31 de DESEMBRE

domela01El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam l’intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d’una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry– que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l’època va veure les contradiccions de l’Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l’òrgan de la Sociaal-Democratische Bond), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L’1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l’Església). En aquesta època formà part de l’associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L’Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» –en realitat per un simple «delicte de premsa» després d’escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d’abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d’agost de 1887 gràcies a la pressió de l’opinió pública, però fou víctima d’un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d’aleshores ençà abandona la política d’Estat i l’electoralisme i s’uneix a l’anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d’Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l’exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d’Amsterdam, que donà lloc a l’Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L’agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d’Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s’oposà al «Manifest del Setze», favorable a l’intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d’Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L’éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l’attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d’altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

012_EusebiCarbóEl 31 de desembre de 1883 neix a Palamós el periodista, mestre i propagandista anarquista Eusebi Carbó Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, Eusebi Carbó Carbó –signava Eusebi C. Carbó, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l’anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys -1901- s’esmenta que va ser empresonat per primer cop, i pot ser tinga relació amb les seues activitats lligades als esmentats cercles federalistes de Palamós, com diu Hermoso Plaja, o a les activitats del grup racionalista Germinal, en nom de qui parla el dia del soterrament laíc de sa mare el 1901. A la tardor del 1902, treballant a l’industria local i de segur adscrit a la Federació corcho-taponera, alhora que poper al grup Solidaritat a Palamós, que se proposava l’edició d’un periòdic. El 1903 a la comarca de La Bisbal, i se uneix lliurement a Luisa Garriga. El 1905 el trobem per primera vegada a Barcelona, al voltant del grup Avenir. Carbó fou detingut el novembre de 1906 a la frontera de França, el procesaren per varis delictes pendents, i el condenaren a 10 anys. Al final de l’estiu de 1910, en llibertat condicional, se diu que duia uns mesos a Barcelona treballant a una fábrica de taps de suro, i posiblement relacionat amb l’Ateneu Sindicalista. El 10 de setembre de 1910, durant la conmemoració del aniversari del afusellament del carboner García i de Ferrer Guardia al cementeri de Montjuich, fou detingut juntament amb d’altres militants anarquistes després d’un enfrontament en els radicals de Lerroux. No va ser alliberat i desterrat fins al 22 de desembre. Aleshores, apareix establert a Asti i, després de l’assesinat de Canalejas, se traslladà a Marsella, on el trobem a actiu a la Comisió Pro-Amnistía i força vigilat per la policía fins que, amb l’esclat de la primera guerra mundial, fou expulsat de Francia. El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. A finals d’any, viatjà a Elda on fixà residencia per estructurar la Federación de Grups Anarquistes del Llevant, donar una nova dimensió a la publicació local La Guerra Social i consolidar el projecte sindicalista de La Racional, socitat de aparadores i sabaters. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la UGT i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d’Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. El gener de 1919 fou traslladat empressonat des de València al vaixell Pelayo, acoraçat en reparació anclat al port de Barcelona i protegit per submarins alemans; que feia de pressó flotant per una trentena de destacats militants sindicals. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT, on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d’intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia –va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades, però va estar detingut a Italia toto just desprès del congrés– i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d’Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. Aleshores, col·laborant amb el Centre Enciclopèdic de Cultura, eixemple de la emergència editorial post-dictadura, asociat a Manuel Navarro i Alfredo Meseguer. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l’AIT. L’agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d’aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s’hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l’AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la FAI i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l’aliancisme asturià al qual s’oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d’esclatar la guerra des de la Secretaria de l’AIT va reafirmar l’ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d’Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d’Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l’animador, amb Armand Schoffer, Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L’Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L’Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d’orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l’exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930), La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó, periodista i agitador anarcosindicalista i anarquista, va morir el 16 de gener de 1958 a Ciutat de Mèxic.

El 00_Organigrama-CRESVillena_193731 de diciembre de 1936 fue fundada en la Villena la Colectividad de la fábrica de géneros de punto de Camilo Casanova cuya junta directiva estaba integrada por las militantes confederales Virtudes Perez Abellán y Virtudes García Pujalte, que actuaban de vocales; Pascuala Carpena Navarro, como tesorera; Agueda Barrachina Michavilla, como vicepresidenta y Celia García Navarro, como presidenta.

Eguerrill_2l 31 de diciembre de 1947 fue asesinado en las Cuevas blancas, cerca del río Cabriel (Cuenca),  Fulgencio Giménez -Rodolfo-, responsable del 5° sector de la Agrupación Guerrillera del Levante después de la detención de Atilano Quintero en 1947. Nacido en Alicante en 1920, había participado en la resistencia en Francia contra la ocupación nazi y entró en España para seguir la lucha antifascista.

juangilEl 31 de desembre de 1988 mor a Perpinyà l’anarquista i anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15 anys treballava a les mines de Lo Bosquet d’Òrb, on contactà amb el Grup Anarquista Francoespanyol que l’introduí en el pensament llibertari. En 1920 entrà a militar en la Unió Anarquista. També milità en la CGT. Un cop acomiadat de la seva feina a les mines per la seva militància, s’establí a Masamet on treballà també a la mineria. Participà en la fundació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària i formà part de la Federació de Grups Anarquistes de la Federació Anarquista de Llengua Francesa del departament de l’Erau. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es desplaçà a Puigcerdà, on va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries i de la CNT fins a finals d’aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya Josefa, a Occitània en missió propagandística i per a recaptar fons acompanyant Sébastian Faure i Aristide Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de les mines de Das. En 1939, en un pas de la frontera, va ser detingut a La Guingueta d’Ix i tancat un temps a Besiers. Amb el triomf franquista, passà a França, on s’integrà en la Resistència Després de la II Guerra Mundial participà activament en la CNT de l’Exili i en la creació de la CNT francesa. Milità activament en el Sindicat d’Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista. En 1968 va fer mítings a Perpinyà i a Canet. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

El 31 de diciembre de 1990 muere en el exilio francés de Marsella el militante confederal Antonio Signes Mengual. Nacido en Dénia en 1896, fue un tiempo marinero. Exiliado después de la guerra, padeció campos de refugiados y compañías de trabajadores y vivió un tiempo en Lannemezan. En 1945 fijó su residencia en Marsella y se afilió a la CNT hasta su muerte.

————————————————————————————

30 de DESEMBRE

mesadelgado01El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda l’anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d’una família obrera de militants de la CNT, va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s’afilià al Sindicat d’Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l’Ateneu Llibertari de la ciutat, on s’encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l’Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l’Almadraba de Ceuta, en la qual l’empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l’aixecament feixista d’aquell any, ajudà molts companys a fugir i l’octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l’últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d’Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d’infermera a diferents hospitals valencians. El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d’aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l’Agrupació Local de València de «Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista d’agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l’Institut Obrer de València. Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l’ús d’un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d’activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la CGT. En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d’A las barricadas.

————————————————————————————

29 de DESEMBRE

ideas01El 29 de desembre de 1936 surt a l’Hospitalet de Llobregat el primer número del setmanari anarquista Ideas. Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del número 3 (14 de gener de 1937) el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6 (4 de febrer de 1937) Periódico anarquista. Contrari a la participació de la Confederació Nacional del Treball  en la política i defensor de les tàctiques i principis clàssics anarquistes, es convertí en «portaveu» de l’oposició a les línies oficials confederals i fugia totalment de les crítiques i polèmiques personals. Se’n van publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937. L’administrador en serà Senén Félix i van ser-ne col·laboradors, molts d’ells marginats de l’oficialista Solidaridad Obrera, Josep Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos, Evelio G. Fontaura, Ramón Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d’altres.

carboneresEl 29 de desembre de 1992 mor a Tolosa l’anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Havia nascut en 1909 a Maella. Quan tenia quatre anys sa família s’establí a Barcelona. Militant de la CNT, en 1939 quedà vídua amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó als Pirineus. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria el carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a Madrid. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l’exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista, juntament amb son nou company Joaquín Raluy Sanmartín.

————————————————————————————

28 de DESEMBRE

estruch02El 28 de desembre de 1920 neix a Copons la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda com Pepita Carnicer. Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco –també llibertari–, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s’exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de «Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès),Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio (1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibre Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999). Vídua d’Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s’uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. Pepita Estruch va morir el febrer de 2011 en una residència d’ancians de París.

EPrisionero en mauthause edicions de ponent (1)l 28 de diciembre de 1941 era asesinado en el Campo de concentración nazi de Gusen el antifascista alicantino Manuel Llobregat Serra. Nacido el 15 de abril de 1917, solo sabemos que en 1934 andaba por Granada sobrellevando el hambre, cuando fue herido al intentar coger unos frutos de un cerezo. Nada sabemos de sus azares durante la guerra y el exilio, pero capturado por los alemanes, acabó sus días en el llamado “moridero” de Gusen, dependiente del central de Mauthausen y a 4 kilómetros de distancia. De los cerca de 7.500 españoles que fueron trasladados al campo de concentración de Mauthausen y a subcampos como el de Gusen, considerado la puerta al infierno, más de 5.000 murieron en sus instalaciones y al menos 113 fueron antifascistas de la provincia de Alicante. [+]

bellviEl 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l’Escola d’Arts Aplicades i d’Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!, Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l’Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

————————————————————————————

27 de DESEMBRE

laquestionrevolutionnaireEl 27 de desembre de 1821 neix a París el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l’escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l’Orient alhora que l’autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d’esperit encaixa malament dins l’autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L’Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d’empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l’aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d’aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l’Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l’Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L’abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l’atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux», organització d’origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l’Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d’organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l’Exèrcit Republicà va usar l’artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l’agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l’edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l’endemà del cop d’Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l’illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d’atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l’enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d’una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l’orador designat per l’assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York, on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l’AIT, i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L’Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l’Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l’amnistia de 1860; però, en la misèria, va caure en la demència –es pensava que era una nova reencarnació de Crist– i va morir en 1864 al raval de Saint-Honoré de París.

