de un juicio de desahucio, el lanzamiento de un piso de la barriada de Coll-Blanch . Un grupo de obreros vio al salir del trabajo los muebles en la calle y se indignaron ante el dueño de la casa, subieron los muebles y le ordenaron al inquilino que volviera a ocupar el piso.”

L’acció directa no era només una reacció, com mostra la nombrosa quantitat de convocatòries a mítings de la Comissió de Defensa Econòmica que s’estableix com una institució coordinadora que informa sobre com avançaven les accions i quines serien les següents convocatòries (Solidaridad Obrera, 1931)²⁰. La reinserció d’inquilins resulta cada cop més una forma de vida, una rutina característica de les segones perifèries i celebrada en especial als barris de cases barates – Horta, Sant Adrià, Aunós i Santa Coloma de Gramenet– on per mitjà de l’acció directa es demostra l’esperit de solidaritat entre les barriades on la vaga és més participada, és molt possible que el caràcter homogeni de les experiències de vida que caracteritza la població d’aquests nuclis acabi per despertar una forta empatia col·lectiva, en aquest sentit trobem un esperit incansable de victòria fins i tot quan les reinsercions no són exitós, la resposta dels veïns serà aportar allotjament momentani per no veure un company dormint al ras (Solidaridad Obrera, 1931)²¹. Aquestes actituds en les segones perifèries de la ciutat, són les que fan de les reivindicacions al voltant del lloguer una lluita rutinària sense dates extremes (Oyón, 2008)²². L’èxit de la insubmissió col·lectiva arriba a unes magnituds considerables (Solidaridad Obrera, 1931)²³ tant el mes de juliol com el moment àlgid de l’agost es veuen molt ben representades en aquest gràfic –Gràfic 8.2– confeccionat a partir de –AJB– llibre de registre de desnonaments 1931-1936 (Oyón, 2008, p. 423). El primer d’agost la desesperació dels propietaris es fa evident (La Veu de Catalunya, 1931)²⁴, la campanya de rebaixa dels lloguers era una taca d’oli que arribava fins als municipis limítrofs, amb l’acompanyament dels moviments veïnals als barris obrers les prerrogatives de reducció del lloguer i l’alliberament del pagament de lloguer per als aturats acaben convencent cada vegada més obrers dels municipis limítrofs. La CDE estima que a l’agost unes 90.000 famílies participaven de la vaga (Solidaridad Obrera, 1931)²⁵, el centre històric massificat, els suburbis populars i les segones perifèries mostren nivells importants de participació en el moviment. Santiago Bilbao empresonat a finals d’Agost s’erigeix en la punta de llança d’una ambiciosa metodologia, d’insubmissió fiscal és cada vegada més participada, com ell mateix explica, negar-se a pagar el lloguer suposa per a la gran quantitat de parats un ingrés directe a les seves butxaques (Solidaridad Obrera, 1931)²⁶.

