1.- Als peus de les Torres dels Serrans, a la vora del riu Túria que ja no hi és, comença el nostre recorregut. La porta nord de la ciutat emmurallada de València ha vist passar la història des de les acaballes del segle XIV. Per aquest majestuós arc del triomf gòtic han creuat reis i lladres i, fins i tot, monarques bandits. Però els inquilins més distingits van romandre a la seua ombra quan ja havia perdut el llenç de pedra. Berruguete, el Bosco, el Greco, Goya, Murillo, Rafael, Rembrant, Ribera, Rubens, Tintoretto, Tiziano, Van Dyck, Velázquez, Veronés i Zurbarán, entre d’altres, van trobar al primer pis un espai segur on reposar. Ben protegits, sota una volta gruixuda de noranta centímetres de formigó, un metre de closques d’arròs i dos de terra.
L’any 1936, les criminals bombes feixistes que queien sobre Madrid van fer témer també per les joies plàstiques del Museu del Prado i la Junta de Salvament del Patrimoni Artístic va encarregar al jove Josep Renau el seu trasllat. Finalment, 361 obres, juntament amb les d’altres pinacoteques, fins arribar a 2.000, van viatjar a la ciutat. A l’església del Patriarca i a la Porta de la comarca dels Serrans va dormir la cimera plàstica de l’art europeu. Qui ho diria! Però el viatge no havia fet més que començar. D’allà fins al castell de Sant Ferran de Figueres i, més endavant, a dos-cents cinquanta metres sota terra, a la mina de Negrín expropiada als Canta, a la Vajol, al bell mig dels Pirineus. Fins acabar a la seu de la Societat de Nacionals a Ginebra, passant per Perpinyà. I tot, per tornar a Madrid, al mes de març de 1939, abans que acabés la maleïda guerra.
2.- El Palau del Borja, símbol del poder renaixentista de l’aristocràcia valenciana que tan de papa va criar, va acollir el Govern de la República. D’entre tots, el més proletari, encapçalat per Largo Caballero, el Lenin espanyol. Socialistes, comunistes, anarquistes, republicans i nacionalistes bascos i catalans van fer pinya per fer-li front al totalitarisme. L’executiu va eludir el setge de Madrid i així és com, entre l’1 de novembre del 1936 i octubre del 1937, València va esdevenir capital de la República. Una democràcia amenaçada per oligarques i generals i abandonada per les potències europees, temoroses de Hitler però també de la revolta social. Les parets de les actuals Corts Valencianes van ser testimoni del drama. Després vendria l’exili a França i la deportació al camp de concentració nazi de Sachsenhausen, amb setanta-dos anys, d’on va eixir només per sobreviure uns mesos.
3.- En República, la Plaça va deixar de ser de l’Arquebisbat per a ser dels Treballadors, tota una declaració d’intencions. I, per arredonir-ho, al número 3, al Palau del marquesat de Campo, actual museu de la ciutat, es va instal·lar el Ministeri de Sanitat. Al seu capdavant estava la dona que parlava, Federica Montseny. Escriptora des dels quinze anys, àcrata com ella sola i filla de Teresa Mañé, la intel·lectual anarquista que signava Soledad Gustavo. Va acceptar el càrrec en circumstàncies excepcionals, d’altra manera mai no ho hauria fet, per convertir-se en la primera ministra de la història d’aquest país, i una de les pioneres a l’Europa occidental. No va estar al càrrec ni sis mesos, però va deixar empremta. D’aquesta manera, atzars de la història, la residència senyorial d’un marqués monàrquic, colpista i negrer va esdevenir el lloc on es va redactar la primera llei d’avortament. I molt més, entre d’altres, menjadors per a embarassades, llars d’acollida per a infants, alliberadors per a les prostitutes, ocupacions per a les persones amb discapacitat, promoció de l’higienisme… Però el maig del 37 va fer descarrilar un projecte de transformació radical i feminista que encara hui ens admira.
4.- Per raons òbvies, a la Torre del Micalet, a la plaça de la Constitució, com va ser rebatejada la Verge, estava l’observatori antiaeri. El campanar gòtic de la Seu albergava una potent alarma per alertar dels bombardejos, perquè entre gener del 1937 i març del 1939 la ciutat va ser sistemàticament massacrada per atemorir la població civil. Entre 500 i 800 morts i 3.000 ferits, fonamentalment xiquets, dones i vells, va ser la macabra factura genocida. A tot el País Valencià vora 2.000 víctimes mortals i més de 7.000 al conjunt de l’Estat.