00_PEDROConejeroEl 27 de diciembre de 1937 muere en un accidente de coche de camino al Pleno Nacional de JJLL en Valencia el militante anarcosindicalista de Villena Pedro Conejero Tomás. Nacido en 1907, en diciembre de 1911 y todavía en Villena, sufre un accidente tras caerse de una atracción de feria que le produce graves heridas. Desde muy joven, entusiasta autodidacta, se vincula al Sindicato del Vidrio barcelonés (aprendiz en los tiempos de Arlegui), pero fue despedido tras ser detenido el 6 de agosto de 1923 en el local del Sindicato Único del barrio de Sants en una redada policial en busca de armas y explosivos. Algunos periódicos lo llamaron también Isidro y al ser menor de edad, no fue imputado. En noviembre de 1924 participa en el asalto al cuartel de las Atarazanas, siguiendo su compromiso en los años de la dictadura, en los que impulsó la Federación Nacional vidriera desde la clandestinidad. Participa en la insurrección de finales de 1930 y se batió en las calles en la de Figols de 1932. Muy activo en las Juventudes Libertarias de la Torrassa en el período republicano, de las que se le considera iniciador, además de ser miembro de los grupos anarquistas Verdad y Afinidad de Hospitalet-la Torrassa (1932-1936) con Ginés Alonso, Canela, Nebot y otros. Gran organizador de la comarca leridana en los años de la guerra civil, según Paz en 1936 militaba en el sindicato de Gráficas y vivía de la venta de periódicos. En el agosto de 1937 de gira de propaganda regional con la JJLL de Cataluña, militante del ramo de transportes y en el otoño secretario de la FIJL catalana y miembro de la Federación local de JJLL de Barcelona. Su entierro, con conducción del cadáver por las calles de Barcelona, fue una importante manifestación de duelo, que agradeció su hermano José en nombre de la familia y en una breve nota publicada en la prensa.

El 27 de diciembre de 1974 muere en Villena Bernardo Hernández Cerdán, militante confederal. Nacido en 1917 con una minusvalía en un pie, asistió a la escuela más de lo habitual y trabajó en las oficinas de una fábrica de zapatos importante. Afiliado a la CNT poco antes de la guerra, al final de la contienda ocupó la secretaría de la CNT y fue detenido por ello. Excarcelado al cabo de un par de años de la prisión de Alicante, retornó a Villena y a su antiguo trabajo y mantuvo contactos con la clandestinidad confederal hasta su muerte.

————————————————————————————

26 de DESEMBRE

martiibanyez01El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d’aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l’Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L’any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l’eugenèsia, l’higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d’una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el «Grup 2» de la FAI, i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l’Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció «Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional. En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d’un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d’Organització Sanitària Obrera, lligada a la CNT, que pretenia presentar una alternativa global al sistema d’assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d’Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l’«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l’aixecament feixista de juliol d’aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l’expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l’abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d’educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d’incineració de cadàvers; la legalització de l’avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l’aplicació de la «socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d’infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d’octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l’Aliança Juvenil Antifeixista, va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure’s a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l’Ebre i el maig d’aquell any fou ferit al cap i en un braç. L’agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista, es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings. De bell nou a la Península, es reincorporà l’exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d’Aviació Militar. Quan acabà la guerra s’exilià a França i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l’aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l’exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d’història de la medicina internacionals i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l’editorial mèdica «MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s’escampà arreu –MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d’Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus per tot arreu. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès. Félix Martí va morir sobtadament d’un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York, sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l’any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

joseppeiro1El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l’intel·lectual i militant de la CNT Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d’Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l’any següent va freqüentar l’escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d’Aragó, de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d’Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l’ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l’Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l’exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l’Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l’Aliança Democràtica a Estoril amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l’exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d’exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d’ocupar-se d’una empresa d’ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d’Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d’una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l’Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d’Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l’exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d’octubre de 2005 a l’hospital Tenon de París i va ser incinerat i enterrat el 31 d’octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

El La columna d Elche en Madrid 26 de diciembre de 1936 caía en el frente madrileño de san Isidro, el ilicitano Vicente Galipienso Navarro, militante de las Juventudes Libertarias que iniciada la Guerra Civil se había integrado en el Batallón Elche. Vicente Galipienso junto a sus compañeros milicianos, todos ilicitanos y la mayoría miembros de las JSU y el PSOE, que organizaba el batallón, había salido de Elche el domingo 18 de octubre de 1936. El Batallón Elche estaba formado por 1.037 milicianos de la localidad. Ese día desfilaron desde el Cuartel de Milicias hacia el Ayuntamiento y la Agrupación Socialista publicó una hoja invitando al pueblo a participar en la despedida, como lo habían hecho igualmente CNT, FAI y Juventudes Libertarias, cuyos militantes también integraron esta unidad. Parece que su primer destino en el frente fue el Puente de los Franceses, que unía por ferrocarril la capital con la sierra y el Norte de España, además de ser la vía de entrada a la Ciudad Universitaria. En noviembre de 1936 el Batallon Elche estaba formado por 110 hombres y 1 ametralladora. Desde finales de año, y las primeros semanas del siguiente se batieron en Carabanchel. Sabemos que luego, el Batallón Elche se integró en la 42 brigada Mixta, que se organizó a primeros de enero de 1937, al mando del comandante de Carabineros Esteban Rovira Pacheco, como comisario Manuel Piñera Bello y, el jefe de Estado Mayor, Inocencio Fernández López. Por entonoces se le nombraba batallón 165 “Elche”, y estaba al mando del capitán de caballería Ignacio Villaverde García. Cabe recordar que el 6 de marzo de 1939, la Brigada tomó parte activa contra el golpe de estado del coronel Casado, ocupando una amplia zona de Madrid. La 42 Brigada Mixta publicó mensualmente el periódico “El Combatiente”.

————————————————————————————

25 de DESEMBRE

manonegra01xe3Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis, organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d’aquesta organització. Durant el II Congrés de la FTRE celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l’FTRE partidari de l’organització clandestina que s’escindí. Després d’aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d’aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d’Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d’incidència se situava sobretot al sud d’Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d’Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l’AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta…). Els escindits, anomenats «Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l’extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla –altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l’únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l’FTRE com «Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s’elaboraren estatuts propis que limitaven l’autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L’escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l’FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l’FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d’una part del proletariat camperol.

pagesos01Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d’Obrers Agricultors, també anomenada Federació Nacional d’Agricultors. Aquest congrés marcà l’apogeu d’un sistema d’organització pagesa (societarisme) i el naixement d’una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d’Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l’adhesió en bloc de l’FNOA a la CNT, encara que l’FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d’ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d’agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l’FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l’FNOA. També es decidí que tant l’FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s’acordava que continués existint l’FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista UGT, condemnar el treball a escarada, obligatorietat d’afiliació dels jornalers a les localitats que s’hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l’acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l’abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d’una campanya per a l’abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l’any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d’altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l’últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d’Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l’estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d’una major cohesió. L’adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d’aquest moment l’agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot –efectiu gràcies a l’elevada afiliació–; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín, a iniciativa de l’intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l’AIT antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d’adherits: va comptar amb les adhesions d’Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya –els delegats de la CNT no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final–, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d’unes minories russa i txecoslovaca, i d’alguns observadors de l’oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín –que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922–, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d’Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s’anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, AIT per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l’acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l’Estat, l’Església, l’Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

El 25 de diciembre de 1930 muere el librepensador, racionalista, propietario agrícola y republicano de Villafranqueza, José Morote López. Fue iniciador del primer grupo librepensador local, a principios de la década de los 90, socio protector de la banda de música La Amistad y padre del cementerio civil. Detenido en septiembre de 1896 por un artículo con su firma en el semanario alicantino El Ciclón, y parece que fue un tiempo su director. Formó en la comisión organizadora de la visita de Belén Sárraga a Villafranqueza, a mediados de 1899, y mostró apoyo a la iniciativas pedagógicas aconfesionales como la de la Escuela Fraternidad de San Vicente, 1909-1912, llegando a ser concejal de Villafranqueza. Poco antes de morir figura en las filas de la formación política Alianza Republicana.

columnadurruti01El 25 de desembre de 1973 mor a Bélarga l’anarcosindicalista Ginés Lidón, citat a vegades Lindón. Havia nascut en 1898 a Lorca. De jove emigrà a Catalunya i treballà de paleta a Barcelona, on s’afilia a la CNT. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fugí a França. Amb la proclamació de la II República espanyola tornà a Catalunya i s’instal·là a Figueres. Arran de l’aixecament feixista de 1936 s’enrolà en la Columna Durruti, amb la qual lluità tota la guerra. Després del triomf franquista, passà la frontera i fou internat durant gairebé un any al camp de Sant Cebrià. Més tard es va establir a Bélarga i amb altres companys hi fundà la Federació Local de la CNT, quan finà n’era el secretari.

————————————————————————————

24 de DESEMBRE

reunioobreraEntre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona al Saló Universal d’aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés –promogut pels cooperativistes d’El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés– assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l’exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d’associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l’Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l’Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l’òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S’acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d’associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l’anarcosindicalisme. L’aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d’Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d’Isabel II en 1868.

