OCTUBRE

 31 d’OCTUBRE

El 31 d’octubre de 1884 va ser detingut el teixidor d’Alcoi José Segui Valls. Asistent al II congres de l’Unión Manufactuera, 7-5-1872, havia estat triat membre del consell d’este sindicat. En la Comissió Federal constituida el gener de 1873, apareix com a secretari comarcal (fins l’octubre); i amb Fombuena i Tomás es va entrevistar amb l’alcalde d’Alcoi eixe mateix any per negociar les demandes dels obrers, i es mostra com un dels dirigents del moviment insurreccional d’Alcoi del juliol de 1873. De bell nou, apeix com a dirigent de la Federació Alcoiana el 1891.

El 31 de octubre de 1936 muere en el Hospital Provincial de Alicante el alicantino de raza negra, Jhon Moore, conocido popularmente como Negre Lloma. De probable origen caribeño y nacionalidad americana, se le describe como naufrago de uno de los buques que, en los años de la I Guerra Mundial, son torpedeados o saboteados en aguas alicantinas. Imposible concretar en este punto y quizás, como afirma la tradición oral, fue acogido tras el incendio súbito que sufrió el vapor belga Tiflis a principios de marzo de 1915 mientras estaba anclado en el puerto, aunque nada se dice sobre rasgos raciales destacados entre los miembros de aquella tripulación en la prensa del momento. El caso es que muchos fueron los cargueros hundidos por submarinos alemanes en las costas alicantinas durante el conflicto armado de la I guerra mundial, pero su nombre con reminiscencias flamencas y su nacionalidad yanqui apunta a un vapor inglés, bajo bandera canadiense, el D. A. Gordon, con 24 tripulantes de raza negra que fueron recogidos por los pescadores alicantinos en diciembre de 1917. Sin embargo, ya existe constancia de su presencia en la ciudad de Alicante al menos desde el otoño de 1914, cuando se detiene al negro Chou Maré por cometer actos inmorales, o incluso en el verano de 1916 cuando detienen a un negro en el puerto, por haber lanzado a un niño al agua. Dejando a un lado los datos sobre su misteriosa llegada a Alicante, indudablemente ligada a la contienda bélica, quedan pocas dudas que se trata de un marinero negro como la endrina, con habilidades como cocinero, pendenciero y mujeriego que se mueve sin problemas por el casco antiguo de Alicante. Todo apunta a que iba y venía en los momento en que Alicante era un puerto neutral muy activo y vigilado, y que en sus estancias prolongadas en la ciudad entre embarque y embarque, iba sobreviviendo de la solidaridad y buscándose la vida con no poco orgullo de su forma de vida, hasta el punto que quizás fuera rastafari por la descripción que se hace de su pelo. Su trayectoria se desenvuelve sin muchos problemas hasta septiembre de 1924, cuando se le localiza en la prensa retratado como acosador sexual, acusado de haber entrado en una casa y forzado a una menor, y pocos días después se le vuelve a detener por armar un fuerte escándalo en una de las calles del centro. Hay un hecho curioso de estos sucesos del otoño de 1924, y es que se producen justo en los mismos días en que la guerra del Rif atravesaba un momento complicado, con los rebeldes rifeños bien parapetados en la llamada Loma Negra. No se sabe si esta batalla, o las críticas crecientes al colonialismo español en África, tuvieron algo que ver con el nombre con el que el pueblo de Alicante le bautizó civilmente; pero cual paradoja histórica, llama la atención el hecho que la dictadura de Primo de Rivera decidiera constituir la CAMPSA en julio de 1927, y para ello, compraron todos los petroleros españoles, entre ellos el Tiflis, procedente de la naviera Vasco-Valenciana, y el barco en que se supone llegó el Negro Jhon a Alicante. Lo que sí que está confirmado es que a partir de la llegada de la dictadura militar, Jhon entró en una espiral de detenciones y malos tratos, cuanto menos de signo xenófobo, y casi podría afirmarse que fue el alicantino más perseguido y detenido en este periodo, hasta el punto que incluso aprendieron a escribir correctamente su nombre. Que se sepa, fue de nuevo encarcelado en marzo de 1925 cuando le sorprenden jugando en el Arrabal Roig, y una vez más en agosto de ese mismo año por otro escándalo en el centro de la ciudad. Y la cosa no queda ahí, ya que otra vez en septiembre de 1927 por acoso a una mujer, en julio de 1928 por insultar a un desconocido y en febrero de 1929 por desobediencia a la autoridad. Y la que parecía la última, solo una semanas antes de proclamarse la República, cuando fue denunciado por faltar a la moral. Se le dejó tranquilo en los primeros años del periodo republicano, pero las represalias se retoman con fuerza en diciembre de 1933, tras ser detenido por agredir a lo que parece un traficante o vendedor ambulante, que había mantenido buenos contactos con los representantes del régimen de Primo de Rivera, Juan Bautista Seguí. En septiembre de 1934 arrecian desde la prensa las críticas por su presencia molesta en las calles y se le acusa de foco infeccioso, siendo por entonces, más que nunca, objeto permanente de burla xenófoba de la chiquillería. Un año después recibe una brutal paliza de la policía, y solo su fortaleza y resistencia puede explicar el hecho que se mantuviera vivo unos meses más, cuando a consecuencia de aquellas heridas, y por alguna enfermedad crónica derivada de su alcoholismo, muere en el Hospital provincial tal día como hoy del agitado mes de octubre de 1936 y, siendo enterrado -sin nombre- en la fosa común del cementerio de Alicante ese mismo día. Aquí de nuevo los datos se difuminan, e incluso las explicaciones que aporta Raúl Álvarez, en “Recordar: un ramillete de acuarelas del Alicante de ayer”, no resultan del todo convincentes. ¿Porque enterrar al Negre Lloma como Juan Mallol?. Esta claro que su apellido sufrió variaciones en boca de los alicantinos, incluso parece que lo llamaban John Buck, que se parece a Buck-Jones famoso actor norteamericano especialista caballista, o incluso negro Jack, por las analogías con un aclamado boxeador negro que se enfrentaba a púgiles locales -Jack Contray-; y otro tanto sucedió en manos de los periodistas locales, apareciendo transcrito su apellido como Moris, Moor, Moore, Mahoí e incluso Molls; pero de ahí a Mallol, que es un apellido común de nuestra región, cuanto menos es una curiosa manera de registrar el cadáver del negro Jhon, que lo más “normal” es que no se hubieran entretenido en formalidades. El autor despacha con demasiada rapidez la hipótesis de la identificación errónea del cadáver de Primo de Rivera, sobre todo teniendo en cuenta que se mantuvo su muerte en secreto hasta noviembre de 1938, y que en todo este tiempo hemos de suponer que nadie hubiera tratado de manipular los restos, en un cementerio en el que recordemos, trabajaban numerosos anarquistas locales vinculados a la construcción de panteones. No quedan ahí las dudas, ya que se afirma que tras su fusilamiento en fecha indeterminada del otoño de 1936, posiblemente coincidiendo con algún bombardeo o similar, y cuando se procedió a trasladar el cadáver al cementerio, hubo que protegerlo de un grupo exaltado que quería dar cuenta de él, y que a la llegada al cementerio, acompañado de 3 vehículos repletos de milicianos, el conserje advertiría que su rostro estaba desfigurado y que le fueron incautados los objetos que portaba antes de lanzarlo a la fosa común, donde es más que probable que se amontonara más de un cuerpo, entre ellos el del Negre Lloma. ¿alguien cree que no hubieran previsto que los falangistas lo iban a querer recuperar si conseguían llegar a Alicante? Así lo hicieron aunque para ello debieron comprobar antes que no se había efectuado registro de su defunción, lo que se haría a posteriori, en enero de 1940. La exhumación se había llevado a cabo en noviembre de 1939, efectuada según las informaciones disponibles por un notario, el alcalde y el capellán del cementerio, sin que conste la presencia de ningún forense, ni en el acto de exhumación que se produce en la fosa común del cementerio de Alicante, ni tampoco antes de su entierro provisional de El Escorial, ni por supuesto cuando fue trasladado al Valle de los caídos en 1959. A falta de otros datos, se puede seguir sosteniendo aquella leyenda urbana que dice que cuando recuperaron los restos óseos del falangista, a falta de pruebas forenses adecuadas y urgidos por la necrofilia propia de los capitostes falangistas, pudieran haber elegido aquellos que, entre el montón de la fosa, resultaban los huesos más lustrosos y grandes, y la gente de Alicante de aquellos días, al paso de la sangrienta comitiva fascista por las calles de Alicante, con los supuestos restos de Primo de Rivera camino de Madrid, rumoreaba jocosa. “Ahí va el Negre Lloma”.

El 31 de octubre de 1939 fueron fusilados por los franquistas en los muros del cementerio municipal de Villena, después de haber sido torturados en la misma Villena y juzgados por un falso tribunal formado por gente desconocida de Falange, los antifascistas Juan Gil Hernández, militante confederal nacido en Sax en 1901, el anarquista de Orihuela Ramón Bernabé Berenguer, con 46 años y, muy probablemente, también Higinio Castelló Barceló, confederal de 38 años que, según la causa general franquista, estuvo encargado de la custodia de los presos en Sax. A pocos kilómetros de allí, frente a las tapias del cementerio de Monòver, fueron fusilados ese mismo día Andrés Tortosa Gil, jornalero de Pinoso con 43 años y Vidal Sainz López, cantero original de Zaragoza con 41 años.

—————–——————————————————————-

30 d’OCTUBRE

El 30 d’octubre de 1891 neix a la Barceloneta el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L’abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d’idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d’aprenent a la casa Henrichs i Cia, d’arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d’assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s’havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l’oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l’estació de França on agafaria l’exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s’hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l’escorta presidencial i quan pujava a l’automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l’escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l’Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d’Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d’«aventures» individualistes. L’11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l’Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se’n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d’assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d’on va sortir el 17 d’abril de 1931, arran de l’amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d’esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l’imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l’assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d’aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l’Aliança de Barcelona; va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

El 30 d’octubre de 1901 surt a Barcelona el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l’Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l’estranger, es publicà fins a l’1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d’un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l’esclat de la «Setmana Tràgica» i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l’Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s’afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d’opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d’aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies –escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d’orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.–, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l’Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d’aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

El 30 de octubre de 1910 nació en Orihuela el poeta del pueblo Miguel Hernández Gilabert. El padre se dedicaba a la crianza y pastoreo de ganado. Su madre, Concepción, se ocupaba de la casa. El matrimonio tuvo, en total, siete hijos, de los que sólo sobrevivieron cuatro: Vicente, Elvira, Miguel y Encarnación. La infancia del poeta transcurre entre los juegos y el trabajo. Desde los siete años ayuda a su hermano Vicente en las tareas del pastoreo, aprendiendo de él este oficio. Su padre consigue que le admitan en las Escuelas del Ave María, y allí conoce a Ramón Sijé, el que más tarde sería su gran amigo. Pronto destaca el interés de Miguel por la lectura y los estudios, consiguiendo excelentes calificaciones. En marzo de 1925 tiene que abandonar sus estudios ante la crisis económica que atraviesa su familia. Su padre le necesita para atender el ganado pero, pese a todo, él aprovecha sus horas de pastoreo en la sierra para seguir estudiando. Miguel Hernández empieza ese año a escribir poesías. Su principal fuente de inspiración es el entorno en el que vive y algunos diarios de la provincia comenzaron a publicar sus primeros poemas. Así, sus poemas van apareciendo en Voluntad, Actualidad, El Día, Destellos y La Verdad. Se trata de una poesía mimética en la que el joven Miguel va buscando su propia identidad a través de todas las lecturas que está realizando en esos momentos. Se forma el llamado “Grupo de Orihuela”, como fruto de la amistad entre Carlos Fenoll, Miguel Hernández y Ramón Sijé. Sus inquietudes literarias les animan a reunirse periódicamente en la tahona propiedad del padre de Carlos Fenoll. Cada uno compagina su trabajo o sus estudios con estas aficiones literarias, por lo que tienen que celebrar las reuniones al acabar la jornada. En 1933 se edita su primer libro, Perito en lunas. En 1934 realiza un viaje a Madrid. Este viaje supone un cierto triunfo para él. Se publica en la revista Cruz y Raya su auto sacramental Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras. Comienza a relacionarse con grandes poetas como Alberti, Rosales, Aleixandre y Neruda. Regresa a Orihuela en verano y en septiembre formaliza su noviazgo con Josefina. En noviembre de 1934, después de comenzar el drama titulado El torero más valiente, vuelve a Madrid. Allí comienza su trabajo en la enciclopedia Los Toros, con José María de Cossío. En 1936 publica su “Elegía”, dedicada a Ramón Sijé, recientemente fallecido y se edita su libro de poemas El rayo que no cesa. Durante la Guerra Civil, se incorpora al Ejército Popular de la República y es nombrado Comisario de Cultura. En febrero de 1937 es destinado en Andalucía al “Altavoz del Frente”. En marzo se casa con Josefina Manresa y participa en el II Congreso Internacional de Intelectuales en Defensa de la Cultura, celebrado en Valencia. Realiza un viaje a la URSS, formando parte de una delegación española enviada por el Ministerio de Instrucción Pública, para asistir al V Festival de Teatro Soviético. Se publican Viento del Pueblo, Teatro en la guerra y El labrador de más aire. En diciembre nace su primer hijo, Manuel Ramón, aunque fallece un año más tarde. Esto provoca una serie de tristes poemas llamados Pastor de la muerte. En 1939 nace su segundo hijo, Manuel Miguel, justo antes de que el general Franco declare concluida la guerra. Miguel intenta escaparse a Portugal, pero se lo impide la policía portuguesa y es entregado a la Guardia Civil fronteriza. Tras su paso por Huelva y Sevilla, compone las famosas “Nanas de la cebolla”. Puesto, inesperadamente, en libertad, es detenido de nuevo en Orihuela. En 1940 se le traslada a la prisión de la plaza de Conde de Toreno en Madrid. Es condenado a la pena de muerte. Más tarde la condena es conmutada por la de 30 años de prisión. En septiembre, es trasladado a la prisión de Palencia y en noviembre, al penal de Ocaña. En 1941 es trasladado al Reformatorio de Adultos de Alicante. Se manifiesta una grave afección pulmonar que se complica con tuberculosis. En 1942 muere en la enfermería de la prisión alicantina y es enterrado en el cementerio de Nuestra Señora del Remedio de Alicante. Contaba, a su muerte, con 31 años de edad.