La RÈMORA de la DICTADURA

El gruix de població rendista la Barcelona de 1931, era molt important i cada vegada anava en augment la seva preocupació per la campanya de l’habitatge engegada per la comissió de defensa econòmica i l’eficàcia del seu proselitisme amb vista a les eleccions, en forma de cartells i articles al diari Solidaritat Obrera (La Veu de Catalunya, 1931)²⁷. El 20 de juliol tenia lloc una assemblea de les Cambres de la Propietat Urbana de Catalunya, moltes associacions de propietaris de la província de Barcelona acudiren. La reunió es convocava per abordar la petició de rebaixa dels lloguers, el més significatiu va ser el gran nombre de petits propietaris que acudiren. Les prerrogatives quedaven molt clares, les demandes de la CDE i la participació tan significativa que tenien entre dones i infants eren una important amenaça per l’economia de la ciutat i per al creixement del nou règim república. Es tractava d’una campanya delictiva que violava els drets de la propietat i per tant una problemàtica de la qual se n’havia d’encarregar la policia (La Veu de Catalunya, 1931)²⁸. El mes d’agost, Anguera de Sojo ocupa el càrrec de governador Civil a la ciutat, en consonància amb la Cambra de la Propietat Urbana i una dura campanya de pressió a les autoritats que començaria amb més intensitat després del clima general de vagues i reivindicacions al conjunt de l’estat (La Vanguardia, 1931)²⁹. El 30 de juliol la cambra de la propietat demana més escarni amb el moviment reivindicatiu, una actitud que denota la por davant del món sindical i de la ciutat anarquista que agafa un paper preponderant al marge de les institucions –de moment– en la definició urbanística de la ciutat de Barcelona durant l’estiu del 31. La CDE respon proponent una comissió mixta, però no obté resposta, tota activitat que promogui l’atemptat contra la propietat privada serà considerat un intent d’alterar la pau social, per altra banda veiem quina era la proposta dels veïns gràcies a la premsa (Solidaridad Obrera, 1931)³⁰. Alguns projectes polítics d’arrel catalanista reformista intenten donar solucions al problema dels parats, que va ser el principal col·lectiu assaltant per mitjà de l’acció directa, als interessos dels sectors no productius o rendistes de la ciutat. El 22 d’octubre la proximitat entre l’estat central i les diferents Cambres de Propietaris es fa encara més evident, en especial per la transcendència de l’organització de propietaris barcelonina en les decisions d’alguns ministeris (La Vanguardia, 1931)³¹. El governador recupera la instigació al moviment sindical dels temps de la dictadura, duna manera dràstica la militarització dels carrers de Barcelona serà constant ara amb guàrdies d’assalt republicans, també la dinamització de pràctiques paramilitars com la reunió del sometent per l’extorsió directa de les manifestacions en fabriques i sindicats (Solidaridad Obrera, 1931)³².

La detenció de Santiago Bilbao i més tard d’Arturo Parera (Solidaridad Obrera, 1931)³³ començarà a tenir efecte sobretot en la celebració de mítings que despertaven les mobilitzacions ciutadanes, com la del primer de maig quan en acabar, els participants decideixen portats pel clamor, anar fins a la plaça de la República, actualment Sant Jaume per portar-li a Francesc Macià els acords adoptats durant el míting (Las Noticias, 1931)³⁴. La manifestació que va començar des de l’Arc de Triomf es projecta en forma de massa obrera pels carrerons de la Ribera o per la ronda de Sant Pere, Urquinaona i Plaça Catalunya fins a la plaça de la República. La projecció del míting s’estén amb molt d’entusiasme, sense avis previ, l’arribada del gruix d’obrers i parats a la plaça de la República és rebuda amb trets per part dels Mossos d’Esquadra. Després de la dictadura, a causa de l’assetjament rebut d’aquesta, molts obrers anaven armats i com a resposta a la rebuda de la mobilització per part de la policia, molts obrers armats van obrir foc contra els agents. Alguns sindicalistes intenten calmar els ànims, però la indignació no pararia de créixer durant els pròxims dies. El centre de la ciutat es veu impregnada de disturbis. Es produeixen gran quantitat de detencions i la mort d’un guàrdia de seguretat (Las Noticias, 1931)³⁵. Anguera de Sojo perseguirà els actes de la comissió cada vegada amb més intensitat, pressionats pels propietaris a través de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona. La prohibició d’organitzacions com la FAI i l’empresonament d’inquilins morosos capgiren completament les reivindicacions i al novembre d’insubmissió col·lectiva al pagament de lloguers decreix ràpidament, al desembre la COPUB declara la vaga acabada. En aquest sentit, cal remarcar que el projecte de l’Exposició Internacional del 1929 implica capitals privats com els del marquès de Foronda que alhora, ocupava la presidència de la Companyia de Transports de Barcelona i del Foment d’obres i Construccions, una destacada concessionària de gran quantitat d’obres de l’Exposició de 1929. Joan Pich i Pon, polític lerrouxista, cap de Sociedad Espanyola de Construccions Elèctriques que també forma part del gruix d’empreses contractistes, a més a més ostentava la presidència de la COPUB. Dues personalitats per a les quals, l’exposició significava un gran negoci i que van rebre una important quantitat de fons estatals en forma de crèdits incontrolats per part de la Dictadura per tal de maximitzar els beneficis privats, el dèficit generat en finalitzar seria de 180 milions de pessetes (La Veu de Catalunya, 1930)³⁶. L’oferta de cases barates també projectada durant els anys de la dictadura per il·lustres com Severiano Martínez Anido (Solidaridad Obrera, 1931)³⁷ amb la convivència d’Eduardo Aunós suposava un projecte completament insuficient. L’acció de la comissió passava a la clandestinitat i s’ocupava de denúncia les dades dels abusos dels propietaris que se’ls feien arribar com pudien. Els principals repressors del moviment van estar metodològicament Anguera de Sojo i políticament Pich i Pont que des de la presidència de la COPUB va saber jugar amb l’herència de la dictadura militar per collar la majoria de la petita burgesia rendista catalanista, que durant la col·legiació obligatòria del 1922 van optar per amagar les seves propietats i evitar pagar les quotes. En el context de l’estiu del 1931 aquesta petita burgesia catalanista rendista es veia atreta per la protecció de Pich i Pont i la seva bona relació amb el poder central (La Veu de Catalunya, 1931)³⁸. En bona manera la Cambra de la Propietat Urbana mantenia els lligams amb les institucions centrals, tant republicanes com dictatorials– perquè aquestes compartien el pes del deute generat en grans projectes urbanístics i que comprometien sectors vertebradors de la tresoreria de l’estat. D’aquí les accions repressives determinants vers el sindicalisme (La Vanguardia, 1931)³⁹, ja que deixaven en mans d’Esquerra i el seu discurs d’unió, l’alternativa al sindicalisme, en una clara suplantació de l’acció de govern pel que fa a la política d’habitatge. La CDE reprèn de manera clandestina la denuncia de la cronificació dels abusos en política d’habitatge durant la república (Solidaridad Obrera, 1931)⁴⁰.