00_selloFRE-AITEl 24 de desembre de 1869 els membres de l’AIT de Madrid signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d’Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l’AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s’encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l’Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l’Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

casanyes02El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona, el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d’un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l’agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l’anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l’anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l’organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l’Audiència fou traslladat l’endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l’autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

ESO 04-02-1950l 24 de desembre de 1949 fou detingut per la guardia civil a Concentaina Ramón Jordá, que estava amagat a casa d’un company des del final de la guerra. Ramón era veterà militant confederal aviat integrat al sindicat de la Construcció de Cocentaina i abans de la guerra, militant de la CNT d’Alcoi, on col·laborà a Boletín, 1935. Desprès de la seua detenció, sa mare, una dona de 70 anys, davant l’estat físic del seu fill, torturat i empressonat a Alacant, va morir sobtadament; i la persona que acollí en sa casa al “topo” Jordá se va suicidar tirant-se a les víes del tren.

————————————————————————————

23 de DESEMBRE

aguilardonyate02El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona l’anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la CNT de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s’establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l’AIT Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana Armando Borghi i el secretari de la CGT de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la FAI i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l’assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d’una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l’assassinat de l’encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d’Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l’organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d’expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s’embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos, on arribà el 26 de juliol de 1940. L’abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols. Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

miramartinez01El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete l’anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d’uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s’establí a Alcoi, però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla acusat d’haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s’amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l’aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d’abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d’Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d’octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s’allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l’octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d’Alejandro G. Gilabert, i d’altres autors–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s’exilià i en 1945 vivia a Orà. José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona.

rotllant01El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm l’anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners –sa família era coneguda com els de «Can Carboner»–, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s’instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l’associació obrera «Germanó», s’adherí a la CNT de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l’Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu, que s’adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l’alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió. L’1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d’Aragó i internat en diversos camps i presons; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d’un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s’integrà en la Federació Local de la CNT d’aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l’Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l’empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s’instal·là a Perigús i va ser nomenat delegat d’aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d’Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d’aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s’establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l’excisió, s’afilià a la CGT. En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d’àmbit local. En 1985 publicà en L’Avenç l’article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d’aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d’abril de 2006 a Morellàs.

————————————————————————————

22 de DESEMBRE

00_CasaCosteraLaPajera_LaSerretaLlargaNoveldaEl 22 de diciembre de 1896 fue masacrada en la casa de campo conocida hoy día como La Costera, en La Serreta Llarga de Novelda, la partida republicana de una decena de hombres alzada en armas y que encabezaba el republicano Pedro Requena Perpiñán. Nacido en Villena en 1860, fue el último revolucionario republicano que merece ese apelativo. Fruto de una delación, fueron descubiertos por la guardia civil, que los sorprendió mientras comían y no permitió que dispararan un solo tiro. Es probable que Pedro Requena fuera uno de los primeros en morir y fue uno de los pocos que no muestran signos de ensañamiento, si exceptuamos el hecho de que le pegaron cuatro tiros. Nada sabemos de su juventud, pero aparece domiciliado en Villena en 1885, en la misma casa donde sus padres tenían una tienda. En los años siguientes aparece como emprendedor minero en la zona, y sosteniendo algún pleito con la administración por la propiedad de algunas explotaciones, suponemos canteras. Posiblemente era familia de Martín Requena, poeta, ingeniero, republicano y librepensador de la misma ciudad que murió prematuramente en 1885, y cuya tumba fue destruida en la navidades de 1888, ya que firma varios comunicados enviados a Las Dominicales denunciando los hechos. En esta misma época conoció a Serafina Fernández, su compañera y posiblemente quién le reafirmó en las ideas emancipatorias. Con ella tendrá tres hijos, el mayor de los cuales tenía 8 años a comienzos de 1897. En 1893, aparece de nuevo censado en Villena como industrial, y de esos años son sus colaboraciones en El Ciclón de Alicante, y con toda probabilidad los procesos políticos que tras su muerte se afirma que padeció. También con su muerte, su nombre era el mas referido cuando se hablaba de aquellos otros nueve que dieron su vida [Pascual Masó Moll de Valencia, Antonio Torregrosa de Alcoy, Antonio Ortega Botella de Alicante, Antonio Escalante de Cocentaina, Antonio Lillo de San Vicente del Raspeig y Francisco Segura Linares de Callosa de Ensarriá; mutilados quedaron Luis Bañuls Brida y Francisco Sevila Barrachina]. Por ellos, inició Belén Sárraga una campaña de apoyo a las viudas y familia de los finados desde La Conciencia Libre, que centralizaba lo recaudado en Serafina, que ya en 1898 había abandonado Villena.

El00_Liberto Lopez Román 22 de diciembre de 1920 nace en el seno de una familia de zapateros libertarios emigrados a Elche desde Monòver Liberto López Román, anarquista ilicitano. Su padre, Mariano López Giménez, era miembro destacado del sindicato único confederal y su madre, aparadora de calzado y hermana de conocidos activistas confederales -Román Lloret-. Obrero autodidacta, se educa leyendo Cultura Proletaria y otras revistas libertarias en casa y bajo criterios racionalistas, trabaja de ayudante de dependiente y se afilia a la CNT en mayo de 1936, siendo uno de los que reorganizaron las Juventudes Libertarias en Elche poco antes de estallar la Revolución, y  nombrado secretario de las Juventudes Libertarias con 16 años, noviembre de 1936. Por entonces colaboraba en Germinal. Sublevado luego el fascio, se presta voluntario en las patrullas de control. Fue miliciano voluntario en diferentes frentes, ejerciendo tareas de coordinación administrativa para el movimiento libertario en la plana mayor de su unidad, y al final de la contienda se afilia a la agrupación de la FAI de Elche, dedicando los últimos esfuerzos a garantizar la salida de los compañeros en la Comisión de Evacuación que se reúne en la sede de la federación regional de campesinos de la plaza de los Luceros, unos días antes de la entrada de los italianos en Alicante. Cercado en la ratonera del puerto a finales de marzo, consiguió llegar a Elche, donde fue detenido el 16 de abril de 1939 y acusado de haber integrado un consejo de guerra en las últimas de guerra. Fue condenado a 20 años, y gracias a ser menor de edad y sus aptitudes como administrativo -trabajaba en las oficinas del centro penitenciario y en el economato-, consiguió ayudar a otros presos. Salió en libertad condicional el 18 de julio de 1946, tuvo que fichar ante la policía durante siete años, y trabajó como agente de seguros hasta su jubilación. En los últimos años de la dictadura franquista reorganizó la CNT en Elche, pero defraudado con las posturas escisionistas, abandona la militancia.

E00_CNT 1910l 22 de desembre de 1980 mor a Vauvert el militant anarcosindicalista Francisco Alcarraz. Havia nascut cap al 1920 a Lorca. Adolescent, marxà voluntari a la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, fou detingut i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona, on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de la CNT de l’Hospitalet de Llobregat. Descobert per les autoritats franquistes, fugirà cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes.

————————————————————————————

21 de DESEMBRE

00_SerafinAliagaEl 21 de desembre de 1915 naixquè a Sant Vicent del Raspeig el militant obrer anarquista, sindicalista i desprès infiltrat comunista Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d’un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d’Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d’Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l’anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua. Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la FIJL de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d’Albacete, per la CNT, i l’endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d’Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l’FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l’FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d’Alacant. En el congrés de l’FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l’Aliança Juvenil Antifeixista; un mes més tard, per l’FIJL, va signar el pacte d’unitat entre l’FIJL i la JSU; durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l’FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l’FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d’acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d’Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l’FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola, de tendència comunista i que disposava d’un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el PCE en 1941, quan Hitler va envair l’URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de RUTA (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de CCOO de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga va morir a Madrid el 18 de juny de 1990. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

200199_216237258393797_756459_nLa madrugada del 21 de diciembre de 1945 tuvo lugar en Alicante una de las acciones más importantes y audaces de la resistencia antifranquista en la ciudad, organizada en respuesta a la feroz represión de los meses anteriores. Ese día fueron atacados con bombas de mano el cuartel de la guardia civil en el barrio de Carolinas, de reciente construcción, al mismo tiempo que estallaba un artefacto explosivo en la jefatura provincial de la guardia civil. La prensa solo informó de daños materiales y no se halló a los responsables.

