Deixem un enllaç per consultar aquest treball d’en Manel Aisa, que ens parla d’un obrer fogoner badaloní, Donato Murciano Argilés, que passà per les presons de la Dictadura i la República, visqué sempre en la clandestinitat i finalment va esdevenir membre de les Patrulles de Control en els anys de guerra, adscrit al grup encapçalat pel tèrbol Joaquim Aubi Casals. Al voltant del tema de la violència revolucionaria i l’anarquisme, ens venen al cap les següents paraules d’en Joan Peiró, vidrier badaloní que finalitzà els seus dies com en Donato, es a dir, afusellat pels franquistes.
“Si les revolucions consistissin a robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint, serien els més grans revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la Història és complau a parlar, són els més allunyats que és troben del vessament de sang i de la amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal. Jo no he negat mai que les revolucions no comportin, com una llei fatal i ineludible, el vessament de sang. Al contrari, he reconegut sempre que les revolucions són tant més profundes com més gran és el vessament de sang. Les revolucions que hom ha volgut operar sense vessament de sang, no han estat revolucions, han estat ridículs simulacres, com hom operà a Espanya el 14 d’abril de 1931.
Però…., el vessament de sang, en les revolucions dels pobles, tot i essent un fet de naturalesa inhumana, sostret a tota llei i a tots els principis que no siguin els de la bestialitat, és, en canvi, un fet que no pot, que no hauria d’escapar ni ultrapassar els límits assenyalats per la consciencia de l’individu, és un altre cas, per les pròpies conveniències de les revolucions. No hi ha cap revolució en la que, mitjançant l’egoisme especulatiu dels homes que la impulsen, hom no aspiri a la conquesta de l’adhesió de les classes populars que tenen punts d’afinitat amb la revolució, i ningú no podria demostrar-nos, amb la Història a la mà, que el terrorisme, que l’assassinat sistemàtic, per ell mateix, per ganes d’assassinar a tort i a dret, encara que sigui a compte dels assassinats de l’enemic, puguin o hagin estat mai els elements adients per a atreure’s les consciencies que la revolució necessiti conquistar.
La mateixa Revolució Francesa, que fou tan pròdiga en el vessament de sang innocent, caigué, al cap de pocs anys, a mans d’un ambiciós, Napoleó, que tenia ànima de tirà. Els principis d’aquella Revolució, com totes les coses espirituals, restaren guardats, guardats per reduïdes seleccions, com el foc sagrat que vetllaven les vestals, a l’altar de la immortalitat. El poble, però, embrutit i rebolcant-se en els basals que enllotaven els carrers de París, és deixà endur per la ferum de la sang que havia de vessar-se en altres pobles, i canvia les llibertats conquerides amb la Revolució per donar-se un amo, un cònsol que esdevingué emperador.
Quan els pobles cauen en la bestialitat que fatalment determina el menyspreu de la vida humana, són pobles que perden per molt de temps el sentiment de l’espiritualitat i de la pròpia dignitat, ja no són pobles que pensin en el que de més gran poden tenir: la llibertat. Només pensen en la violència, i no hi ha cap poble que visqui dignament, en qualsevol dels aspectes de la vida social, si no té altre mitjà ni altre fi que la violència….”.
Esperem doncs que gaudeixes d’aquest escrit del nostre col·laborador Manel Aisa, i treguis les teves pròpies conclusions….
alacantobrera.com 