La insubmissió col·lectiva continuarà resistint-se als desnonaments amb contundència, sobretot en les segones perifèries on les comissions dels grups de cases barates estaven molt imbricats en la socialització diària de la gent del barri, per la seva idiosincràsia veïnal aquesta resistència ja anterior al moviment apadrinat per la CDE a barris com Sants, el Clot, el Poble Nou, la Torrassa i Santa Coloma s’estendria intermitentment fins ben entrada la guerra civil. En aquesta prolongació cal no menystenir el paper de les formes de vida solidàries, mutualistes i cooperativistes que existien preeminentment en aquests barris per part de dones i infants, com per exemple en l’ocupació de guàrdies civils, d’assalt i policies durant l’abril del 1932 del grup Milans del Bosch de 79 habitatges a les quals volien desnonar alhora, dones i infants rebrien carregues desproporcionades. El conflicte amb un 75% de participació en segones perifèries o barriades extremes durant el seu moment àlgid, presenta ara de manera soterrada i intermitent una resistència que perdurarà durant tota la república, desgastant les posicions de certes personalitats com Anguera de Sojo, el diari La Veu de Catalunya es feia ressò de la seva dimissió, molt relacionada amb l’auge de l’anarcosindicalisme a Catalunya i les desavinences dins dels republicanismes entre, catalanistes reformistes –Lluis Companys i Jover– i els opacs corrents tradicionalistes verticals –Lerrouxisme–, una divisió que ja portaria maldecaps fins i tot abans de la dictadura (La Veu de Catalunya, 1918)⁴¹.

CONCLUSIONS

Els fets ocorreguts l’estiu calent del 31 a la ciutat de Barcelona, més concretament els que han de veure amb l’habitatge, es troben directament relacionats amb les dinàmiques d’arribada massiva de nouvinguts i l’estancament econòmic de finals dels anys vint.