El 30 de octubre de 1942 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los antifascistas José Bolufer Torres, carretero de Ondara con 31 años que, según la causa general franquista, había tenido responsabilidad en la custodia de los presos, y Carlos Colomina Plaza, chófer de Orihuela con 43 años.

—————–——————————————————————-

29 d’OCTUBRE

El 29 de octubre de 1897 fue enterrado en el cementerio de Elche el marino mercante, librepensador, republicano y espiritista ilicitano Ramón Lagier Calpena. Nacido en Alicante el 16 de marzo de 1821, Ramón Lagier, fue hijo de un acaudalado comerciante alicantino de antepasados franceses y liberal que hubo de exiliarse, y de madre ilicitana, Teresa Pomares Sánchez, hija de un propietario rural de la partida de Valverde. Sus primeros estudios los realizó con su abuelo materno y en una escuela alicantina. A los 14 años embarcó en el pailebote San José, propiedad de un amigo de su familia. Tres años después, consiguió el título de tercer piloto de comercio para mares europeos. Las dos décadas siguientes las pasó navegando y en 1861, falleció su hijo y fueron atropelladas sus dos hijas que estudiaban en Marsella. Participó activamente en la revolución de septiembre de 1868 y mantuvo amistad con el general Prim al que ayudó en el traslado de sus oficiales en el vapor Buenaventura capitaneado por él. Una vez asesinado Prim, en 1870 Lagier se retiró a su finca de Valverde, para dedicar su vida a escribir cartas y numerosos artículos de prensa en los que defendió sus ideas republicanas, anticlericales y, especialmente, espiritistas. No por nada se puede considerar al capitán Lagier, responsable de la introducción de las ideas de Allan Kardec en la península en los años 60, cuyo libro difundió tras ser adquirido en unos de sus viajes a Marsella. Lagier, defensor de la enseñanza laica, racionalista y cristiano, afirmaba en 1883.. “.. Creo en Dios y en la supervivencia del alma; soy racionalista y espiritualista, y opino que el ultramontanismo católico desnaturaliza a los hombres, embruteciéndolos y degradándolos..”. A su entierro asistieron miles de ilicitanos y republicanos alicantinos venidos de toda la provincia. Fue autor de Algún miedo la tuve. Escrita en el mar gobernando “El Monarca”. Marsella, s. i., 1868, 8º, 30 págs; La cadena del crimen. Drama en tres actos y en verso, s. d; Teresa o las apuestas. Drama en tres acto y en verso, s. d. [+]

El 29 d’octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana l’anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel Quintana, conegut com La Bruja i Perolero. Fill de pagesos, no va assistir gaire a l’escola, encara que llegí El Quijote, i va fer feina al camp. Durant la Revolució espanyola treballà en l’expedició de taronges en una col·lectivitat agrícola. Després de la caiguda de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l’Exèrcit republicà, en una brigada de la División «Carlos Marx», i va ser enviat al front de Terol com a agent d’enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de desaparèixer i aparèixer en altres llocs. El març de 1938 participà en el contraatac republicà de Balaguer al front d’Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista era un fet, creuà els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de concentració de Sant Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna. Patí el camp disciplinari de Gignac, a prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont d’Erau, d’on pogué fugí. Acabà fent feina de pagès per a l’organització alemanya «Todt» a la comarca d’Agde. El maig de 1943, arran d’un sabotatge ferroviari, pogué fugí i s’incorporà al maquis antinazi de Lodeva, actuant com a enllaç entre França i la Península i participà en l’alliberament de Montpeller com a membre del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les Forces Franceses de l’Interior. Després de l’Alliberament organitzà la CNT a Lodeva i el maig de 1945 assistí, en representació de la Federació Local d’aquesta localitat, al I Congrés de la CNT en l’Exili celebrat a París. Amb altres companys, establí la primera base d’operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a Prats de Molló, per actuar a la Península, i que sobretot va ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels anys seixanta va ser detingut per les autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a Grenoble. Després s’establí a Lodeva, on treballà en el conreu d’oliveres; en els anys setanta va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d’aquesta localitat. En 1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any intervingué en el llibre 1944, les dossiers noirs d’une certaine résistance. Trajectoires du fascisme rouge. En 1994, ja ancià, participà com a figurant en la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad, però durant la filmació, en desacord amb el guió sobre les col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Miguel Quintana va morir l’1 de gener de 2009 a Lodeva i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d’aquesta localitat. El 28 de juny de 2008 es va inaugurar l’Escola Llibertària Miguel Quintana en un mas que aquest tenia a l’antic camí de Ribesalbes a Castelló.

El 29 d’octubre de 2000 va morir en una residència d’ancians d’Alcoi l’anarquista local Ricardo Baldó García. Naixcut l’abril de 1911 a Alcoi, estudià a l’Escola d’Arts i Oficis, i fou força aficionat a l’esport (ciclisme, futbol i boxa), a més de practicar el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l’Agrupació Cultural d’Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s’exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d’Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc.

—————–——————————————————————-

28 d’OCTUBRE

El 28 de octubre de 1918 falleció en Monòver José Pérez Bernabeu, medico federal original de una conocida familia de galenos republicanos locales, y que ya durante la Septembrina se batió en las barricadas de la calle de La Luna de Madrid. Poco después consigue la plaza de médico titular de Hondón de las Nieves, siendo destituido en 1872, para ejercer poco después y brevemente como diputado provincial por Monòver, hasta su dimisión en junio de 1873. Desterrado tras el golpe de estado, se dice que acompañó a Ruiz Zorrilla en su exilio parisino y estuvo vinculado un tiempo a los progresistas, siendo allí donde posiblemente perfeccionó sus estudios de medicina. A su vuelta en 1879 monta una clínica en Monòver y ejerce su oficio, retraído de la participación electoral pero como jefe de los republicanos federales de la localidad. Sigue vinculado al federalismo y a sus diferentes órganos de propaganda (La Federación) hasta su muerte. Miembro, en calidad de médico municipal, de la Junta local de Reformas Sociales constituida en 1904. Sus últimos años ejerció como inspector de sanidad municipal. Su hermano Recaredo, afamado galeno y director de los Baños de Salinetas en Novelda.

El 28 de octubre de 1939 fue fusilado por los franquistas en Alicante Anibal Esquembre Tomás, zapatero confederal de 30 años, original de Villena. Trasladado con su familia a la cercana  Elda, desde muy joven estuvo con la CNT y militó de forma activa durante la dictadura de Primo de Rivera. En los años siguientes reparte su activismo entre Barcelona y Elda; firmando en 1932 un manifiesto contra Pestaña desde la Modelo de Barcelona. En mayo de 1933 dejaría Elda tras la huelga general, pero en mayo de 1936 esta de nuevo allí. Tomó parte del control obrero de Elda y pronto lo encontramos en el frente madrileño hasta la derrota final, y su detención en Alicante.

El 28 de octubre de 1941 fue fusilado por los franquistas en Alicante Manuel Menarques Vicens, oficinista de 49 años y que había sido miembro del Comité Revolucionario de Crevillente durante la guerra.

El 28 de octubre de 1996 fallece en Barcelona Ramón Olaya Bellod, militante confederal de Villena nacido en 1908, y emigrado a Barcelona con toda su familia hacia 1926, donde ejerció como zapatero de oficio y desarrolló sus aficiones musicales (clarinete). Se afilió a la CNT como sus hermanos pero destacó algo menos, combatiendo en la guerra desde el principio y al finalizar retornó a Barcelona sin mayores complicaciones. Su hermano Antonio, que aparece en la foto, trabajó de mecánico ajustador en una fábrica de máquinas de coser y pronto se sumó a la CNT. Iniciada la guerra, combatió al fascio en la ciudad condal y en el frente, enrolado en una unidad confederal. Terminada la contienda, pasó desapercibido, continuó en su puesto de trabajo, se sumó a la lucha clandestina con Ginés Camarasa y logró que muchos obreros de la fábrica se uniesen a la CNT a comienzos de los 40. Se le detuvo por primera y única vez  en 1945, pero se le liberó pronto por falta de pruebas. Fue uno de los responsables de la huelga de 1952. Más tarde se desentendió descorazonado por las crisis internas confederales en España y en el exilio. Antonio había muerto en Barcelona hacia 1990.

—————–——————————————————————-

27 d’OCTUBRE

El 27 de Octubre de 1.783 nació en Crevillente Jaime José Cayetano Alfonso, más conocido como “El Barbudo”, hijo de Jaime Alfonso Juan y de Maria Antonia Juan Carrillo. En cuanto aprendió a defenderse sólo y a lanzar pedradas para mantener el rebaño en orden su padre lo puso a pastorear por las montañas de la zona. No había risco, carrascal, cueva, o rincón de esas gargantas de la montaña que Jaime no conociera; alguna vez perdió alguna de las ovejas por los ataques de los lobos pero alguno de ellos también calló bajo la certera pedrada. Cuando cumplió los veinticinco se hartó de ovejas y monte y se fue a trabajar a una finca de Catral donde se casó con Antonia Gracia Doncella y tuvieron dos hijos José María y Juana Alfonso. Ya en el pueblo de Catral era famoso el bandido “El zurdo”, que intentó robar uvas en la finca donde Jaime trabajaba pero éste le opuso resistencia, viéndose el Zurdo difamado ante sus seguidores, intentó probar su valentía pero calló muerto de un trabucazo que Jaime, más rápido, le propinó en el pecho. Aquí empezó la vida de Jaime como bandolero. Como empiezan las de todos o las de casi todos, por una injusticia. Jaime se echó rápidamente al monte perseguido por los hombres de El Zurdo, y pensó entonces en entregarse a la justicia del alcalde de Catral que, de seguro, después de explicarle lo sucedido incluso le agradecería el hecho pero , estaba convencido de que en cuanto apareciera por el pueblo , los del zurdo acabarían con él de un navajazo en el vientre. Con la anochecida volvió a hurtadillas al pueblo para recoger a sus hijos y a su esposa y ponerlos a salvo llevándolos a la vega de Orihuela donde su cuñada los acogió en su barraca. Sabedor de que en algún momento los del zurdo le descubrirían allí fue a refugiarse a la sierra de Abanilla. Jaime, al que ya conocían como “El Barbudo” por su abandonado afeitar, sólo robaba a los que más tenían, luego, ya que era buena gente, no podían acaparar todo para sí y parte del botín lo repartía entre las gentes más humildes de las aldeas y los pueblos de la sierra. Su nombre entonces empezó a correr de boca en boca y fueron juntándose hombres que le seguían, dicen que llegó a tener una banda de hasta doscientos. Hay quien dice que se puso de parte del absolutista Fernando VII, pero en 1821 se ofrecieron 30.000 reales de vellón por su captura, que para aquella época era una barbaridad, imagínate. Dicen que el Barón Taylor que fue ayudante de campo del General de Orsay en la Guerra de la Independencia, visitó esas tierras como comisario de la comedia francesa , y se encontró con el Barbudo, éste, a cambio de un precio razonable le dio su escolta y protección durante varios días y, cuando se despidieron, como recuerdo y como si de dos grandes generales se tratara, se intercambiaron sus armas. De esta forma, en la biblioteca del Barón Taylor en París, estuvo colgado durante años el trabuco de Jaime el Barbudo. Muchos lo habían visto en Lietor, cuando estaba en Cazorla, o bien en Carral, el caso es que en toda la costa mediterránea era conocido y respetado. Durante la guerra de la Independencia Jaime combate a los gabachos por tierras murcianas. Terminada la guerra vuelve a casa pero de nuevo es perseguido por tropelías que se le imputan falsamente. Con la proclamación del rey Fernando VII, el bandolero se convierte en un héroe. Pero una vez que ya no fue útil para nadie, lo engañaron y lo llevaron preso a Murcia. En la plaza de Santo Domingo de Murcia se habían instalado dos cadalsos, uno para garrote y otro para la horca. Si ya el garrote era considerado denigrante para el ajusticiado, la horca era lo destinado a la calaña y así, en la horca ajusticiaron el 15 de Julio de 1824 a Jaime el Barbudo. Para dar escarmiento al pueblo que había convertido a Jaime el Barbudo en héroe, se descuartizó el cuerpo de Jaime en cinco partes para luego ser frito, literalmente, para evitar que se descompusiera. Cada una de las partes del cuerpo metidas en jaulas de hierro, fueron colgadas en postes bien visibles en los pueblos de la comarca. Su cabeza, por ejemplo, fue expuesta para escarmiento público en la plaza del pueblo de Crevillente y una de sus manos se colocó en el puerto de la Mala Mujer, cerca de Hellín, en Sax un pié, también se llevaron a Fortuna, Jumilla y Abanilla. [+]

El 27 d’octubre de 1917 neix a Olula de Castro (Almeria) l’anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Amb sa família emigrà a Puigcerdà, on treballà de paleta i s’afilià a la CNT i a la FAI. Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s’enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d’Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers al pantà de Sent Cirgues la Loira. En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s’integrà en el maquis que actuava a l’embasament de l’Aigle. Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l’exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el «Batalló Didier» del pantà de l’Aigle de les Forces Franceses de l’Interior, depenent de l’Organisation de Résistance de l’Armé, participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d’armes a la zona de Clarmont d’Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l’Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana i en 1969 es retirà minat per la silicosi. Juan Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais de Provença.

El 27 de octubre de 1939 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los antifascistas de Elche José Canals Jaen, zapatero de 25 años, y Ramón Pastor Brotons, alpargatero de 24 años.

El 27 d’octubre de 1998 mor a Barcelona el militant anarcosindicalista José Hernández Montané (o Muntané). Havia nascut cap al 1921 i era fill d’un cenetista. Afiliat al ram de Transports de la CNT, lluità sindicalment en la clandestinitat. Fou administrador del periòdic Solidaridad Obrera en diverses ocasions (1979, 1982 i 1984-1985) i sempre va col·laborar directament amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. També formà part activa de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.