————————————————————————————

20 de DESEMBRE

embarcamentmontjuicks9El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d’una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d’aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l’Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l’explosió d’una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l’execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L’absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d’Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s’havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l’amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d’abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l’amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

00_Martinez BoschEl 20 de diciembre de 1907 fue asaltado por la policía el periódico La Tramontana de Barcelona, poniendo en fuga a los redactores y colaboradores de este importante periódico anarquista. Uno de ellos era el valenciano Miguel Martínez Bosch, que por entonces se hacía cargo de la Escuela Moderna de Gracia y estaba implicado en los grupos de agitación artística, teatro social, que orbitaban alrededor del grupo Tramontana. Nacido en Benifalló en 1880, la primera referencia sobre él, le sitúa cerca de su tierra natal, como dirigente jornalero ligado a la Federación de Campesinos del Jucar en la segunda mitad de 1902, momento en el que se traslada a Valencia y compagina estas tareas societarias por los pueblos de la Ribera, con incursiones en la prensa obrera, que le llevaron a la prisión de Alginet en noviembre, acusado falsamente de instigar una algarada anticlerical, anunciando al ser excarcelado en marzo de 1903 que fundaría un periódico anarquista, que debió ser El Campesino de Alginet. Al año siguiente se le localiza por primera vez en Barcelona, cercano a los integrantes del Centro de Estudios Sociales. Parece que también anduvo un tiempo por Cullera-Valencia, de lo que deja constancia el cuadro escénico Un día de elecciones [Valencia, 1905]. De esta época son sus colaboraciones periodísticas, como marcando un itinerario militante, en El Corsario [Valencia, 1902], Juventud [Valencia, 1903], El Proletario [Cádiz, 1903], El Porvenir del Obrero [Mahón, 1904], El Productor [Barcelona, 1904], Germinal [Coruña, 1905], La Anarquía [Barcelona, 1905], La Defensa [Sueca, 1905], La Revista Blanca [Madrid, 1905]. No tardó en desplazarse a Alcoy, dónde trabajó como escribano, siguió ejerciendo como periodista-editor y tomó parte del movimiento obrero alcoyano. Su actividad más conocida fue su papel como fundador y director del semanario anarquista La Humanidad [enero, 1906], que por otro lado tuvo una vida más que efímera. A penas llegó a publicar cuatro números, ya que tras aparecer en él un artículo con el titulo de ¡Fuera Vagos!, fue asaltado por militares de la caserna de Alcoy, quemados todos los ejemplares que encontraron y arrestado su director; exposición aplicada del proyecto legislativo conocido como Ley de Jurisdicciones que por entonces se debatía en el congreso, y como imitación de lo sucedido semanas antes en Barcelona. Martínez fue encarcelado, y a pesar de los llamamientos desde la prensa, tardará un año en ser liberado. Al salir de prisión fue cuando se hizo cargo de la Escuela Moderna de Gracia y fue redactor del periódico La Tramontana, que inicia una nueva etapa en agosto de 1907, hasta finales de ese año. Tras aquellos sucesos, las noticias le sitúan acosado por la policía, obligado a volver a Valencia, dónde ejerce un tiempo como profesor racionalista en la escuela de la sociedad la Unión Obrera del Puerto de Valencia, bajo la dirección de Manuel Aguilar Muñoz, cercano a la Agrupación de Profesores Racionalistas y publicando en el editorial racionalista Humanidad Nueva. Pero su actividad propagandística en los poblados marítimos, y sobre todo unos artículos suyos en defensa de los presos de Alcalá del Valle publicados en este, provocaron un nuevo cerco policial y la decisión final de emigrar a Cuba, concretamente a Cienfuegos. Allí se haría cargo de otra Escuela Moderna y se implicaría de lleno en la difusión del neomalthusianismo y el anarquismo, siendo considerado una de sus piezas claves. Siguen sus colaboraciones en la prensa libertaria peninsular, La Voz del Obrero del Mar [Cádiz, 1908], Salud y Fuerza, El Provenir del Obrero, Tramontana (redactor), El Productor y El Rebelde de Barcelona [1907-1909], de nuevo Salud y Fuerza, desde Cienfuegos en 1913. Autor de Un Dia de Elecciones, 1905, y El Dependiente y La Emancipación: Dedicado a La Voz del Dependiente y a la Federación de Dependientes de restaurants, hoteles, fondas y cocineros de la Habana, 1908. No tenemos más datos sobre él, tan solo algunas referencias a que en 1935 pudo volver a España, implicándose en la situación revolucionaria en los meses siguientes, ya que escribe desde Valencia a Tierra Libre [Sueca, 1935],y alguien con el mismo nombre lo hace de forma asidua en Ética [Valencia, 1935-1936], prolongándose las colaboraciones al menos hasta el órgano de la Federación Sindicalista Libertaria, Sindicalismo [abril-octubre, 1935]; quedando por confirmar sus colaboraciones (M. Martínez) en Vida [Valencia, octubre, 1936-noviembre, 1937], Al Margen [Elda, septiembre, 1937- marzo, 1938] y Juventud Libre [Febrero-Marzo, 1938].

guilarte01El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba, emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la CNT i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d’escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l’escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d’adolescent, esdevingué corresponsal d’un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l’esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets. En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d’altres. El seu nou càrrec periodístic l’obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d’Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d’Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d’aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d’allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l’exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D’antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l’exili. Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d’Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d’Història de l’Art i d’Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics, i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l’Ateneu Espanyol de Mèxic, s’afilià a Izquierda Republicana i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d’expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d’un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d’escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de… (2001, pòstuma), entre d’altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa. En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

————————————————————————————

19 de DESEMBRE

carpena09El 19 de desembre de 1919 neix –encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28– al barri del Poble Sec de Barcelona la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics. Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del CR de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d’Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la FIJL en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L’oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del CIRA de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès. També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» –com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)–, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola i francesa. Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella, tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

eduardponsprades4El 19 de desembre de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Son pare fou un ebenista d’Alboraia, militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d’ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Núñez, d’Almàssera, durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l’amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d’aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l’Escola Racionalista Fratern i després a l’Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la CNT de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l’«Asiàtic». La seva vocació era l’ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l’Escola del Treball de l’Escola Industrial de Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la FAI, que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d’aquell any, el substituí. En 1937 s’afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l’església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d’agost de 1937 s’allistà voluntari en l’Exèrcit republicà falsificant l’edat i, després de fer un curs a l’Escola de Capacitació de l’Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l’anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l’Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou –entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l’hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l’Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l’hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l’Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d’evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d’aliats caiguts a territori francès. L’agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l’alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s’instal·là a Occitània, des d’on realitzà dos viatges (l’octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l’amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s’instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l’editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d’escriptor i d’historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l’editorial Alfaguara i fou l’administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques.També participà en documentals com a guionista-documentalista –Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz– o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, sense poder veure publicar l’últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l’escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García.

afusellatsEl 19 de diciembre de 1941 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de Onil compuesto por Jesús Rodríguez Mira, albañil y miembro del Comité Revolucionario con 31 años, Amalia Gandia Colomer, ama de casa, dirigente comunista y miembro del Comité Revolucionario de 32 años, los jornaleros José Ballester Albero, con 28, y Juan Mira Rico, de 21, el barbero José Cubiles Medina, de 39, los agricultores colectivistas Julio Esteve Sarrió, de 43 años, Casimiro León Martínez, de 23 años y Juan Mira Pardines, de 43 Onil, el  alfarero Francisco Navarro Barrachina, de 40 años y Ramón Verdu Sempere, de 21 años.

00_CNT 1910El 19 de diciembre de 1970 muere en el exilio francés de La Grand Combe María Mas, militante confederal original de Crevillente, donde había nacido en 1888. Enrolada en la CNT desde su juventud, se le refiere como activista decidida y solidaria. Exiliada en 1939, fiel hasta su muerte a la CNT, su casa de La Grand Combe fue siempre refugio de perseguidos.

————————————————————————————

18 de DESEMBRE

El 00_ElFilldelaViuda18 de diciembre de 1886 se funda en Alicante la Agrupación de Librepensadores La Paz, resultado del proceso de maduracíón societaria que venía gestándose desde años atrás y fue concretado después del asesinato del librepensador madrileño Antonio García Vao, redactor de Las Dominicales del Librepensamiento, y que sería siempre recordado en las conmemoraciones anuales del grupo. Aunque el recorrido de esta primera generación de librepensadores alicantinos resulta difícil de trazar, por su largo peripplo organizativo que se extiende hasta 1906, por la heterogeneidad y transversalidad de sus visiones que les lleva a fundirse y confundirse en organizaciones sociales y políticas paralelas, por la fragmentación de datos existente e incluso la censura ejercida sobre su prensa; la vinculación que establece las agrupaciones de librepensadores con el desarrollo del movimiento obrero en la ciudad de Alicante resulta indiscutible.[+]

martillorensEl 18 de desembre de 1902 neix a Gandia l’anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s’afilià a la CNT. Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s’establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d’autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l’1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l’aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s’encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d’exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l’Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d’Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó.

nellyroussel25El 18 de desembre de 1922 mor de tuberculosi al sanatori de Buzenval de París l’assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. Havia nascut el 5 de gener de 1879 a París. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l’any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d’esquerres; moltes conferències les acabava amb «l’escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l’1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones, antinatalistes, lliurepensadors i llibertaris. Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l’église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d’espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L’eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d’altres. Va ser companya de l’escultor Henri Godet. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

afusellamentEl 18 de diciembre de 1942 a las siete y media de la mañana en el campamento militar de Rabassa en Alicante, fueron fusilados los antifascistas Jose Mas Tur, agricultor de Ondara con 27 años y el socialista y jurista monovero Miguel Villalta Gisbert, con 38 años, quien había sido gobernador civil del Madrid Rojo [+].

doloresmorataEl 18 de desembre de 1974 mor a Tolosa l’anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Havia nascut el 30 de gener de 1899 a Águilas. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona, on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s’exilià a França i s’establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Fou membre de la CNT a l’exili.

————————————————————————————

17 de DESEMBRE

lamuaEl 17 de desembre de 1941 es afusellada per les tropes franquistes a Barbastre l’anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña. Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

00_fusilamientosEl 17 de diciembre de 1941 fueron fusilados por los franquistas en Alicate los antifascistas alicantinos Tomás Berenguer Picó, nacido en Monòver en 1908 y camarero confederal en Elda en los años republicanos y según la causa general franquista, implicado en varios asesinatos de militantes de la Falange de Elda y que había estado encerrado en el penal de Santoña hasta noviembre de 1940. También fueron fusilados Bautista Segura Serrano, panadero y miembro del Comité Revolucionario de Banyeres de Mariola con 31 años; Francisco Carbonell Pérez, jornalero de Castalla de 23 años; Antonio Grau Belmonte, trapero de Callosa de Segura, de 44, y Manuel Ivernon Ferrandiz, jornalero de Torrevieja con 26 años.