La immigració fruit del boom econòmic posterior a la primera guerra mundial, es caracteritzava per una arribada gradual i un establiment a la ciutat d’acord amb el seu corresponent procés d’ascens social. Fins al punt que aquesta emigració d’arrel catalana arribat l’auge dels anys vint esdevé sobre manera una bossa de petits propietaris. Aquests jugaran amb l’avantatge durant el moment d’estancament econòmic generalitzat, de poder continuant ingressant diners i fins i tot evitar pèrdues apujant les rendes, ja que les autoritats no van actuar al respecte. El parc immobiliari de Barcelona creix amb la convivència de les corrupteles durant la dictadura, com un sector productiu mes. A mesura que avança la dècada es converteix en el sector econòmic més rendible de la ciutat, fent implosió amb l’arribada massiva del 1929, i creant un important sector no productiu o rendista, tant de petits propietaris com grans tenidors. A conseqüència del canvi econòmic, l’espectacular creixement demogràfic va tenir en la immigració el seu principal proveïdor, si no l’únic. Es tractava cada vegada més, d’una immigració més proletària. L’arribada des de l’Aragó i País Valencià, encara mes la de Múrcia i Almeria estava caracteritzada per un component més obrer. La necessitat d’un parc d’habitatge a la ciutat per donar cabuda és inexistent, i això fa pujar els preus generals dels lloguers, creant un sector de cases com l’eixample a preus impagables per la major part de població de Barcelona, que eren obrers no manuals o jornalers. Aquesta especulació és la que provoca l’existència de certa quantitat de pisos buits però, i més important, la segmentació del mercat de l’habitatge. Apareixent la cohabitació, l’amuntegament i l’abús dels propietaris, com una resposta directa a la cronificació del mercat dual de lloguers, amb una gran demanda d’habitatges de classe baixa i una escassa oferta, i al contrari una minsa demanda d’habitatges cars per la que existia una gran oferta.

El consum intern a la ciutat de Barcelona es veu afectat per l’acumulació de reivindicacions. Els aturats, els quals òbviament minven de per si el consum intern de la ciutat –perjudici que s’afegeix a la coordinació dels mateixos– i la seva acció directa a l’efecte de les mobilitzacions sindicals i posteriorment a les reivindicacions entorn del consum a la ciutat, amplien la projecció del moviment col·lectiu d’insubmissió del pagament del lloguer.

Un ambient de protesta que necessàriament perjudica la peça clau del bon funcionament econòmica de la ciutat i del desenvolupament urbà, el consum intern. Un fenomen que se suma a l’estancament econòmic i cal tenir en compte a l’hora de valorar la implicació en les lluites pel consum de les classes més allunyades i fins i tot en contra de l’organització obrera. La desitjada conquesta de l’eixample pel projecte de ciutat anarquista, encara que fos conjunturalment determinant el context en què es produeix –la vaga de lloguers– per la seva participació i extensió revela l’existència d’una alternativa al projecte capitalista de Barcelona, un projecte que aconsegueix involucrar molts col·lectius per la puresa de les seves reivindicacions de justícia, que prenien més força davant la cronificació de les situacions extremes a les quals portava la situació al voltant del continuat i cruel, augment dels preus dels lloguers obrers.

Aquest escenari és dona des d’una lògica genealògica per la falta de planificació urbanística funcional total, ja que el model urbanístic forma part d’una imposició de classes que respondrà sempre al model productiu i no com un d’estrictament democratitzat, el qual com a mínim proveiria d’una legítima funcionalitat a la majoria d’habitants, i no d’una imposició.