—————–——————————————————————-

26 d’OCTUBRE

El 26 de octubre de 1918 moría en Monòver a consecuencia de la epidemia de gripe el federal José Perez Bernabeu, médico de una conocida familia de galenos republicanos de Monòver, siendo conocido como el Metje de l’Aigua. Nacido en 1841, joven y rebelde, estudió bachiller en Alicante y Medicina en Valencia y ya la noche del 22 de junio de 1866 se batió en las barricadas de la calle de La Luna de Madrid. Iniciado el sexenio democrático consigue la plaza de médico titular de Hondón de las Nieves, siendo destituido en 1872, para ejercer poco después y brevemente como diputado provincial por Monòver, hasta su dimisión en junio de 1873. Desterrado tras el golpe de estado, se dice que acompañó a Ruiz Zorrilla en su exilio parisino y estuvo vinculado un tiempo a los progresistas, siendo allí donde posiblemente perfeccionó sus estudios de medicina. A su vuelta en 1879 monta una clínica en Monòver y ejerce su oficio, retraído de la participación electoral pero como jefe honorario de los republicanos federales de la localidad. Fue el fundador del primer periódico local, El Termómetro, 1886. Siguió vinculado al federalismo y a sus diferentes órganos de propaganda (La Federación) hasta su muerte. Miembro de la Junta local de Reformas Sociales constituida en 1904, en calidad de médico municipal. Sus últimos años ejerció como inspector de sanidad municipal. Su hermano Recaredo, afamado galeno y director muchos años de los Baños de Salinetas en Novelda. Publicó Apuntes de Geografía Médica de la Ciudad de Monóvar, Valencia, Librería de la Viuda de R. Ortega, Bajada de San Francisco 11, 1914.

El 26 d’octubre de 1939 foren afusellats pels franquistes a Alacant, Vicente Fornés Signes, serrador a Calp conegut com Gateret, naixcut el 1909, i membre del Comité Revolucionari local, i també el guardia civil José Paya Calpena, amb 28 anys. El mateix dia, a Barcelona, fou afusellat l’alacantí Pedro López Gómez, guarnicioner afecte a la CNT i vei de Barcelona amb 36 anys; i el mateix dia, tot just un any desprès, seria afusellat a Alacant José Urrea Romero, teixidor i militant de la CNT d’Alcoi amb 38 anys.

El 26 de octubre de 1941 cayó abatido por disparos de la guardia civil en el Mas de les Monges, en la cabecera del rio Vinalopó, el guerrillero antifranquista Vicente Sainz Cano, conocido como El Batán, que permanecía escondido en la sierra de Aitana desde el final de la guerra. Probablemente acompañado por algún camarada hicieron frente durante horas al cerco de las fuerzas armadas franquistas.

————————————————————————————

25 d’OCTUBRE

El 25 d’octubre de 1806 neix a Bayreuth el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l’únic fill d’Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d’abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l’adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm. En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l’escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l’escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l’hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l’habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d’agost, durant el part del nonat fill d’ambdós. L’1 d’octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel’s Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d’opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l’educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D’aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d’octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L’Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l’esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l’individu, ja que considerava que entitats com l’Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l’egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l’individu. El 28 d’octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l’Estat, fet que va provocar l’augment de l’interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L’obra va tenir molta repercussió i va haver d’escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d’Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands’s Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l’alemany diversos treballs d’economia, com ara el Traité d’Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d’Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l’1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín, a causa de la infecció produïda per la picada d’un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d’Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L’Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l’italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d’escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s’esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l’escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d’Stirner. L’impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

El 25 d’octubre de 1878, al carrer Major de Madrid, l’anarquista Joan Oliva i Moncusí –citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L’obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut a Cabra del Camp el 1855 i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l’indult, i mostrant una enteresa sorprenent.

El 25 d’octubre de 1886 neix a Gijón el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa –son pare era conserge del mercat central d’hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs–, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d’aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l’Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l’anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d’aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l’anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l’ensenyament a l’Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l’any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la UGT. Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d’Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d’assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l’entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l’Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d’Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s’hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l’Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la FAI. El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d’Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d’Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d’Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l’aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d’una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenaféen la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 a Bordeus. Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

El 25 de octubre de 1907 nace en Benidorm el militante confederal Vicente Iborra Fuster. Desde muy joven, tras infancia conflictiva, en la CNT alicantina, militando en el sindicato de obreros portuarios ya en los años republicanos. Al comenzar la guerra es nombrado delegado de CNT en el Consejo Municipal en septiembre y parece que se dedica también a tareas pedagógicas antes de marchar al frente, donde fue comisario político. Se exilio en el último momento en un barco hacia Orán. Vivió en Boukarik, Argelia, trabajando como calderero-chapista y desde 1962 en Burdeos. Vicente Iborra falleció en Bourgoin-Jallieu, el 28-11-1976.

El 25 d’octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona l’anomenat «Míting pro unitat d’acció del proletariat», organitzat per la CNT, la FAI, la UGT i el PSUC. El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d’intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d’octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d’acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d’afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona –també era present el cònsol de Mèxic. L’acte va concloure amb el càntic d’Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L’acte va ser retransmès per la ràdio a tot l’Estat.

El 25 de octubre de 1939, tras ser inculpados y juzgados por tenencia ilícita de armas en tribunal militar formado por falangistas y militares que se celebró en mayo (o junio) de 1939 en Villena,  fueron fusilados por los franquistas en Alicante los militantes confederales de Villena Antonio Valiente López, albañil de 36 años que había sido el impulsor del sindicato de la construcción de CNT en Villena, y que iniciada la guerra, colaboró en el proceso colectivizador de su pueblo; y Adalberto Esteban Martínez, zapatero de familia confederal, militante CNT y de JJLL de Villena, dónde fue su último secretario durante la guerra. Tenía 21 años. El mismo día en Barcelona, fue fusilado en Barcelona Alonso Martínez Martínez, albañil nacido en Biar en 1910, militante de la CNT y la FAI, avecindado en Mataró.

————————————————————————————

24 d’OCTUBRE

El 24 de octubre de 1937 fue inaugurado de forma oficial, por el ministro de Justicia de la República, el campo de Albatera, el más importante de los campos de trabajo de la provincia, fundado entonces con el objetivo de ofrecer las mejores condiciones alimenticias y sanitarias posibles a los presos e imbuido de cierto aire humanista que, para la época, fue presentado como modelo de lo que debía ser el trato a los prisioneros de guerra, lo cual confirman algunos testimonios  – hasta el punto que se apunta a que los presos abandonaron el campo en marzo de 1939 gritando “¡Viva Albatera!”-. Perdida la guerra, todo aquello se transformaría en un campo de concentración y exterminio con formato fascista, controlado y vigilado desde el principio por algunos de los más sanguinarios magrebíes que habían servido a Franco. Un valioso testimonio rescatado por Glicerio Sánchez Recio, el de Bienvenido Zaplana Belén, resulta ilustrativo de las condiciones del campo: “..En Albatera estuvimos cuatro meses custodiados por moros. Allí se dio el caso curioso de que estábamos en los barracones y teníamos, para hacer nuestras necesidades, que ir a unas letrinas separadas de los barracones. Cuando se hacía de noche, era muy peligroso ir a las letrinas porque cualquier moro podía decir al día siguiente que pretendías escapar y te fusilaban al día siguiente. Fusilaron a muchos en esas condiciones. Nos hacían formar a la madrugada y a los que acusaban los moros de querer escapar los fusilaban. Incluso estábamos durmiendo y entraban con unos vergajos y te daban leña. Decían “¡Paisa, tú querer escapar!” Yo presencié por lo menos, sin ser exacto, pero por lo menos de 8 a l0 fusilamientos. Otra cosa que pasaba es que había gente que se la llevaban para matarlos, pero los que mataban allí no tenían  por qué registrarlos luego. Como la oficialidad era mora también, formaban el pelotón y ya estaba. Esos fusilamientos fueron en varios días. El máximo que vi fusilar a la vez fueron dos. Las condiciones eran infames. Casi no nos daban de comer, con lo que la familia, incluso andando, tenía que llevarnos la comida. Había mucha gente, por lo menos 3.000 ó 4.000 presos, porque mucha gente de la que cogieron en el puerto de Alicante la llevaron allí, además de gente de muchos pueblos como nosotros. Los responsables todos eran moros, ningún español, tanto los oficiales como los centinelas..” [+].

El 24 de octubre de 1939 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas y vecinos de Benferri; José Antonio Cutillas Boj, de 34 años, Pedro Mateo Mateo, de 48, los mismo que tenía José Navarro López.

El 24 d’octubre de 1984 mor en una carretera de Lleida l’anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Huet Piera, conegut com El Murciano. Havia nascut en 1909 a Múrcia –altres fonts citen 1908 a València. Fill d’una família burgesa, va fer de taxista i mecànic a Barcelona i residí al Poblenou, on milità en el seu Ateneu Cultural. Durant els primers mesos de la guerra civil formà part dels anomenats «Nanos d’Eroles», grup encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana a les ordres de Dionís Eroles Batlle, responsable d’ordre públic i de la policia en nom de la CNT en la Junta de Seguretat Interior i en la Direcció dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos d’aquests «Nanos» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona. Després va fer la guerra civil d’aviador en el Departament d’Aviació del Comitè Central dels Consells d’Obrers i Soldats, bombardejant posicions enemigues al front d’Aragó, i acabà la contesa amb el grau de capità del VII Batalló de Transports. El gener de 1937 entrà en la FAI de Barcelona enquadrat en el grup «Fructidor», format per militants del Sindicat de Transport i d’Alimentació de la CNT. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, participà en l’evacuació de ferits i de part del Tresor Artístic Nacional espanyol cap a França. Visqué amb José Vidal Coma (Vidalet) a Perpinyà, Bordeus, París i Besiers. Després creà el grup «Antena Marítima» que s’uní a la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, encarregant-se de la sortida per mar de companys compromesos des de la seva base naval a Seta. El setembre de 1940 fou detingut, però va ser alliberat pels seus coneixements de mecànica naval. Embarcat, pogué viatjà a diversos indrets aprofitant l’avinentesa per traslladar perseguits pels nazis per a la xarxa Ponzán i per a realitzar missions orgàniques confederals. El març de 1943, quan fou descobert, s’amagà a Viena fins el maig de 1944 quan de bell nou retornà a París i participà en els combats –lluita contra els alemanys davant l’Assemblea Nacional de França– per l’alliberament de la capital. En aquests anys participà tant en la Resistència francesa (xarxa «Pat O’Leary») com en diversos grups d’acció confederals. Amb François Gérard Vogel (El Rubio), a les ordres de Français Robert Terres (El Padre), munta una important subxarxa d’evasió a la frontera. En l’exili francès milità en la Federació Local de la CNT de Ceret, on va fer costats els grups d’acció guerrillers llibertaris que s’internaven a Catalunya. Manuel Huet va morir en un accident de circulació a Lleida.

————————————————————————————

23 d’OCTUBRE

El 23 d’octubre de 1990 mor a París l’anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Havia nascut cap al 1896 a Barcelona. Quan era un infant s’establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l’Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s’exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l’Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d’un temps a Igualada, en 1941 s’establí a Barcelona on d’antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s’instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la CNT. Elvira Trull Ventura va morir el 23 d’octubre de 1990 a París i fou enterrada al cementiri de Montreuil al costat de son company mort en 1978.

El 23 d’octubre de 2005 mor a París el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Havia nascut el 26 de desembre de 1917 a Badalona. Fill de l’intel·lectual i militant de la CNT Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d’Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l’any següent va freqüentar l’escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d’Aragó, de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d’Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l’ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l’Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l’exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l’Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats i també a les de l’Aliança Democràtica a Estoril amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l’exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d’exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d’ocupar-se d’una empresa d’ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d’Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d’una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l’Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d’Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l’exili. Josep Peiró va morir a l’hospital Tenon de París i va ser incinerat i enterrat el 31 d’octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

El 23 d’octubre de 2011 mor a Vilanova i la Geltrú el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Havia nascut en 1944 a Lleida. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i en 1967 marxà a París per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per «robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación i en els seus Grups Autònoms de Combat, al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de «Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d’enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L’agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d’autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l’organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d’Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i «propaganda il·legal». En sortir de la garjola s’instal·là a Girona on exercí de misser. L’abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia –tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d’altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista, traductor i corrector d’estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l’acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s’estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l’Organització de Lluita Armada i dels Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista, el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la «Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú.

————————————————————————————

22 d’OCTUBRE

El 22 d’octubre de 1864 neix a Grazalema el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d’una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l’escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d’un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d’intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l’any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d’escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L’abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l’FSORE d’aquell any, al qual va assistir en representació d’Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l’Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d’organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L’any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d’Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la CNT juntament amb Vallina. L’any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l’Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d’Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d’estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d’una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l’Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d’edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l’obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l’1 d’agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla, va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L’historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

————————————————————————————

21 d’OCTUBRE

El 21 d’octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona i milità en la CNT. Després s’instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la FAI, el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials. A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l’aliança amb el sindicat socialista UGT, amb vistes a les eleccions generals d’aquell any. En acabar la guerra civil s’exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l’anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux d’una angina de pit.

El 21 de octubre de 1900 tiene lugar el acto de inauguración del Colegio Fröebel de Alicante, bajo la dirección del libertario Constancio Romeo Lasarte, aunque es probable que viniera funcionando en otro lugar de la ciudad desde el curso anterior, fue inaugurado entonces en un local recién alquilado y acondicionado al efecto por la sociedad de Toneleros en la calle Mayor, justo donde antes había estado el Círculo Católico. Tomaron la palabra, además del propio Romeo, miembros de la agrupación librepensadora La Paz como Juan Cabot o Antonio González, ambos dedicados a tareas docentes en los años anteriores. El colegio, que viviría las vicisitudes propias de este tipo de iniciativas de escolarización popular y las del compromiso racionalista del propio Romeo, permanecería abierto hasta mediados de 1906, cuando éste se ve obligado a marchar a La Coruña [+].