5.- Dones Lliures hauria de ser un epítet però, malauradament, ni ho és ni ho era. Al número 29 del carrer la Pau estava la seu d’aquesta organització, llibertària i emancipadora, que va arribar a organitzar més de vint mil afiliades de cent setanta pobles i ciutats. Amb la dictadura, i de la nit al matí, les que lluitaren i les que no van deixar de ser ciutadanes per convertir-se en súbdites. Súbdites d’un Estat feixista, però també súbdites del seues marits i dels seus pares, del retors, dels caps i de qualsevol home que es creuaren a les seues vides. I no es tracta de cap personificació hisperbòlica, la legislació franquista dictada va ser especialment cruel amb elles.
6.- L’Hotel Palace, al carrer la Pau, 42, va ser reciclat com a Casa de la Cultura o, com li deien popularment, “dels Sabuts”. Va ser també seu del II Congrés d’Escriptors i Intel·lectuals en Defensa de la Cultura. Per allà van passar León Felipe, Rafael Alberti, Antonio Machado, Rosa Chacel, Maria Teresa León, Octavio Paz, Nicolás Guillem, Alejo Carpentier i César Vallejo. I poc més enllà, en el número 19, al Café Ideal Room, podies trobar John Dos Passos, Miguel Hernández, Manuela Ballester o Sanchis Guarner.
7.- En aquell moment era ministre d’Educació i Belles Arts, al carrer la Nau, 2, el comunista Jesús Hernández. Portador d’una d’aquelles biografies improbables. Després de guerra va ser enviat per Stalin a Mèxic per traure de la presó a l’assassí de Lev Trostki, Jacques Mornar, que va resultar ser el fill gran de la Caridad Mercader, en Ramon. Va ser posteriorment repudiat per l’estalinisme i fitxat per Josip Broz Tito al servei de Iugoslàvia. Abans, quan només era ministre d’aquella assetjada república, va impulsar les Milícies de la Cultura perquè, fins i tot en guerra, la viabilitat de la democràcia passava per l’alfabetització i la cultura.
8.- A l’edifici de l’Ajuntament va residir la voluntat popular, poc més d’onze mesos. I en acabar la guerra van alçar al centre de la plaça una enorme estàtua eqüestre del dictador, per recordar que ja no hi havia més voluntat que la seua.
El tresor, finalment, no era als peus de cap monument, ni gòtic ni renaixentista ni eclesiàstic ni senyorial. Seguint-li el rastre a la democràcia vam arribar a Paterna. Allí, al seu cementeri, soterrada de qualsevol manera sota capes i capes de calç i terra, roman la memòria, esperant-nos des de fa dècades d’oblit i silencis. Vam haver de parar l’orella per escoltar Joan Baptista Peset Aleixandre, enginyer químic i mecànic i doctor en Medicina, en Químiques i en Dret. Un eminent científic que va exercir de rector a la Universitat de València. Condemnat a mort i executat a trenc d’alba perquè, com deia aquell, “¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte!”.
María Pérez Lacruz ens va explicar (perquè els ossos parlen), que va ser infermera al front i militant de les joventuts llibertàries; que els franquistes la van rapar i li van fer engolir oli de ricí; que van esperar que parira per robar-li el fill, abans d’afusellar-la.
El Secretari General de la CNT anarquista i ministre d’Indústria, Joan Peiró Belís, va ser detingut per la Gestapo nazi a la França col·laboracionista. Extraditat a València, va ser torturat i assassinat per no voler cooperar amb el règim.
L’editor, Vicente Miguel Carceller, i el dibuixant estrella de la revista La Traca, Carlos Gómez Carrera, Bluff, van ser ajusticiats senzillament per caricaturitzar Franco.
I l’escultor Alfredo Torán Olmos per protegir la cultura, concretament, les obres del Prado.
I podríem continuar així fins a arribar a completar 2.238 històries de persones que van desaparéixer en “la llarga nit del seu poble”.
Els crims van ser a Paterna, morts com Lorca a Granada, víctimes de la barbàrie:
Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Diego L. Fernández Vilaplana
Col·lectiu #Revolta1873
alacantobrera.com 