————————————————————————————

16 de DESEMBRE

louisemichel1871El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L’acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d’armes, i de portar uniforme militar i de fer d’infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l’assassinat d’ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d’haver estat tancada a la presó central d’Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d’agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d’una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d’una amnistia.

remediosvaro01El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d’un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d’una devotíssima catòlica d’origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d’Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d’escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s’establí definitivament a Madrid, son pare l’encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l’anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l’Acadèmia, i la parella s’instal·là a París durant un any. En 1932 s’establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l’ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la CNT. En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d’André Breton. Més tard, s’integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l’ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d’aquest període serà L’agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s’acostà encara més al moviment anarquista i a través d’aquest conegué el poeta Benjamin Péret –qui lluità el març de 1937 al front d’Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la «Columna Durruti»–, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se’n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l’Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d’Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d’internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l’Institut Francès d’Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària i treballà durant un curt període per a l’Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d’il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d’homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l’obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959), Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d’una aturada cardíaca el 8 d’octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic.

El 16 de desembre de 1940 fou afusellat pel franquisme amb 72 anys el jornaler confederal Máximo Marín Gil. Naixcut a Monòver, era veí de Olesa de Montserrat.

————————————————————————————

15 de DESEMBRE

España1930El 15 de diciembre de 1930 fue declarada en nuestra provincia, como en el resto de España, una huelga general que encabezaba el Comité Republicano Revolucionario con el objetivo de poner fin a la monarquía. Prácticamente toda la provincia se mantuvo en huelga durante 5 días y fue declarado el estado de guerra el mismo día 15, siendo reforzadas las tropas de la guarnición por una compañía de la Legión y buques de guerra. El movimiento en Alicante y su provincia adquirió grandes proporciones, y en general, como en la capital, fue apoyada de forma masiva y pacífica por socialistas, anarquistas y republicanos, limitándose los conflictos a algunos enfrentamientos puntuales como los producidos a las puertas de la fábrica de Tabacos de Alicante. Sin embargo, grupos de obreros revolucionarios intentaron tomar los ayuntamientos, los cuarteles de la guardia civil o buscaron el enfrentamiento en ciudades como Elda, Callosa de Segura, San Vicente, Villena y sobre todo Aspe, donde los hechos adquirieron visos insurreccionalistas. En esta, los guardias civiles llegados para reforzar el cuartel fueron recibidos a tiros y pedradas, dejando como resultado tres muertos entre los obreros y numerosos heridos en ambos bandos. La villa quedo en poder del pueblo y hubieron de esperar, acuartelados, a que arribara una compañía de la Legión que registró las casas de la ciudad para incautar las armas. En total se contabilizaron unos 50 detenidos en toda la provincia que fueron llevados a Alicante. El movimiento se prolongó hasta el día 20, en que la provincia fue volviendo lentamente a la normalidad. [+]

————————————————————————————

14 de DESEMBRE

malatesta01El 14 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore –actualment Santa Maria Capua Vetere– l’agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l’anarquisme italià i internacional. Fou fill d’una família de la petita burgesia comercial i terratinent d’idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D’antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d’un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l’anarquisme; aquest mateix anys s’afilià a la Federació Local de Nàpols de l’AIT, de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l’ofici de mecànic i d’electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier de l’AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d’agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya). El 19 d’octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d’organitzar una recepció d’honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l’Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l’AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l’AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese, on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l’Argentina. En aquest país promourà l’organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d’Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l’exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d’una curta estada a Montevideo, de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L’Associazione (1889), L’Agitazione (1897), L’Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d’aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago, fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari, que agrupava llibertaris seguidors d’Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez. Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l’illa de Lampedusa (Sicília); d’on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l’Havana i després marxà a Nova York i a Londres, on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d’agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d’Amsterdam, on va debatre sobre la necessitat o no d’organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l’anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l’anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l’objectiu final, que per a ell sempre era l’anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d’Ancona, fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d’oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l’alineació amb les «democràcies». Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l’oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D’Annunzio, en l’episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d’ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana. Amb l’arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d’una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d’una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

mingoEl 14 de desembre de 1973 mor a Bordeus l’escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la CNT de Barcelona. En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya celebrat el juny d’aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d’octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d’octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d’«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la FAI, on s’arrenglerà amb els més radicals. L’abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l’Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l’Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d’I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l’homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d’aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l’«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d’Argelers. Més tard s’establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d’aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos». En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d’Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d’història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo.

————————————————————————————

13 de DESEMBRE

luciasanchezsaornil1El 13 de desembre de 1895 neix en el si d’una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid l’escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d’Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d’una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista –trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, Manantial–, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l’anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la CNT, va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l’octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d’Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l’assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d’Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l’organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d’organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de SIA, organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants –secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero–, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant els últims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l’exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d’acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d’altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l’editorial Pre-Textos i l’IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d’Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

marsden02El 13 de desembre de 1960 mor a Dumfries l’anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. Havia nascut el 5 de març de 1882 a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d’estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women’s Social and Political Union, organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women’s Freedom League. Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l’anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s’aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d’un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries, on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton.

————————————————————————————

12 de DESEMBRE

matildeescuder04El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Castelló) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. De pare ugetista, va estudiar l’ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d’Eivissa, on tot d’una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l’Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l’Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l’Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la CNT, també freqüentarà l’Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d’Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del CENU, el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d’un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n’era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell. Arran de l’ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l’Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d’Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l’infant d’aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc, en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l’Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó. En 1971, després d’haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 a Thil. Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

E00_Cab-LaGuerrasocial-1918l 12 de desembre de 1915 va eixir a Elda el primer nùmero de La Guerra Social, periòdic anarquista i sindicalista. Va neixer per iniciativa de l’Antonio Loredo i per Eusebi Carbó arrán la seua arrivada a Elda la tardor de 1915 i per suposat, tenia el recoltzament de la societat de aparadores i sabaters La Racional d’Elda. No hi han quedat exemplars d’esta època. Sembla que es va editar a Elda fins el gener de 1916, i desprès va apareix a València [gen,1918 – gen,1920]. Aleshores anava subtitulat setmanari anarquista i fou dirigit molt probablement per Carbó. Va tenir una bona difussió nacional i internacional. Hi col·laboraren Gaston Leval, José Arranz, José Prat i d’altres. A la segona época, s’edità a Valencia, 1918-1920.

garciaduran02El 12 de desembre de 1986 mor a Alacant el bibliotecari, historiador i militant anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García, més conegut com Juan García Durán o, també, com El Fugas. Havia nascut el 26 de febrer de 1915 a A Torre. Fill d’un fuster instal·lat a Vilaxoán de Arousa, aprengué l’ofici de mestre d’aixa. Quan tenia 15 anys s’afilià a la CNT. També milità en les Joventuts Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un míting cenetista a Betanzos. En 1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en 1936 assistí al Congrés de la CNT en representació dels sindicats de Vilagarcía. Poc abans de l’aixecament feixista s’establí a La Corunya, fugint de la persecució a la qual era sotmès per la seva actuació en un conflicte laboral, i es casà amb Dolores Martínez Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa Martínez. Entre el juliol i l’agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment que adoptà el nom de Juan García Durán. Novament apressat el juliol de 1937 a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou alliberat de la presó d’Alcalá de Henares. De bell nou a La Corunya, s’incorporà a la CNT clandestina, participant activament en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del Comitè Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals de regionals a Madrid de juliol de 1945 i de març de 1946 –en aquest últim fou nomenat secretari polític del Comitè Nacional i secretari de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques –, i al Ple Regional de començaments de 1945 a La Corunya. Membre dels comitès nacionals d’Ángel Morales Vázquez i de Lorenzo Íñigo Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar diversos assumptes del Govern republicà de Giral, i intervingué en tres consells de ministres. També en aquests anys mantingué contactes amb el Partit Galleguista. Participà en diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de Lleó i de Galícia. El 9 d’abril de 1946 fou ferit d’un tret en una cama per la policia durant la seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a l’hospital aconseguí fugir. Novament apressat per mor d’un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat a les presons d’El Dueso, d’Ocaña i de l’Hospital Penitenciari de Yeserías, d’on fugí el 10 de març de 1949 i passà a França amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una temporada a França fent de planxador, ja que no volgué acceptar el suport econòmic de l’organització anarcosindicalista; després de fuster i d’auxiliar de biblioteca de l’Arxiu Nacional d’Austràlia, on es casà en segones núpcies amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui tindrà un segon fill, Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya també van ser seus i per això viatjà per uns quaranta països dels cinc continents. A finals dels anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer classes de francès a l’Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i mantingué relacions amb el grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes Confederades, realitzant nombroses conferències on defensà la unitat de les forces antifranquistes. En 1964 s’instal·là a Montevideo, on va fer classes d’anglès, de gallec i de portuguès al Liceu Francès, a la Universitat de la República i a la Facultat d’Humanitats i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus estudis biblioteconòmics, obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War (1936-39). Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966 condemnà el cincpuntisme. En 1966 prologà el llibre de Carlos Zubillaga Castelao no arte galego. En 1968 s’establí a Houston. El 20 de novembre de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es doctorà en la Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per Pierre Vilar sobre la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola, passant a ser un dels especialistes d’aquest conflicte i realitzant conferències sobre el tema per tot arreu. Amb el temps arribà a tenir força prestigi com a especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d’assessor històric de la Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de bibliotecari en universitats texanes. En 1979 tornà a la Península i passà a viure a Alacant. Assistí al V Congrés de la CNT, del qual sortí força decebut, i es tornà força crític vers el moviment anarquista. En 1985 fou nomenat col·laborador de la Càtedra d’Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant. Un mes abans de morir, gràcies a haver guanyat la loteria, fundà el «Premi Juan García Durán», destinat a distingir bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra Civil espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch Gimpera i després es va fer càrrec el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions. És autor de nombrosos llibres. Juan García va morir sobtadament d’un aneurisma a Alacant, quan enllestia una traducció al castellà de la seva tesi doctoral.

————————————————————————————

11 de DESEMBRE

00_garciasanchizL’11 de desembre de 1907 neix a Monòver l’anarcosindicalista Enrique García Sanchiz. Quan començà a treballar s’afilià a la CNT de Monòver. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936 s’integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d’Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d’agost va ser internat al camp de Montendre, que s’havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l’est. En aquest camp conegué una basca que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la «Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d’aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l’Exili i en 1992 s’instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus. Enrique García Sanchiz va morir el 23 d’agost de 1994 a Carbon-Blanc.

E 00_Cartel columna_espana_librel 11 de diciembre de 1936 se inaugura en el nùmero 3 de la calle Jaime Segarra -barrio de Carolinas- la sede de reclutamiento en Alicante de la Columna España Libre, que buscaba reforzar así sus filas en la defensa del poniente de Madrid, donde se hayaban al menos desde comienzos de octubre, contaban por entonces con unos 2215 milicianos. Conocida es la influencia de las milicias alicantinas en la inmediata respuesta al levantamiento franquista, la rapidez con que salieron la Columna Alcoyana hacia los frentes del sur o la de Alicante hacia el centro peninsular, o incluso la nutrida presencia de alicantinos en la Columna Maroto -organizada en el mismo barrio de Carolinas- en Granada, pero menos conocidos son los datos de esta otra columna móvil, amparada directamente por Comité Nacional de CNT “…para actuar a forma de rulo por los frentes” -zona Centro y Guadalajara-. Era en realidad un batallón reforzado que fue encuadrado con frecuencia en otras columnas a lo largo de la guerra, y ya a principios de octubre contaba con 1236 milicianos englobados en la Columna de Cipriano Mera. Era entonces conocida como Batallón España Libre, e incluía a un buen grupo de alicantinos en sus filas, ya que se afirma que con su paso de la columna de Mena a la del Rosal, existían 4 batallones formados integramente por alicantinos y murcianos [los Nª 1 a 4]. Lucharon durante el otoño y el primer invierno, en la Cuesta de las Perdices o en Boadilla del Monte. Se nombra al jienense Eulalio Gordo como uno de los fundadores de la columna, de la que fue miembro de su estado mayor hasta la militarización, al comandante  Gabriel Venegas, de quien la prensa publica una caricatura -anexa-, al comandante Torres, que era quien estaba reorganizando en Alicante la Columna y sobre todo el capitán contestano Manuel Ferrer Borrell, hijo de Milagros Borrell Blanes y Antonio Ferrer Blanes. Con sus descendientes en Francia, nos sumamos al llamamiento para su localización y ampliar datos de la suerte de otros alicantinos incluidos en esta columna confederal.

L’100_LuisCorbiRico1 de desembre de 1940 va ser afusellat pels franquistes al campament de Rabassa i enterrat a la fosa comuna del cementeri d’Alacant Luis Corbí Rico, dirigent sindicalista i socialista de Monòver conegut com Marto. Fill de Eliodoro, jornaler i de María va neixer a Monòver el 27 de gener de 1893. Obrer sabater, revolucionari autodidacta que va assolir un bon nivell intelectual, formant amb el temps una important biblioteca. Fins al 1919 va treballar al seu ofici en la veìna Elda, com tants d’altres monovers, i de segur va militar a les files de l’anarcosindicalisme, donat que hi apareix un Luis Corbi present al congrès provincial de la CNT d’Alacant la tardor del 1919. Aquell mateix any tornà a Monòver, on participa de la fundació de la Cooperativa de calcer La Solidaridad, on arrrivaria a ser president. També en aquells mesos col·laborà en la refundació d’un Centre Obrer, que en un primer moment va tenir instalades les seues oficines a la seua csa del carrer Major, i mes trad a la Casa del Poble. El 1920, arran del tancament del Centre Obrer per ordre de l’alcalde, es produeixen enfrontaments amb les forces armades i Corbí acabà tancat. Sembla que a la eixida de la presó va ser quan es va fundar l’UGT al poble, i el gener de 1925, sota la dictadura, l’Agrupació Socialista local. El 1927, bibliotecarí del Casino. Estos son anys d’intensa activitat política, donant conferències, o asistint al congresos del PSOE (Congres de la federació del ram de l’Edificació, octubre 1925), sovint en nom del Canters. El 1928 va portar la representació de les societats d’oficis varis La Regeneradora, la de sabaters i la de canters al XVI congrès nacional a Madrid. Sembla que va prendre part en la comissió de vaga dels teixidors d’Elx a començaments de l’any 1928. També va estar triat a la comissió paritaria del calçat d’Elx el 1929. El 1930 president de la Casa del Poble de Monòver i detingut al castell de Sta. Barbara a consequència de la vaga del desembre. Escollit el 12 de maig de 1931 primer alcalde socialista desprès d’instaurada la República a l’abril, però presentà la seua dimissiò l’agost, sense que estiguen clares les causes. Redactor del periòdic Trabajo [1928-1934], organ del Centre Obrer. La primavera del 1934, quan ja no era alcalde, va patir un accident pirotècnic que li va amputa un parell de dits de la ma dreta. L’octubre del mateix any de nou pres per la publicació d’una fulla clandestina cridant a la rebelió. Esclatada la revolució al poble, va formar als organismes obrers que es feren amb el control de la ciutat, fins que el març del 1937, va integrar el primer Consell Municipal, on va ocupar un càrrec en nom de la UGT, i de bell nou, el maig de 1938, triat alcalde. El día després del fina de la guerra, va ser arrestat i tancat a la presó de la localitat. Li demanaven 30 anys en principi pero el 27-09-1939, reunit el consell de guerra a Monòver, va ser condemnat a mort i afusellat a Alacant. Col·laboracions a Acero, 1936-1937.

L’11 de decembre de 1941 va morir al Camp de concentració nazi de Gusen, l’alcoià Joaquín Linares Gisbert, amb 33 anys.

E00_LIberación-Alcnt1937l 11 de diciembre de 1979 muere en Alicante Francisco Sempere Navarro, militante confederal y de las JJLL de Alicante ya en los años republicanos. Al final de la guerra se quedó en Alicante y formó en la reorganización clandestina antifranquista, hasta que fue desarticulada en 1940, siendo detenido, torturado en dependencias de la Diputación y condenado en causa militar a larga condena. Dejó textos en Liberación, 1937.

————————————————————————————

10 de DESEMBRE

ameliajover1El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l’escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l’Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la CNT, on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d’un grup específic de la FAI, quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d’Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d’internament de dones, i finalment traslladada a la presó d’Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l’espera de judici va ser enviada a l’Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l’ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d’Argelers i de Bram. Després de nou mesos d’estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s’establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d’Estudis Socials i Econòmics i l’Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l’acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l’any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París.

afusellamentEl 10 de diciembre de 1946 fue ejecutado por los franquistas en Alicante Daniel Almarcha Lorenzo, quién está considerado el último preso político fusilado en nuestra provincia. Nacido en 1917, fue militante comunista y antifranquista, detenido unos meses antes tras la incursión en el Valle de Arán de la Agrupación de Guerrilleros Españoles. Su fusilamiento provocó la “insubordinación” de los comunistas presos, varios de los cuales acabarían muriendo de inanición.

E00_mancopesqueraambseuafamiliamesosabansdeserafusellatl 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d’El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d’abril de 1908 a El Molinillo i era el cinquè fill, el més petit, d’un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d’Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l’adveniment de la II República s’afilià a la CNT de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d’abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d’una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s’incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l’alcalde de Santa Cruz de Moya , encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d’abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents. Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d’un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l’endemà.

El 10 de desembre de 1998 mor a Montpellier la militant anarquista Luisa Arnau Capaces. Havia nascut el 1920 a Vall-de-roures. Quan esclatà la Guerra Civil s’adherí a la FIJL de Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es refugià a Catalunya, on amb un company i l’ajuda de SIA participà en la colònia d’infants i d’adolescents evacuats de Madrid «La Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista Albesa Segura i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar la guerra s’exilià a França i després fou enviada, juntament amb altres joves, a Bèlgica, on fou acollida per famílies del país. Amb l’ocupació alemanya, en 1940 retornà a França i retrobà sa família a Borgonya. A partir de 1942 s’instal·là a Montpeller, on milità en la CNT de l’exili. Son company fou el també militant anarquista Nicolás Bergós Ferrero.

————————————————————————————

9 de DESEMBRE

kropotkin03El 9 de desembre de 1842 neix a Moscou el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d’una família de l’alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l’exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l’Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d’intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l’Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l’AIT, esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l’ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l’Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l’altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l’esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l’anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l’acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l’intervencionisme militar contra l’Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d’una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d’exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d’assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d’infondre els soviets l’esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d’unrévolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L’Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d’une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l’anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d’ocupacions, en l’agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l’anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l’anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L’anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou.

00_ConstancioRomeoEl 9 de diciembre de 1917 muere en la Coruña el maestro anarquista, humanista libertario y librepensador Constancio Romeo. Afincado en Alicante desde 1899, permaneceria al frente de un colegio laico-racionalista hasta su salida hacia La Coruña a mediados de 1906. Poco se sabe de sus años anteriores, tan solo que en 1887 participó en el Congreso comarcal de la FTRE de Barcelona, destacando como orador. Maestro desde su juventud, ya venía ejerciendo como maestro desde 1878, cuando llega a Alicante colabora inicialmente en una escuela laica de niños, ligada a la sociedad espiritista La Paz, y dirigida por Antonio González. Su estancia en Alicante estuvo lejos de ser tranquila, y en la capital, pero también en Elche, se enfrentó siempre al socialismo del Partido Obrero y combatió abiertamente la influencia de la iglesia en la sociedad; destacando sus enfrentamientos editoriales con el abad de la Colegiata local y su firme resistencia a los jesuitas. Tuvo que exiliarse tras ser detenido y procesado por los sucesos del Corpus de mediados de 1902, posiblemente a Jumilla donde se le ubica al frente de una escuela racionalista, desde donde colabora con un periódico anarquista-librepensador de Valencia, El Corsario; incorporándose  a principios de 1903 a la gira de propaganda organizada por Tierra y Libertad. No regresaría a Alicante hasta mediados de 1903, aumentando su actividad societaria a partir de entonces. Siempre cercano a los círculos libre-pensadores del grupo Paz, al federalismo y por supuesto a las sociedades obreras locales más combativas como fueron la sociedad de oficios varios o la sociedad de toneleros La Defensa, fue habitual encontrarle en aquellos años dando conferencias y aceptando controversias con los socialistas en el Centro Obrero de la calle Liorna, participando en mítines o denunciando injusticias desde la prensa. Por supuesto sería encausado y encarcelado reiteradamente; entre otras por las huelgas que entre el otoño de 1904 y la primera parte del año siguiente sacudieron la ciudad. La división societaria, la represión institucional y suponemos cierta desmotivación le llevan hasta La Coruña, donde aparece en un acto anarquista el 1º de mayo de 1906, y donde la directiva de la Antorcha Galaica del Libre Pensamiento, le ofreció un puesto de maestro y director de la escuela laica que mantenían. Constancio tomó posesión a comienzos de septiembre de 1906. Las escuelas laicas fueron clausuradas por orden de La Cierva tras los sucesos de la Semana Trágica de julio de 1909. Al tiempo que se cerraba la escuela, Constancio fue acusado de ser defensor de las ideas anarquistas y, por tanto, un peligro para la sociedad, y sufrió destierro a Fonsagrada. Retornó á Coruña el 29 de septiembre tras levantarse la suspensión de garantías constitucionales. Pero la escuela fue nuevamente cerrada por orden de las autoridades académicas porque Romeo abrió el local sin permiso. Tuvieron que hacer una nueva solicitud y cambiaron la denominación de la escuela, que llevaría ahora el nombre de Colegio laico Fröebel. El colegio abrió sus puertas el 6 de diciembre con Romeo como profesor y director. Casado con Luísa Elizalde Vellido, con la que tuvo dos hijos: Acracia y Liberto, ella le ayudaba en tareas docentes, ya que se ocupaba de la educación de las niñas de la escuela laica, como había hecho en Alicante. Constancio participaría de forma habitual en mitines anticlericales y en defensa del librepensamiento, actos a favor de los presos políticos y su especialidad, los mítines de controversia. También pronunció varias conferencias: La libertad es incompatible con el principio de autoridad, pronunciada el Primero de Mayo de 1907 en el Teatro Circo; Cómo vivimos y cómo podríamos vivir, organizada por la sociedad de pescadores La Humanidad Libre en enero de 1909; en mayo de 1909, en el local de Germinal, disertó sobre el carácter que debían tener los centros de estudios sociales; en septiembre de 1913, en el local de los carpinteros de La Emancipación, habló sobre Socialismo y sindicalismo. A raíz de la huelga general de 1917 fue acusado de formar parte de la junta revolucionaria y fue procesado. Muere poco después y fue enterrado en el cementerio civil de La Coruña el día 10 a lás cinco de la tarde, y sus compañeros hicieron una colecta a favor de su familia. Colaboró en La Voz del Obrero, La Coruña. Fue autor de Población de Alicante, lee y medita. ¿Tiene el hombre alma?, 1901. Disertación Científico Social, 1913. “La escuela: su pasado, su presente y su porvenir”, La Revista Blanca, nº 45 a 59, 1925

————————————————————————————

8 de DESEMBRE

fets1933desembre01El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l’Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la CNT que s’havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d’octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l’abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l’eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d’abstencions arreu l’Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d’abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n’arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L’abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la FAI, el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d’obertura de les Corts espanyoles i després d’haver-se proclamat l’Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l’Ebre –Aragó i la Rioja–, on es cremaren els arxius oficials, s’assaltaren els ajuntaments i s’instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península i tingué forta repercusió a la nostra provincia (Alacant, Alcoi, Villena, Canyada, Elx,… destacant la població de Benferri, on un grup va intentar prendre l’ajuntament, i Elda, on es van generañlitzar els enfrontaments i la guardia civil va matar al jove confederal Juan Moya Olmos). . L’aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi –els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d’emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

El 8 de desembre de 1984 mor a Perpinyà l’anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Havia nascut en data indeterminada a Huéscar. Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu, on fou destinat als batallons costaners de la Columna Ferrer i Guàrdia a la comarca de l’Alt Empordà. Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l’antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà.

————————————————————————————

7 de DESEMBRE

hanryner01El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta –son pare era empleat de correus i sa mare mestra– i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s’interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d’haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d’enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d’haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s’imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d’una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos, va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L’Intransigeant, per les seves dots d’orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L’Art social; L’Humanité Nouvelle, d’Augustin Hamon; L’Ennemi du Peuple, d’Émile Janvion; L’Idée Libre, de Lorulot; L’En dehors i L’Unique, d’Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l’objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d’Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu’il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d’Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l’alliberament d’Alfred Dreyfus, pel d’Eugène Dieudonné en 1913, pel d’Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi… Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l’Església catòlica, especialment pel que fa l’educació. L’anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l’Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l’espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d’aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París . En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d’estudi i promoció de les seves obres.

culturayaccion1930El 7 de desembre de 1930 surt a Elx el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Se subtitulatva portaveu del Sindicat de Treballadors d’Elx i el seu radi, i tambè defensor dels interesos generals proletaris. L’administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l’acció com a força creadora: «El saber i l’energia al servei del bé!». Pocs mesos abans s’editava un periòdic en el mateix nom a Huesca, que havia estat tancat per ordre guvernativa pe defensar als presos.

————————————————————————————

6 de DESEMBRE

charlesperron1El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra, el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d’una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d’un pintor d’esmalts i futur director d’hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d’art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d’esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional. Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l’AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s’escindeix i crea l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l’AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L’Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l’AIT a Londres per intentar que l’Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communardsparisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d’Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d’Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d’aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l’Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l’Exposició Universal de París per una maqueta d’escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra, d’una grip fulminant que se l’emportarà en només un dia.

fortuny01El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp l’anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d’aprendre el castellà, deixà l’escola i durant dos anys va fer d’aprenent de serrador a Reus i de ben jovenet s’afilià a les Joventuts Llibertàries i a la CNT d’aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l’espasa triomfant de l’estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l’Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d’Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d’Aragó. Encarregat d’un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d’aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L’estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers per fer feina a les torberes de l’altiplà de Millevaches, a les localitats d’Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans, participant en accions de sabotatge, sobretot en l’obstrucció de carreteres. A partir de l’1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l’altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l’Interior. Després de l’Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera. A començaments dels anys cinquanta s’establí a Cotlliure, on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac. En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d’agost de 2011 a Pèira Levada i fou enterrat el 7 d’agost a Peròls de Vasera. En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d’Enric Miró, dedicat a l’exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.

aitEntre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l’AIT porta a terme un congrés extraordinari a París per analitzar el procés revolucionari realitzat per la CNT emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l’excepcional fet de l’entrada d’aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger –que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l’acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra– volgueren justificar l’«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l’AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l’AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l’AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic». La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d’organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l’AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l’«informe secret» –«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre’s a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals– de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

————————————————————————————

5 de DESEMBRE

colomer01El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia –alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència — l’antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d’Aziende Private d’Italia de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d’octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d’Arturo Labriola i de l’«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l’anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila, que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L’Avanti i L’Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s’acostà a l’anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L’octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d’una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l’atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l’anarquista Antonio D’Alba el 14 de març d’aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d’Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d’Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un’epoca. La nostra Patria. Després d’aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d’un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d’aquell any s’exilià a París, manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l’Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d’efecte, s’arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma.

colomer01El 5 de desembre de 1939 foren afusellats pels franquistes al cementeri de Monòver els antifeixistes Alfredo Pla Peral, mecànic d’Agost amb 30 anys i Juan José Richarte Esteban, sabater de Sax de 29. Tambè el 5 de desembre del 1941, foren afusellats a Alacant Francisco Mones Cantó, naixcut a Barcelona, però xòfer i militant de CNT a Novelda; Bonifacio Montesinos Poveda, sabater i president de esquera Republicana de Petrer amb 52; Ramón González Fernández, jornaler de Crevillent amb 26 anys; Pedro Costa Torrens, pagès d’Orba amb 25 anys; l’alcoià de 46 anys i cardador anarquista Gonzalo Villaplana Querola, tambè nomenat El Xiquet del Roido; i tancava el grup Salvador Calafat Seguí, naixcut a Lorxa el 1909, paperer de la CNT i president del Comité Revolucionari local.