El 21 d’octubre de 1939 foren afusellats pels franquistes al cementeri de Dènia un grup d’antifeixistes, tots ells de la comarca alacantina de La Marina, que havien estat tancats al camp de concentració Espanya, establert a la ciutat. A la saca d’eixe dia trobem als veïns de Pedreguer Jeremías Andrés Morales, socialista i alcalde durant els mesos de la guerra de 59 anys i Eduardo Sabater Calatayud, sabater d’ofici afiliat al Partit Comunista amb 53 anys i al mecànic i militant d’Esquerra Republicana d’Alfàs del Pí, Fèlix Roig Ferrer, amb 42 anys. La resta dels afusellats foren tots ells veïns de Dènia com José Escrivà Bensach, mecànic i militant de ER amb 49 anys, Vicente Gómez March, niquelador de 33 anys, l’obrer de vila José Pardo Ferrer, amb 29 anys, el fuster, membre del Comitè Municipal i alcalde socialista a Dènia Salvador Beltrán Ripoll, amb 36 anys, el jornaler i militant confederal de la Unió Obrera Dianense, José Mª Calafat Mengual, amb 40 anys, el llaurador i militant de la CNT, José Fornés Ivars, amb 38, Vicente Llobel Bordes, jornaler, militant de la CNT amb 34 anys, Jaime Pardo Castellano, paleta i militant de la CNT dianense amb 28 anys, Francisco Pérez Salvá, barber i militant confederal de 34 anys, Bautista Roselló Martí, alpargater adscrit a la CNT de Dènia, de 40 anys i finalment, Juan Ibars Ronda, conegut com a Roqueta, membre d’una família confederal de Dénia, tot i que milità també a la UGT i el PC. Mecànic d’ofici, va viure un temps a Madrid, amb els seus germans, però tornà a Dènia per casar-se, on va obrir un xiquet taller amb uns companys i esdevingué el fundador del Partit Comunista a la Marina Baixa. Després del 1934, s’allunyà de la CNT. Nomenat president del Consell municipal de Benissa uns meses abans del final de la guerra. Segons els testimonis, quan anava a ser afusellat, va alçar el puny i va entonar la Internacional. Tenía 36 anys.

El 21 d’octubre de 1949 moren en un enfrontament amb la policia a Barcelona els anarquistes i guerrillers antifranquistes José Ruiz Barroso, Francisco Martínez Márquez [Barcelona 1922], conegut per Paco, i Julio Rodríguez Fernández, més conegut com el cubano. Aquet havia nascut en 1918 a l’havana. com a llibertari va combatre el feixisme a partir de 1936. El novembre de 1936 destacà al front de Madrid enquadrat en la columna del rosal i el març de 1938 fou nomenat comandant de la 39 brigada. en acabar la contesa decidí seguir lluitant en la guerrilla de la comarca d’almadén. entre 1946 i 1947 establí contacte amb Cipriano Mera a Madrid. després marxà a frança, on s’enrolà en els grups guerrillers catalans que operaven a barcelona i comarques. Cap del grup d’acció «Talión» , el setembre de 1949 entrà amb el seu escamot a catalunya per realitzar accions, fins que fou abatut en un enfrontament amb la policia franquista.

————————————————————————————

20 d’OCTUBRE

El 20 d’octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d’un communard i d’una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l’ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l’ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la CNT, instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l’alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l’escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d’Estat de Primo de Rivera clausurés l’escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l’Argentina, on militarà en l’anarcosindicalista FORA i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l’anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d’Uriburu s’escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons el 14 d’agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l’Alliberament va militar en la Federació Anarquista, realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d’octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d’impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l’Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l’exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l’aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d’indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d’anàlisi, d’història i autobiogràfics. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti… Gaston Leval va morir el 8 d’abril de 1978 a Saint-Cloud. Una part important del seu arxiu personal es conserva a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

El 20 d’octubre de 1912 va eixir el primer nùmero del setmanari Villena Obrera, que fou òrgan de la Federació local de Societats Obreres de la localitat. Editat des del Centre Obrer del carrer Hernán Cortés, a les seues pàgines se fomentà una tendencia obrerista, pro-sindicalista, on se fan paleses  les controversies entre anarquistes i socialistes locals en aquells anys. Va haver d’imprimirse a Alacant davant el boicot dels tallers de la ciutat, i duia sempre una plana de publicitat. Formaven la redacció al menys Vicente Fuentes i Eliso Verdú Sala, i ja al nº 10 l’administrador i director fou José López. Van treure 29 nùmeros i l’ultim va ser el del 3 de maig de 1913.

El 20 d’octubre de 1983 mor a Heidelberg l’anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d’infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s’incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d’entreteniment (de l’oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l’escriptura d’aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s’entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d’escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d’Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.

————————————————————————————

19 d’OCTUBRE

El 19 de octubre de 1881 nace en Torrevieja el anarquista Jesús Navarro Botella. Sus padres, Bernardo Navarro Cabañes y Rosario Botella Canales, eran naturales de Bigastro. El cabeza de familia se dedicaba al comercio, en especial a la venta y exportación de frutas verduras de la huerta del Segura a través de la bahía de Torrevieja. Jesús tenía una única hermana, Rosario, tres años mayor que él. Cuatro hijos más nacidos del matrimonio murieron a muy temprana edad. Los negocios de Bernardo Navarro no debieron de ir bien, trasladándose a vivir a Orihuela. Jesús realizó sus estudios en el Colegio de Santo Domingo, pero antes de que los terminara fallecieron sus padres, y tuvo que abandonarlos y dedicarse a su única hermana. Empezó a relacionarse con jóvenes oriolanos y se hizo republicano federal y redactor del “Renacimiento”, periódico órgano del partido en aquella localidad. Esta raíz federal, daría sentido a un probable paso por Cartagena, donde figura en 1902 como presidente del Centro de Sociedades Obreras La Unión, cercano al maestro laico portugués Manuel Ferreira en la Escuela Moderna que sostenía la Federación Obrera. Su salida de la ciudad debe relacionarse, por tanto, con la detención que en marzo de 1903 sufrió este último y el cierre temporal de la escuela, dada su implicación en las excursiones de propaganda organizadas por Tierra y Libertad a principios de año. De ahí salta a Madrid, y ya claramente influido por el anarquismo; militando en la sociedad de albañiles El Porvenir del Trabajo organizadora del III Congreso de la Federación Regional, próximo al Grupo 4 de Mayo y colaborando en la prensa anarco-societaria como La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904) pero sobre todo en el suplemento de La Revista Blanca (1903), contando con la confianza de Urales. Pudo estar ligado también a las labores de organización de la Internacional Anarquista en 1903 tras el congreso de mayo, y al frente de la oficina de la Federación Regional Española en Madrid tras la detención de Francisco Soler. Abandona Madrid en agosto para trasladarse a Barcelona dónde se encarga de la escuela obrera del Ateneo Obrero de Hostafrancs, en la linea racionalista, aunque no se puede descartar que regresara a la capital de forma puntual. Según Dalmacio Iglesias, vicesecretario del Comité Antimilitarista de Barcelona. En esta etapa barcelonesa se intuye un intenso activismo que le sitúa retomando tareas de propaganda racionalista por la zona junto a Samuel Torner, y cercano al Centro de Estudios Sociales de la calle Yupí, o a los grupos de acción locales, que le llevó a prisión a mediados de ese año por delitos de imprenta, acusado de fijar pasquines revolucionarios en las paredes del centro de la ciudad. A su salida en septiembre no tarda en huir de España con ayuda de Ferrer Guardia, quién le esconde en su camarote en el barco que desde Barcelona, se dirigía al congreso librepensador de Roma. Se afirma que tras el congreso, Ferrer pagó el billete de Navarro a París, dándole cartas de recomendación. Se le relaciona con las labores de coordinación y preparación del atentado contra Alfonso XIII llevado a cabo a finales de mayo de 1905, en el que se vio implicado como posible autor material, aunque todo apunta a que erróneamente. Según Pedro Vallina, disuelto el grupo de París se fue al Brasil, mandado por el editor Garnier, con quien trabajó largos años, y no se volvió a saber más de él.

El 19 d’octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona, va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT. Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l’escola del Sindicat del Ram d’Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d’impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l’hereter de l’anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d’expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores –amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d’altres– del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d’infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo, òrgan d’expressió de la FIJL de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l’ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L’1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la UGT. Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d’infants a Seta. En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d’Erau. En 1945, quan els seus intents d’emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l’exili i en tasques assistencials en SIA. Va mantenir estrets lligams amb la família d’editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar va morir el 18 de març de 1987 a Montpellier. L’actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.

El 19 de octubre de 1904, la recién creada sociedad de excursionistas de Alicante, publicaba la siguiente nota en los periódicos locales: “No es nuestro objeto hacer política [..] porque nuestros fines son muy otros. Perseguimos el arte, la belleza, y al buscar a esta en nuestro camino, recreo para nuestros ojos, materia de estudio para nuestro cerebro, higiene para nuestros cuerpos, fortaleza para nuestras almas. Por esto, no nos metemos en distingos de escuelas porque el recreo, la instrucción y la higiene, lema de nuestra sociedad, no es patrimonio exclusivo de ninguna entidad política ni religiosa, es común a todos los hombres; creídos o descreídos, amantes de la corona o enemigos de todo lo que huela a privilegio..” [+]

El 19 d’octubre de 1907 surt a Barcelona el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d’Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l’òrgan d’expressió obrer, d’aparició regular i periòdica, més antic de l’Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s’havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l’antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a CNT, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d’expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d’una impremta pròpia, la compra d’una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d’agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l’Estat. Durant els cent anys de la publicació s’ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran…). Des de 1976 ha estat l’òrgan d’expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s’ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l’òrgan d’expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

El 19 de octubre de 1939 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los antifascistas de Crevillente Adolfo Cortes Madera, agricultor de 41 años y  Manuel Mas Mas, tejedor con 40 años.

————————————————————————————

18 d’OCTUBRE

El 18 d’octubre de 1906, a les 4 de la vesprada, va fer la seua entrada a Alcoi l’arquebisbe Guisasola de València, acompanyat per l’alcalde. Per a manifestar l’oposició a la seua política reaccionaria i oposada als avanços civils, el periòdic republicà El Descuage s’havia encarregat d’escalfar l’ambient i decidiren repartir nombrosos xiulets per tot Alcoi com a benvinguda. En arribar, un mar de xiulets el van rebre. El cotxe del mitrat es va dirigir cap a l’església de sant Francesc, però les masses ho impedeixen i haguè de dirigir-se cap a la Parròquia de Santa Maria. La manifestació popular es va concentrar a la plaça d’Espanya durant dues hores, entonant la Marsellesa i xiulant estrepitosament. En dirigir-se cap a sant Francés se diu que foren insultats i agredits pels republicans de Botella Asensi, tirant-los fang, carregant la guardia civil contra els manifestants, produint-se alguns ferits. A l’endemà i els dies següents dels incidents Alcoi va ser ocupada per nombrosa força de la guàrdia civil, que va realitzar durant eixos dies nombroses càrregues com molt be explica el Descuage, …la guardia civil montada y de a pie dió varias cargas, repartiendo tajos y mandobles hasta hartarse. Per fi el dia 24 l’arquebisbe abandona Alcoi dirigint-se cap a Xixona, i encara per la Font Redona va ser víctima d’una apedregada el cotxe amb el que viatjava. Davant la magnitud dels fets, van ser detinguts Juan Botella Asensi, José Martínez Bayarri, José Claramunt Creus i Ricardo Gil Pastor, Els fets, mes enllà de la tempesta política, foren una resposta popular al bloqueig de l’industria local i de l’enrariment de l’atmosfera societaria, tensada des de principis d’any a consequencia de l’asalt militar a la redacció del periódico anarquista La Humanidad i l’empressonament de José Martínez Bosch. Tanmateix foren l’aglutinant de l’unitat d’acció d’anarquistes i radicals durant els fets del juliol de 1909, donat que el judici per estos fets es va endarrerir fins al maig d’aquell any, i va acabar en l’absolució definitiva davant que no hi havia proves suficients i una rebuda multitudinaria a Alcoi. Al passeig de Cervantes els esperaven unes quatre mil persones i acompanyats per la Nova de l’Iris, que tocava la Marsellesa, entraren a la població i es feren els habituals parlaments.

El 18 d’octubre de 1924 surt a Barcelona el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l’organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la CNT. La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s’entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l’actuació legal del sindicat i els seus rivals. D’antuvi tenia la redacció a Mataró, però s’imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d’altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se’n publicaren 32 números, l’últim el 23 de maig de 1925.

El 18 d’octubre de 1936 a Barcelona la militant anarquista nord-americana Emma Goldman realitza un míting de masses organitzat per la CNT i la FAI davant 16.000 persones. Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d’Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d’octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

El 18 d’octubre de 1938 fou afusellat a Zaragossa, desprès que el van apresar a la serra Palomera, Terol, Vicente Montava Pérez, també conegut com Cara Bruta. Anarquista alcoià naixcut el 1909, fou militant del ram de l’aigua -tintorer- i adscrit a la vessant mes radical. El setembre de 1934 parlà en nom del obrers del ram de l’aigua al mitin de la plaça de bous d’Alcoi. Sublevats els feixistes, participá en la seua neutralització i va ser nomenat delegat per la CNT del Consell Económic Polític i Social d’Alcoi, l’octubre de 1936, amb atribucions de justicia i ordre públic. Movilitzat, va lluitar al batalló Ruesca-Taino, fins que va caure en mans dels feixistes a serra Palomera.

El 18 d’octubre de 1939 foren afusellats pel franquisme al cementeri de Monòver un grup d’antifeixistes de la comarca del valls del Vinalopó que havien estat tancats al camp de concentració establert a Monòver. El grup mes nombrós foren els monovers, Silvestre Corbí Paya, boter de 32 anys, el jornaler i col·lectivista Antonio Leal Pérez, amb 36 anys, el paleta Luis Poveda Giménez, amb 38 i els germans Juan i Sebastián Verdú Berenguer, tot dos canters de 49 i 40 anys. Tambè caigueren eixe día altres revolucionaris d’Elda com els sabaters confederals Antonio Gómez López, de 33 anys, Mariano Noguerón García, naixcut a la propèra Almansa el 1904 i Rafael Celestino Tafalla, aleshores adscrit al Partit Sindicalista, amb 38 anys. La mateixa sort patiren els jornalers i pinosers José Herrero Pastor, de 44 anys, i José López Guill de 20, axina com Francisco Martínez Marco, jornaler del Fondó dels Neus amb 35 anys.

