La veritable BATALLA de BARCELONA

“ja fa un temps que algun periodista va comentar..”

La verdadera batalla està en els desnonaments, en les places ocupades de “los lunes al Sol” perquè ara, son tots els dies de cada setmana, de cada mes, de cada any, perquè a penes hi ha !el què fer¡, per unes generacions que estan espoliades de tot dret i de tota oportunitat de dignificar les seves vides, inclús abans del Covid.

El capitalisme escampat per tot el planeta ha malmès la terra, el canvi climàtic es un fet irreversible, les persones es veuen obligades a fugir sense rumb, i la repressió pels desfavorits és brutal i els governs i el seu sistema polític son incapaços de plantejar noves alternatives; sempre amb les seves polítiques que afavoreixen als de sempre, els acòlits del sistema.

s’hi ha violència, aquesta està en els desnonaments i en la falta d’oportunitats d’uns en benefici dels de sempre.

Mentre, cada vegada hi ha més misèries, i el capitalisme és el veritable sistema assassí com bé deia no fa gaire “Arcadi Oliveres” en una entrevista a TV3.

La democràcia espanyola amb un dèficit important, aquest dies es mostra completament irracional amb l’encarcerament d’en Pablo Hásel un cantant de rap per les seves lletres, i les manifestacions d’aquest dies per exemple a Barcelona, en moments arriben a recordar els aixecaments dels barris marginals de Paris fa uns pocs anys per la mort d’un xaval a mans de la policia parisina.

Els debats es multipliquen per TV i veiem molts dels quintacolumnistes del periodisme, homes i dones que deurien ser objectius, però solament tenen la mirada de salvaguarda del sistema i els container de la brossa, i és dediquen com periodistes afins al sistema a desinformar tirant del manual de critiques de sempre; i no veuen les famílies desnonades d’aquest país que son un futime, en definitiva moltíssimes que poques oportunitats més tenen, més que la indigència.

Però parlant d’aquesta generació, son persones que també senten i estimen de tot cor, i el sistema els sorprèn i els criminalitza, i ells s’escapen de les places a on juguen enrere d’una pilota o amb skeit mentre practiquen i pinten els seus murals o els vagons del tren i canten i rapean cançons improvisades que cada vegada agafen més significat reivindicatiu; com a la etapa Punk per exemple d’Eskorbuto o la “Polla Record” i altres, que van viure o no la vida “de prisa de prisa” como Carles Saura en recorda els anys 80.

Son aquesta gent que encara no havien nascut quan van caure les torres bessones de New York, o desconeixen les mentides de la guerra del Golf, i amb una visió del món que no te res a veure amb tots aquells que tenen un lloc de treball més o menys fix; en definitiva com deia l’avi de l’anarquisme Anselmo Lorenzo no poden seure “El Banquete de la vida”, un text encara massa viu molt a pesar de que ja fa més d’un segle que fou escrit, en rèplica a Malthuss.

Saben els joves d’aquesta nova generació que com a màxim trobaran un treball per netejar el cul del Burguès o del funcionari que va poder pagar la seguritat social, o el més avantatjat trobarà treball al súper de “reponedor”, o potser en una empresa de missatgeria per portar “el vestidet mono” que ha comprat la filla del poder per “amazon“ a les gran cadenes, o tal vegada com a raider per les nits a portar el menjar ràpid i calent a casa del capritxos que se’l pot permetre.

O aquells xavals que arriben a l’Universitat però que difícilment poden trobar una sortida professional quan acabin, i després de l’esforç d’un grapat de masters, sempre i quan tingui en compte de les bones referències i contactes del pare o d’algun familiar. Sinó és així la dificultat serà immensa.

Ja fa molt de temps que des de Dennis Meadows i el “club de Roma” el mateix sistema capitalista sap que la bestia com diu l’Arcadi és l’error, i ells son la bèstia; però ells mateixos continuen en la perversitat, i l’egoisme dels benestants, i a cada pas si cal menteixen i criminalitzen al què es cabreja contra el règim, i t’envien el exèrcit de mercenaris per trencar la pau.

Aquí està la reivindicació de la “Rosa de Foc” com un acta solemne de dignitat, ara precisament aquest any, quan recordem els 90 anys de la primera vaga de lloguers organitzada a la ciutat de Barcelona, pel Sindicat de la Construcció de la CNT el 1931 que no fou l’única ja que abans, tinguérem altres que esperem poder ser argumentades pròximament.

Aquesta es la verdadera Batalla de Barcelona com bé argumentava no fa pas gaire en una entrevista Marina Garcès al diari “el periódico”, a on ella reconeixia entre altres coses que la verdadera batalla estava en el tema habitacional. Res més cert que la visió de Marina.

I es aquí a on es juga la pau social, amb els drets de les persones més vulnerables coberts, o no, es a dir, el dret a l’alimentació, dret al sostre de cadascú, al coneixement, i la llibertat d’expressió de tots els conciutadans d’una comunitat.

148476515_2790092524588545_3068899522264255242_n

Tots aquest drets estan cada vegada més vulnerats, per la propietat especulativa dels fons vultor i per la gent del règim què es puja al carró de l’especulació amb un mercat súper inflat i especulatiu, amb per exemple els pisos turístics que malmetent la convivència del veïnatge i distorsiona el mercat amb desorbitat preus, alhora que resulta ser una manera fàcil d’especular i la proliferació d’un model de turisme que solament serveix per una sèrie de gent que en absolut es planteixa el model de vida del entorn i afavoreix el canvi climàtic.

I per acabar d’adobar la corrupció política dels principals partits i de la mateixa monarquia i el pacte trampa del 78.

Recordeu el famós Pacte de la Moncloa que la CNT al seu dia era l’única organització política i sindical que denunciava aquell maleït acord entre els feixistes d’abans i els nou arribats, que es repartien el pastis.

El sistema corrupte, la fal·làcia del 78 que ja el historiador anarquista Abel Paz ho va dir, la transició fou un pacte entre socialistes, comunistes, amb el règim franquista i el bobò de Tarradelles” i el Borbó contra la CNT que era qui realment molestava. El pollastre que li van muntar als obrers de la CNT fins a matxucar-la.

Per això la Llibertat de Pablo Hásel i tants altres és un dret fonamental per endreçar el futur d’un país o potser dos països, i observem estupefactes com aquest sistema democràtic i corrupte no respecta les seves oportunitat i les obvia i a sobre tractant d’extreure-li la poca sang que els queda als més febles. Per això opto per apropar-me als meus amics poetes per tornar a recitar i recordar a Pere Quart i el seu poema la “vaca de la mala llet”, tot i que té un altre títol sempre almenys per mi serà la “vaca de la mala llet”

Quan jo m’esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s’ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s’amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.

A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.