El 5 de diciembre de 1977 muere en Barcelona el militante confederal Andrés Valiente López. Nacido en Villena en 1900, fue sillero de oficio, cumplió el servicio militar en Marruecos, en plena guerra, y retornado a Villena fue uno de los impulsores de la CNT en este periodo. Fue miembro del grupo anarquista Humanidad Libre con Ginés Camarasa y hombre de acción, se vio obligado a irse a Barcelona en 1928, donde ayudó a Sirvent en su periodo de secretario del Comité nacional de CNT. De nuevo en Villena en 1930, colabora en el relanzamiento de CNT y se ve obligado de nuevo a tomar el camino de Barcelona con la represión de octubre de 1934. Milita en el ramo de la madera de Poble Sec y participa en la derrota del fascio en julio de 1936. En agosto se asienta en Villena y ocupa cargos de relevancia: secretario del sindicato, concejal en febrero de 1937 y secretario de la comisión de asistencia social en abril. En mayo de 1938 se incorpora al frente, batallón de fortificaciones de Aras de Alpuente hasta el final de la contienda, en que huye hacia Barcelona, donde vive camuflado con la ayuda de diversos familiares y colabora con Camarasa en la oposición al franquismo.

colomer01El 5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d’octubre de 1900 a Clapham, suburbi de Londres. D’origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l’agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l’editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l’agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d’aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l’obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l’anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l’anticolonialisme, l’agnosticisme i altres temes socials. D’antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l’Independent Labour Party, però dins l’anarcosindicalisme i l’anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb SIA i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l’esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d’articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra, també visqué a Connemara. En 1975 es retirà de l’escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l’hospital de Teignmouth per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d’aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l’anarquisme llegint les seves obres.

————————————————————————————

4 de DESEMBRE

colomer01El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa família es va traslladar a París. Amb 12 anys descobreix l’ideal anarquista gràcies a la lectura de l’obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre’s un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l’examen d’ingrés a l’Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l’institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L’Action d’Art. Organe de l’individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d’acceptar o no la seva baixa a l’exèrcit i s’estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l’armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d’Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l’Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari, que, malgrat bona part d’aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L’agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l’assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L’Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès, fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou, hi morirà poc temps després, el 7 d’octubre de 1931. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme, Répression de l’anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l’obra teatral Le réfractaire.

32706004El 4 de diciembre de 1912 en la sede del Centro Obrero de la calle Castaños de Alicante, se fundó la sección local de Andaluces de la Federación Nacional de Ferroviarios en donde Andrés Alarcón Expósito, fue elegido presidente de la mesa de discusión. Sindicalista alicantino, aunque original de Alcoy, estuvo adscrito a la sección local desde su constitución en Alicante y fue además contable de la Cooperativa de Consumo de los ferroviarios, que funcionaba en 1916. Siguió vinculado a este sindicato durante muchos años, representándolos en numerosos mítines durante los años 10 y siendo su presidente a finales de los años 20. También sería delegado del Sindicato Único de Laborar Madera de Alicante al II Congreso de la CNT, celebrado en Madrid entre el 10 y el 17 de diciembre de 1919. Por entonces su domicilio estaba en la calle de san Agatángelo de Benalúa, pero en 1929 fue agraciado con una casa que sorteaba un Banco entre sus asociados. En marzo de 1930, seguía viviendo en Benalúa, apoyando las iniciativas pedagógicas laicas en el barrio.

afusellats El 4 de desembre de 1941 foren afusellats pels franquistes a Alacant un grup d’antifeixistes de diferents punts de la provìncia, on trobem els militants confederals Celedonio Ferrero Sanchiz, naixcut a Beneixama el 1901, que havia patit forts maltractaments a la pressó provincial, l’agricultor de parcent Alejandro Poquet Guardiola, amb 38 anys, els alcoians Antonio Llorca Orts, xofer de 30 anys i militant de la CNT local i José Fenollar Abad, pintor de 35 anys, Juan Martínez Ramírez, pagès col·lectivista d’Almoradí de 23 anys i col·laborador de Germinal, d’Elx, 1936-37, Francisco Frías Vera, pagès de Benejuzar amb 30 i un desconegut amb el nom de Vicente Maestre Pérez.

————————————————————————————

3 de DESEMBRE

img240El 3 de desembre de 1848 neix en Málaga el dirigent sindicalista i pioner Internacionalista José Garcia Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, participà en les reunions organitzades per Giuseppe Fanelli el febrer del 1869 i s’afilià a l’Aliança de la Democràcia Socialista. Assistí als Congressos Obrers de Barcelona de juny de 1870, fundacional de FRE de l’AIT, al de Saragossa l’abril de 1872, i al de Còrdova el desembre de 1872. Redactor de “La Federación” (1869-74), òrgan de les seccions obreres de la FRE de l’AIT, de la qual fou membre de la comissió federal el 1875, 1877-78 i 1879-80. El 1873 destacà per la seva actitud insurreccionalista formant part d’un autoanomenat Comitè de Salut Pública. Assistí al 6è congrés de l’AIT, organitzat pels bakuninistes a Ginebra (1873), on fou nomenat membre de la presidència. Amb el pseudònim d’ Antonio Sánchez assistí al 8è congrés de l’AIT a Berna el 1876 i al novè a Verviers el 1877. També assistí al Congrés Universal Socialista de Gant el 1877. Fou director de La Revista Social (1877-1880), òrgan de la Unió Manufacturera. El 1880 es retirà de l’activitat de militant internacionalista i tornà a Màlaga. Més tard residí a Melilla on ocupà la plaça de metge titular de la Beneficència. Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867).

El 3 de desembre de 1880 membres del comité de vaga dels picapedrers de Barcelona i rodalies, como Manuel Cervera, aconseguiren la jornada de 8 hores, per primera volta al mon.

El 3 de diciembre de 1976 muere en el exilio francés de Marignane el confederal de Almansa Antonio López Sánchez. Nacido en mayo de 1897, desde pequeño residió en el barrio de Pueblo Nuevo de Barcelona, donde se sumó al carro libertario y militó en los ramos de metal y agua. Culto, de opinión respetada. En el destierro galo sufrió los campos de concentración y compañías de trabajo. Participó en la reorganización de CNT, militando en Roanne y desde 1971 en Marigoane.

————————————————————————————

2 de DESEMBRE

00_LaFuerza1916AlcoiEl 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d’un grup de companys de la Federació d’Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d’altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l’últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

El 2 de diciembre de 1892 nace en Orihuela el barbero, confederal y faista José Muñoz Martínez. Emigrado en su juventud a Barcelona, fue detenido en Barcelona por posesión de armas y por robo a mano armada en mayo de 1931.

————————————————————————————

1 de DESEMBRE

L’1 de desembre de 1891 apareguè a Alcoi El Clamor del Oprimit, setmanari anarquista editat en castellá i valencià. Nomès va pùblicar un nùmero.

00_Francisco Sansano NavarroL’1 de desembre de 1911 neix a Elx el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D’aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l’expedició, formà –amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la «Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d’Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la «Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d’Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d’una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell.

silviamistral02L’1 de desembre de 1914 neix a l’Havana la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita –també citada com Blanch–, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá o María Luisa Algarra. D’ascendència peninsular –son pare era català i sa mare gallega–, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Galícia). Després sa família tornà a l’Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s’instal·laren a Barcelona. Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias, El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s’afilià a la CNT. Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l’exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l’efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s’exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz a bord de l’Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili, fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seus últims anys formà part de la Lliga Defensora d’Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico, Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors, Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral, La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l’exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009), Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) i La bruja vestida de rosa(1988), entre d’altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Mèxic).

El 1 de desembre de 1931 es la data mes probable de la aparició a Alacant del periòdic La Voz Libertaria, publicació anarquista i sindicalista editada a Alacant, subtitulat setmanari de doctrina i combat: Organ de la Federació Local i Portaveu de CNT. Només se conserva el nº 3 del 13 de desembre, amb interesant informació orgánica de Confederació Regional Levantina. Col·laboren Francisco M. Dávila, Jose Mª Tebar i Roldán Cortada.

El 1 de desembre de 1932 apareguè Rebelión, periòdic de cultura llibertaria editat a Alcoi. Se subtitulava Tribuna de las Juventudes Libertarias de Alcoy i es conegut per altres publicacions de l’época. Sembla que va dixar d’editar-se l’abril de 1933.

librestudioL’1 de desembre de 1936 surt a València el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la CNT i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció H. Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i Josep Figueras. El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles d’Alandí, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, H. Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d’altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d’autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l’últim el novembre de 1938. També creà «Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

El 1 de diciembre de 1956 fallece en el exilio de Combs-La-Ville el anarcosindicalista de Villena Antonio Cañizares. Nacido en 1894, fue militante confederal de la FL de Sitges desde antes de la Revolución. Tras la derrota, se exilió en Combs-La-Ville donde fue fundador de la Federación Local, a la que pertenecía en el momento de su muerte. Puede ser el mismo que figura como secretario de la sección jurídica del comité departamental de la CNT ortodoxa de Seine-Marne en 1946.

————————————————————————————