—————–——————————————————————-

17 d’OCTUBRE

El 17 d’octubre de 1915 neix a Barcelona la militant anarquista Concepció Pérez Collado. Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l’Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l’avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d’Amàlia per amagar la pistola d’un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l’Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l’aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d’Aragó com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d’armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran…). El setembre de 1942 creua la frontera amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l’hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d’Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l’Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l’organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l’agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d’ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l’Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l’historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la CGT Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el llibertari Mauricio Palou.

El 17 de octubre de 1920 se publica un manifiesto, “los misterios de Barcelona. A la opinión pública española” editado por las Juventudes Sindicalistas de Barcelona, por el cual, el periodista y militante confederal Fernando Pintado, gerente del diario La Tarde de Barcelona, fue ingresado en la cárcel por su reproducción. Esta organización había sido creada bastantes meses antes, diciembre de 1916, como Juventudes Sindicalistas Revolucionarias, posiblemente derivado de los contactos establecidos a partir del llamado Congreso de la Paz de mayo de 1915 con organizaciones similares de Francia y Portugal. Con el tiempo se fue posicionando contra la aplicación sistemática de la ley de Fugas o las connivencias entre patronal y fuerzas policiales, y se convirtió, con el cambio de década, en fuerza de choque contra los miembros del Sindicato Libre. Contaría en sus filas con figuras emergentes como Ascaso, Durruti, García Oliver, y se considera el precedente de la FIJL.

El 17 d’octubre de 1936 és afusellada la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Kokoczinski, coneguda com Mimosa. Havia nascut el 16 d’agost de 1907 a Versalles en una família de classe mitjana. D’antuvi tingué el llinatge Brivadis, per sa mare Léontine Brivadis, i en 1908, en ser reconeguda per son pare, Robert Ango, prengué aquest llinatge. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre’s amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l’espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s’aplegà en unió lliure amb l’anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d’un grup d’animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d’infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczinski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera, de qui prendrà el llinatge. El 28 d’agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s’enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d’Aragó, s’ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczinski va morir el 17 d’octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera-Saragossa, juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d’Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la FAI del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczinski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

En la madrugada del 17 de octubre de 1939 fueron sacados de sus lugares de reclusión y fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de diferentes poblaciones. El grupo de los oriolanos fue el más numeroso y lo formaban Antonio Grau León, zapatero de 50 años, los agricultores José Illán Cecilia con 43 años y José Lidón Moñino de 55, el jornalero Ramón Maciá Marco con 36 años y el barbero José Mateo Meseguer de 24. También hubo en aquella saca varios militares republicanos como el alcoyano José Fernández Zamorano, de 38 años, y los noveldenses José Membrives Vázquez, industrial adscrito a Izquierda Republicana y comandante del Batallón Alicante Rojo de 31 años, José María Navarro Abad, abogado socialista, miembro del Comité de Justicia provincial por el PSOE y capitán de la 71 Brigada Mixta de 38 años, así como Isidro Penalva Manchón, viajante de profesión, capitán de la misma brigada y militante comunista de 28 años. Completaron la lista de los ejecutados ese día Miguel Sáez Selles, marinero y militante confederal de Altea de 31 años, y la alpargatera de Callosa del Segura, Rosario Soriano Gambín, con solo 22 años.

El 17 de octubre de 1956 llegan a Australia el militante libertario de Alcoy Juan Beneito Casanova y su compañera, Elena Parga, originaria de Galicia, instalándose en Melbourne con la familia de Vicente Ruiz. Juan Beneito fue uno de los afortunados con un hueco en el Stambrook hacia Orán, y como otros tantos, internados en campos de concentración y compañías de trabajadores hasta el final de la guerra, en que milita en Casablanca y participa en la asociación Armonía. Durante los años 70, fue miembro, junto a Vicente Ruiz, del grupo Cultural de Estudios Sociales, que en 1975 envía su adhesión al congreso de la CNT en el exilio celebrado en Marsella. Muy afectado por la muerte de su compañera en 1990, Juan declinó de forma rápida en lo moral y en lo físico, y se apaga al final de la década. Juan fue autor de un informe sobre la evacuación del Stambrook.

—————–——————————————————————-

16 d’OCTUBRE

El 16 de cotubre de 1903 nace en Garrucha-Almería Juan Higueras Pérez, militante confederal en España y en el exilio. Durante la guerra fue maestro racionalista en Águilas; y con el exilio acabó en Orán y años más tarde en Narbona. Miembro en 1971 de la Comisión. de los grupos de Presencia Confederal de Héraull y Aude, miembro de la Comisión en 1965. Con aficiones poéticas, colaboró en Mujeres Libres, Nueva Senda. Juan Higueras muere en Narbona el 2 de agosto de 1997.

El 16 d’octubre de 1940 és afusellat a Madrid el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Havia nascut cap al 1887 a Tauste-Saragossa. Feia de pagès a Montcada-Horta Nord. Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d’El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s’encarregava d’operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d’Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d’Alacant i tancat al camp de concentració d’Albatera. Traslladat a Madrid en l’«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d’Aragón, 36 i d’Alcalá. Acusat pel Servei d’Informació i Policia Militar de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d’agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d’octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l’Est de Madrid. Estava casat i tenia dos infants.

El 16 d’octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona l’anarcosindicalista Vicente Hernández Vera. Havia nascut en 1906 a Ramonete-Múrcia –altres fonts citen Almeria. Rellotger de professió, emigrà a Granollers, on s’afilià a la Confederació Nacional del Treball. Durant la vaga general del 15 de febrer de 1932 va ser detingut per la Guàrdia Civil a Granollers amb una pistola i munició.

—————–——————————————————————-

15 d’OCTUBRE

El 15 d’octubre de 1902 neix a Saragossa la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una família modesta, després d’estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra. Durant la Revolució va ser nomenada directora de l’Assistència Social a València i s’ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat –el càrrec de ministra de Sanitat s’havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la FAI. El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l’Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l’imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d’abril de 1968 a Tolosa. El 15 d’octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d’Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

El 15 d’octubre de 1909 neix a Alcoi Arsenio Olcina Esteve, confederal i escriptor. Fill d’un periodista i mestre d’escola a Alcoi influit per la pedagogía moderna, del mateix nom, i de Amalia Esteve. Durant la dictadura de Primo de Rivera treballa de corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins [El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público], on publicà els seus primers contes, però desprès de les seues cróniques sobre la vaga del tèxtil de començaments de 1927 i les critiques a les autoritats locals, de segur provocaren la seua eixida de la ciutat cap a Valencia on viu uns anys, i pot ser va neixer la seua filla Amalia, 1932?. Tambè aleshores enforteix les seues idees llibertaries i pren part a mitins amb els alacantins Aliaga i Ballesta el setembre del 1934. Al esclatar la guerra e membre de la Columna de Ferro, com a redactor de Linea de Fuego. També trobem textos a Al Margen de Barcelona, 1937; Fragua i Libre Studio de València, 1936-38; Nervio, Nosotros, Umbral de Barcelona. Des de finals dels 40, fins als 80, va viure com molts altres militants llibertaris, escribint fulletons bèlics i de l’oest sota el pseudònim A. Rolcest en les editorials Bruguera i Valenciana.

El 15 de octubre de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de Redován, miembros del Comité Revolucionario y encargados de la custodia de los presos en la localidad. Cayeron aquel día los jornaleros José Bas Almansa, de 39 años, José Cerdá Martínez, con 40 años, Vicente Marco Martínez, con 51 y José Martínez Martínez con 40, también los agricultores José Antonio Soler Martínez de 34 años y Jesús Hernández Medina con 30. Cerró el grupo el galletero de Xixona Enrique Sirvent Jerez, con 38 años.

—————–——————————————————————-

14 d’OCTUBRE

El 14 d’octubre de 1859 neix a Saint-Chamond el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d’un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d’Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l’acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d’alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l’ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d’altres morts de la zona, com ara l’assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s’ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l’anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d’aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d’una obra i l’11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l’immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l’immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l’Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d’abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l’Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l’anarquia!». El dia de l’execució, després de refusar l’assistència d’un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l’11 de juliol de 1892 a Montbrison. Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

El 14 d’octubre de 1893 neix a Albinyana l’anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades com Araus. Fill d’un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l’escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s’instal·là a Sant Marçal, on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s’instal·là al Vendrell, on s’encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la CNT. Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d’Agricultors d’Espanya. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d’agost de 1930 al 22 d’abril de 1931– dels treballadors d’aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l’acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d’abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d’aquell any. Arran del trencament confederal, s’alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l’Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d’octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d’Adquisicions del Consell d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la FAI catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d’un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la FIJL i els pagesos. En 1938 s’integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s’amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l’1 d’agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú.

El 14 d’octubre de 1898 neix a Tarragona l’anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Picapedrer de professió, s’establí a Reus amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la CNT de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d’on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l’escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s’establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l’Exili, malgrat els seus problemes de vista. Bonaventura va morir el 17 de desembre de 1972 a Tolosa.

El 14 d’octubre de 2006 s’inaugura a Utrera, a instàncies i sufragat per la Federació Local de la CNT de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d’Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d’aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d’Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d’altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d’Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l’anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

—————–——————————————————————-

13 d’OCTUBRE

El 13 d’octubre de 1901 neix a La Unión Tomas Francisco Cano Ruiz, periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista, també conegut com Altea, i feia servir a voltes el sobrenom de José Altamira Roca. Fou membre d’una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l’any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la CNT, en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes. En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part –amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet– del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la UGT a Granada. El 28 d’octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l’11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d’estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d’Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d’haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d’acció «Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l’atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l’últim judici de l’època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se’ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d’armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús de nom fals, a més d’indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera, a més d’una condemna per injuries a la magistratura en el periòdic Cultura Proletaria de Nova York. En sortir de la presó s’exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta època va fer ocasionalment de professor a l’Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L’agost d’aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d’octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d’Osca per celebrar la legalització d’aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l’11 i el 13 d’octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l’Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d’aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats– i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. Desprès intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest ùltim tram de 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les JJLL d’Alacant, i fins al 1934, amb son germà Benjamín, participà en l’Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d’Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l’Ateneu Llibertari d’Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les JJLL. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d’Alacant, en el qual morí l’agent Vicente Aracil Cortés; d’aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. El juliol repren les tasques de propaganda amb un mitin confederal a Torrevieja i l’octubre a un acte conmemoratiu del pedagog Ferrer Guardia a la Casa de la Republica del barri de Carolines, pero nomès unes setmanes desprès empressonat per carrècs que sumaven 3 anys. El judici va tenir lloc a Alacant el gener i va ser absolt juntament amb el seu germà Ramón. En aquell mateix 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, i es dedicà a tasques de difussió de l’ensenyança racionalista des de les pàgines de La Soli. En 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, formà part de la redacció de Liberación, encapçalà l’iniciativa per construir un hospital proletari, alhora que dirigia el periòdic La Voz Confederal, òrgan de la CNT i de la FAI fins que el 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines, i poc després -agost- traslladat a Alacant per ser novament processat. El 18 de novembre participà en un míting d’afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d’aquest any representà la FAI en el Consell Municipal d’Alacant, i a l’octubre presideix un mitin d’afirmació confederal antifascista al Salón Moderno, amb la presencia de Pedro Falomir i Juan López, i un altre semblant el desembre, amb la presencia de Serafín Aliaga, Federica Montseny i Mariano R. Vazquez. Durant l’any seguent, desprès d’una accidentada manifestació a Alacant el febrer, va ser un dels representants d’«Els Amics de Mèxic» a Alacant en un acte celebrat a Elx en març, i tambè milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. L’abril de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d’Alacant en el Ple Regional de Llevant. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia, i participá al Congrès nacional de les JJLL de l’octubre a Barcelona en nom del CR de Catalunya. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències –Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista, sembla que ingressà al reformatori d’Adults d’Alacant però es va salvar de l’afussellament. Després d’una temporada de treballs forçats va eixir de pressó i, desprès d’un temps fent de professor, va creuar els Pirineus. A l’exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica, s’establì un temps a La Paz i després s’instal·là a París treballant com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d’exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s’afilià al PSOE, fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l’Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d’estiu a Múrcia. En 1983 s’establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga, Aurora, A Batalha, Cenit, Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios, Los Galeotes, Liberación, Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l’edició castellana de l’Enciclopedia Anarquista. És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Pensem que la foto adjuntada, tot i que va apereixer a una revista que afirmava pertanyia a Vicente Cano Ruiz, el mateix Tomás va escriure a la revista per acusarlos de difamació i falsetat, i afirmant que era ell. Era gendre de Santiago García, militant confederal asessinat per pistolers monàrquics el decembre de 1930. Al seu poble natal un carrer porta al seu nom. Tomás va morir a Murcia el 1986.

El 13 d’octubre de 1909 és afusellat al castell de Montjuïc el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, havia nascut a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener. Sos pares eren propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d’Ascaso.

—————–——————————————————————-

12 d’OCTUBRE

El 12 de octubre de 1934 se extiende la huelga general en distintos puntos de la provincia, en solidaridad con la resistencia revolucionaria de los asturianos. El movimiento había comenzado el día 9 en Alicante, Alcoy y Villena con escasos incidentes, salvo los producidos en Villena dónde hubo algún enfrentamiento esporádico con la guardia civil. Las detenciones preventivas con carácter indiscriminado en Alicante, y demás ciudades, parecía haber ahogado el levantamiento, pero el día 12 se reproducen los enfrentamientos en Pego, dónde estalla una bomba en casa de un diputado local; en Monòver, dónde se ataca con bombas incendiarias a una cooperativa de calzado que no secunda el paro y se detiene a toda la ejecutiva de la Casa del Pueblo y a la redacción del periódico socialista Trabajo; o en Elche, donde un huelguista muere por disparos de la guardia civil. Los detenidos de aquella jornada en Elda, Monòver y Aspe, donde se había asaltado una reunión sindical deteniendo a los dirigentes locales, fueron conducidos hasta Alicante, y a su llegada, se produjeron enfrentamientos con las fuerzas policiales.

El 12 de octubre de 1936, organizado por la Federación Local de CNT estaba previsto celebrar en el Salón Moderno de Alicante un mitin confederal, pero un problema eléctrico obligo a trasladar el acto a los estudios de Radio Alicante, desde dónde fue radiado a toda la población. Presidido por Tomás Cano, intervienen oradores foráneos como Juan López y Pedro Falomir, en tono antifascista, pero también Julio Bravo, libertario y faista de Alicante. Al estallar la revolución había sido elegido miembro del comité de orden público del Frente Popular Antifascista y se convierte en asiduo de los mitines antifascistas en Alicante, y por ejemplo toma parte en uno de los primeros, el 10 de agosto, en nombre de la Federación Regional de la FAI en Alicante. En abril de 1937 destacó en su defensa de Maroto del Ojo, procesado por el régimen republicano. Habló, compartiendo tribuna con Rafael Millá, por los anarquistas de Alicante en el mitin de apoyo a Rusia y México de octubre de 1937 celebrado en el Teatro Principal. Tras la derrota en 1939, se le ubica exiliado a México. Colaboraciones en Solidaridad Obrera de Alcoy, 1936.

El 12 d’octubre de 1995 mor a Windsor (Canadà) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Havia nascut el 26 de juny de 1919 a València en el si d’una família anarcosindicalista –tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT. Quan Pura tenia tres anys sa família es va instal·lar a Xàtiva. Va estudiar a l’escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d’educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d’un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna. A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L’octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres»en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d’automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias(Madrid), Mujeres Libres(Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias(Madrid, 1999, en col·laboració).

—————–——————————————————————-

11 d’OCTUBRE

>L’11 d’octubre de 1909 neix a Llíria l’anarcosindicalista Concepció Estrig (Concha Estrig). En 1921 s’uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Progreso Fernández, amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s’instal·là a Lió, on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d’haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad –encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques del Centre d’Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la FAI. Durant la guerra civil treballà a l’Hospital de Sang que la CNT instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L’abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d’una malaltia renal. Concha Estrig va morir el 17 de juliol de 1987 a València de les complicacions d’aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l’Almudena.

>L’11 d’octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L’anarcosindicalista CNT, fidel als criteris de consolidar l’organització i pel reconeixement jurídic de l’autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s’hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l’acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d’altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L’organisme estava presidit l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d’aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d’àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l’establiment del locaut patronal i d’altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s’havien distingit en les lluites i l’assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

>El 11 de octubre de 1924 se abrió una oficina de investigación del Surrealismo en París. El movimiento surrealista creó este espacio con el fin de acercar su revolución a todo el mundo. “El surrealismo está al alcance de todos los inconscientes”, por lo tanto todos podían ser escritores, todos podían ser artistas. Había que romper el concepto del arte tradicional y burgues, destruir la dicotomía creador-expectador. En la oficina disponían de “un asilo romántico para las ideas que se resisten a clasificarse entre las habituales”, en palabras de Louis Aragon. Alimentaban las revoluciones encarnizadas porque el objetivo, “poner en pie de vida una nueva declaración de los derechos humanos”. Artonin Artaud explicaba que la oficina de investigaciones surrealistas “dedica todas sus fuerzas a la reclasificación de la vida”. Eran muchos los frentes abiertos, nada escapaba al espíritu transformador de este movimiento. Como proclamaban en una nueva declaración, en 1925, “el surrealismo es un medio de liberación del espíritu”.

El 11 de octubre de 1934, segundo día de la huelga general convocada desde el día 9 en Alicante, Villena y Alcoy y en solidaridad con la resistencia revolucionaria de los asturianos y en medio de la represión iniciada por el gobierno republicano, fueron detenidos un grupo de militantes anarquistas alcoyanos acusados de la colocación de artefactos explosivos. Fueron detenidos ese día Juan García Serralta, original de Muchamiel y de 14 años, José Bou Nadal, alcoyano de 20 años, Francisco Alcaraz García, joven de 15 años original de Valencia o Alcoy, y que según Mario Brotons, al terminar la guerra vivió en la clandestinidad hasta la caída del Comité de la CNT y aun cumplía condena de 25 años en san Miguel de los Reyes en 1958; y  finalmente Eugenio Castelló Payá, barcelonés de 18 años quien, iniciada la guerra, figura como activo secretario de propaganda de las Juventudes Libertarias de Valencia en 1937 y hasta el fin de la guerra desempeña el cargo de secretario de defensa del Comité Regional de las JJLL de Levante. También según Brotons, fue detenido al final de la guerra e internado en el campo de Albatera, de donde consiguió huir en agosto de 1939 reduciendo a un falangista y disfrazado consiguió llegar a Alcoy a recoger a su mujer. Huido hacía Barcelona, se integró en la lucha clandestina y ese año pasó a Francia en misión orgánica. En 1945 era secretario de la Regional del Levante, cargo que deja ese mismo año. Firmó por el Comité Regional levantino el manifiesto Por España o Contra España (27-10-1945) que rubricó la ruptura confederal en Francia. Aun en 1946 actúa como representante de la Regional Levantina en el exilio.

————————————————————————————

10 d’OCTUBRE

>El 10 d’octubre de 1901 neix a l’Hospitalet de Llobregat el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d’aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d’abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d’Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la CNT. Va ser un dels fundadors de la FAI. Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d’11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d’Arbeca, de la Secció d’Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d’Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol i de la Federació Comunista Catalanobalear respecte a qüestions d’organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l’organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d’aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d’agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d’octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l’escissió de la CNT en l’exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l’any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l’organització i l’octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s’oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l’Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d’aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d’acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d’unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà.

El 10 d’octubre de 1904 mor a Alacant Federico Valero Arrach, pioner local del socialisme, periodista crìtic i emblemàtic membre de la societat tipográfica alacantina. Destacà per la seua activitat al periòdic El Grito del Pueblo [1891-1897], on va començar com a cajista i acabà com a director. Pel seu ofici, va ser jutjat en consell de guerra el 1895 i patì sis mesos d’empressonament al Correccional de Monòver arran la seua oposició explicita a la Guerra de Cuba, finalment indultat. Tot i que va participar de la fundació de l’Agrupació socialista d’Alacant el 1891, i per eixemple ja presideix el mitin del primer de Maig d’aquell any a Alacant, les seues relacions amb la linea politica del socialisme alacantí no sempre foren bones, i el 1897 fundà el Cercle Socialista. El juliol de 1900 va ser triat pels seus companys per asistir a l’Exposició Universal de París amb recolçament del consistori. Va colaborar als primers numeros de El Mundo Obrero fundat al 1901, pero el seu esperit lliurepensador i combatiu l’allunyava de la linea oficial marcada per Verdes Montenegro, i el portá a encapçalar l’iniciativa de la societat tipográfica, reorganitzada com a societat de resistència el febrer de 1901 i que fundaren el periòdic La Vanguardia el 1902 de carácter obrer, col·lectivista i autogestionat. Poc després apareix com a fundador d’un altre periódic nomenat El Pueblo. La seua prematura mort a l’octubre de 1904, es va convertir en una manifestació de dol, i el periòdic El Pueblo va treure una edició especial.

El 10 de octubre de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de Petrer detenidos al final de la guerra. El grupo, acusado de las muertes e incautaciones de bienes a algunos derechistas locales, lo formaban los zapateros de 30 y 48 años, José Amorós Pérez y Celedonio Sirvent Navarro, el chófer de 23 años, José Pellín Mora y el labrador Silvestre Rico Mico de 24 años.

————————————————————————————

9 d’OCTUBRE

El 9 de octubre de 1900 fallece en Alicante Mariano Aracil Morote, republicano, revolucionario y librepensador alicantino, que ya en febrero de 1883 se significó en la campaña de rechazo a la misión de los jesuitas y pronto se implica en las actividades del grupo Paz, ocupando diferentes cargos orgánicos. Como miembro de la Juventud Republicana Revolucionaria, se hizo cargo de El Ciclón en diferentes momentos durante el primer lustro de la década de los 90, siempre que no estaba encarcelado o era atropellado por las autoridades, lo cual se convirtió en una constante a lo largo de estos años. Sin embargo, no fue represaliado tras la insurrección republicana de las navidades de 1896, aunque se dice que tuvo un papel relevante en la trama, y resucitó El Ciclón en 1897, para emprender una campaña en defensa de los encarcelados, junto a Antonio Aragonés.

>El 9 d’octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona, en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà la pena de mort per a Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc, mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

El 9 de octubre de 1910 se produce la conmemoración del primer aniversario del fusilamiento de Clemente García, organizada en el cementerio de Montjuich por La Fraternal, sociedad de dependientes de carbonería. A la manifestación acude gran concurrencia, entre otras, comisiones republicanas, socialistas, feministas y anarquistas que llevaban coronas para Clemente García, pero también para Ferrer Guardia. La policía vigila los movimientos de los asistentes en Montjuich, lo que no impide que Miranda pronuncie un discurso ante la tumba del carbonero García; pero cuando momentos después acuden frente a la tumba de Ferrer, e improvisa Antonio Salud su discurso, los radicales montan en cólera e intentan su linchamiento, que fue parado por Carbó (Eusebio?) y Termes, posiblemente armados. Intervino la policía, sonó algún disparo, se desató el pánico y se iniciaron las carreras, siendo detenidos a continuación una veintena de anarquistas más, según declaran a mediados de noviembre desde la Modelo; y aunque las noticias son vagas, alargaron su encarcelamiento al máximo, no saliendo hasta el mes de diciembre. Esta detención masiva de anarquistas, cuanto menos explicaría el escaso eco anarquista en el congreso librepensador, o la ausencias significadas en el II congreso de SO, como por ejemplo, la de los veteranos Herreros, Castellote o Cardenal; pero también la de una parte de la nueva hornada anarcosindicalista barcelonesa representada por Eusebio Carbó, Hermoso Plaja, y varios miembros del Ateneo Sindicalista [Fontfreda, Cusco, Rovira]. Cabe añadir que buena parte de ellos, sí asistirían al de 1911 [José María Tort, Francisco Miranda, Estanislao Planes, Isidro Guillantó, Pedro Cusco, Francisco Cardenal y Tomás Herreros].

>El 9 d’octubre de 1909 surt a Niça el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d’ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d’Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

El 9 d’octubre de 1972 mor a Ieras l’anarcosindicalista Agustí Isart Oliver. Havia nascut en 1891 a Barcelona. Guarnicioner de professió, s’afilià des de jove a la Secció de Guarnicioneria del Sindicat del Ram de la Pell de la CNT de Barcelona, de la qual arribar a ser president. Durant les seves hores d’oci, va fer cursos als infants dels companys del sindicat. En edat militar durant la guerra del Marroc, desertà i s’exilià a França. En retornar ho va fer amb un nom fals. Força actiu durant els anys republicans, en 1933 va ser empresonat arran dels fets de Casas Viejas. El 14 de juny de 1934 va ser detingut amb altres companys a la seu del Sindicat del Ram de la Pell del carrer de Guàrdia de Barcelona quan estaven celebrant una reunió, clandestina, ja que les autoritats governatives havien clausurat el recinte i hagueren de trencar els precintes; jutjats el 23 de juliol d’aquell any per «reunió clandestina», l’acusació va ser retirada i els processats van ser alliberats. El juliol de 1936 va participar en els combats de carrer a Barcelona contra els aixecats feixistes. Duran la revolució, contribuí força en les indústries socialitzades del Ram de la Pell. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i treballà com a minaire a les mines de carbó de Meyreuil. Participà en la resistència contra l’ocupació nazi i fou ferit de gravetat en una cama, per la qual cosa va ser evacuat a l’Àfrica del Nord i hagué de deixar la feina. Sempre vinculat a la CNT i a la SIA, ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat a Meyreuil i a Gardana.

————————————————————————————

8 d’OCTUBRE

> El 8 de octubre de 1869 sería fusilado en Ibi el liberal y federal Froilán Carvajal y Rueda (Tébar, Cuenca, 1830); fue un verdadero hombre de acción, idealista, conspirador romántico y demófilo. Estudió en la Universidad de Madrid las carreras de Filosofía y Derecho. Su mayor notoriedad se debe a su lucha por la causa progresista. Secundó, primero, la revolución de 1854, como oficial de la Milicia ciudadana; posteriormente participó en las jornadas de julio de 1856 que provocaron la caída de Espartero y llevaron a O’Donnell al poder. Siguió con sus aventuras políticas hasta el fracasado pronunciamiento del general Prim en 1866, a consecuencia del cual tuvo que marcharse al exilio. Al año siguiente tomó parte en el desgraciado alzamiento republicano de 1867, salvando su vida la generosidad de unos alicantinos que le facilitaron la huida a Marsella. El 23 de agosto de 1868 llevó a cabo otro intento de sublevación, de nuevo fallido, a favor de la República. A mediados de octubre de 1868 se presentó en Yecla al frente de una partida de trescientos hombres armados, proclamando la República en esta ciudad murciana, pero la Junta Revolucionaria de Cartagena le obligó a disolver sus huestes, para evitar derramamiento de sangre. Poco después recibió el encargo de dirigir el diario La Revolución, de Alicante, donde firmó escritos bajo el seudónimo de «Plácido Bernardo» . Participó en el levantamiento del 1 de octubre de 1869 por implantar la República Federal y fue apresado por las tropas del general Arrando, siendo a los pocos días, el 8 de octubre, fusilado en la cárcel de Ibi. Ramón J. Sender lo convirtió en personaje de su novela Mister Witt en el Cantón, en compañía de otros seres de ficción. La tradición oral del pueblo donde fue fusilado cuenta que cuando Carvajal fué detenido y trasladado a Ibi, lo llevaron a un bar que existía en la Plaza de la Palla. En el lugar había un gentio y curiosos congregados en la plaza. Entonces hubo un momento en el que, como pudo, salió al balcón que estaba en la primera planta, y desde allí gritó: ¡Viva la República!. Los habitantes de Ibi no le secundaron en el grito. Y es precisamente de ahí de donde viene la expresión “Ante la República: Ibi-Mut”. Froilán Carvajal fué ajusticiado en las afueras de Ibi, cerca de la carretera de Alcoy, en “El Altet”. Donde fué ejecutado se colocó una lápida conmemorativa que se quitó cuando terminó la guerra civil en 1939.

>El 8 de octubre de 1901 se produce la fundación de la Escuela Moderna. Escuela, debida a la iniciativa de Francisco Ferrer Guardia y apoyada por eminentes pedagogos e intelectuales de la época. La escuela estaba enfocada a las necesidades del proletariado, para la alfabetización del pueblo y su preparación ante un futuro mediante una enseñanza libre de dogmas y basada en el respeto del alumno y en la aférrima creencia en el individuo y su desarrollo personal. Los niños y las niñas tendrán una insólita libertad, se realizarán ejercicios, juegos y esparcimientos al aire libre, se insistirá en el equilibrio con el entorno natural y con el medio, en la higiene personal y social, desaparecerán los exámenes y los premios y los castigos. Se hace especial atención al tema de la enseñanza de la higiene y al cuidado de la salud. Los alumnos visitarán centros de trabajo —las fábricas textiles de Sabadell, especialmente— y harán excursiones de exploración. Las redacciones y los comentarios de estas vivencias por parte de sus mismos protagonistas se convertirán en uno de los ejes del aprendizaje. Y esto se hará extensivo a las familias de los alumnos, mediante la organización de conferencias y charlas dominicales. Francisco Ferrer Guardia. Todo ello en tiempos donde la Iglesia tenía el monopolio de la enseñanza y perseguía y castigaba a los que, como Ferrer y otros, osaban desafiar su poder. Cerró en 1906, poco después Ferrer fue ejecutado por sedición por su falsa participación en los hechos de la Semana Trágica, lo cual llevaría a la realización de una campaña internacional contra de la sentencia. Actualmente los únicos archivos de la escuela son mantenidos en el departamento de colecciones especiales de la Universidad de California, San Diego.

>El 8 de octubre de 1903 se declara la huelga general en Elda. El conflicto se extiende tras declarar el paro las operarias de la fábrica de Vera Hermanos en solidaridad con algunas compañeras que habían sido despedidas, y aunque no duró muchos días, grupos de mujeres lograron la rápida propagación a otras industrias con la ayuda de sociedad de oficios varios La Regeneradora; constatándose momentos de violencia entre obreros y esquiroles, enfrentamientos con la fuerza policial desplegada y la habitual huida de burgueses a sus segundas residencias. Los posicionamientos diferentes frente al conflicto, provocaron que mientras unos se acogían a las bases planteadas para desactivarlo, otros se negaron a firmar el acuerdo y no solo indujeron al cierre total, sino que se enfrentaron a la guardia civil. A la negociación acudieron dos comisiones, una de hombres y otra de mujeres; se plantearon demandas salariales, pero también en cuestiones de tiempo y organización del trabajo y al parecer circuló alguna propuesta amarilla para agremiar a trabajadores y patronos en un mismo organismo o alguna promesa de becar a algún trabajador en el extranjero. Al final se forzó el acuerdo, lo que no evitó que fueran detenidos tres anarquistas, probablemente de La Regeneradora, que fueron trasladados a la prisión comarcal que estaba en Monóvar.

El 8 de octubre de 1939 fue fusilado por el franquismo en Alcazar de San Juan, el alicantino Vicente Montiel Montiel, ferroviario natural de Alicante donde nació en 1896 y que era militante de la CNT en Alcazar de S. Juan desde los años republicanos.

El 8 d’octubre de 1990 mor a Martorell el militant anarcosindicalista Antoni Margalef. Havia nascut en 1907 a Ribes de Freser en una família llibertària, son pare fou d’un miner anarcosindicalista i sos cinc germans i sa germana també eren militants. Obrer del sector tèxtil, quan tenia 15 anys s’afilià a la CNT i fou elegit nombroses vegades delegat sindical de les fàbriques de teixits on treballava. Arran de l’aixecament anarquista del gener de 1933, fou detingut acusat de «fets sagnants», però fou alliberat, juntament amb altres tres companys del seu grup, sis mesos després per manca de proves. Durant la Revolució llibertària, fou responsable de l’avituallament d’Olesa de Montserrat. Perdé son fill de 18 mesos a causa d’una anèmia motivada per la manca de llet. Antoni Margalef va morir el 8 d’octubre de 1990 a l’hospital de Martorell i, malgrat l’oposició de sa germana i dels companys, fou enterrat religiosament.

————————————————————————————

7 d’OCTUBRE

>El 7 d’octubre de 1879 neix a Gävle-Suècia el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d’una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d’un total de nou germans. Aprengué a tocar l’òrgan, el piano, l’acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l’escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d’una llarga malaltia a l’esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d’Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l’illa d’Ellis l’octubre d’aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro, va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d’aleshores, la seva vida girarà al voltant d’aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW, on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana, participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d’evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d’Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l’American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d’himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d’aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d’una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l’abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s’unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d’aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d’on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d’altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s’instal·là a l’Estat d’Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d’una pneumònia. Poc després s’establí en una habitació d’una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d’empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l’arribada de Hill s’havien produït violents conflictes laborals a les mines de l’Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d’agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l’espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l’espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S’abandonaren totes les altres línies d’investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l’acusació qui n’ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d’ofici que li van ser proporcionats. Després d’un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n’exigí l’execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n’exigí l’ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l’ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l’AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d’un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW a qui va dir ”No lloréis por mí muchachos, ¡¡Organizaos!!”. La seva última paraula fou dirigida a l’escamot d’afusellament: «Fire!». El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l’1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d’inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d’una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la IWW; a més a més, el Communist Party of the United States of America fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

————————————————————————————

6 d’OCTUBRE

El 6 de octubre de 1823 tuvieron lugar unos trágicos sucesos cuyas víctimas fueron las calificadas como malas mujeres de Alicante, y que provocó que, desde entonces, a las prostitutas se las conocerían localmente con el nombre de ..“Les Pelaes de Chapalangarra”. El caso es que Joaquín de Pablo Chapalangarra, por entonces gobernador militar de la plaza, con la excusa del contagio de enfermedades que éstas trasmitían durante el asedio francés de la ciudad en aquel otoño de 1823, emitió bando en los términos que recogen las crónicas: “El gobernador militar dispuso afeitar las cejas y cortar los párpados y las cabelleras de las referidas mujeres, y en las primeras horas de la mañana del 6 de octubre de 1823, fueron unas encerradas en el ex-convento de PP. Capuchinos y otras lanzadas de la ciudad, conduciéndolas a su destierro 40 carros y galeras que facilitó el ayuntamiento, no sin haber sido paseadas antes a tambor batiente, y con la mayor algazara por las calles de la población..”. No fue este el único acto de terrorismo de genero que se dió en Alicante de aquellos días, ya que en las navidades de ese mismo año, el nuevo gobernador militar de la plaza, Pedro Fermín de Iribarri, ordenó que para limpiar la ciudad de liberales -emigrados a Oran en masa- se cerraran todas las puertas de la ciudad y se dejara solo abierta de la san Francisco, mandando que las tropas esperaran a las mujeres y niños -supuestos familiares de liberales- que venían de celebrar un día festivo en el campo, que fueron torturadas y escarniadas. Existió en el barrio de Carolinas una calle con el nombre de Chapalangarra, así rotulada durante los años de la dictadura de Primo de Rivera, que antes se llamó de Terol y, hoy día, figura como Maestro Alonso.

El 6 d’octubre de 1893 és afusellat a Barcelona l’anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut en 1862 a Cambrils i era fill d’un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l’ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l’Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l’Argentina i se celebra molt el de l’1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l’1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro. Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d’arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní «Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l’anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d’un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d’aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d’octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l’«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d’aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l’execució i els periòdics anarquistes de l’època, es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d’octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l’execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l’execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona [+].

El 6 d’octubre de 1939 tinguè lloc a Dènia una de les execucions mes nombroses que es produiren a a la comarca de La Marina. Aquel día foren afusellats pels franquistes, els antifeixistes locals Antonio Bofi Donat, escrivent socialista amb 25 anys, o confederal segons les fonts, acusat de formar part de la Pepa, suposat grup d’anarquistes que, a la nit i amb cotxe, feren els coneguts passeigos a la comarca, on també van ser implicats Bautista Pons Guinot, empleat i militant socialista de 36 anys i Salvador Pons Tello, xòfer confederal de 32 anys; tambè original de Dénia hi era Mateo Roig Fornes, carreter de 30 anys. Foren afusellats el mateix dia, hora i lloc els militants antifeixistes de Pego Evaristo Caselles García, xòfer de 42 anys, els germans Fernando i José María Falgas Sastre, mecànics de 32 i 31 anys respectivament, Carlos Albero Mengual, pagés amb 40 anys, Pascual Ferrer Portes, pagés amb 25, Ramón Alemany Alcina, jornaler amb 52, el paleta amb 38 anys Vicente Naya Poncho, i els jornalers Gabriel Mestre Ortola, amb 52 anys i Salvador Virilla Sendra, amb 48. Originals de Ondara foren afusellats els seguents militants antifeixistes, tots ells jornalers, membres del Comité de Defensa local i encarregats de la vigilància dels presos, José Barber Domenech amb 41 anys, Casimiro Garrido Fernández amb 35, Fructuoso López Ortega amb 63 i Jaime Mestre Domènech amb 50. Tancaren la saca Juan Llorens Vaquer, cambrer de Pedreguer amb 23 anys, Salvador Viciano Arnau, jornaler amb 22 anys tambè de Pedreguer i el maquinista de Sagra, Matias Soldevilla Pons, amb 30 anys.

>El 6 de octubre de 1942 fue ejecutado a garrote vil ante todos los presos de la cárcel Lorenzo Aguirre Sánchez, por pertenecer al partido Comunista y por haber dibujado los carteles oficiales de Hogueras de los primeros años (1928, 1929 y 1930), siendo además constructor de hogueras. Fue acusado de “rojo asesino”, “falso artista” y de “auxilio a la rebelión”. Lorenzo había nacido en Pamplona el 14 de noviembre de 1885, pero se traslada muy joven a vivir a Alicante donde comienza sus estudios de pintura de manos de Lorenzo Casanova. Tres años después, en 1899, se traslada a Madrid para ampliar sus conocimientos, asistiendo a las clases de la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado, que perfecciona luego en París. Al comienzio de la guerra española, y después de haber sido subdirector de Policía de Madrid en 1936, se traslada con el Gobierno a Valencia, ingresando al año siguiente en el Partido Comunista. Al finalizar la guerra, huye a Francia donde sobrevive con su familia gracias a sus pinturas, pero en 1940 vuelve a España para reorganizar el PCE pero es detenido en Irún y trasladado a la cárcel de Ondarreta y poco después a Madrid donde sería involucrado en el asesinato de José Calvo Sotelo, y cómo no, torturado. En 1947 se archivó su expediente de masón por no haber encontrado pruebas en su contra. [+]

>El 6 de octubre de 1977 fue asesinado Miquel Grau, un muchacho alicantino de 20 años, militante del Moviment Comunista del País Valencià-MCPV que se encontraba, junto a otros compañeros, pegando carteles con motivo de la Diada del 9 d´Octubre. En ese momento, un ladrillazo alcanzó su cabeza. Fue lanzado por Miguel Ángel Panadero Sandoval, otro alicantino de 19 años, miembro de la organización ultraderechista Fuerza Nueva desde la terraza de su vivienda en la Plaza de los Luceros. El golpe fue fatídico, y diez días después, fallecía [+].

————————————————————————————

5 d’OCTUBRE

>El 5 d’octubre de 1903 neix a Barcelona l’anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d’una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s’exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s’allistà voluntari en un regiment de marxa de l’Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l’ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu. Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

El 5 d’octubre del 1919 fou registrat oficialment a Alcoi el Cercle Instructiu i Naturista, primera organització naturista i anarquista a la ciutat del Serpis. El grup va estar constituit desprès de les reunions que es feren a casa de l’anarquista Salvador Llorens, apodat Sabateret o Mestre Salvadoret, nat el 1880. Altres iniciadors coneguts foren Facundo Ferri Soler, teixidor confederal alcoià nat el 1887, que també va ser desprès iniciador de la Societat Naturista Cultural al final de la decada dels 20, i als darrers mesos de la guerra, a començaments del 1939, hi sería al capdavant del Consell Municipal d’Abastiments. Tot i la seua edat, quan va acabar la guerra va ser condemnat a 16 anys de reclusió menor, però va viure prop de 100 anys.

El 5 octubre 1934 se inició la Revolución de Asturias, el primer capítulo de la que luego sería la guerra española. Los revolucionarios, encabezados por los socialistas, y con la colaboración de anarquistas, comunistas y republicanos de izquierda no admitieron la entrada de la CEDA en el gobierno, algo que entendían como un avance del fascismo en España. Ese día se asaltan los cuarteles de la guardia civil, del ejercito y las fábricas de armas y se hacen con el control y el armamento de toda la cuenca minera, marchando a tomar Oviedo. La revolución si había triunfado en Asturias, pero el fracaso de Barcelona, Madrid y otros lugares pone fecha a la sublevación asturiana, que se mantiene aun dos semanas, pese a la declaración del estado de guerra y a que el general Francisco Franco será el encargado de la brutal represión de los obreros. El balance final fue entre 1000 muertos y 2000 heridos entre los sublevados, y de 300 muertos y 800 heridos entre las fuerzas militares. 30000 personas fueron encarceladas y la represión sería el punto de no retorno en la crisis social española.

El 5 d’octubre de 1972 mor a Issy-les-Moulineaux l’anarquista i anarcosindicalista Mateo Vivancos Muñoz. Havia nascut cap al 1892 sembla que a Catalunya. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari en la dècada dels deu i freqüentà els centres obrers barcelonins dels carrers de l’Olm i de Mercaders. A partir de 1917 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat (delegat d’obra, comitè i junta central). L’agost de 1917 jugà un paper important en la vaga d’ebenistes. En 1927 entrà en la nounada FAI. En 1928 participà activament en les vagues de les obres de l’Exposició Universal on estava contractat. Durant la dictadura de Primo de Rivera s’exilià a França fugint de la repressió. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península. En 1933 s’instal·là i milità a Terrassa, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT i en la FAI locals. El gener de 1934 va ser processat, juntament amb altres 28 companys, després de ser detingut en una reunió clandestina al bar La Tranquil·litat de Barcelona. El juliol de 1936 respongué a l’aixecament feixista i en els anys bèl·lics fou un dels responsables de la Col·lectivitat de la Indústria de la Construcció de Barcelona. En acabar la guerra s’exilià a França. En 1945, després de l’Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT al barri parisenc de Montparnasse. Participà assíduament en les reunions de la CNT i de la FAI. Mateo Vivancos Muñoz va morir el 5 d’octubre de 1972 a Issy-les-Moulineaux i fou enterrat a Clamart.

————————————————————————————

4 d’OCTUBRE

>El 4 de octubre de 1894 fue excarcelado en París y extraditado a España el librepensador catalán Bartolomé Gabarró y Borras, acusado de anarquista, lo cual era mucho decir. Su verdadera historia comienza años atrás, allá por los años del sexenio democrático, cuando cuelga los hábitos de escolapio que vestía y abandona sus funciones de cura castrense al servicio de los carlistas, para apuntarse a la logia Avant de Barcelona, aunque en este punto se afirma que pronto sería expulsado y rechazado por los masones más ortodoxos. Al poco aparecería como escritor y promotor pedagógico del laicismo escolar y el librepensamiento. Participó en las campañas anticlericales de dos periódicos en Barcelona, La Tronada Anticlerical (1881), que dirige a partir de 1884, y El 1º de Mayo, este último órgano socialista-anarquista. Fruto de su progresivo interés por el tema educativo, se implica en el periódico Eco de la Enseñanza Laica (1881-82), y por esos años dirigía la escuela laica Luis Blanch, del barrio de Gracia, junto a la emergente espiritista Amalia Domingo Soler. El laicismo escolar fue su campo de batalla en los años siguientes, y cabe considerarle pionero en este sentido, ya que fue miembro y presidente de la Directiva de la Unión Española de la Liga Anticlerical de Librepensadores, fundada en 1880, y participó en la creación de muchas escuelas laicas en Cataluña y en otras zonas de la península (en especial en el levante pero también en Valdepeñas, Sevilla, Cádiz y Almería), entre ellas destaca la escuela del grupo Paz de Alicante, fundada en el otoño de 1886, llegando a decirse que fue responsable de una red escolar que integraba unos 400 centros antes de su disolución formal en 1897. Su anticlericalismo fue radical y vulgar, y acabaría marginado por los mismos anticlericales. El tema se le subió a la cabeza, y fundó una especie de filosofía llamada pantotropismo o pandotropismo, cuyo lema era “todo para la humanidad”. A efectos prácticos, Gabarró había abandonado la península y con ella sus actividades pedagógicas en 1888 y fue detenido en Francia por delitos de imprenta, condenado a 4 años. A su salida de prisión se afirma que trabajó en una cantina, que no hizo buenas migas con los exiliados republicanos españoles en la capital del Sena y que rompió relaciones con la Unión Española-Liga Anticlerical. Tras su regreso, parece que se retracta de su pasado, ya que no consta que entrara en prisión y sí que se establece en Cartagena, colaborado bajo nombre falso (Modesto o Cándido Martí) en la prensa burguesa local, y dirigiendo al tiempo un colegio jesuita, tal y como lo desveló un conocido librepensador, por entonces en la localidad, Ernesto Bark. Se retracta publicamente en 1897, al parecer tras la muerte de un hijo, antes de volver a Mataró, donde dirigiría en los años siguientes el colegio de escolapios en el que el mismo estudió. En 1904 andaba por Girona y hacía viajes a Palma de Mallorca. Tuvo una larga vida, y en sus últimos años, 1925, vivía en el número 18 de la calle del Carmen del barrio del Raval de Barcelona, cuando recibe una paliza de uno de sus inquilinos contando por entonces 80 años de edad.

>El 4 d’octubre de 1912 neix a Premià de Mar el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d’Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la FIJL. En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l’agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d’una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l’anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s’adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d’identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d’agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre’s. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l’exili de Ruta, òrgan de l’FIJL, assegurant l’aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l’hospital, però que acabarà morint d’esgotament poc després, el 18 de setembre a l’hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes. Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d’octubre de 2000 a La Treille.

————————————————————————————

3 d’OCTUBRE

El 3 d’octubre de 1868 arrivá a Alacant la partida del republicà i revolucionari federal Francisco Samper (a) Palloc, que a mes de l’acalamació popular, obtingué de l’ajuntament dirigit per Eleuterio Maisonnave, quatre-cents reals de velló junt amb unes instruccions perquè l’insurrecció fructificara a la província. Palloc era natural de la Marina i les seues incursions per tota la província van ser freqüents en estos anys. Junt amb altres coneguts bandolers republicans com Carvajal, Pallets, Tomaset de Petrer, etc., sota l’influencia de la figura de l’antic roder, estava adscrit al sector demócrata-federalista. Abans d’arrivar a Alacant, Palloc havia estat el 22 de setembre de 1868 a Beneixama, d’on va passar a Biar; el mateix dia que entrà a Elda, amb vint hòmens, Tomaset, cremant el retrat d’Isabel II, constituint una Junta Revolucionària i apropiant-se d’armes i diners abans d’eixir per a Monòver. Per totes les bandes contribuïen al triomf del moviment subversiu contra Isabel II i a favor de La Gloriosa. D’Alacant, Palloc va martxar a Elx, amb la seua partida de 68 individus, traient de la presó a quatre empresonats que s’afegiren a la partida. El 6 d’octubre va tornar a Beneixama, on recolçat pels veins, va expropiar els fons del Sindicat de Regs. De bell nou el 13 d’octubre de 1869 Palloc ocupa Beneixama, Banyeres i Onil, on establixen una altra Junta Revolucionària i alcen barricades, no obstant això l’ocupació dura poc més d’una jornada donada la proximitat de nombroses tropes, que els perseguix en la seua fugida cap a la Marina, dissolguent-se la partida el dia 22. Serà en 1872 quan tinguem noves notícies de Palloc; al novembre d’eixe ocupà Alcoi, però de nou a les poques hores va haver d’abandonar la població. Del seu final, només un any després, ens parla Bernat Capó en el seu Costumari València. Pel que s’ha dit va ser un altre bandoler dit Fullana qui acabarà amb la seua vida. La descripció quasi novel•lada que Capó ens oferix és la següent: “..Un dia arribà a Murla el Palloc, cap d´una partida que dominava la vall d´Alcalà, …, i després de fer el fatxuda pels cuatre carrers del poble (…) se n´anà ufà i satisfet pensant que havia aconseguit d´acollonar el Fullana, que no havia donat senyals de vida. Sería cap a hora foscant, pasada la darrera casa del poble i de camí cap a Benigembla, quan escoltá una crida: – Palloc!. L´al.ludit només tingué temps d´entreveure el seu matador, el foc del trabuc li donà en el pit i caigué abatut. Donada la seua forma de vida i les circunstàncies de la seua mort, o pot ser perquè fos descendent de moriscos, el capellà d´aleshores no va permetre que si li donés cristiana sepultura i el Palloc fou soterrat sota el segon escaló, a l´entrada del cementeri. I allí segueix i tothom el trepitja quan hi entra..”.

El 3 de octubre de 1925 aparece el primer número del periódico librepensador La Raza Ibera. Este primer número, que constaba de 8 páginas con profusión de grabados y fue vendido a 20 céntimos, estaba dedicado a Eugenio Noel y en él colaboraban los miembros de la agrupación antiflamenquista local (Jose Dorado, José Irles…), creada a principios de la década anterior, pero también fue canal de comunicación en plena dictadura de Primo de Rivera para algunos de los dirigentes republicanos y sindicales de la ciudad que también colaboraron habitualmente, como Rafael Millá y Carlos Botella. Tuvo una periodicidad irregular y pervivió hasta 1928, no librándose sus redactores y colaboradores de alguna detención.

>El 3 d’octubre de 1936 surt a Badalona el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la FAI. Van ser redactors Eliseu Paradell; Bartolomé Escalada; Juan Rectores; Vicens Turón i Joan Sans. Pedro Portas en fou l’administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d’allò més variat: moviment sindical, naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d’agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L’últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d’aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

El 3 de octubre de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante Juan Campos Galiana, maestro antifascista afecto a la CNT de Callosa de Ensarriá y cercano al republicanismo, tenía 28 años; Rafael Pérez Canto, marmolista de Novelda, con solo 23, y los antifascistas de La Algueña y acisados de integrar el Comité de Salud Pública de la localidad, Juan Carrillo Tormo, jornalero de 28 años, Pascual Riquelme Peñaranda, carpintero de 32 años, Vicente Mira Jover, jornalero de 24 años y Juan Mira Lozano, jornalero de 33 años.

————————————————————————————

2 d’OCTUBRE

El 2 de octubre de 1800 nace Nat Turner, esclavo en estados unidos e hijo de madre nacida en África, tenía muy arraigado el odio visceral a la esclavitud. Organizó escaramuzar contra los esclavistas llegando a reunir un pequeño ejército de 40 combatientes. En una sola noche murieron 60 esclavistas. “El siervo que, conociendo la voluntad de su señor, no se prepara o no hace su voluntad, recibirá muchos azotes”. Lucas 12:47.

El 2 d’octubre de 1908 mor a Alcoi el sabater, espiritista i dirigent socialista Ramón Such Payá. Naixcut a Alcoi el 1863, fou un dels principals introductors del socialisme entre els obrers alcoians, que no es va formalitzar fins al novembre de 1903 quan, juntament amb Joan Ortiz i altres, va constituir l’Agrupació Socialista local. Aleshores fou també president de la societat de metalùrgics, fundada el setembre del mateix any. Col·laboracions a Conciencia Obrera.

El 2 de octubre de 1942 fue fusilado en el cementerio de La Almudena de Madrid Ángel Fermín Garvin Martín, obrero metalúrgico socialista de Santander, luego comunista, y guerrillero antifranquista. Nacido en 1918, en julio de 1936 Ángel era activista de las Juventudes Socialistas Unificadas y participó en la defensa de Santander. Á la caída de la ciudad en manos de los franquistas pasó a Francia y después regresa en España como militante del PCE y con la misión de formar a los activistas en la Escuela de Cuadros del PCE en Alicante. Al final de la guerra no llega para embarcar en el último barco que abandona el puerto de Alicante y permanece oculto cerca de un año y medio en Elche, participando en la reorganización del PCE. El 18 de diciembre de 1941 gana Madrid con Heriberto Quiñones González para ocupar el puesto de Secretario de la organización del partido en sustitución de Realino Fernández, arrestado en el mes de noviembre anterior. El 30 de diciembre de 1941, en la calle Alcalá de Madrid, fue detenido con Heriberto Quiñones y Federico de Frutos San Antonio; aunque este último será arrestado diez nueve días más tarde. Todos eran miembros del Comité central del PCE. Llevado ante el Consejo de guerra el 26 de septiembre de 1942, fue condenado a muerte con Heriberto Quiñones y Luis Sendin, arrestado en octubre de 1941. Fueron fusilados el 2 octubre de 1942.

————————————————————————————

1 d’OCTUBRE

L’1 d’octubre de 1868 neix a París, en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer. Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l’Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d’origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d’un repòs d’alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d’Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l’Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s’adherirà al Partit Obrer Francès de Jules Guesde i n’esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L’Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l’Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l’amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l’obra d’anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d’identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s’hi, i que va exposar en el seu fullet Qu’est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d’economia social L’Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions. El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d’inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d’una llarga agonia el 13 de març de 1901 a Sèvrés.

Per l’octubre de 1895 surt a Barcelona el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d’una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l’atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d’alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires, entre l’abril de 1897 i febrer de 1900, per l’anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l’època (William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l’avantguarda artística i literària.

El 1 de octubre de 1904 da comienzo en el centro obrero de la avenida de Zorrilla el II Congreso de la Federación Nacional de Pintores, tras la semilla plantada el año anterior en varias reuniones y un certamen regional levantino que había tenido lugar en Barcelona, prueba de la influencia que este tipo de sociedades de signo heterodoxo tenían en las ciudades más orientales de la península, a las que se suman ahora secciones de decoradores de lienzos, de transparencias, escenógrafos, muralistas, blanqueadores, doradores y papelistas provenientes también de Madrid, San Sebastián, Bilbao y Valladolid. El congreso, que aglutinaba a socialistas, societarios y anarquistas estaba organizado por la sociedad de pintores La Lucha de Alicante, presidida por el socialista Antonio Pallás y alentada por el libertario Carlos Botella. Entre los temas de discusión sobre la mesa, el ingreso en la UGT y cuestiones de seguridad laboral, sobre todo lo referido al uso de productos tóxicos, plomo, en la elaboración de pinturas. Sobre esto último no hubo problema, aunque si lo hubo en relación a la modificación de los estatutos para el ingreso en el sindicato socialista, que no fue aprobada. Editaban por entonces el periódico El Pintor, editado primero en Barcelona y luego, desde el otoño de 1903 desde el Centro de Sociedades Obreras de Alicante hasta principios de 1905. Fue órgano de la Federación nacional de obreros pintores y estaba subtitulado Solidaridad, Arte, Justicia. Constan 13 números, era gratis y tenía carácter quincenal, aunque muy irregular. De tendencia sindicalista, colaboraban solo obreros pintores.

L’1 d’octubre de 1915 neix a Almansa el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la FIJL de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT d’Esteve Pallarols. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l’evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d’Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d’octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d’aquell any, gràcies a una falsa ordre d’alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d’Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l’agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l’1 de juliol de 2004, possiblement, a Burjassot.

————————————————————————————