L’obrerisme i la seva metodologia d’acció política –sindicalisme– queda força debilitat durant els anys de la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera. Amb un seguiment de ben a prop de les reunions i l’acció política moltes de les seves plataformes de divulgació queden relegades a l’ecosistema intrafamiliar, en aquest podem inferir que les dones mantenen latent la línia d’acció, tant; per les històries de vida localitzades a les noves perifèries creixents de la ciutat, on s’explica una vida avesada al carrer, a l’establiment de vincles veïnals, amistat, solidaritat on sovint l’intercanvi d’informació sobre la vida del barri actua com a unitat mínima de gestió de la vida publica o comunitària del barri. Com, en altres casos, fins i tot actuaven com a peça clau, de lligam amb col·lectius a l’exili que demandaven informació del dia a dia sota la dictadura per si l’escenari millorava. Amb la proclamació de la II República, aquest escenari es compleix i molta de l’activitat sindical es reorganitza i s’activa frenèticament. El cas de Lola Iturbe –Kyralina– i la seva parella, Juan Manuel Molina Mateo –Juanel– es força exemplar d’aquesta realitat. Juanel exiliat durant la dictadura per fabricar bombes, s’establirà a França, on se’l relaciona amb refugiats de les dictadures de Mussolini i, amb Durruti i Ascaso entre d’altres. La seva esposa autodidacta, de ben segur va tenir algun paper en la seva tornada exprés a Barcelona com a dirigent preeminent –secretari general– de la FAI a la ciutat, substituint a José Elizalde fins al 1935. La tornada de la FAI agilitza les reivindicacions al carrer a les que aporta continguts qualitativament revolucionaris que imbriquen cada vegada a més sectors de la ciutadania i sostenen les protestes durant més temps. La relació de la vaga de lloguers amb figures ontològiques del moviment llibertari no pot ser casualitat, tant pel corrent d’acció directa més important en aquell moment amb els sindicats com a carburadors, com per la irrupció del corrent anarco feminista vestint i donant forma a la profunditat de les actuacions i del posicionament en general de la F.A.I, davant l’episodi d’enfrontament entre classes, on figures i trajectòries com les de Lola Iturbe aporten una simpàtica casualitat per a la memòria dels actors i factors que defineixen el moment històric amb més certesa. No podem desvincular el paper de la F.A.I com a actor dinamitzador/canalitzador de l’acció directa durant l’estiu calent del 31, però tampoc s’ajusta a la visió tradicional que es té de l’organització anarquista com a petits nuclis radicals dels comitès sindicals repartits per la ciutat aquell estiu. En essència, la F.A.I actua des dels sindicats per gestionar el dia a dia, però, el fons de la seva activitat no radica exclusivament en l’acció política, les històries de vida en alguns casos a les zones més desfavorides, com les segones perifèries, preeminentment d’immigrants nouvinguts donen bon compte de la transcendència, més enllà del sindicalisme, de les accions i exigències de la Federació. En aquesta òrbita l’obrerisme era important i majoritari, però també existia la consciència d’una lluita que no se solucionaria amb la millora dels salaris, perquè a posterior d’aquesta millora, les dones no deixarien de treballar menys ni passarien a cobrar un salari suficient, ni tampoc a disposar d’una ínfima part del seu temps, una consciència que porta en ella mateixa l’impossibilitat d’esperar una reforma gradual dins del sistema polític burges. Divergència que explica a posterior de ser coneixedors de les magnituds demogràfiques de la Barcelona de l’any 31, com l’acció directa desborda les accions sindicals i n’eleva el seu to, la seva magnitud i la seva transcendència, suposant un clar exercici de gimnàstica veïnal revolucionaria molt revelador de cara als fets del 36. En essència el que vinc a referir és la necessitat d’obrir línies d’investigació en direccions que exemplifiquin com comença el moviment veïnal de les segones perifèries i com l’apadrinament dels sindicats, amb l’organització dels aturats, li aporten noves dimensions a les exigències a través de moviments d’insubmissió massius, ja que per la pervivència en el temps d’un i altre, podríem estar parlant de dues reivindicacions que mostren els punts de convergència dels diferents corrents d’esquerra, i la seva discrepància més pura.

El conflicte de la vaga dels lloguers em sembla una problemàtica interessant a la qual anomenaria conflicte boia. Per la seva condició de ser una realitat que possibilita el debat entre grans dilemes ideològics i polítics com el del model qualitatiu vs. quantitatiu, la justícia social, etc. i al mateix temps permet abordar problemàtiques molt properes, molt locals com el preu dels lloguers, l’augment del salari, i la pujada dels béns de consum entre d’altres.

SOCIALITZACIÓ

En l’escenari actual on les xarxes digitals com YouTube ocupen gran part del temps del nostre jovent, considero una bona iniciativa el llançament d’un vídeo documental, ben acotat en el temps per adequar-se a les exigències de les plataformes actuals, que tractes la problemàtica dels lloguers des de la construcció d’una història virtual amb continguts històrics de pes que divulguessin i imbriquessin en mesura del possible al jugador.

És a dir; una plataforma de realitat virtual –videojoc– que integres al participants en les problemàtiques i els esdeveniments d’una determinada època. Significant la divulgació de personatges, històries de vida i realitats històriques de l’obrerisme, més enllà dels llibres de text. Aprofitant com deia, plataformes d’extrema actualitat per llençar la promoció cap a l’entorn multi participatiu que suposa una història de realitat virtual. Podria esdevenir l’escenari perfecte per la divulgació de material relacionat amb la història obrera d’una manera que possiblement guarda un poder de transcendència més important que altres mitjans d’acord amb els temps que corren.

---

DESCARREGAR PDF COMPLET: La vaga de lloguers, Barcelona 1931. Memòria d’una responsabilitat veïnal vers l’habitatge

ENTREVISTA BETEVÈ a MANEL AISA

---

NOTAS: